En un temps de claudicació generalitzada de les esquerres europees –no saben, no contesten– i de clamorosa acceleració del continent cap a l’extrema dreta, Pedro Sánchez sembla decidit a ser l'últim socialdemòcrata. Ja fa temps que és pràcticament l'única veu europea que es fa sentir davant de les andanades i provocacions de Donald Trump. I ara, just quan aquí les dretes –PP i Junts– li tomben al Parlament el decret que inclou la pujada de les pensions, el president del govern espanyol planteja la regulació extraordinària de totes les persones sense papers que portin cinc mesos a Espanya, sempre que puguin acreditar-ho, atorgant-los el permís de residència. Sembla que actualment són 840.000 els vinguts de fora que es troben en situació irregular. I és pura normalitat democràtica resoldre la seva situació: no només per raons ètiques i humanitàries, que ja serien suficients si tots plegats no estiguéssim tan atrapats per la cultura dels nostres i els altres, sinó també per elementals raons econòmiques i d’integració social.

En aquesta època en què l’espectacle gira sobre Trump, els seus padrins i els seus epígons, rarament es fa la pregunta: i l’esquerra què? La dretanització de la dreta, que s'espolsa impunement les responsabilitats que exigeix una societat democràtica, està generant una radicalització conservadora que desdibuixa les dretes democràtiques i porta autèntics fantasmes al poder. Però alhora sembla com si passés desapercebuda una altra realitat que amenaça la dialèctica dreta-esquerra que confegia les democràcies europees: el desdibuixament de les socialdemocràcies, que és un clamor que ningú vol sentir. El PSOE de Sánchez és un dels darrers resistents, almenys en les formes, i tanmateix la seva pràctica està sovint més a prop de les exigències del liberalisme econòmic que dels valors de la socialdemocràcia clàssica. I si mirem la resta de l’esquerra, el desdibuixament és cada cop més patent.

¿La socialdemocràcia només és avui un simple epígon obsolescent dels vells i bons temps de la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial? Expressada així, la pregunta té un component provocador, però en el fons és lícita. A les anàlisis sobre el cada cop més clar ascens de l'extrema dreta arreu d'Occident (la resta del món funciona ara mateix amb unes altres contraposicions ideològiques) s'oculta púdicament la fallida d'una socialdemocràcia que ja no reivindiquen de manera explícita ni els mateixos socialdemòcrates. Hi ha paraules in i paraules out, i aquesta n'és una: només cal pensar en el llenguatge del president de la Generalitat de Catalunya o en el del govern espanyol. Ni Illa ni Sánchez fan servir el mot de forma habitual. Denostada amb el nas arrufat per l'esquerra paròdica que creu que el benestar és una capitulació d'ideals moralment més elevats, i vexada també pels ultres que han transformat el ressentiment en programa polític i la desmemòria històrica en estratègia a llarg termini, la socialdemocràcia passa per un dels seus pitjors moments. Sembla que per a molta gent la socialdemocràcia és un projecte polític exhaurit, una cosa d'altres temps incompatible amb la depauperació de la classe mitjana. Fins i tot hi ha qui li encoloma una part substancial de responsabilitats de la crisi de 2007/2008, en haver apostat per un endeutament públic constant i sense límits: una mena de segona bombolla paral·lela a la de determinats sectors productius privats.

Disparitats. Vivim en una realitat política europea cada cop més fragmentada. Feta de victòries febles i d’oposicions desorientades. O potser és a l’inrevés: amb oposicions febles davant de victòries travades amb l’ocupació d’espais i agendes altament simbòliques. De la crisi econòmica, la vulnerabilitat social i la fragmentació política dels últims anys n’ha quedat una bona dosi de malestar i d’incertesa, que costa de predir a les enquestes d’intenció de vot. Ha tornat a passar a Grècia. El conservador Kyriakos Mitsotakis, de Nova Democràcia, ha guanyat les eleccions amb un resultat millor del que s’esperava però no podrà governar en solitari, i ja s’especula amb la repetició d’eleccions. Les promeses d'estabilitat, creixement econòmic i fronteres impenetrables han donat la revàlida a Mitsotakis malgrat que un nombre creixent de grecs tenen dificultats per bregar amb l’encariment del cost de la vida amb sous o pensions baixos i lloguers elevats. La disparitat entre les xifres macroeconòmiques i la desolada realitat és palpable. Gairebé un terç de la població viu en risc de pobresa; el país encara arrossega problemes estructurals profunds; el pluralisme mediàtic i l’estat de dret estan cada cop més afeblits –des de l’espionatge polític que implica directament el govern fins a l’abandonament de migrants en petites embarcacions inflables a alta mar–. En tot aquest panorama, l’esquerra de Syriza ha estat la gran perdedora a les urnes. És la conseqüència del trauma encara viu, entre bona part de la societat grega, dels anys de crisi econòmica, però també de la incapacitat d’articular un discurs socioeconòmic convincent.

Fa exactament cinc mesos Giorgia Meloni es va convertir en la primera dona nomenada cap del govern a Itàlia. L'elecció de la líder de Germans d'Itàlia no va ser una sorpresa, com tampoc ho va ser la derrota del Partit Demòcrata (PD). De poc va servir el retorn in extremis de l'ex primer ministre Enrico Letta, que va tornar a la política després d'un llarg parèntesi per intentar ressuscitar els socialdemòcrates.

Les institucions de govern han de fer front avui a problemes socials que amb la globalització s'han fet més complexos. Els estats d’Europa, dictadures a banda, han intentat des de la Segona Guerra Mundial crear xarxes d’atenció social en els anomenats pilars del benestar (pensions, sanitat, ensenyament i prestacions socials), alhora que aprofundien en la defensa de la democràcia i propugnaven la necessària unió dins la UE.

Àlex Font, en un article en aquest diari, explicava com el PSC s’està posicionant com el partit de les elits barcelonines. Em sembla que és un bon exemple de la crisi de les socialdemocràcies (i ho dic en plural perquè les diferències entre les nòrdiques i les llatines han estat sempre substancials), que, desenvolupades en el capitalisme industrial, tenen dificultats per sobreviure en l’actual capitalisme digital que està canviant la naturalesa de les seves bases socials i l’està desdibuixant i, en molts països, fins i tot arraconant.

Olof Palme era un polític singular. Fill de la burgesia capitalina d'Estocolm, viatjà en la seva joventut descobrint la cruesa de la injustícia social tant al Tercer com al Primer Món, fet que marcarà profundament el seu desenvolupament personal, que acabarà lligat a la socialdemocràcia. Palme era un home cultivat i mai va tenir problemes per defensar amb convicció, en qualsevol context, els ideals socialdemòcrates des d'una honestedat intel·lectual que feia accessible a tothom gràcies a la seva facilitat de paraula.

L'hora d'Els Verds alemanys? Els sondejos així ho apunten. L'últim sondeig publicat aquest dijous apunta que els ecologistes empaten en intenció de vot amb els socialdemòcrates de la cancellera Angela Merkel. Els Verds viuen un moment dolç sobretot a l'haver obtingut la segona posició a les recents eleccions europees, superant els ultres d'Alternativa per a Alemanya (AfD) i els socialdemòcrates de l'SPD.

El discurs antiimmigració ja no és un monopoli de la ultradreta a Dinamarca. Conscients que el debat migratori encén passions, no només els partits liberals i els conservadors han adoptat la línia dura, sinó que els socialdemòcrates també han pujat al carro d’una política cada cop més restrictiva. Això els ha permès guanyar un valuós terreny que fins ara ocupava principalment el Partit Popular Danès (PPD), la formació d’ultradreta populista amb més trajectòria als països nòrdics, sorgida fa dues dècades i que ara afronta una caiguda sense precedents des de la seva fundació.

Andrea Nahles ha dimitit aquest diumenge com a presidenta dels socialdemòcrates alemanys (SPD), una decisió que té una derivada més àmplia, ja que torna a qüestionar la fortalesa de la Gran Coalició amb els conservadors d'Angela Merkel. Nahles va assumir el lideratge de la formació fa tot just 13 mesos amb el titànic objectiu de remuntar una davallada del suport popular, però durant aquest any la nova líder ha sigut incapaç de frenar la sagnia de vots. En les eleccions europees de fa una setmana, l'SPD va patir la pitjor clatellada de la seva història, amb el 16% dels sufragis –12 punts menys que fa cinc anys–, però les expectatives dibuixen encara un escenari més negre. Dissabte una enquesta situava en només el 12% la intenció de vot.

El que havia de ser un simple tràmit per a la cúpula del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va estar a punt de convertir-se en una nova crisi per a una formació ja sumida en el caos. La directiva de l’SPD s’havia proposat ahir acomplir els desitjos del seu expresident, Martin Schulz, i nomenar Andrea Nahles com a presidenta interina del partit. Però ni tan sols aquest pas, presumptament protocol·lari, va ser possible. Les creixents resistències i crítiques d’algunes federacions regionals i de part de les bases, que demanen més transparència i democràcia interna per a les decisions fonamentals del partit, van obligar la cúpula socialdemòcrata a recular.

A diferència de CDC –que va fer una llista de 15 demandes per investir un president del govern espanyol–, ERC no elaborarà un nombre similar de peticions com a condicions per rebre els seus vots. Segons el número dos de la llista republicana al Congrés, Joan Tardà, la candidatura mantindrà dos pilars bàsics com a exigències, que es resumeixen en el fet que s'ha de conformar "un govern d'esquerres", cosa que significaria que fes "polítiques socials, econòmiques i fiscals com a mínim socialdemòcrates" i que "autoritzés un referèndum a l'escocesa en el termini d'un any".