A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

La roba ens acompanya tota la vida. Ens identifica, ens dona presència i forma part de moments que recordarem sempre. Però avui aquest vincle s’ha afeblit. La roba s’ha convertit en un producte de consum ràpid. La comprem de manera impulsiva, ens la posem poques vegades i sovint ens en desfem sense pensar què passa després. I el problema és que la roba no desapareix.

La cugula és, segons el diccionari, una planta de la família de les gramínies, semblant a la civada, que apareix sovint a la vora dels cultius. Genèricament es considera una mala herba. I, segurament per això, el món rural ha utilitzat el terme cugula per referir-se tradicionalment al que una embarassada portava dins del ventre quan era una nena.

Milions de tones de petroli creuen continents i mars per anar a parar als armaris atapeïts dels ciutadans occidentals. El polièster en totes les seves formes, fibres sintètiques que només poden ser destruïdes si són cremades, teixits tractats amb substàncies tòxiques que enverinen rius, plantes, animals i persones. Vivim en petroli, dormim en petroli, suem petroli. Bona part d'aquestes peces de roba presentades com a atractives i desitjables als aparadors físics i virtuals de les botigues no són gaire diferents de les bosses d’escombraries. Però tan mones, tan lluents. La publicitat massiva fa que dipositem en aquest embolcall insostenible, lleig i incòmode tots els nostres anhels de bellesa i seducció. A la roba li atribuïm infinitat de significats vinculats a la personalitat, l'atracció sexual, l'estatus (emmascarat ara amb paraules com estil, glamur o bon gust), l'èxit amorós i el laboral i, per damunt de tot, creiem que hi resideix la nostra individualitat, l'expressió única del que som. Només que, amb un cop d'ull a la passarel·la quotidiana dels carrers de qualsevol ciutat, resulta que anem vestits tots de la mateixa manera: no som més que obedients soldats del poderós exèrcit del sistema moda.

En un magatzem als afores de Sabadell, desenes de treballadors de la Fundació Formació i Treball s’afanyen a classificar un flux incessant de roba usada. Camises de cotó, vestits de lluentons, jerseis de polièster, texans infantils. Cada peça representa, en teoria, un petit gest solidari i sostenible: una donació per “tancar el cercle” de la moda ràpida. 

Ara que entrem en una de les èpoques de més consum compulsiu de l'any, és un bon moment per donar visibilitat al que passa amb tot allò que després no fem servir. Aquest diumenge, al dossier, trobareu el resultat d'una investigació d'abast europeu, en la qual ha participat una col·laboradora de l'ARA, que segueix les rutes, sorprenents i sovint opaques, que fa la roba que descartem. Mitjançant marcadors cosits a diverses peces, un equip de periodistes ha reconstruït els trajectes fins a grans zones logístiques en països com els Emirats Àrabs Units i ha calculat la petjada de carboni que genera aquest sistema global.

El Rec.0, el festival de botigues de moda emergent d’Igualada, inicia demà dimecres (i fins dissabte) una nova edició. En porta ja un grapat (des de la seva estrena l’any 2009) i aquesta tardor ho fa amb la incorporació de noves marques, algunes d’abast internacional. Nike (de la mà de la tenda Base), les també esportives Salewa (Alemanya) i Dynafit (Àustria) i la marca italiana de boxa Leone desembarquen a la capital de l’Anoia per unir-se a altres multinacionals que porten temps amb el Rec.0, com Levi’s, Adidas, Converse, Puma i New Balance. Malgrat la penetració d’aquestes grans firmes, l’organització fa una crida per reivindicar la seva identitat com a festival autòcton. Assegura que el 80% de les seves marques encara són del territori català, tant petites com grans, en referència a les conegudes Brownie (també una novetat d’enguany), Munich, Antonio Miró, Textura i Punto Blanco, entre moltes altres.

Al migdia he estès una maquinada de roba blanca. És agradable penjar-la, perfumada i molla, fresca i carnal, depurades no les peces sinó el seu ús, com la bugada després d’una malaltia, com si penjant llençols i coixineres hagués penjat les nits passades entre ells, i penjant la samarreta hagués penjat el vespre que me la vaig posar per a un sopar amb els amics, i penjant els pantalons hagués penjat l’excursió de l’altre dia a muntanya, poc lluny perquè la gossa s’ha fet vella i no segueix.

S’haurà posat, potser, un mitjó de cada color o unes xancletes d’estiu en ple hivern... És el que pot passar si l’infant té llibertat absoluta a l’hora d’escollir la roba. Una llibertat que, sens dubte, l’ajudarà a “potenciar” i “desenvolupar” la seva autonomia (i també l’autoestima). Així ho assegura Mònica González, psicòloga social. Ara bé, sense un “límit clar” –afegeix aquesta experta– sobre la tipologia de roba que pot triar, per exemple, o fins a quin punt hi pot haver negociació, sorgiran contratemps com aquests. “Tot i que la solució ràpida i senzilla seria que jo –progenitor– trio la roba i, així, adeqüem la vestimenta a la temperatura i als colors, cal valorar-ne les conseqüències. Educar en autonomia implica haver de negociar i assumir que els infants prenguin decisions i s’equivoquin”, aclareix. El resultat final portarà més temps, però fomentarem una autonomia que servirà tant per a la roba com per a qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.

Llegim a l’ARA una dada més, amb un tant per cent més, que ens permet dir un cop més que cada casa és un món, però que, tot i això, esfereeix. “Cada ciutadà de la Unió Europea genera 132 kg de residus alimentaris i llença 12 kg de roba i calçat cada any”. Europa “pretén” (quin verb tan poc compromès) que cada estat membre compleixi objectius. “Per llei, a tot estirar el 3 de desembre del 2030 les empreses productores hauran de reduir un 10% el malbaratament alimentari en el processament i la fabricació dels menjars, i el comerç detallista i els restaurants (així com les llars) l'hauran de disminuir un 30%".

Si avui entres a l'habitació de l'Àlex hi pots trobar de tot. Qualsevol dia trobaré un premi Ondas sota el llit. És molt desendreçat. A més, té l'estranya habilitat de fer-te creure que les coses estan més o menys al seu lloc, però quan obres l'armari o els calaixos, veus que tot és un caos. L'habitació de la Gina està més endreçada, tot i que em sembla que a poc a poc va agafant alguns mal vicis del germà.

Des de Goethe fins a l’actualitat, molts estudis han demostrat la relació entre el color i les emocions. El color no només és estímul visual, és llenguatge emocional. Un estudi publicat a Frontiers in Psychology (2020) afirma que certes tonalitats influeixen en el nostre estat d’ànim: els tons càlids activen, els freds calmen, i els colors vius generen alegria o excitació. Això vol dir que hem d’envoltar les criatures de colors fluorescents? No, però sí que cal entendre que el color parla i, sobretot, acompanya.

Vestir-se durant l’embaràs, lluir la panxa, no gastar massa i fer-ho amb criteris de sostenibilitat i comoditat no és fàcil, però tampoc impossible. Tot i que el cos d’una dona pateix grans transformacions durant l’embaràs, no cal canviar l’armari sencer per poder anar amb roba afavoridora, respectuosa amb la pell i el medi ambient i sobretot, duradora. Durant el primer trimestre no cal res addicional i tot es pot anar adquirint a mesura que creix la panxa i tenint en compte les nostres necessitats. “La panxa comença a ser considerable a partir de les divuit o vint setmanes”, alerta la llevadora Meritxell Gómez, “són pocs mesos per fer una despesa alta”. Per això, recomana evitar comprar roba “en excés”. 

Que en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

La roba que es llença als contenidors de recollida selectiva acaba viatjant una mitjana de 9.000 quilòmetres i majoritàriament acaba a l'Àsia o l'Àfrica. És la conclusió principal d'una investigació efectuada per Greenpeace, que va posar dispositius GPS en diverses peces de roba d'aquests contenidors i n'ha fet un seguiment durant mesos. Un any després, el 92% de les peces monitoritzades eren fora de l'estat espanyol.

Per a molts, el 2023 va ser l'any del xip. Només cal que pregunteu a qualsevol que tingui accions de Nvidia, que va veure pujar el seu valor un 246%. Però també va ser l'any dels Sloane Pant. El popular pantaló a mida va ajudar a disparar les accions d'Abercrombie & Fitch, una empresa de roba de 132 anys, fins a un 274%.

L’altre dia em vaig trobar una muda de serp al mig d’un camí. Se’m va acudir que eren les rebaixes i que la pell de serp m’avisava perquè no tornés a esquivar-les, un altre any.

Maria Gispert ha cosit des de petita i va començar cosint roba per a les nines amb què jugava. "La meva mare és modista, ensenyava patronatge, costura i labors i jo m'hi afegia, primer per entretenir-me i després perquè m'agradava", explica. D'adolescent va aprendre a fer patrons per poder fer-se roba i va decidir estudiar disseny de moda i més tard patronatge i confecció. Al llibre Tornar a cosir. Manual pràctic per fer-se la roba (Edicions Sidillà) ensenya les tècniques bàsiques de l'ofici per poder començar a confeccionar algunes peces. El llibre inclou cinc patrons base sobre els quals dibuixar diferents peces. "Normalment els llibres no expliquen tot el procés del patronatge, des que tens un full en blanc fins al patró acabat, sinó que són les revistes les que et venen amb un patró fet que només has de retallar, i jo volia trobar un punt mitjà i que el llibre t'acompanyés des del principi fins al final", detalla Gispert.

El 7 de juliol del 2019, l'empresari Miles S. Nadal va desembutxacar 437.500 dòlars per comprar un parell de sabates. Ho va fer durant una subhasta de Sotheby's –una de les principals cases del sector– i en va sortir coronat com la persona del món que més diners ha pagat per endur-se unes vambes a casa. El fundador i president del grup d'inversions Peerage Capital se les va quedar noves de trinca i, evidentment, no les ha arribat a estrenar mai: les exhibeix en una vitrina, perquè són un model molt especial. Es tracta de les Nike Moon Shoe, nascudes el 1972 i famoses per ser el primer model de sabatilles d'esport de la marca Nike que va utilitzar una sola de tacs de goma.