Alguns amics es riuen de les absurditats –o rareses: depèn de com es miri– que conservo als prestatges de la meva petita biblioteca. Fa uns mesos va patir una severa reestructuració (tenim una llar de foc que facilita les coses). A còpia de treure la pols a munts de paperots que no obria des de feia dècades, vaig ensopegar amb una joia de la literatura política del segle XX: una hagiografia de Kim Il-sung en dos enormes i luxosos volums plens de fotografies, editada pel mateix règim coreà a finals de la dècada del 1970. Kim Il-sung, avi de l’actual president de la República Popular Democràtica de Corea, és potser el líder de la Guerra Freda que va portar el culte a la personalitat més fins al paroxisme. Stalin o Mao no li fan ni ombra. A més de ser el fundador de la primera monarquia comunista de la història, el camarada Kim Il-sung és avui un dels pocs cadàvers del món que ocupen un càrrec d’alta responsabilitat. Ja sé que sona estrany, però és literalment així.

Des de fa uns mesos, un problema travessa tots els debats sobre les iniciatives legislatives i executives promogudes pel govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Especialment, aquelles que no són reconegudes pel govern espanyol com a ajustades a l’ordenament jurídic constitucional, no pas perquè siguin inconstitucionals per se i, com a tals, il·legals, sinó perquè els intèrprets amb autoritat constitucional reconeguda formalment, tot i la seva submissió a les directrius polítiques de l’executiu, les consideren com a tals, encara que, com qualsevol interpretació, pugui ser discutida per uns altres intèrprets igual d’autoritzats però no reconeguts. Aquest problema és la diferència entre legalitat i legitimitat, un tema clàssic en la filosofia del dret i en el pensament polític moderns.

La jutge que porta el cas de l'edifici ocupat de la ronda Sant Pau de Barcelona, conegut com la Rimaia, considera que l'Ajuntament d'Ada Colau no està legitimat per demanar aturar el desallotjament, perquè no forma part del procés judicial. Al bloc –un conjunt de pisos de luxe aixecats l'any 1993 que mai es van arribar a vendre– hi viuen tres famílies amb nens, té un espai de criança i està arrelat als moviments socials i al teixit associatiu de la ciutat.

El procés català ha fet una mutació accelerada de la defensa del dret a decidir. Després de múltiples intents de celebrar una consulta dins la legalitat del règim autonòmic, el ‘procés participatiu’ ha acabat descansant sobre qüestions molt més elementals de les que, per exemple, s’argumentaren al primer informe del CATN. Aquell document presentava una defensa potser massa sofisticada (sobretot davant les estructures de l’Estat espanyol): principis de democràcies avançades, principis federals, congruència amb els valors del liberalisme modern, drets col·lectius, reconeixement de la plurinacionalitat, etc.