Via lliure perquè els exiliats puguin votar al Parlament. El ple de la cambra catalana ha donat llum verda aquest dijous a la reforma del reglament que permetrà que els diputats que viuen a l'exili, Carles Puigdemont i Lluís Puig, puguin participar a distància en les votacions de la cambra catalana. A partir d'ara, el vot telemàtic es permetrà "en situacions excepcionals" i per als diputats que "tinguin compromisos de representació institucional a l'estranger". D'aquesta manera, ja no caldrà que la mesa acordi permetre la votació dels diputats a l'exili, sinó que quedarà emparat legalment en el reglament de la cambra catalana. El PP va portar aquesta reforma al Consell de Garanties Estatutàries, que ha avalat el text. Els populars, juntament amb Vox, també havien presentat dues esmenes a la totalitat que el ple ha tombat. El diputat del PP Juan Fernández, però, ha avisat que el seu grup portarà aquesta reforma al Tribunal Constitucional (TC).

Marta Rovira, Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Josep Campmajó i Jesús Rodríguez tornaven divendres de l'exili després que l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem arxivessin la causa de Tsunami Democràtic. Des de llavors, els actes de benvinguda s'han succeït al llarg de tot el cap de setmana, especialment per a la secretària general d'ERC, que tornava de l'exili més llarg: feia sis anys que vivia a Ginebra. Aquest dimarts ha estat el mateix Govern qui els ha volgut fer una recepció institucional al Palau de la Generalitat encapçalada pel president de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, i la vicepresidenta Laura Vilagrà. A la galeria gòtica, s'han fotografiat al costat de Rovira, Wagensberg i Serra, però no han assistit a la recepció ni el periodista de La Directa Jesús Rodríguez ni l'empresari Josep Campmajó.

El 23 de març del 2018, Marta Rovira emprenia el camí de l'exili davant de l'amenaça del jutge Pablo Llarena de dictar-li presó incondicional per la causa de l'1-O. Aquest camí es va acabar divendres. Després de la benvinguda a Cantallops, la rebuda a la seu d'Esquerra i d'haver participat en l'Assemblea de Dones a Olesa de Montserrat, la seva ciutat natal, Vic, ha acollit un acte per celebrar la tornada de la secretària general d'Esquerra, organitzat pel grup de suport Free Rovira.

Marta Rovira ha tornat aquest matí a Catalunya. S’ha acabat l’exili de sis anys i quatre mesos per a la secretària general d’Esquerra. Per a ella, i per als altres exiliats a Suïssa, acusats de terrorisme per les protestes del Tsunami Democràtic. Rovira i tot el grup s’han aturat primer a Salses, a la porta dels Països Catalans, i després han enfilat l’autopista i poc abans de dos quarts de nou del matí han passat per la Jonquera i han baixat del cotxe a Cantallops, el poble de la família de Ruben Wagensberg. Allà s’ha trobat amb les amigues de Vic, amb Oriol Junqueras i amb companys del partit. Són imatges històriques. 

Les pluges d'aquests últims dies han intensificat la verdor de la frondosa vall de Sant Daniel que la sequera havia esgrogueït. En aquest paratge natural que oxigena la Girona vella des de fora muralla hi senyoreja el majestuós monestir benedictí de Sant Daniel, que és la llar que Maria Assumpció Pifarré comparteix amb tres monges més. Ella és la priora d'aquesta petita comunitat de benedictines que combinen a la perfecció el recolliment i la vida espiritual amb l'obertura a la societat i l'hospitalitat, i s'ha guanyat així l'estima de fidels i laics, especialment al barri de Sant Daniel. Des de fa anys el monestir comparteix amb el barri activitats de la festa major, de Nadal, del Temps de Flors... "Hi ha molt bona sintonia", diu la priora, que forma part del grup de WhatsApp dels veïns i hi participa com una ciutadana més. "Ens sentim estimades i és perquè som naturals i alegres; no tenim res a veure amb aquelles monges rectes i sempre enfadades de la meva d'infantesa", afegeix. 

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha decidit fer cas d'una denúncia de Ciutadans i prohibir a TV3 i Catalunya Ràdio anomenar “exiliats” les persones que han hagut de sortir clandestinament de Catalunya fugint de la persecució judicial (en els darrers temps, quasi tota deguda al jutge García-Castellón) pel fet de ser independentistes i haver tingut relació amb el Procés i/o amb Tsunami Democràtic. Persecució política, en definitiva. No és la primera vegada que la Junta Electoral (tot i que habitualment és la Central d'aquest organisme) prohibeix coses als mitjans públics catalans, que consideren sospitosos de tota mena de sevícies contra la unitat d'Espanya. De fet, en la seva resolució d'ara, la Junta Electoral se cita a ella mateixa, quan també va prohibir a 3Cat parlar d'exili i d'exiliats. Era amb motiu de la campanya de les eleccions del 21 de desembre de 2017, les eleccions del 155.

Una cadira buida a la redacció de La Directa. Una cadira buida a la mesa del Parlament. Una cadira buida a la seu d’Òmnium Cultural. Una cadira buida en una llar de Girona. La segona onada d’exilis coneguda la setmana passada, que opera com la torna perversa de l’amnistia, són massa coses alhora. L'enèsima prova de fins on arriba, i a qui pot enxampar, la repressió en l’ecosistema democràtic, que va d’un periodista d’investigació a un emprenedor, d’un diputat a un editor, d’un president de la Generalitat a la secretària general d’una formació política. Però també sobre quins paràmetres excepcionals resistim i quin és el moment precís que afrontem. L’exili –escrivia Joseba Sarrionandia– és tancar-se dins un armari i tenir por que ningú l’obri i, tot alhora, que algú l’obri. Se sap amb exactitud quin dia arrenca, i queda enregistrat en cada cos en quin moment es va prendre la decisió. Però mai se sap del cert com i quan acabarà –però sempre acaba, la qüestió és a quin preu i després de quants anys–. A hores d'ara, però, en els meandres tèrbols de la futura aplicació de la llei d’amnistia, ningú sap quan tornaran el Jesús, l’Oleguer, el Rubèn o el Josep –i el Jaume o el Nico–. Com fa set anys –dos mil tres-cents dies ja– que sí que sabem que encara no han tornat ni el Carles, ni la Marta, ni el Toni ni el Lluís.

Ha fet sis anys que Carles Puigdemont, Toni Comín i altres independentistes van decidir sortir del nostre país per acollir-se a l'espai de llibertat, seguretat i justícia que ofereix la Unió Europea a tots els ciutadans. Recentment, Santos Cerdán, el negociador per part del PSOE de l'acord amb Junts, en una entrevista a Eldiario.es va deixar caure que Puigdemont era un exiliat. Repreguntat, va contestar: “No gosaria definir si és un fugat o un exiliat. Perquè un fugat que es pugui passejar per tot Europa, que sigui eurodiputat amb plens drets i que pugui estar a la mateixa frontera d'Espanya, doncs d'aquella manera, no ho sé”. La tesi que no és un fugitiu l'he mantingut des de fa temps sense gaire ressò.

Pablo Llarena no emetrà noves euroordres contra Carles Puigdemont i Toni Comín de manera imminent. Després de la petició de la Fiscalia aquest dilluns, que es va sumar la de l'acusació popular de Vox, el magistrat instructor ha emès una providència on resol que no prendrà una decisió fins que la justícia europea es pronunciï sobre els eventuals recursos dels eurodiputats de Junts contra la retirada de la seva immunitat. Tenint en compte que l'expresident i l'exconseller a l'exili tenen marge fins al 15 de setembre per recórrer contra la sentència i sol·licitar que se'ls retorni cautelarment la protecció, previsiblement no hi haurà noves euroordres durant les negociacions entre el PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez.

Clara Ponsatí es va presentar aquest dimarts per sorpresa a Catalunya, va ser detinguda malgrat tenir immunitat parlamentària i després el jutge la va deixar en llibertat. Era una possibilitat que tant ella com els seus advocats preveien, malgrat que la denuncien com a il·legal. Podia ser detinguda? Té repercussions a l'exili? A continuació us expliquem les claus del cas Clara Ponsatí, que pot acabar amb un altre front judicial a Europa.

Hi va haver un temps que els catalans es van convertir en pàries sense papers, sense un lloc on caure morts. Hi ha hagut dos grans exilis polítics: el del 1714, que en termes relatius continua sent el més gran (i encara tan desconegut), i el del 1939, aquest prou estudiat i divulgat amb els camps de refugiats a França, els vaixells cap a Amèrica, la diàspora, Tarradellas... I el del 2017 ençà té noms i cognoms, i caràcter de símbol. El tenim molt present en el dia a dia polític.

Hi ha catalans feliços com croquetes humanes arrebossant-se a la sorra d’una platja d’aquí a l’eternitat. I tot per la sentència del TJUE sobre els exiliats polítics catalans. Ens han dit que som un "grup de persones objectivament identificables". Digues-me grup, o banda, colla, penya, cercle... Som un tros, un bocí, un fragment, una porció. És a dir, perquè ens entenguem tots, fins i tot els gats marsupials, parlem, diccionari en vena, d’un "conjunt de persones o de coses formant com una unitat dins un conjunt més nombrós o complicat, pel fet d’estar més juntes, més íntimament unides, tenir certes semblances, una característica comuna". Un grup de gats marsupials. Un grup de porrons de clorhexidina. Un grup de formatges assilvestrats. D’acord, però els catalans des de quan som un "grup"?

És pràcticament impossible que el discurs que el rei Felip VI ha pronunciat aquest dimarts des de Barcelona hagi sigut escrit després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre els exiliats catalans. Els del monarca són discursos mil·limetrats i preparats amb temps, que fins i tot supervisa abans la Moncloa perquè no hi hagi cap desajust. Sigui com sigui, les paraules que el rei ha pronunciat en la tradicional entrega de despatxos judicials –enguany 215– prenen més sentit que mai si es té en compte tot el que ha passat avui. El mateix dia que el TJUE ha entrat de ple en la dinàmica de la justícia espanyola marcant el terreny de joc per a la batalla de les euroordres, el monarca ha volgut recordar a la nova promoció de jutges que també són "jutges europeus". "No ho oblideu", ha dit, i ha insistit que han d'aplicar també el "dret de la Unió Europea".

La reforma del delicte de malversació és l'última mesura que Esquerra ha arrencat al PSOE en l'àmbit de la "desjudicialització", és a dir, en el camp de pal·liar les conseqüències penals del referèndum de l'1-O. Aquest és un dels objectius de la taula de diàleg –de l'autodeterminació el govern espanyol no en vol sentir ni a parlar– i el propòsit dels impulsors de la modificació del Codi Penal. Ara bé, ¿a qui beneficiarà aquest últim canvi, que se suma a la derogació de la sedició? ¿Evitarà que més càrrecs independentistes entrin a la presó per l'1-O? Els experts consultats per l'ARA s'imposen la prudència perquè adverteixen que tot dependrà de com interpretin els jutges el nou Codi Penal, però coincideixen que els encausats per l'1-O es podrien acabar beneficiant d'una rebaixa de penes. Si ara la pena per malversació és de fins a 12 anys de presó sense distinció si hi ha hagut o no lucre personal, amb el nou Codi Penal, que distingeix en els dos supòsits i introdueix el "desviament irregular" de fons públics quan es tracta d'una administració deslleial, es podrien enfrontar a un màxim de quatre anys de presó i sis d'inhabilitació. O fins i tot podrien aparcar les penes de presó si interpretessin que, tot i el "desviament irregular", no hi va haver un "dany" o un "entorpiment greu" del servei públic en l'1-O, ja que en aquest supòsit la nova llei preveu una multa i tres anys d'inhabilitació.

Després de més de quatre anys a l’exili, Anna Gabriel (CUP) ha seguit aquest dimarts els passos de l’exconsellera Meritxell Serret (ERC) i s’ha posat a disposició del Tribunal Suprem. Aquests dos casos són excepcionals respecte a la resta d'exiliats. Per què han pogut tornar? ¿Es pot estendre la possibilitat a la resta d'exiliats? Serrat i Gabriel tenen almenys dues coses en comú: totes dues han canviat d’advocat –ara és el basc Iñigo Iruin (vegeu el perfil)– i en els dos casos la sentència sobre l'1 d'Octubre els dibuixa una casuística judicial individual en què difícilment podrien entrar a la presó.

Avui se celebra a Luxemburg la vista oral al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per aclarir si els requeriments del jutge Llarena són pertinents en relació amb l’extradició a Espanya de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Insistim que el que se celebra avui és la vista oral, que la sentència encara trigarà ben bé dos mesos i que en cas que el tribunal europeu acordés que Bèlgica no podia frenar l'extradició sol·licitada per Espanya, encara quedaria per saber si com es protegiria la immunitat dels eurodiputats per evitar-ne l’extradició, o si Espanya els hauria de garantir la immunitat fins i tot si trepitgessin territori espanyol o si serien detinguts, o, simplement, si s’haurien de posar a disposició de la justícia espanyola (com han fet a Bèlgica, Alemanya, Itàlia i Escòcia) però no serien detinguts. De manera que la situació actual de Puigdemont, Comín i Ponsatí no ha d’experimentar un canvi a curt termini, encara que aquest 2022 serà clau. Un procediment com aquest és ple de qüestions en què es fila molt prim, però si llegim sobre què discutirà avui el tribunal tindrem obertes sobre la taula les grans qüestions que han fet que des de fa quatre anys i mig els tres eurodiputats –així com el conseller a l’exili Lluís Puig– no hagin estat extradits a Espanya. Fixin-s’hi:

Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 1957) és tan autoexigent que el seu llibre de memòries Molts i ningú (La Campana, 2022) porta per subtítol “Embastat de memòries i altres històries”, un afegit que presenta el volum amb una certa idea de collage i provisionalitat. Res més lluny de la realitat. El llibre és excel·lent per la qualitat de les reflexions sobre molts aspectes de la vida, pel detall dels records, pel fresc familiar -on apareixen personatges com Nemesi Ponsatí, Josep Obiols i Raimon Obiols-, pel to, per una mena de franquesa directa una mica irreverent, molt anglosaxona, i per la determinació amb què l'autora aborda la seva vida, inclosos capítols tan íntims i dolorosos com la mort d’un fill als 25 anys. L’entrevista s’ha fet per Zoom, que en aquest cas no era només l’eina que permetia superar una distància geogràfica sinó un abisme polític: Clara Ponsatí parla des de l’exili, i aquest elefant no hi ha qui el pugui fer fora de cap plató.

Una de les poques imatges d’unitat que ha brindat l’independentisme els últims temps va ser quan, just aquesta setmana ha fet un any, va registrar conjuntament una llei d’amnistia al Congrés per intentar posar fi a totes les causes judicials que hi ha obertes arran del Procés. Aquesta unitat no ha sigut suficient per saltar el mur que planteja l’Estat també en aquesta qüestió, que ara per ara no ha permès ni tan sols que la norma s’hagi arribat a debatre al ple. Què ha passat? I, sobretot, i ara què?