La prestació universal per fill/a ha tornat al centre del debat públic. La discussió s’ha centrat sobretot en el cost i la viabilitat pressupostària. Però mentre mirem els números hi ha una dada que no es mou: a Catalunya, més d’un de cada tres nens, nenes i adolescents viu en risc de pobresa o d'exclusió social. Davant d’això, potser la qüestió no és només si cal o no una nova prestació, sinó veure quin model de suport públic a la criança tenim, i per a qui serveix.

Una de les xifres més vergonyoses d’un país desenvolupat és el percentatge d’infants que viuen en risc de pobresa. I al mateix temps, la pobresa infantil és un mal negoci de futur. Poques inversions a llarg termini tenen un retorn més alt que el de viure una infantesa feliç. Aquest retorn no és només emocional, sinó també econòmic. Fa dècades que la psicologia i l’evidència empírica ho demostren: créixer amb privacions materials importants té conseqüències individuals i familiars, en més d’una generació, i impacta també en la cohesió social i el futur d’un país.

Per fi està sobre la taula, i amb un ampli consens polític i tècnic, la proposta d'incloure una prestació universal per a la criança dels fills. Avui la defensa a l'ARA el president de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Xavier Trabado. Les entitats fa temps que avalen una mesura d'aquest tipus. Amb aquesta iniciativa, que el govern espanyol vol incloure als pressupostos del 2026 –caldrà veure si s'aproven–, les famílies rebrien 200 euros al mes per cada menor de 18 anys a càrrec (2.400 euros a l'any per fill). Dinou dels vint-i-set països de la Unió Europa disposen d'una assignació similar. És una bona idea? És socialment justa? Per a què serveix? Funcionaria?

Les bones dades macroeconòmiques dels darrers anys, amb creixements del PIB molt per sobre de la mitjana europea i baixades importants de l'atur, no acaben de tenir un impacte rellevant en la reducció de la pobresa a Catalunya, que actualment se situa al voltant del 25%. I si parlem de la pobresa infantil, és a dir, de la dels menors d'entre 0 i 16 anys, aquest percentatge creix fins al 36%, segons les darreres dades de l'Idescat. Es trenca així amb una tímida tendència a la baixa que s'havia iniciat amb la pandèmia i es confirmen les sospites de les entitats del tercer sector, que ja fa temps que alerten de la creixent demanda dels seus serveis per part de persones que fins i tot tenen feina. La pobresa general ha pujat 0,8 punts, i la infantil, 1,3.

Arran de Groenlàndia, Ucraïna i el futur de l’OTAN, aquests dies es parla molt de les diferències en política exterior entre els Estats Units i Europa. Però no podem passar per alt la bretxa cada cop més gran que existeix en política interna. A principis d’any, la fundació Heritage, un dels think tanks més influents dels EUA, publicava un informe per “salvar Amèrica salvant la família”, mentre l’administració Trump anunciava la congelació temporal dels fons federals destinats a serveis per a infants i ajuts a famílies. El temps i el cost de tenir fills s’hi presenten com una responsabilitat que es resol principalment dins de les llars, sovint a càrrec de les dones, amb una presència cada cop més reduïda del suport públic.

Néixer en un context familiar o en un altre, en una zona geogràfica concreta o estar envoltat de segons quin entorn condiciona el compliment dels drets universals dels infants. Un infant no escull si el que porta per esmorzar és el que va sobrar ahir a la nit ni pot arribar a la conclusió que això li provocarà malestars digestius perquè no és el més recomanat. No té capacitat de decisió sobre si posar-se roba neta o no o sobre dutxar-se al matí si ningú de la família l’ajuda a fer-ho, ni tampoc pot deduir que a la llarga això pot derivar en problemes de pell. Sempre necessita l'adult, el referent, i per això una veritable política d’infància ha de tenir una visió global, actuant en el nucli familiar per tenir efecte en l’infant.

Més de dos milions d'infants a Espanya estan en situació de pobresa, una xifra que situa el país amb la taxa de pobresa infantil més elevada de la Unió Europea. Davant d'aquest context i amb motiu del Dia Mundial de la Infància –20 de novembre–, la Fundació "la Caixa" reforça el seu compromís amb el desenvolupament integral dels infants i adolescents en situació de vulnerabilitat.

Llegia la setmana passada que una persona que va a la feina amb Rodalies perd cada any de mitjana 46 hores esperant trens amb retard. Em faig càrrec de la desesperació de qui pateix aquest disbarat i de l'impacte que té en la societat. Tot i ser problemes molt diferents, no puc evitar fer l’analogia amb la pobresa infantil. Quant fa que sabem que 1 de cada 3 nens i nenes a casa nostra en pateix? Fins quan repetirem que ha de ser una prioritat afrontar-la? Com es degrada la situació de qui en pateix mentre espera solucions?

La Generalitat busca famílies amb fills que tinguin dret a cobrar una prestació per infant i que, per diverses raons, no la rebin. És una de les mesures que planteja el Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS), que fa uns mesos va rebre l'encàrrec de la conselleria de Drets Socials de trobar fórmules per reduir la taxa de pobresa infantil, situada en el 34% i que, en paraules de la consellera Mònica Martínez Bravo, és “persistent i superior” a la mitjana de la Unió Europea (20%), i fins i tot d'Espanya (29,2%). De fet, només la supera Bulgària (35%).

Un de cada tres alumnes necessita suport educatiu. Aquest va ser el principal titular d'aquest inici de curs. Una afirmació impactant que mostra un dels reptes més grans de l'escola catalana, però que també cal desgranar per poder abordar. Què vol dir exactament que un alumne necessita suport educatiu?

Més de 460.000 nens i nenes catalans viuen en risc de pobresa o exclusió social. És a dir, un de cada tres. Infants que no tenen garantit un mínim consum de proteïnes per créixer de manera saludable. Que viuen en llars on no es pot mantenir una temperatura adequada. Amb famílies que no poden fer front a despeses imprevistes, o que no poden marxar de vacances com a mínim una setmana a l’any. I això passa en un país on l’economia no deixa de créixer –per sobre l’espanyola i l’europea– i amb una taxa d’atur tan baixa com no la vèiem des d’abans de la crisi financera del 2008.

Més de 412.000 criatures menors de 16 anys que viuen a Catalunya són pobres, cosa que equival al 34,8% del total de població d'aquest grup d'edat. Fa molts anys que les entitats socials i el Síndic de Greuges alerten dels riscos que hi hagi tants menors vivint en famílies que tenen carències materials que impacten en la seva línia d'expectatives futures, ja que ni els escuts socials en forma de prestacions són prou forts per retallar les desigualtats d'oportunitats. La dada de pobresa infantil s'extreu de l'última Enquesta de Condicions de vida que ha publicat aquest dijous l'Institut d'Estadística (Idescat), que, per contra, assenyala que la taxa de pobresa i exclusió social en el conjunt de la població s'ha reduït en aquest últim any en 0,4 punts, una disminució molt tímida, però que permet situar-se en la banda més baixa des de la crisi econòmica i social que va esclatar amb la frenada de la pandèmia: amb tot, el 24% dels catalans (un de cada quatre) malviuen amb deficiències de tota mena en el seu dia a dia.

Emmirallats per l’exemple de Salt, un miler de mestres i professors de Barcelona s’han aplegat a la plataforma Docents 080 per alertar que la precarietat de l’habitatge i els desnonaments tenen un fort impacte a les aules. L’entitat, que també compta amb el suport d’Associacions de Familiars d’Alumnes (AFA) i claustres de centres, s’ha presentat aquest dimarts formalment amb el lema "sense habitatges dignes no hi pot haver bona educació". A més de la capital catalana i la localitat gironina, també es preparen iniciatives semblants al Baix Montseny, el Maresme i a la Catalunya Central, per posar tres exemples, rèpliques que expliquen la magnitud dels problemes socials que es troben els professionals de l’educació.

A casa nostra, parlar de pobresa és parlar dels infants. A Catalunya, 1 de cada 3 nens, nenes i adolescents es troben en risc de pobresa o exclusió social, una de les pitjors dades de la Unió Europea. Si bé des d’UNICEF Comitè Catalunya celebrem tenir a l’abast instruments com la Garantia Infantil Europea, l’Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil i que el govern de la Generalitat situï aquest problema com a prioritari, això s’ha de fer realitat en els propers pressupostos.

Tot i no estar als gens, la pobresa també s'hereta. Un terç (aproximadament el 36%) de les criatures pobres avui també ho seran d'adults. La causa d'aquesta transferència està més en el codi postal que en el genètic, i es vincula alhora amb factors educatius, laborals o de l'habitatge. De fet, Catalunya, com Espanya, té un dels índexs de pobresa infantil més alts de tota la Unió Europea i també una despesa molt baixa per lluitar contra aquesta xacra, que afecta gairebé 422.000 menors catalans: un 32,5% respecte al 24% de la població general.

Aquesta setmana s’ha publicat l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’any 2023, una radiografia de com viu la ciutadania i com arriba a final de mes. I no és només un exercici informatiu, de saber com millora o empitjora el nostre benestar, sinó una de les eines més útils que tenim per dissenyar millors polítiques. Si els instruments públics que definim no s’adapten a les necessitats reals de la ciutadania, poc podran fer per millorar la seva qualitat de vida.

A Catalunya, es considera pobre algú que disposa d'uns ingressos anuals inferiors a 12.564 euros o, en el cas d'una família de dos adults i dues criatures, inferiors a 26.385 euros. Les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) no deixen gaire marge de dubte: un 33% dels infants catalans, és a dir, uns 400.000 nens i nenes, viuen en famílies al llindar de la pobresa. Si, en canvi, mirem a l'altre extrem de la piràmide poblacional, entre els 1,4 milions de jubilats, pensionistes i retirats, el 13% (182.000 persones) estan en situació de pobresa. Per tant, hi ha el doble d'infants que de persones grans que no arriben als mínims, cosa que en cap cas vol dir que la gent gran visqui en l'abundància, ni de bon tros. El que denota aquesta diferència és que el sistema de pensions i de polítiques socials dedicades a la vellesa, malgrat les mancances (182.000 persones grans en pobresa segueix sent un problema greu), en part funciona. Tant és així que durant la crisi financera del 2008 endavant, moltes famílies joves van sobreviure gràcies a les prestacions dels avis. 

Uns 200.000 menors d'edat, aproximadament la meitat dels vulnerables, queden fora de la protecció social, ja que les seves famílies no reben ni l'ingrés mínim vital (IMV) ni la renda garantida de ciutadania, les dues grans prestacions mínimes creades per evitar que la població visqui en la misèria. En el cas de la renda, que la dona la Generalitat, el percentatge d'exclosos puja fins al 75%. Són dades que la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, recull a l'informe anual sobre els drets dels infants que ha presentat aquest dilluns al Parlament i en què reclama al Govern la creació d'una renda econòmica per a les criatures pobres, com ja fan països europeus, i també s'hi ha mostrat favorable en alguna ocasió el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. "Com que no hi ha recursos il·limitats, hem de prioritzar els més vulnerables", ha matisat.

Un 28% dels nens d'Espanya viuen en situació de pobresa infantil, segons un informe de l'Unicef que ha analitzat un total de 39 països de la UE i de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), i que situa Espanya en la posició 36, només superada per Turquia i Colòmbia –que no formen part de la UE– i Romania, que és el país de la Unió amb el pitjor percentatge (29%). Aquestes xifres assenyalen que Espanya és el segon país amb més pobresa infantil de tota la UE. Segons les dades de l'Unicef, més d'un de cada quatre nens i nenes "no es poden permetre menjar carn, pollastre o peix almenys un cop cada dos dies ni fruita i verdura diàriament, viuen en cases sense una temperatura adequada, no compten amb roba, calçat o llibres adequats, o no poden participar en activitats de lleure o anar-se'n de vacances", explica Gustavo Suárez Pertierra, president d'Unicef Espanya, en una nota de premsa en què s'assenyala que hi ha col·lectius més vulnerables a patir aquesta situació, com per exemple les famílies migrants, la comunitat gitana, les persones amb discapacitat o les famílies monoparentals.

A Catalunya més de 430.000 nens i nenes viuen en risc de pobresa o exclusió social. Les seves famílies no ingressen prou per cobrir les necessitats de criança, passen fred a l'hivern, sovint no tenen garantida una alimentació nutricionalment adequada i els seus pares i mares estan a l'atur, o treballen menys del que voldrien. Podríem suposar que el fet de tenir un estat del benestar que garanteix un conjunt de drets bàsics, de forma universal i gratuïta, com la sanitat i l’educació, i de comptar amb governs autonòmics a càrrec dels serveis socials, les prestacions de renda mínima i les polítiques d’inclusió social, ens allunyarien de patir importants nivells de pobresa infantil. Això sense parlar de l’arribada de l'ingrés mínim vital (IMV), el gran sistema de garantia de rendes complementari a les prestacions autonòmiques. Però la realitat és tossuda, i no hi entén, de suposicions.