La setmana passada vaig visitar Llorenç del Penedès per participar en un club de lectura a la biblioteca. En arribar, la bibliotecària em va confessar que estava una mica amoïnada per si hi vindria prou gent. En un intent de tranquil·litzar-la li vaig comentar que, segons la meva experiència, com més petit és el poble on s’organitza una activitat cultural, més assistència de públic tens assegurada. Tant la bibliotecària com el regidor d’Urbanisme –que havia tingut el detall de substituir la regidora de Cultura, que no es trobava bé– em van interrompre amb vivacitat. “És que Llorenç del Penedès és un cas a part”. I no volien dir que fos un poble més aviat apàtic, ans al contrari: tots dos em van assegurar que és un poble que té una activitat cultural enorme, molt actiu, i que el que temien és que el club de lectura coincidís amb algun altre acte programat. “De vegades ens veiem obligats a quedar malament amb algú perquè no hem de triar alguna de les activitats que coincideixen”, es lamentaven els de Llorenç.

L'àvia Dolors ens obre la porta del seu apartament a peu de carrer, a Mataró. Després apareixen, des de l'apartament contigu, la Bintou Jarju i els seus fills, l'Arlet i el Sam, de 12 i 10 anys respectivament, amb cara d'haver anat a dormir tard. Són Santes i la ciutat està de festa. El Sam és a la colla de diables, i l'Arlet gaudeix més amb els concerts, m'expliquen. Durant la sessió de fotografies per al nostre reportatge, trets físics diversos componen les imatges: la Dolors és més aviat baixeta i blanca de pell, mentre que la seva filla Bintou i els nens —que són catalanosenegalesos— tenen la pell negra i són tirant a alts. ¿Com és que encara ara recauen tants prejudicis sobre unes diferències tan naturalitzades en aquesta família?

Fa dies que penso en l’aparició del Sindicat de Llogateres als premis Gaudí: en un moment de la gala, un actor del públic s’aixecava indignat de la butaca, es treia l’americana i, ensenyant la samarreta amb el logo del sindicat, prenia el control del xou, en un gest d’aparença revolucionària. Aleshores, van canviar el faristol elegant on els premiats recollien l’estatueta per un de ciment, d’estètica brutalista, van eliminar els focus de cinema per unes bastides d’obra i el nou presentador es va situar d’esquena al públic perquè, des de casa, la platea plena de gent fos el nou fons, en un símbol del Poble. Tot això, interpel·lant els polítics que, indemnes, seien observant el número teatral. Durant la gala, diversos premiats van reivindicar el dret a gaudir d’un habitatge digne i, fins i tot, van esperonar els espectadors a assistir al desnonament de Casa Orsola. 

En una rotllana, una dona explica que la companyia elèctrica l'amenaça amb tallar-li la llum perquè no paga, i un home demana la paraula per preguntar com pot sol·licitar el bo elèctric. En les dues hores que dura l'assessorament que dos dimecres al mes ofereixen els activistes de l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) a la seu de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) se senten consells, preguntes i també respostes que serveixen per portar una mica de calma a qui es veu entre l'espasa i la paret. En aquesta rotllana hi ha activistes tècnics, amb coneixements professionals sobre factures, però també persones que aporten la seva experiència personal en la lluita contra la pobresa energètica, un concepte que l'APE ha sabut posar a l'agenda política i social.

Feminista, escriptora i ferma defensora dels drets humans, així es defineix la periodista mexicana Lydia Cacho, a qui el diari The Guardian ha descrit com "una de les periodistes més valentes de l'Amèrica Llatina". Al llarg de la seva carrera ha estat víctima de calúmnies, amenaces, persecució i tortura; ha estat detinguda, retinguda il·legalment i empresonada i s'ha vist abocada a exiliar-se per continuar viva. "Em van expulsar del meu país per dir la veritat, però no estic disposada a deixar la meva feina", assegura. I és que aquesta és justament una de les coses que més la representen: la resiliència i la lluita incansable per la justícia i els drets humans.

Molt poca gent al món pot dir-ho. Puri Canals (Tarragona, 1962) ha estat present, pràcticament, a totes les cimeres mediambientals internacionals des de la que es va celebrar el 1992 a Rio de Janeiro. Com a presidenta del MedPAN, com a activista i com a doctora en ciències biològiques, l’any passat la van escoltar a la Cimera de la Diversitat de Mont-real i a la COP27, la conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic de Sharm al-Sheikh. Teoritza sobre la sostenibilitat com una piràmide de tres pisos, en la base de la qual hi hauria d’haver, sempre, la naturalesa. Com a submarinista, fa sis anys que no s’ha capbussat a les illes Medes, que reconeix com una de les àrees protegides més ben conservades del nostre mar.

Nascuda a Sant Joan Despí fa 25 anys de pare ivorià i mare catalana, Viviane Ogou Corbi ha recollit aquest dijous el Premi a la Dona Europea en la categoria de jove activista, el mateix que l'any passat va rebre la sueca Greta Thunberg. Ogou és graduada en relacions internacionals, té un màster en seguretat internacional i s’ha especialitzat en la regió del Sahel. Com a presidenta de La Puerta de África, compagina l’acadèmia i l’acció, en un espai de cooperació i trobada d’africans, africanistes i fills de la diàspora com ella. A més, és la delegada del Consell de Joventut de Barcelona a Ciutats i Governs Locals Units, una organització internacional que representa les ciutats a les Nacions Unides i que facilita la seva diplomàcia. Actualment és Junior Visiting Fellow en el marc del programa Talent Global, impulsat per la Fundació Banc Sabadell i el Cidob.

Quan el 16 de maig del 2022 Jake Daniels va afirmar-se gai en una entrevista a Sky Sport era la primera sortida de l'armari d'un futbolista en actiu a Europa des del 1990. En aquest context, veure la selecció alemanya tapar-se la boca a Qatar en defensa dels drets LGTBI, com a lesbiana us ho dic, m'ofèn. Com m'ofèn veure Penélope Cruz tallant-se el serrell com si estigués a la pelu en defensa de la llibertat de les dones iranianes. La defensa d'una causa justa, penso, bé mereix una esquilada, una mica de risc ni que sigui estètic, un no depilar-se el bigoti, un sortir a les fotos sense maquillatge, però també sense bòtox, amigues, també sense bòtox.

Amb la mort d'Hebe de Bonafini, presidenta de l'associació argentina Mares de la Plaza de Mayo, als 93 anys, desapareix una de les cares més conegudes en la lluita contra l'última dictadura militar de l'Argentina (1976-1983) i una veritable referència internacional en la defensa dels drets humans.

El febrer de 2007, els Mossos d'Esquadra van detenir un tipus de 22 anys, David P.C., "d'estètica antisistema i punk" –segons l'informe policial– després que ell i un grupet d'amics causessin destrosses al Parc Güell. L'esmentat personatge es va dedicar concretament a colpejar el drac de l'entrada –un dels emblemes visuals de la ciutat de Barcelona, veritable síntesi de l’estètica de Gaudí– amb una barra de ferro, causant-hi danys importants. Segons els seus camarades, allò no va ser una bretolada: estaven protestant contra l'especulació immobiliària (?). L'entranyable David P.C. seguia així les passes de l'activista Tony Shafrazi, que el febrer del 1974 va escriure sobre el Guernica de Picasso una pretensiosa ocurrència que volia ser una mena de citació de James Joyce. No la reproduiré per simple fàstic. La frase estava relacionada amb un fet concret de la Guerra del Vietnam que ja no recorda ningú. Shafrazi va ser posteriorment el propietari d'una important galeria d'art de Nova York que portava el seu nom, aprofitant així el ressò obtingut amb l'esmentada performance. De fet, sempre va viure d'aquesta història. Entre els seus clients hi havia, per exemple, el mateix Donald Trump. Tot un antisistema, ja ho veuen. Un parell d'anys abans, el maig del 1972, un cretí d'origen hongarès anomenat Laszlo Toth havia trencat a martellades una part del rostre de la marededéu de La Pietà de Miquel Àngel. Etcètera.

"El meu art és activisme, hi és a cada línia que traço, a cada píxel, a cada kilobyte. L'activisme és la meva vida, i la llibertat d'expressió és la meva principal motivació quan dibuixo", diu en declaracions al diari ARA Kianoush Ramezani", caricaturista polític i artista iranià que serà aquest dijous a Girona per recollir el premi LiberPress. El guardó se li concedeix com a reconeixement "a la seva valentia i decisió a l'hora de denunciar els fonamentalismes religiosos i els totalitarismes, la seva defensa de les dones i de les seves llibertats i la seva lluita en favor dels drets humans arreu del món, però sobretot al seu país, l'Iran, d'on es va haver d'exiliar el 2009". Des de llavors viu a França, on el 2010 va rebre l'estatus de refugiat polític. Guanyar-se aquesta protecció no li va resultar fàcil. "Durant el meu primer any d'exili vaig haver de lluitar per la meva supervivència, com tants altres. He estat testimoni de la malmesa imatge que es dona dels refugiats als mitjans de comunicació i a la societat, com si fóssim persones sense vàlua", explica. Malgrat el patiment de veure's exiliat en un país estrany, va decidir "amagar la misèria en què vivia, fingir que no necessitava res i donar una imatge de fortalesa". Creu que això el va ajudar. Va trobar el seu camí gràcies a Periodistes Sense Fronteres.

Passat l'ensurt petitburgès pel benestar del quadre, que de seguida ens informaven que havia quedat il·lès gràcies a un vidre protector, no he pogut deixar de pensar en la ironia de l'acció d'uns activistes climàtics contra els gira-sols de Van Gogh que ha fet la volta al món, que té l'estructura típica d'una performance d'art contemporani el sentit de la qual no s'entendria sense una història en què Van Gogh ocupa un lloc destacat. Des de la gravació plena d'intencionalitat narrativa fins a la cura de samarretes i pentinats, passant pel fet que és impossible veure la llauna de tomàquet Heinz que llancen contra el quadre sense pensar en Andy Warhol o contemplar el llenç esquitxat i no tenir visions de Jackson Pollock. No tinc cap dubte que la documentació d'aquest acte vandàlic acabarà exposada a les parets de no pocs museus.

Amb els boscos cremant i la gasolina tan cara hem arribat a aquest estiu especialment ben informats dels perills de continuar com sempre. Cosa que fa encara més visible l’obstinació amb què el plaer s’arrapa a la vida, com una font d’energia infinitament renovable. És fàcil polititzar la primavera, una estació en què la natura mateixa sembla una revolució que desglaça, brolla i germina. Però la lliçó moral de l’estiu és que tot allò que creixia ho feia per existir simplement de vacances. A diferència de la història dels homes, el cicle de les estacions sí que ens recompensa amb la utopia, ben puntual cada juny.

"Els guies turístics dels museus són un conyàs, sempre amb aquell to acadèmic i alliçonador", diu Samantha Hudson. Per trencar amb aquest "academicisme", la performer i icona LGTBI exerceix de mestra de cerimònies d'Active, activism, act, la nova exposició digital i gratuïta que té lloc a l'Ideal de Barcelona al llarg de la setmana. Hudson, però, no hi serà en persona, sinó com un bot de WhatsApp, amb qui els visitants podran xatejar perquè els expliqui amb el seu estil "petardo" els intríngulis de les quinze propostes que es poden escoltar, veure i, en definitiva, experimentar dins de les sales.

"Unes horribles ganes de plorar", Història d’A, Ovidi Montllor

En les nombroses entrevistes que ha protagonitzat, el seu discurs polític eloqüent i ferm sobre ecologia xoca perquè surt de la boca d'un nen de 12 anys. Francisco Vera és un activista colombià i fundador del moviment ambiental Guardianes de la Vida. Una nova veu en representació de les generacions futures. Amb milers de seguidors a les xarxes socials i actiu en diverses mobilitzacions, ara ha fet un pas més assistint a la seva primera Cimera del Clima de l'ONU, la COP26 de Glasgow.

Rus de l’Índia de color fúcsia, indi o groc. Tot depèn dels teixits que s’estiguin tenyint a la fàbrica de torn. Nens i nenes en edat escolar fent jornades maratonianes en naus insalubres. Avions i vaixells carregats de contenidors plens de fast fashion que contaminen el cel i l’oceà. Fabricar roba barata no surt gratis, al contrari, té un cost molt elevat que es paga tant en explotació laboral com en impacte mediambiental. Segons un informe recent de l’ONU, la indústria de la moda és la segona més contaminant del planeta i ja representa el 10% de les emissions globals i el 20% de les aigües residuals. Davant d’aquestes dades, cada cop costa més empassar-se que una samarreta que val 4,99 euros sigui una ganga.