Parlar de disciplina a les aules és, encara avui, obrir un debat carregat d'emocions i perspectives sovint oposades. Que li diguin a Mar Hurtado, presidenta de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, després de les seves paraules contra la disciplina al programa La Selva a la televisió pública de Catalunya. N'hi ha que l’associen a records d’autoritat rígida, de silencis imposats i càstigs severs, mentre que d'altres la reivindiquen com a condició imprescindible per a l'aprenentatge. El cert és que, al llarg del segle XX i inicis del XXI, el concepte de disciplina a l'escola ha evolucionat de manera tan clara com ho han fet les societats modernes.

La història de l'omnipresència de les pantalles a l'aula té un origen més o menys directe en la recomanació número 1836 del Consell d'Europa feta pública l'any 2008. Segons els redactors del document, tot i que les eines d'e-learning (l'expressió ja ha passat avall) havien tingut un impacte considerable en l'educació i la formació, el seu potencial a Europa encara no s'havia aprofitat al màxim. L'e-learning englobava mitjans electrònics per a l'ensenyament i l'aprenentatge, tant presencial com a distància. Plantejava noves exigències a les institucions educatives, als docents i als estudiants. Les institucions necessitaven infraestructura tècnica i programari. Els professors havien de rebre formació obligatòria específica, mentre que els estudiants havien de tenir accés als dispositius i materials, i ser formats en el seu ús des de ben joves. Llavors es creia que es generarien recursos educatius accessibles a tothom, combatent així la divisió social. Es va fer una crida als Parlaments perquè donessin suport al moviment "codi obert" i per combatre la suposada bretxa digital. En definitiva, es convidava els estats membres a millorar les tecnologies susceptibles de ser aplicades a l'educació per mitjà de grans inversions. Un dels primers països a apuntar-se amb entusiasme a la recomanació va ser Suècia. També va ser, però, el primer a abandonar-la el 2023 en constatar els seus preocupants (i objectivables) resultats. El govern suec, i més concretament la ministra Lotta Edholm, va aturar tot allò en conèixer múltiples informes on es comparaven grups que funcionaven amb pantalles i altres que ho feien amb llibres. El rendiment acadèmic era significativament més baix en el cas dels primers, sobretot en capacitat memorística, concentració, atenció i comprensió lectora.

50 experts han rebut l’encàrrec del Govern de trobar la manera d’aconseguir l’ús responsable de les pantalles al sistema educatiu. Missió impossible? Esperem que no, però gairebé, perquè es tracta d’una mena de quadratura del cercle: com incorporar les imprescindibles pantalles a l’escola sense que la canalla prescindeixi dels llibres, del bolígraf, de la memòria i de l’esforç en general. El concepte mateix d’ús responsable de les pantalles ho diu tot, perquè recorda massa aquest altre concepte de consum responsable associat a l’alcohol.

Fa anys que a la feina intento no enfadar-me per res. Els primers anys, sobretot, quan vaig anar a parar a centres de màxima complexitat, reconec que em van treure de polleguera en moltes ocasions. Havia fet pràctiques en diferents cursets, però la realitat no té res a veure amb la teoria, sobretot perquè a les aules sempre et trobes situacions impensables, a vegades surrealistes. En aquells anys recordo una certa preocupació professional, no tant per explicar la matèria com per saber trobar el to adequat amb els meus alumnes. Si els alumnes són disciplinats i venen educats de casa és més fàcil, però, malauradament, no és així. Què podia fer, doncs, contra un perfil que qualifico irònicament d’antialumne, més aviat de menor amb nul·les ganes de col·laborar en la seva formació acadèmica? Enfadar-se era contraproduent i nefast per a la meva salut.

Fa només 365 dies la ja arxiconeguda OpenAI llançava una aplicació que permetia conversar amb un bot que responia com una persona a través de la intel·ligència artificial (IA). El que inicialment semblava ser una eina més, va començar a cridar l'atenció per la precisió de les respostes i en tan sols cinc dies va aconseguir més d'un milió d'usuaris. Una xifra que aquest novembre s'ha disparat fins als 100 milions d'usuaris setmanals. El fet que l'eina aprengués sola aprofitant les mateixes dades que els usuaris li proporcionen i la capacitat de l'aplicació per oferir textos amb sentit en qüestió de segons, va fer que ràpidament comencessin a saltar les alarmes al món educatiu per si l'accés al ChatGPT obria la porta a un plagi massiu de treballs acadèmics impossible de detectar.

"¿Hem de continuar promovent una visió de l'anglès basada en cultures i models lingüístics anglosaxons, quan aquesta eina comunicativa ha esdevingut una llengua internacional, global… una lingua franca?" Aquesta pregunta em va perseguir molts anys, fins que amb la tesi doctoral vaig decidir investigar la noció english as an international language i la connexió amb les identitats dels aprenents de l'anglès. Una contradicció em generava moltes preguntes: si la gran majoria de persones del món parlen l'anglès com a llengua no nativa, per què les aules seguien obsessionades amb el model nadiu? Per la pròpia experiència com a docent, sabia que aquesta realitat semblava molt connectada amb la manca d’interès envers l’anglès a casa nostra. 

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

Està molt bé que els alumnes siguin el centre de l’educació. És fantàstic que els nous currículums pivotin sobre les seves inquietuds i necessitats competencials, que comptin amb la seva opinió i, sobretot, que el docent quedi relegat a ser un acompanyant experimentat que reservi el seu coneixement magistral per a les classes particulars. Potser els que estan fresquets en els seus despatxos s’han pensat que era bo que els nostres alumnes, també fills, un curs més es rostissin vius a les aules fins al 22 de juny. Que era bona l’emprenedoria de buscar clandestinament els racons més frescos d’aquests edificis per a sardines i intentar fer alguna cosa més o menys lectiva sense morir asfixiats. Els alumnes més espavilats s’han comprat un ventilador que han connectat a l’ordinador portàtil. D’altres han demanat a consergeria que els donessin les capses de cartró dels blocs de paper per partir-los i fabricar-se ventalls casolans. Han anat molt sol·licitats, tant com el que feia la ronda cap al lavabo i recollia set o vuit ampolles per reomplir-les a l’aixeta. La cantina dels esmorzars bullia i el pati era una barbacoa gegant. Per sort el tràngol ja ha passat. Ja hem superat marejos i desmais.

La secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, acompanyada de l'alcalde de Montferrer i Castellbò, Albert Marquet, ha inaugurat aquest dissabte la nova aula de natura del refugi de la Basseta, al paratge de Sant Joan de l'Erm. A l'acte també hi ha assistit el president de l'EMD Vila i Vall de Castellbó, Antoni Navinés, el president de la Junta rectora del Parc Natural de l'Alt Pirineu, Joan Ordi, i el director del Parc, Marc Garriga. El refugi guardat de la Basseta està ubicat a uns 1.700 metres d'alçada, en una de les principals portes d'entrada de visitants al Parc Natural de l'Alt Pirineu, i alhora base de l'estació d'esquí nòrdic de Sant Joan de l'Erm. L'any 2020 es van comptabilitzar un total de 58.078 visites.

A la universitat portem dos mesos fent classes en línia: Zoom, Moodle, correu electrònic, Whatsapp i trucades amb els alumnes. Sabia que es perllongaria perquè a Stanford (universitat que m’havia convidat a la tardor per fer-hi un curs –com tot, anul·lat–) des del març havien previst fer classes virtuals fins a l’estiu. Quan em connecto al Zoom, primer veig els rostres dels estudiants uns breus instants, llavors ells es desconnecten l’àudio i la imatge, i contemplo el meu rostre menut rodejat d’un fractal de finestres fetes de noms sobre quadrats negres. Quan pesa el meu rostre? Poc. Convido els alumnes a participar de la classe, però la pantalla esdevé el seu refugi multitasques. No m’hi puc acostar, trencar la distància social de la pantalla. En algunes finestretes de càmeres no desactivades, fins i tot apareixen altres persones, entren en pla i riuen –mutejats– d’alguna cosa que se t’escapa. Tu segueixes oferint temari mentre, alhora, mires tot allò com un revenant, com quan a les pel·lícules dolentes el protagonista es veu des de fora i entén que ha de canviar de rumb vital. Em sento a prop de Max Headroom, el primer presentador virtual de la televisió que Eminem va fer famós anys després emulant-lo en un videoclip.

“¿Has vist quina tristesa?”, diu l'Olatz de Bilbao, responsable pedagògica dels centres de La Bressola de la Catalunya Nord, mentre mira des de la porta els alumnes del cicle 3 de l'escola de Sant Esteve del Monestir. Abans, a l'aula, els infants estaven junts, agrupats al voltant de quatre o cinc taules. Ara sembla més un examen permanent: tots els pupitres estan separats i cadascú té una caixa de material amb el seu nom, que no poden compartir. Una imatge representativa del model d'escola que ha portat el coronavirus: una escola en què està prohibit abraçar-se, agafar-se la mà o fer-se confidències a cau d'orella, i on no es poden compartir retoladors, pilotes ni l'esmorzar o el berenar.

Els Room Escape estan de moda i tot apunta que té prou solidesa per no ser una flor d'un estiu. Sempre m'ha agradat "gamificar" l'aula però de vegades tinc la sensació que aquesta obsessió per fer activitats jugades no sempre és eficient o amb objectius clars. Com a exemple us vull parlar del Kahoot! que és una espècie de joc de preguntes enfocat competitivament que de vegades no té altre objectiu que memoritzar i "escupir" respostes com es feia abans però amb l'excusa tecnològica que el fa molt més atractiu. Ull, no hi estic en contra, simplement cal fer-ho ben fet per evitar que en una aula de vint alumnes n'hi hagi quatre que juguin i setze que no "rasquin bola".

"M'agrada que s'interessin pels nostres problemes, per solucionar les coses que ens van malament" explica el Víctor que, amb 11 anys, és un dels 4.000 nois que ha participat a l'enquesta impulsada per l'Ajuntament de Barcelona, per millor el benestar dels menors. És la primera vegada que es realitza aquest qüestionari, que s'ha adreçat a alumnes d'entre 10 i 12 anys, i que s'ha realitzat a 50 centres de la ciutat. "Jo no sabia que els nens teníem drets", afegeix pensatiu el seu company Dídac de l'escola Doctor Ferran i Clua de Sant Andreu, tot just després de completar el qüestionari de 50 preguntes.

Penseu en una aula d’una escola de primària. O de secundària. Fileres de taules distribuïdes geomètricament entre quatre parets. Sovint la il·luminació és tan pèssima, malgrat el clima mediterrani de sol diari, que cal encendre els llums. “El disseny actual d’una gran majoria d’aules està pensat per a una escola en la qual els infants són receptors passius d’informació”, afirma Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya, que impulsa, per encàrrec de la Generalitat, un programa universitari per al desenvolupament professional dels mestres.

Més de 1.500 alumnes catalans de 3r i 4t d'ESO seran capaços a final d'aquest curs de crear projectes interactius, controlar llums, motors i altres actuadors en el marc del programa "Impulsem la robòtica, Tecnologies Creatives a l'aula", impulsat per l'Obra Social "la Caixa" en col·laboració amb el departament d'Ensenyament.