Era el merescut comiat per jubilació de Pepe Font de Mora, que va ser durant més de vint-i-tres anys el director de la Fundació Foto Colectania, una de les institucions fotogràfiques privades —amb vocació pública— més prestigioses del país, fundada i presidida, des del 2002, per Mario Rotllant. A més de les exposicions que es poden contemplar a la seva seu del passeig Picasso de Barcelona, Foto Colectania compta amb una molt destacada col·lecció: unes 3.500 imatges de més de 80 autors espanyols i portuguesos.

Arnau Tordera (Tona, 1986) diu que fer-se músic no va ser fruit d'una decisió presa en un moment concret, sinó conseqüència que la música anés ocupant més i més temps en la seva vida i d'un ofici que, assegura, no s'acaba mai. El líder del grup Obeses, creador també de l’òpera La gata perduda i de Sardana Superstar, i que ha dit de si mateix que és una "peça artística singular" irreemplaçable pel país, veu en el vi un punt de connexió amb el plaer, la tradició i la terra.

El Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, creat l’any 1981 per l’obra social de Caixa Sabadell, és tot un referent cultural. Aquest premi, que celebra la 45a edició, ha tingut continuïtat gràcies al suport de BBVA. A més, per impulsar noves generacions d’escriptors en català, el banc i la Fundació Antigues Caixes Catalanes han creat, per a la propera edició, una nova categoria per a escriptors de fins a 35 anys.

El 2020, just abans de l'esclat de la pandèmia, a la plaça Mercaders de Girona, a mig camí entre la Rambla i la plaça del Vi, va néixer El Foment, una iniciativa privada molt ambiciosa que treballa per la difusió de la llengua, la cultura i la gastronomia catalanes. La primera pedra va ser l'Escola, poc després va obrir la Taverna, després la Fonda i, més tard, el Centre, conformant així una espècie de complex cultural al voltant d'una mateixa plaça, on, a més de servir cada dia desenes de plats de cuina catalana, s'organitzen un munt d'activitats. Aquest 2025 El Foment compleix cinc anys amb moltíssimes ganes de consolidar-se com un pol cultural de referència als Països Catalans.

Aquesta Diada es presenta confusa: quina és la celebració? Quina és la reivindicació? Qui s'hi sent realment convocat? És aviat per saber-ho, però seria bo que s’hi sentís tothom i que se superessin les exclusions i posicions extremes a totes bandes. Cal aprofitar aquest moment per començar a dibuixar un projecte de futur en què tots ens puguem trobar relativament còmodes i això vol dir que els maximalistes de tots colors hi estaran en desacord. Però aquest és, precisament, el resultat de la democràcia: que tothom hi guanyi alguna cosa i alhora renunciï, encara que sigui momentàniament, a una part de les seves ambicions. 

Llegim a l’ARA que Pedro Sánchez ha promès una millora del finançament a Catalunya, i m’ho crec, perquè “millorar el finançament de Catalunya”, a hores d’ara, que som tan avall, és simplement que et facin un petó a la boca cada cop que pagues el lloguer. També diu que mantindrà els compromisos adquirits amb ERC i "respectarà" la llengua, la cultura i la història catalanes.

De petita, la meva tieta em va ensenyar a ballar sardanes. Cada diumenge, quan començava a fer bo, escoltàvem la cobla convidada i ballàvem en alguna de les rotllanes que encara avui omplen el passeig del Comte Guifré de Sant Joan de les Abadesses. A l’adolescència, i amb l’aparició d’altres plans, vaig deixar de puntejar. Fins que fa unes setmanes, enmig d’una discoteca de Barcelona, va sonar Coti x coti, l’èxit de The Tyets. La cançó, que ha estat arranjada per a cobla per Xavier Ventosa, va generar una eufòria col·lectiva al local i, amb més o menys encert, tots plegats vam ballar al ritme de la tenora.

Puc imaginar que molts dels nombrosíssims lectors de l’ARA que fa uns dies van comprar l’últim número de L’Avenç, el 500, van experimentar un sentiment molt proper al que em va transmetre un dels col·laboradors d’aquest número que posa fi a una etapa de la revista que ha durat 46 anys: “Vist el 500. Fa goig i fa mal”. Ho desglosso: fa goig comprovar quin nivell d’interès i de qualitat hauria pogut arribar a tenir cada mes la revista si L’Avenç hagués pogut treballar en unes condicions de mínima confortabilitat, i si hagués tingut de forma regular un suport dels anunciants (quasi tots institucionals, cal dir-ho) i dels lectors com els que ha aconseguit amb aquest número extraordinari. I fa mal comprovar que, malgrat l’alt nivell assolit, que penso que tothom ens reconeix, no puguem seguir fent una feina que al llarg dels anys hem demostrat a bastament que sabem fer.

Tot va començar fa poc més de cinc anys amb un petit solar buit en ple Barri Vell de Girona, a la plaça Mercaders. I ha acabat convertint-se en un macrocomplex cultural i gastronòmic de mil metres quadrats repartits en quatre edificis al voltant de la plaça, en els quals s’aprèn, es menja, es beu, es canta i es balla en català. A prop de l’Ajuntament de Girona, entre el carrer Ciutadans i la Rambla, s’ha anat construint un petit barri dedicat als Països Catalans.

L’èxit d’Albert Serra a Canes fa un contrallum perfecte per mirar l’estat de l’art contemporani a Catalunya i al món. I dic “art contemporani” i no “cinema” perquè la idea que les pel·lícules del director de Banyoles pertanyen a una categoria que pugui preocupar-se pels gustos del públic fa riure. Paradoxalment, Serra, que ha creat instal·lacions per a la Biennal d’art de Venècia o el Centre Pompidou, és un artista rabiosament contemporani perquè actualitza la tradició de l’avantguarda que, segons l’hegemonia cultural d’avui, estava morta i enterrada. Per explicar-ho, és oportú comparar aquest èxit amb l’altre gran èxit català de l’any, Alcarràs, de Carla Simón.

Als assaigs de Les bones intencions, les gralles han sonat amb força. "Soc fill de mare catalana i pare extremeny. Tinc els dos folklores dins del cos, però no tenia ni idea de ballar L’hereu Riera, ni de com posar-me una faixa o uns picarols", explica Joan Negrié, que els últims mesos s'ha posat les piles per saber-se tots els passos de la cançó tradicional catalana. "Me l'he apresa com si hagués de fer la coreografia d'All that jazz o de Full monty. El meu personatge ha de ballar-la, no parodiar-la", diu l'actor. "Sort que era curta", replica Míriam Iscla al seu costat. La parella d'intèrprets protagonitza una comèdia escrita per Marc Artigau i dirigida per Joan Maria Segura que s'instal·la aquest dijous al Centre de les Arts Lliures (antic Espai Brossa de Barcelona). Hi arriben després d'estrenar-la a la Sala Trono de Tarragona –que ha produït el muntatge– i de comprovar que si munten una gran festa catalana, el públic s'hi tira de cap.

Fa quatre anys vaig tenir l’honor de moderar un diàleg entre les cineastes Carla Simón i Lois Patiño al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. Simón estava immersa en una voràgine d’èxits arran del seu primer treball cinematogràfic, Estiu 1993, però ja havia començat a escriure Alcarràs, la pel·lícula amb la qual ha fet història aquesta setmana en ser la primera cineasta catalana a emportar-se l’Ós d’Or, el premi més important de la prestigiosa Berlinale. Aquell dia, abans i després de l’acte, vam intercanviar impressions sobre la necessitat, si no la urgència, de posar en valor un cinema de mirada lluminosa i respectuosa que fos capaç d’apuntar a una transformació davant la preeminència d’un cinema de mirada fosca, freqüentment cruel, que històricament ha tendit a sovintejar el cinema d’autor. Com explicar la història de l’ocàs familiar i d’una manera de viure lligada a la terra sense caure en la foscor? La Carla es feia preguntes però ja tenia la resposta perquè la seva mirada ja és plena de llum de manera natural. En realitat, només li calia filmar sent ella mateixa, com ja havia fet a Estiu 1993.

A finals dels vuitanta, a la UAB –Facultat Ciències de la Informació– vaig tenir tres professors tan bons que van justificar els cinc anys de carrera. Casasús, Saperas i Tresserras exigien rigor, obrien mons nous i encomanaven entusiasme. Anys després, Joan Manuel Tresseras va flirtejar amb la política, va treure el nas en l’Esquerra de Carod-Rovira i va acabar sent conseller de Cultura del govern tripartit. Un dia, per sondejar-me per un càrrec que m’hauria vingut gros, em va convidar a fer un cafè a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia vaig veure que continuava sent un home amb visió de futur i les idees clares. L’ambició cultural del país estava en mans d’un rubinenc que pensava en gran. Més enllà d’impulsar la llei del cinema de Catalunya, creia que s’havia d’ordir un pla per aconseguir tres coses: un èxit musical en català que sonés a tot el món, un premi Nobel de literatura per a un autor que escrivís en la nostra llengua, i produir una pel·lícula tan bona que optés a guanyar un Oscar en la categoria de llengua no anglesa. No es conformava que la nominessin, ell volia l’estatueta. Aquesta setmana ha passat el miracle. Carla Simón ha guanyat l’Ós d’Or de Berlín amb Alcarràs. Ja tenim ganes de veure aquesta obra mestra de la tendresa que homenatja la seva terra, honora la pagesia i recorda que les històries importants poden passar lluny del 22@. I Simón ha rodat en català, sense complexos, perquè és la seva llengua, i per demostrar-nos que no cal renunciar-hi per fer un producte excels i guanyador. A l’espera que ens emocioni la pel·lícula, que el català –català occidental– soni arreu del planeta és una victòria lingüística espaterrant. Quinze anys després de la conversa amb Tresserras, tenim Alcarràs premiada a Berlín i Rosalía amb una cançó “milionària” que ha donat la volta al món tres vegades. Ja només ens falta el premi Nobel. A veure quin dia sonarà el telèfon a casa d’en Jaume Cabré. O de l’Eva Baltasar.

]]>

Entre els anys 1975 i 1977 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, que va proposar noves formes d’imaginar la catalanitat. “Va ser un episodi clau, però ha quedat força oblidat en les cròniques de la Transició”, diu Mariona Lladonosa, que firma amb el seu pare, Manuel Lladonosa, Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977) (Enciclopèdia Catalana). L’historiador i la sociòloga i politòloga expliquen com es va gestar, què va significar, el llegat i les conclusions d’un congrés que va implicar les forces polítiques, entitats, associacions, sindicats, col·legis professionals… No va ser el primer congrés: entre els anys 1961 i 1964 se'n va celebrar un altre de clandestí, però ni tan sols se’n van poder publicar les conclusions. Les jornades del 1975 van començar quan Franco encara no era mort i van acabar pocs dies després de les primeres eleccions democràtiques. El detonant va ser la reivindicació d’uns pares de Cornellà de Llobregat que volien que els seus fills aprenguessin català a l’escola i van rebre un no com a resposta. "En aquell moment es podia aprendre català, però fora de les hores lectives", matisa Manuel Lladonosa. La família es va adreçar al Col·legi d’Advocats per demanar ajuda i el seu secretari, Josep Maria Pi-Sunyer, va proposar un congrés de defensa de la cultura catalana.

]]>

A través de la lectura de l’assaig Barcelona, cultura sense capital (PAM) retrobo un vell conegut, Marc Roig (Barcelona, 1964), amb qui en l’adolescència vam fer una revista que se suposava que era contracultural, L’Estil, a l’assembleari Casal de Joves de Sant Gervasi. Al Marc no l’he vist, els últims quaranta anys. Aviat està dit. S’ha dedicat a l’activisme i la gestió cultural, sempre una mica a contracorrent. Veig que no ha perdut l’enfant terrible que duia dins. Al llibre es deixa anar, implacable, geniüt, torrencial. "Em fa sentir català el fet d’avergonyir-me’n". Lamenta la deriva comercial i institucional, turística i cosmopolita, en què diu que ha acabat convertint-se la marca Barcelona. I no només enyora l’ebullició creativa, compromesa i polititzada del tardofranquisme, sinó que també mira més enrere, cap a les bases populars de la cultura catalana del segle XIX, fent valer, d’una banda, el batec llibertari obrer i, de l’altra, la connexió ciutadana dels autors de la Renaixença, per exemple Pitarra.

]]> Fa uns vint anys advertia al director d'un diari barceloní d'una situació anòmala a què s'havia arribat. A l'Espanya que havien anat redissenyant a partir dels anys vuitanta, Barcelona i Catalunya havien quedat tancades en una relativa autosuficiència, però la defensa dels seus interessos estava reduïda exclusivament a la capacitat de negociació de Convergència i Unió.

]]>

"Sempre faig el que no esperen de mi: sempre he anat a la contra". Eloi Grasset, professor d'estudis ibèrics a la Universitat de Califòrnia, recorda aquestes paraules de Pere Gimferrer per explicitar la capacitat camaleònica de l'escriptor, crític i editor barceloní. La trama mortal (Renacimiento, 2020) reivindica la figura polièdrica del primer Gimferrer, el que comença publicant crítiques cinematogràfiques "al diari del règim Tarrasa información, amb només 17 anys", guanya el Premio Nacional de literatura als 21 amb Arde el mar, canvia el castellà pel català als 25 i quan en fa 40 passa a ocupar un seient de la Real Academia Española (RAE).

]]>

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) arriba cada dia a dos quarts d’onze a la fundació, que té la seu a la Casa Felip, un edifici modernista esplendorós als baixos del qual hi ha una de les sales d’exposició que té a la ciutat, l’espai Volart. També ha fet construir un museu al Poblenou, Can Framis, on hi té la col·lecció de pintura, i en té dos més, un a Torroella de Montgrí dedicat a la fotografia i un altre a Palafrugell dedicat a l’escultura. I ha arribat a acords per fer exposicions itinerants de la col·lecció a Tarragona i aviat a Olot. Però resseguir tot el que fa la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment per la cultura i la recerca és complicat. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais dedicats als malalts de leucèmia, malaltia que ell va patir fa 17 anys. I col·labora amb mitjans de comunicació - La maleta de Portbou, Catorze, l’ARA -, festivals -Ibercàmera, Temporada Alta-, entitats -Fundació Miró, Elisava- i universitats -Pompeu Fabra, UB-. I hi deu haver més coses encara perquè no és d’explicar-ho gaire i mira de centrar la conversa en la seva pròpia fundació, que té una branca artística i una altra dedicada a la divulgació de la ciència i la salut. Parlar amb ell és un plaer per la quantitat d’històries que va enllaçant del món de l’empresa, la farmàcia, l’art, la política, la família... Els 90 anys l’agafen preocupat per la situació pandèmica, per l’economia i pel país, però el temps no li ha fet perdre intel·ligència ni una mirada múrria. Fill d’una família d’empresaris del tèxtil, va escollir estudiar farmàcia una mica per casualitat, però inventant i copiant medicaments va arribar a tenir, amb els seus socis, un imperi amb els laboratoris Prodesfarma. Quan es va vendre la seva part de la fusió amb Almirall, a prop dels 70 anys, va dedicar la seva energia al mecenatge, i la seva preocupació ara és assegurar que la Fundació Vila Casas sobrevisqui quan ell no hi sigui.

]]>

Fins ara els instituts que vetllen per promocionar el català, el castellà, el basc i el gallec havien treballat per separat. A partir d'aquest dimarts, l'Institut Ramon Llull, el Cervantes, l'Etxepare Euskal Institutua i el Consello a Cultura Galega han signat un acord de col·laboració a través d'una videoconferència que s'ha pogut seguir per YouTube.

]]>