Cinc coses que potser no saps d''Alcarràs', la pel·lícula que ha guanyat l'Ós d'Or al Festival de Berlín

Carla Simón ha fet història amb Alcarràs: Ós d'Or a la millor pel·lícula al Festival de Berlín. Encara haurem d'esperar fins a finals d'abril per veure-la als cinemes catalans, però ja en sabem algunes coses...

Qui són els protagonistes?

Alcarràs, ambientada en el municipi lleidatà, no segueix un sol personatge, com feia Carla Simón a Estiu 1993 amb la Frida, sinó que és una pel·lícula més coral. També canvia el to de l'actuació perquè a Alcarràs no hi ha actors professionals, sinó que són els veïns i treballadors del camp d'aquest poble del Segrià i dels municipis del voltant els que es posen davant la càmera per explicar una història sobre aquest trosset de terra de Lleida. Simón explicava a l'ARA que, durant el càsting, volia trobar una família. Però no va poder ser, tots són de pobles diferents: "Vam fer un procés similar al de les nenes d'Estiu 1993: primer vam anar quedant per teixir les relacions familiars improvisant escenes que haurien pogut passar abans de la pel·lícula. I quan al cap de dos mesos i mig ens vam asseure per llegir el guió, ells tenien uns vincles que sentien de veritat. De fet, ara es continuen dient els noms de la pel·lícula: papa, mama, padrí...”.

Com es va rodar?

El rodatge es va fer durant la campanya de recollida del préssec, és a dir a l'estiu. S’havia de filmar l’estiu del 2020, però els assajos es van haver d'interrompre a causa del coronavirus i les mesures de seguretat imposades als rodatges van acabar per ajornar l’enregistrament fins a l'estiu del 2021. La cineasta està molt vinculada amb aquest municipi de poc més de 9.000 habitants del Segrià, que té com a veí el riu Segre. Allà hi viuen els seus oncles materns i ella hi va passar alguns estius i Nadals durant la infància.

Què explica?

El drama d'una família de pagesos que veu com es trenca l'acord verbal que durant dècades els ha permès cultivar presseguers en un terreny on el nou propietari, l'hereu de les terres, vol instal·lar plaques solars després de fer-hi una última collita. L'amo els ofereix fer-se càrrec del manteniment de les plaques, però no són només diners el que està en joc, sinó una manera de viure i la pròpia identitat. Com a Estiu 1993, la història sorgeix de les circumstàncies vitals de la directora, però no d'una manera tan directa. “Els meus tiets han cultivat presseguers a Alcarràs tota la vida –explica Simón en una entrevista des de Berlín amb l'ARA–. La meva mare adoptiva és d'allà i hi anàvem a passar els Nadals i els estius. I quan va morir el seu padrí, vaig sentir la necessitat de posar en valor el seu llegat i em vaig preguntar què passarà quan tot això desaparegui, que és una pregunta que, tal com està l'agricultura, està sempre sobre la taula. Però els meus tiets sí que van heretar la terra; per tant, la història no és tan fidel a la realitat com Estiu 1993”.

La mirada de Carla Simón

Simón filma entre arbres fruiters i parla d'un estil de vida, però sobretot posa la mirada en la família i intenta entendre a tothom, evitant els maniqueismes. “Tenia un gran desig d'explicar què significa formar part d'una gran família i què passa quan viu molta gent en un lloc on passen moltes coses i les emocions els afecten com un efecte dominó”, explicava a l'ARA abans de presentar la pel·lícula al festival de Berlín. Però Simón no jutja ningú i mira d'entendre les motivacions de tothom, fins i tot del propietari que vol posar plaques a la terra. “El senyor que rep en herència les terres també té dret a preguntar-se fins quan ha de durar l'acord del seu avi –diu Simón–. I que siguin plaques planteja un dilema interessant, perquè l'energia solar és una cosa que el món també necessita”.

La relació amb Berlín

No és la primera vegada que Carla Simón posa els peus a l'escenari de la Berlinale. Va ser a la ciutat alemanya on es va començar a forjar l'èxit d'Estiu 1993, que competia en una secció paral·lela dedicada al cinema de temàtica juvenil. Simón, a més, va ser acollida al Talent Campus quan Estiu 1993 només era un projecte. El 2017 va rebre els primers premis de la pel·lícula: millor film de la secció Generation KPlus i millor opera prima del festival.