Un edifici governamental inactiu a la capital del país pot semblar un escenari poc probable per a la signatura d'un acord de pau. Però gairebé nou mesos després que l'administració Trump s'apoderés de la seu de l'Institut de la Pau dels Estats Units i gairebé el tanqués, el centre ha ressorgit, rebatejat recentment amb el nom del president dels Estats Units.

El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) estava amagat amb 4.000 persones en una església de Buca, una petita ciutat de la República Centreafricana. Allà miraven de protegir-se de la guerra civil. El bosc del voltant de l'església estava ple de cadàvers i Aldekoa intentava entrevistar un dels adolescents amagats. El soroll de fons de l'església impedia una conversa comprensible, així que van sortir a l'exterior. A menys de 50 metres hi havia algunes persones que necessitaven respirar aire fresc després de dies tancats. Era un lloc relativament segur en comparació amb la perillositat que hi havia més enllà. Però la seguretat ràpidament es va esfumar.

La recerca de diners de la junta de Joan Laporta ha portat el Barça a tancar un acord de patrocini amb la República Democràtica del Congo, un dels països més corruptes del món (ocupa el lloc 163 de 180 al rànquing de Transparency International). També pateix manca extrema d'aigua i aliments en algunes zones; té greus deficiències d'infraestructures i viu un període d'inseguretat per l'avanç territorial de l'M23, un grup militar rebel de majoria tutsi. A causa de tot això, activistes, periodistes i altres membres de la societat civil congolesa expressen el seu rebuig a l'acord del seu govern per destinar més de 40 milions d'euros a patrocinar la samarreta d'entrenament del Barça durant quatre cursos amb el lema "R.D. Congo – Coeur d'Afrique" (Congo, cor de l'Àfrica). L'aliança és oficial des d'aquest dimecres.

Gaël Faye (Bujumbura, 1992) arriba tard d'una xerrada al Liceu Francès de Barcelona perquè els alumnes no podien parar de fer-li preguntes sobre les seves dues novel·les, Un país petit (2016; Empúries/Salamandra, 2018; trad. Mercè Ubach) i El jacarandá (2024; Salamandra, 2025; trad. Lydia Vázquez). Del seu debut se'n van vendre més de dos milions d'exemplars en les quaranta llengües en què es pot llegir. Hi explicava la història del Gabriel, un noi de Burundi que havia d'emigrar a França amb els pares i la germana petita degut a l'esclat de la guerra civil al seu país i del genocidi de tutsis per part dels hutus a Ruanda. El jacarandá, que ha rebut el premi Renaudot, arrenca de nou el 1994 per aproximar-se a un altre jove, el Milan: tot i haver crescut a Versalles, s'anirà sentint cada vegada més interessat per Ruanda, el país del qual va haver de fugir la seva mare.

“Ja no soc a Goma des de la seva ocupació. Estic preparat per passar un temps lluny de la família i els meus éssers estimats”, explica a l’ARA Steward Muhindo, investigador congolès. Les tropes de l’M23, la guerrilla que opera a l’est de la República Democràtica del Congo des del 2012, van ocupar Goma a finals de gener. Es tracta d’un moment clau en la seva última campanya contra el govern congolès, en marxa des del març del 2022, i que els ha permès consolidar el domini de territoris rics en or, coltan i altres recursos naturals.

A Kigali és difícil no veure grues allà on vagis. Entre tant dinosaure de ferro, a mesura que t'allunyes del centre, destaquen unes obres de camí cap a l'aeroport. “És gran, eh”, diu Fionah Ishimwe, directora executiva de la federació de bàsquet de Ruanda. Des del seu despatx del pavelló BK Arena, utilitzat principalment per a partits de bàsquet i voleibol, ella veu cada dia com avancen les obres de l'estadi nacional de futbol Amahoro. “Són de la mateixa constructora que el nostre pavelló. Ara al juliol acabaran de construir-lo”, assegura. 

Al gener un jove volia reformar la casa heretada del seu avi al poble de Ngoma. Va contractar un paleta per obrir una rasa on posar una tanca, però al fer-ho va tocar en un os del que semblava una cama. L'amo de la propietat li va dir que deixés d'excavar i li va demanar que la construís dos metres més enllà. Però, quan ho va fer, es va trobar amb una calavera. Espantat, el propietari va tornar a demanar-li silenci, però aquest cop el va enviar a casa. Prou d'excavar. El paleta va saber que no podia callar-ho i ho va dir a l'alcalde del poble. Es van activar els protocols i, en tres dies, cent voluntaris van desenterrar fins a 119 cossos de persones que van ser assassinades ara fa 30 anys.

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen. Tant els qui donen suport a Israel, per la raó que sigui, com els qui se senten propers als palestins poden esgrimir arguments coherents. Potser fal·laços, però coherents.

El primer ministre britànic, Rishi Sunak, ha pressionat aquest dijous la Cambra dels Lords perquè aprovi en temps rècord la coneguda com la llei de Ruanda, que hauria de permetre la deportació a la república centreafricana dels sol·licitants d'asil que haguessin entrat sense papers al Regne Unit. Amb un cartell davant del faristol des del qual s'ha adreçat als mitjans de comunicació que deia "Stop the bots" ("Atureu les pasteres", en relació amb les que arriben a través del canal de la Mànega), Sunak ha comparegut a Downing Street l'endemà que la Cambra dels Comuns completés el procés de revisió de la llei.

La decisió presa aquest dimecres pel Tribunal Suprem del Regne Unit de considerar il·legal els anomenats vols de la vergonya, en aquest cas amb destí a Ruanda, per externalitzar la tramitació dels expedients d'asil dels refugiats que hagin arribat al Regne Unit sense permís ni papers, ha desfermat una veritable tempesta política, una altra, la més greu a què s'ha enfrontat fins ara Rishi Sunak en l'any i escaig que fa que governa. Amb una càrrega de demagògia brexitera, el premier ha comparegut aquesta tarda a Downing Street: "No permetré que un tribunal estranger bloquegi els vols", ha dit. La paradoxa, però, és que el Suprem és exclusivament britànic i que, per justificar la decisió, s'ha basat no només en la Convenció Europea de Drets Humans, sinó en diferents lleis aprovades pel Parlament de Westminster.

Cop dur a les presumptes mesures de control de fronteres del govern britànic, basades en la criminalització dels migrants i sol·licitants d'asil. El Tribunal d'Apel·lació del Regne Unit s'ha pronunciat aquest dijous contra la política migratòria del govern conservador que, amb els denominats vols de la vergonya, pretenia externalitzar a Ruanda la gestió dels arribats sense papers, la immensa majoria a través del canal de la Mànega. La intenció era mantenir-los en el país africà mentre es tramités la sol·licitud, en cas que hi tinguessin dret, que d'acord amb el nou marc legal –molt restrictiu– pràcticament mai era el cas.

Després de la humiliació de darrera hora a què el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va sotmetre ahir a la nit Boris Johnson i la ministra de l'Interior britànica, Priti Patel, en relació amb les polítiques d'immigració, aturant –quan faltaven trenta minuts perquè s'enlairés– el primer vol de deportació cap a Ruanda de migrants arribats a les costes del Regne Unit a través del Canal de la Mànega, aquest dimecres Patel i Johnson s'han refermat en la voluntat de tirar endavant el programa. En una compareixença als Comuns, Patel ha assegurat que el seu ministeri ja està preparant un nou vol.

Fracàs de Boris Johnson. Un més. La intervenció a última hora del vespre d'aquest dimarts del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) i d'altres organismes judicials del Regne Unit, l'anomenat Upper Tribunal, equivalent al Tribunal Superior (High Court), entre altres, ha paralitzat i ha deixat en ridícul el programa de deportació de migrants a Ruanda impulsat pel govern de Boris Johnson per externalitzar, a gairebé 10.000 quilòmetres de distància, la gestió de les demandes d'asil, en especial la d'aquelles persones que arriben en pasteres a través del canal de la Mànega. En les hores prèvies a l'enlairament, que estava previst per a les 22.30 h, hora local, la llista de set deportats ha caigut a quatre, posteriorment a un i després a zero. El govern ha confirmat que suspèn el vol però també que continua compromès amb un programa que l'Església anglicana considera "immoral".

Paul Rusesabagina, ruandès de 67 anys, va saltar a la fama mundial després que la pel·lícula Hotel Rwanda –en referència a l'hotel de luxe Des Mille Collines, d’on era gerent– el mostrés com un heroi perquè va acollir i protegir més de mil tutsis i hutus moderats durant el genocidi dels hutus extremistes del 1994 que, durant cent dies, van assassinar més de 800.000 persones. Aquest dilluns, la sala del Tribunal Superior de delictes internacionals i transfronterers de Kigali, la capital ruandesa, l’ha declarat culpable per “crim terrorista” per haver creat i finançat, suposadament, el Front d'Alliberament Nacional (FLN), que ha actuat com a braç armat del Moviment de Ruanda per al Canvi Democràtic (MRCD), la coalició de grups d'oposició ruandesos de la qual és líder. Els fiscals havien demanat cadena perpètua, acusant-lo de nou càrrecs relacionats amb terrorisme, inclosos assassinat, segrest i robatori a mà armada. Però encara no se sap la pena que haurà de complir.

A lguns països carregaran durant anys la creu d’una mala fama. Parlar de Ruanda és parlar del genocidi del 1994. Així que costa explicar als familiars més patidors que hi vas de vacances. ¿Com els expliques, però, que estàs prenent un dels millors cafès de la teva vida en un hotel de disseny meravellós, amb vistes a un volcà que et deixa sense paraules? Un complex turístic fet amb tan bon gust, amb cada detall tan ben cuidat, que no el pots pagar. Però hi treus el cap fent el curiós, només per fer-hi el cafè, per descobrir que aquí hi han fet nit grans estrelles de Hollywood que venen per poder fer excursions entre els goril·les de muntanya. Un animal en perill d’extinció que s’ha convertit en un dels grans reclams turístics d’un país menut que s’omple les butxaques cobrant-te un ull de la cara si vols pujar als cims selvàtics de 2.500 metres per trobar-hi goril·les. No mentiré: jo ho vaig fer a l’altra banda de la frontera, a Uganda, on era molt més barat. Els nord-americans, però, solen fer els tours a Ruanda, on alguns arriben a pagar 4.000 euros per una sola nit, mentre altres es busquen la vida dormint en llocs més modestos per intentar seguir els passos de Dian Fossey, l’activista que va defensar aquests animals amb la seva vida: va ser assassinada per furtius el 1985. Fossey va ser enterrada a Karisoke, en un lloc que ella mateixa havia construït per als seus amics goril·les morts. Gràcies al seu sacrifici, al seu llibre i al film Goril·les en la boira, milers de persones van fer seva la defensa d’aquests animals, dels quals quedaven tot just 300 exemplars als anys 80. Ara ja passen de 1.000 en una zona entre Ruanda, Uganda i la República Democràtica del Congo, als cims de la regió de Virunga, on encara moltes empreses estrangeres somien cremar-hi boscos per poder extreure’n minerals. A Ruanda, però, les empreses estrangeres prefereixen organitzar-hi tours de luxe. Un equip de guies surt de nit per localitzar els goril·les i marca la posició per als grups de turistes que enfilen el cim quan surt el sol, ben abrigats, entre la boira. Evidentment, has rebut instruccions sobre què cal fer si els goril·les es mostren curiosos. Normalment semblen mandrosos, ja s’hi han acostumat. Suat com acabes, amb els peus cansats després d’hores de caminar per boscos majestuosos, poder seure una hora envoltat d’aquests gegants justifica el preu que has pagat. I mira que és car. També a Uganda.

Era un discurs molt esperat a Ruanda. Han hagut de passar 27 anys abans que França, per boca del president Emmanuel Macron, reconegués oficialment la seva responsabilitat en el genocidi tutsi del 1994, perpetrat pels hutus més radicals. “França té un rol, una història i una responsabilitat política a Ruanda. També té un deure: mirar la història de cara i reconèixer la part de patiment que ha infligit al poble ruandès fent prevaldre durant massa temps el silenci sobre l’examen de la veritat”, va dir Macron. El president francès ha viatjat fins a Kigali, la capital ruandesa, per afegir solemnitat a aquest moment d'alta transcendència històrica. Macron emula així l’expresident Jacques Chirac, que va reconèixer el 1995 la responsabilitat de l’estat francès en la batuda del Velòdrom d'Hivern contra els jueus el 16 i 17 de juliol del 1942.

A Copenhaguen els diputats danesos estan debatent un projecte de llei que, si s'aprova –i s'hauria d'aprovar sense dificultats–, permetrà a Dinamarca subcontractar l'acollida i la gestió de sol·licitants d'asil, tal com ha avançat el diari francès Le Monde. L'objectiu és repartir els refugiats entre un o més països de trànsit abans d'accedir a Dinamarca. Entre els aspirants a ocupar aquesta posició, Ruanda és el favorit, tal com es deixa entreveure en un memoràndum signat per tots dos països i consultat per l'ARA. El projecte podria acontentar l'extrema dreta europea, que fa temps que reclama externalitzar la gestió de les persones refugiades que busquen arribar al Vell Continent.

L’Adélaïde Mukantabana tenia 32 anys quan va arribar a França amb dos dels seus nadons en braços. El 1994 va fugir de Ruanda, el seu país natal, on gairebé tota la seva família va morir assassinada al genocidi dels tutsis a mans dels hutus. “Tinc la impressió que vaig tenir un cop de sort en aquesta desgràcia. El metge del nostre poble ens va evacuar fins a Burundi i, d’alla, vaig fer cap a França”, relata a l’ARA aquesta supervivent. Unes 800.000 persones en cent dies. “Als meus dos fills grans els van matar amb els seus avis”, explica abans d’engolir saliva. “Si haguessin volgut aturar el genocidi -es lamenta l’Adélaïde entre el remordiment i el retret-, els meus fills grans i la meva família encara viurien. Tots ells eren de Butare, un poble al sud del país.

El president de França, Emmanuel Macron, ha rebut aquest divendres l'informe que havia encarregat fa dos anys a un grup d'historiadors per posar llum a un dels episodis més foscos de la Cinquena República: el paper que França va tenir en el genocidi de Ruanda, que entre l'abril i el juny del 1994 va provocar la mort de 800.000 persones (tutsis i hutus moderats) a mans dels sectors hutus més radicals. I la conclusió és que França no en va ser còmplice, però sí que hi va tenir "un conjunt de responsabilitats pesades i aclaparadores".

Prop de 10.000 quilòmetres i un mar separen Kigali, la capital de Ruanda, de París. Ni aquesta distància, ni tampoc el pas dels anys, han aconseguit que, de tant en tant, l’ombra del genocidi ruandès recorri França. La complicitat del govern gal, presidit llavors per François Mitterrand, en una de les pitjors matances des de l’Holocaust ha estat repetidament assenyalada: tant pel suport militar i polític als extremistes hutus com per haver-los ajudat a escapar després. Però l’intencionat oblit institucional i, com a conseqüència, la manca d’una investigació exhaustiva sobre el rol concret de París deixen encara una llarga llista d’interrogants oberts que continuen generant disputes, acusacions, negacions i silencis incòmodes a la França del 2021.