El genocidi de Ruanda

Ruanda: anatomia d'un genocidi 30 anys després

Els crítics amb el govern critiquen que només s'ensenyi la versió oficial de l'extermini de 800.000 tutsis a mans de 200.000 hutus

David Soler Crespo
4 min
Piles de roba de les víctimes del genocidi al monument commemoratiu de l'església catòlica de Nyamata, l'abril del 2014.

Kigali (Ruanda)Al gener un jove volia reformar la casa heretada del seu avi al poble de Ngoma. Va contractar un paleta per obrir una rasa on posar una tanca, però al fer-ho va tocar en un os del que semblava una cama. L'amo de la propietat li va dir que deixés d'excavar i li va demanar que la construís dos metres més enllà. Però, quan ho va fer, es va trobar amb una calavera. Espantat, el propietari va tornar a demanar-li silenci, però aquest cop el va enviar a casa. Prou d'excavar. El paleta va saber que no podia callar-ho i ho va dir a l'alcalde del poble. Es van activar els protocols i, en tres dies, cent voluntaris van desenterrar fins a 119 cossos de persones que van ser assassinades ara fa 30 anys.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

“No és fàcil entendre com podien continuar vivint-hi”, diu a l'ARA Naphtali Ahishakiye, el secretari general d'Ibuka, l'associació matriu de supervivents del genocidi a Ruanda. “La ideologia genocida encara hi és. Cada vegada hi ha menys casos i a mesura que passen els anys es redueixen, però encara que només hi hagués un cas seguiria sent un problema”, explica Ahishakiye.

No és un cas únic. Entre el 2018 i el 2019, van trobar 84.437 cossos en una muntanya als afores de Kigali, a prop de l'aeroport internacional, sota unes cases en reforma. “El 95% dels ruandesos són cristians i quan vam entrar a les cases hi havia una sala de pregària, bíblies… i tenies els cadàvers just a sota. Ens vam preguntar: «Com és possible?» Era horrible”, recorda.

Aquests cossos descansen avui al Centre Memorial de Nyanza, seu d'Ibuka des de la qual parla el secretari general. Aquest és un dels múltiples centres de commemoració on s'ensenya què va passar i s'ofereix descans als que van morir assassinats.

Cent dies d'infern

El nombre oficial de persones que van morir del 7 d'abril al 15 de juliol del 1994 a Ruanda no para de créixer amb els anys, amb casos com el del gener passat. Les estimacions són de 800.000 persones assassinades. El genocidi el van perpetrar uns 200.000 hutus, el grup comunitari que formava part del 85% de la població, contra els tutsis, que eren només el 14%. L'odi va créixer amb els anys a mesura que s'associava els tutsis a una classe més alta que suposadament oprimia els hutus. El 70% dels tutsis van ser aniquilats en cent dies.

“No és fàcil saber quants en falten per desenterrar, però tenim molts supervivents que diuen que no han trobat els seus familiars”, afirma Ahishakiye. Trenta anys després encara es continuen trobant cossos i el país dels mil turons continua recordant cada dia el que va passar perquè no es torni a repetir.

Aquest diumenge el president Paul Kagame tornarà a encendre la torxa que, com cada any, marca l'inici dels actes de commemoració de kwibuka –que vol dir recordar, en l'idioma local–. Cada dia hi ha actes de commemoració que traspassen fronteres. Fins i tot l'ONU dedica el 7 d'abril al Dia Internacional de Reflexió sobre el Genocidi del 1994 contra els Tutsis a Ruanda amb actes a Nova York.

Per a Ruanda, els actes de recordatori són importants per poder avançar en la reunificació i curar les ferides del passat. “Si no organitzem kwibuka, ens en podem oblidar, perquè no tindríem aquest fòrum. Si no recordes, no pots reunir el valor per construir llocs commemoratius i preservar la memòria”, diu Ahishakiye.

Tot i això, el record del genocidi no es limita als actes commemoratius cada any durant cent dies, sinó que és una part central de la política del govern. La memòria històrica és una cosa que es treballa diàriament des del govern, les associacions i fins i tot a les escoles. “La memòria és molt important a la vida humana perquè ens ajuda a aprendre”, considera.

Una part important és l'educació. El govern de Ruanda considera que el que s'ensenyava a les escoles va ser vital perquè centenars de milers de persones acceptessin assassinar a cops de matxet els seus veïns. El 70% de la població actual a Ruanda ja ha nascut després del 1994 i no ha viscut el genocidi, per la qual cosa ensenyar-lo a les escoles és vital. El 2008 el govern de Ruanda va incloure al currículum nacional d'Història el genocidi contra els tutsis.

Tot i això, la mesura no està exempta de polèmica. Els crítics del govern consideren que el que s'ensenya és només la versió oficialista. “Vam tenir dos crims: el genocidi contra els tutsis i els crims contra la humanitat abans, durant i després del genocidi. Aquest segon és ignorat pel govern”, assegura a l'ARA Victoire Ingabire, opositora del règim de Kagame.

Per a l'oposició, l'executiu té por d'admetre cap mort que no sigui la d'un tutsi, entre les quals les causades pel Front Patriòtic Ruandès (FPR), el moviment rebel de Kagame que va acabar amb el genocidi i governa des d'aleshores amb mà de ferro. Ingabire critica que només fa dos anys Kagame va esmentar per primera vegada la mort d'alguns hutus moderats que ajudaven els tutsis per part dels seus compatriotes. “Si no podem redimir totes les víctimes de la nostra història més fosca, no podem estar units. Per això tenim tants refugiats fora de Ruanda”, al·lega.

El trauma perdura

L'educació a les escoles només és una part, però associacions com Ibuka treballen per la justícia, la memòria, la documentació i la defensa dels drets dels supervivents del genocidi. El secretari general assegura que les necessitats han anat avançant amb el pas dels anys. Si al principi els problemes eren urgents, de menjar i llar per als orfes, avui dia emergeix un nou problema de salut. “Els supervivents es fan grans i hi ha problemes nous com diabetis i pressió arterial”, diu Ahishakiye.

Un problema que persisteix és el de la salut mental. A Ibuka compten amb un psicòleg i fan sessions en grup per compartir el que va passar. “El trauma és una barrera important: no es pot pensar en ingressos ni educació si es té un trauma”, lamenta.

Trenta anys després, la memòria pel genocidi segueix present i continua afectant la vida de milers de ruandesos. Preguntat pel repte més gran a futur, Ahishakiye ho té clar. “El desafiament més gran és acabar amb la ideologia de genocidi. Ja no tant a Ruanda com a l'estranger”, finalitza.

stats