Control demogràfic i enormes inversions: així és com el Marroc ha aconseguit dominar el Sàhara

BarcelonaQuan en Mahfud Bechri va néixer, a casa seva hi havia un bagul. Els seus pares, com molts altres saharauis dels camps de refugiats de Tinduf, l'havien omplert de pertinences per tornar a la seva terra. Era el 1991 i l'ONU s'havia compromès a fer un referèndum d'autodeterminació, després d'haver acordat un alto el foc entre el Front Polisario i el Marroc que posava fi a 16 anys de guerra. Tot semblava encarrilat perquè els saharauis poguessin decidir sobre el seu futur, però Rabat va bloquejar el procés, i el bagul del retorn que els pares del Mahfud havien preparat va anar-se omplint de pols fins que un dia va desaparèixer.

Quan fa cinquanta anys de la invasió marroquina, el Sàhara Occidental continua considerat oficialment un territori no autònom pendent de descolonització i sense estatus definitiu. Però el seu estatus és més fràgil que mai. Prop de cinquanta països reconeixen la sobirania del Marroc sobre el territori, on cada cop els saharauis representen un percentatge més petit de la població. I el dret a l'autodeterminació que els pertoca segons la carta de les Nacions Unides sembla un somni cada cop més llunyà. Com s'ha arribat fins aquí?

El novembre del 1975, l'aleshores rei del Marroc Hassan II va aprofitar que el dictador Francisco Franco agonitzava al llit de mort per llançar la Marxa Verda: una manifestació estratègica coordinada pel govern de Rabat en què més de 350.000 ciutadans marroquins van endinsar-se a la colònia espanyola per legitimar l'ocupació. Dies després, es firmava un acord pel qual Espanya es comprometia a posar fi a la seva presència al Sàhara.

Però aquesta retirada va ser unilateral i va deixar el Sàhara en una situació anòmala. "Al marxar, Espanya va renunciar a la seva condició de potència administradora, tot i que la Carta de l’ONU l’obliga a acompanyar el procés cap a l’autodeterminació", assegura a l'ARA el professor de la Universidad Complutense de Madrid Isaías Barreñada. "És una anomalia que no s’ha donat en cap altre procés de descolonització", afegeix aquest expert en el nord d'Àfrica. Així, de iure Espanya continua sent la potència administradora, però de facto no té presència al territori. "Si Espanya no hagués traït la seva responsabilitat, ara no estaríem així", lamenta en Mahfud.

Amb l'ocupació del Marroc, la població saharaui va tancar files sota la bandera del Front Polisario i van començar els enfrontaments entre els dos bàndols, que acabarien provocant l'exili de milers de persones cap a Algèria. Entre ells hi havia els pares del Mahfud. "Algèria els va obrir la frontera i van entrar a Tinduf, la ciutat més propera, a l'espera que es resolgués el conflicte. Es pensaven que seria qüestió de mesos", relata. Però la guerra va durar 16 anys i les fronteres guanyades per la força segueixen vigents avui i consolidades per un mur de 2.700 quilòmetres: el Marroc controla el 80% del Sàhara Occidental, la zona costanera, la més rica en recursos com la pesca.

Inversió i conquesta demogràfica

Des d'aleshores, el Marroc ha fet tot el possible per aconseguir que la comunitat internacional consideri aquesta annexió irreversible a través d'una política de fets consumats. Ha imposat el seu control sobre el Sàhara amb una estratègia basada en la demografia i en la inversió.

D'una banda, ha apostat per capgirar la demografia del territori promovent la immigració de ciutadans marroquins. Actualment, els saharauis que viuen al Sàhara ocupat representen només 1 de cada 4 habitants, mentre que ara els colons marroquins són ja la primera comunitat que hi viu. Amb aquestes xifres, el govern de Rabat dificulta una victòria dels saharauis en cas que finalment es dugués a terme un referèndum d'autodeterminació.

De l'altra, ha fet enormes inversions en infraestructures i ha ruixat l'excolònia amb promeses de convertir-la en un hub energètic i tecnològic que, per ara, no s'han concretat. Si bé el Sàhara és ric en fosfats i pesca, avui en dia genera més despesa que beneficis per al Marroc. Representa menys del 5% del PIB marroquí, però absorbeix més del 50% de les transferències públiques de Rabat. Aquesta diferència, opina Barreñada, "és insostenible a llarg termini", però té l'objectiu de "consolidar la idea que el Sàhara és part del Marroc". A això s'hi suma una estratègia educativa i cultural, segons l'historiador i president d'ACAPS Xavier Serra, que assegura que a través del "sistema escolar, la política lingüística i la discriminació laboral" s'ha anat reduint la presència de la cultura i la identitat saharaui.

Per a apuntalar aquesta visió, el paper de certs socis internacionals ha estat clau. El Marroc ha aconseguit algunes victòries diplomàtiques rellevants, com el reconeixement de la “marroquinitat” del Sàhara per part dels Estats Units durant el primer mandat de Donald Trump o el suport explícit al pla d’autonomia marroquí per part del govern de Pedro Sánchez. L'últim revés el va tenir divendres passat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en una resolució que validava el pla d’autonomia proposat per Rabat com a base de negociació central per resoldre el conflicte.

Poques perspectives per als saharauis

Tant dins del territori ocupat com als camps de refugiats, la població saharaui viu atrapada en una provisionalitat crònica. Al Sàhara controlat pel Marroc, molts saharauis denuncien discriminació en l’accés a la feina i persecució de qualsevol expressió política o cultural pròpia. Mentre que als camps de Tinduf, a Algèria, la vida continua marcada per la dependència de l’ajuda humanitària i per una economia precària. Tot i ser una de les regions de l'Àfrica amb un percentatge més elevat de formació, l'única opció viable que tenen la majoria de joves per exercir els seus oficis és emigrar.

A això s'hi suma la decepció amb la comunitat internacional per la inacció davant del progressiu domini marroquí. "En lloc de reconèixer els nostres drets, les potències internacionals semblen voler legitimar l’ocupació marroquina", lamenta en Mahfud, que assegura que "el somni [de l'autonomia] s’ha anat allunyant amb els anys".

Ara té dos fills, nascuts com ell als camps de refugiats, i a casa seva, com a tantes altres cases saharauis, ja no hi ha cap bagul. Però no perd l'esperança: "Espero poder viure en un Sàhara Occidental lliure. No vull que els meus fills visquin com a refugiats, com jo. Si el poble decideix conviure amb els marroquins, que així sigui; el que importa és que puguem decidir".