El malson d’Amílcar Cabral: què ens diuen els cops d’estat del futur de l’Àfrica?

L'enginyer guineà Amiilcar Cabral, que va ser un dels líders anticolonials més importants de l'Àfrica, confessa a la seva biografia que quan era petit el seu cap estava tan impregnat de colonialisme se sentia portuguès. En pocs anys va passar a ser un dels revolucionaris més reconeguts del continent: va liderar el moviment independentista de Guinea-Bissau i Cap Verd contra Portugal, i va morir assassinat un any abans del reconeixement definitiu de la independència, el 1974. Els seus escrits i discursos van passar a la posteritat. Un d’ells deia que per convèncer els camperols d'unir-se a la guerrilla, la gent no necessitava escoltar grans teories, sinó la promesa d’una vida millor.

Fa pocs dies Guinea-Bissau va viure un cop d’estat quan quedaven poques hores per declarar els resultats electorals. Umaro Sissoco Embaló, president des del 2020, ha fugit i en l’última setmana ha passat pel Senegal, el Congo-Brazzaville i el Marroc. Membres de la diàspora de Guinea-Bissau sospiten que Embaló ha maniobrat per seguir al poder, sabent que era possible que perdés les eleccions.

Guinea-Bissau és avui una plantació d’anacards que es venen sense processar a l’Índia, i un narcoestat on la cocaïna llatinoamericana s’atura temporalment abans de fer el salt a Europa. Dues variables defineixen l’estat de la vida de la majoria de guineans que viuen al camp, allunyats dels beneficis del narcotràfic: el preu dels anacards que exporten i el preu de l’arròs que importen. Els pagaments creixents del deute extern han accelerat les tensions. La meitat de la gasolina i pràcticament tot el vi i la cervesa els compren a Portugal. No es pot evitar preguntar-se què sentiria Amílcar Cabral si veiés avui el país que es va imaginar.

Una onada continental

Des de l’aturada global de la covid l’any 2020, el continent africà ha viscut fins a onze cops d’estat. Al principi es concentraven a la regió del Sahel, a l’Àfrica Occidental, on els governs militars de Burkina Faso, Mali o el Níger intenten fer front a insurgents jihadistes; però la tendència colpista s’ha escampat a àrees on no hi ha cap combat pel territori, però sí nivells insultants de desigualtat i una població jove que exigeix canvis. Madagascar o Guinea-Bissau formen part de l’onada més recent, i és possible que no siguin els últims. Alguns colpistes arriben amb promeses de trencament; altres, per mantenir l’ordre anterior sense que es noti gaire.

Cada cop més africans veuen amb bons ulls la possibilitat de tombar règims civils que consideren inefectius. El quinquenni del 2024 al 2028 posarà a prova la seva paciència: els països africans, on molta gent no té accés als serveis bàsics o al menjar, pagaran uns 100.000 milions de dòlars anuals de mitjana en servei del deute, la meitat a bancs i fons d’inversió, sobretot occidentals.

Molts líders colpistes no estan complint les seves promeses, però, especialment al Sahel, mantenen el suport popular gràcies a les seves crítiques a Occident. Tal com va dir fa poc el periodista Faisal Ali referint-se al líder burkinès Ibrahim Traoré: “El seu atractiu no s’explica pel que fa, sinó per la seva capacitat d’expressar amb paraules allò que molta gent pensa, i la viralitat dels seus comentaris quan critica Occident o les elits aburgesades de tot Àfrica”. La revolució anticolonialista ha tornat a l’Àfrica; el temps dirà si aquesta vegada com a farsa.