Leire Díez, investigada en un jutjat de Madrid per delictes de suborn i tràfic d'influències, ha estat la tria del PP per reprendre, després de les vacances d'estiu, la croada al Senat contra el PSOE pels seus casos de presumpta corrupció. L'exmilitant socialista ha comparegut a la comissió d'investigació del cas Koldo i, malgrat la seva situació processal, no ha optat pel silenci i ha rebatut les acusacions de la dreta i l'extrema dreta insistint en el relat que ha desplegat des que va esclatar l'escàndol. "No soc lampista, soc periodista", ha assegurat, reiterant que treballa en la publicació d'un llibre sobre "el mal funcionament de les institucions", i d'aquí la col·lecció d'àudios que s'han anat coneixent en els quals s'immisceix presumptament en procediments judicials. Díez ha reivindicat que la investigació que ha dut a terme no és per afavorir el PSOE sinó a favor de "l'estat de dret", i ha negat que estigués "ben relacionada" dins del partit, distanciant-se així tant del PSOE com de l'exdirigent del partit Santos Cerdán.

Finalment, ha resultat que sí que existia el suposat informe de l’UCO i que sí que hi havia indicis contra Santos Cerdán. Feia setmanes i mesos que ho advertien alguns mitjans concrets, situats en l’espectre de la dreta —El Confidencial, El Mundo, OkDiario, The Objective—, fins que s’ha confirmat un cop la Guàrdia Civil l’ha aportat al Tribunal Suprem. Les acusacions populars personades al procediment hi han tingut accés i s’ha filtrat als mitjans. Ara bé, durant tot aquest temps, com s'ho feien aquests diaris per obtenir pinzellades de la investigació? Efectivament, lectors, és tal com sospiten.

El PP ha trobat en la presumpta operació contra la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que atribueix al PSOE, el seu principal filó per atacar Pedro Sánchez. És per això que, pocs dies abans de la manifestació convocada per Alberto Núñez Feijóo a Madrid contra la "màfia" que atribueixen als socialistes, els populars han ampliat la seva ofensiva a l'àmbit judicial.

Pedro Sánchez viu una de les setmanes més complicades de la legislatura. La revelació d'una presumpta operació contra la Guàrdia Civil, revelada per El Confidencial, ha situat el govern espanyol a l'ull de l'huracà, ja que el PP l'atribueix directament al PSOE. Tot va començar dilluns, amb la publicació d'un àudio en què Leire Díez Castro, militant socialista de base, reclamava a un empresari imputat a l'Audiència Nacional informació que ensorri el departament de delinqüència econòmica de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) a canvi de beneficis judicials. En concret, buscava draps bruts del tinent coronel Antonio Balas, que està liderant la investigació dels casos que afecten l'entorn de Sánchez. En aquesta conversa, també hi participava l'empresari Javier Pérez Dolset, que va estar en presó preventiva, i de qui aquest dijous el mitjà mencionat publica un àudio del mes de setembre en què sense més context diu que al darrere hi ha el mateix Sánchez i el secretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán. Quines són les claus d'aquest cas que han desencadenat una nova guerra entre el PP i el PSOE?

La negociació de la llei d'amnistia i la investigació sobre la persecució de l'independentisme que per primer cop comença a obrir-se pas són dues cares de la mateixa moneda. Estan estretament lligades. La primera és necessària en funció de la realitat d'una justícia parcial i ad hoc. I la segona, és a dir, que eventualment es pugui demostrar el pes del lawfare –no de la llei– que va caure damunt dels polítics i ciutadans implicats en el Procés, reforçarà el sentit de la mateixa amnistia que estan pactant el PSOE, ERC i Junts.

L’escàndol perquè el president del govern espanyol estava al cas de la guerra bruta contra l’independentisme comença a ser doble. Perquè, per un cantó, tenim un president informat pel seu ministre de l’Interior que s’estan fent servir diners públics i funcionaris públics per destruir la reputació i la vida d’adversaris polítics. 

De tant en tant apareixen noves informacions sobre l'operació Catalunya que demostren que no va ser una cosa de quatre bojos sinó un operatiu de llarg abast, amb múltiples institucions involucrades (Policia, CNI, etc.) i que va arribar a convertir-se en una manera d'actuar tan normalitzada al ministeri de l'Interior que es van ampliar els seus objectius, per exemple actuant contra Podem (cas Neurona) i entorpint les investigacions sobre la corrupció del PP (operació Kitchen). En el cas català, però, tant per l'amplitud dels objectius (polítics, empresaris, periodistes, etc.) com pels recursos desplegats, resulta inversemblant que encara no s'hagi iniciat cap investigació judicial seriosa. Estem, sens dubte, davant l'escàndol més important de la democràcia espanyola, amb permís dels GAL, en què almenys un ministre –el de l'Interior, Jorge Fernández Díaz– va utilitzar la policia per perseguir la dissidència política (amb l'excusa de defensar la unitat d'Espanya) saltant-se tots els límits de la llei.

Un dels objectius de la guerra bruta contra l'independentisme va ser l'expresident del Barça Sandro Rosell, amb el qual van posar en pràctica un modus operandi que va afectar moltes altres persones, la majoria empresaris amb connexions amb CiU, alguns d'ells assenyalats per polítics del PP com Alicia Sánchez-Camacho. Bàsicament, el mètode consistia en reclutar informants de l'entorn de la víctima perquè passessin informació confidencial amb la qual poder fer xantatge. En el cas de Rosell, però, un cop iniciada la investigació, el mateix José Manuel Villarejo reconeix en diferents notes informatives que tot el que els arribava de Rosell era fals i que a més aquest no tenia cap rol important en el procés independentista.

El jurista José Antonio Martín Pallín ja ho assenyalava en un article a l’ARA del novembre passat: el perill que comporta per a la democràcia i per al bon funcionament de les administracions el que s’anomena lawfare o guerra judicial, que consisteix en presentar denúncies sense base ni proves i de mala fe. Aquesta praxi nefasta la va aplicar el poder judicial als protagonistes del Procés, i s’ha aplicat a polítics renovadors, de Podem a Madrid, de Compromís al País Valencià, de MÉS a Palma i dels comuns a Barcelona. Hi ha el lawfare polític, com el que el jutge Sergio Moro va infligir a Lula da Silva, al Brasil; i també hi ha el que podem anomenar lawfare urbà, i és al que es recorre per parar iniciatives urbanes que van a favor del bé comú, reforcen els drets de la ciutadania i regulen les expectatives de lucre dels poders econòmics.

La querella de Sandro Rosell contra José Manuel Villarejo i altres comandaments policials que el jutjat número 13 de Madrid ha admès a tràmit no és l'única sobre l'operació Catalunya que la justícia ordinària de la capital espanyola té sobre la taula. Així ho ha explicat l'advocat de l'expresident blaugrana, Pau Molins, en una entrevista a RAC1, on ha precisat que el seu despatx ha presentat fins a cinc querelles als jutjats madrilenys en relació a l'entramat que durant el govern del PP s'hauria dedicat a fabricar proves contra l'independentisme. A banda de la de Rosell, es tracta de denúncies presentades en nom de Joan Pau Miquel, exconseller delegat de la Banca Privada d'Andorra (BPA); de Narciso Ortega, excap de la Policia Nacional a Catalunya, i de la família Sumarroca, a més d'una cinquena de la qual el despatx de Molins no dona ara per ara cap detall. Altres assenyalats per l'exlíder del PP a Catalunya Alícia Sánchez-Camacho, com ara l'exconseller d'Economia Jaume Giró, també estan rumiant de fer el pas. L'objectiu del lletrat és que s'unifiqui tot en una única causa.

La resposta del ministeri de l'Interior a un contenciós administratiu presentat per Òmnium Cultural davant de l'Audiència Nacional arran de la informació que la Policia Nacional havia infiltrat un agent durant anys en el moviment independentista (i també en el de defensa de l'habitatge) no deixa lloc a dubtes: l'Estat no considera l'independentisme una ideologia legítima sinó un moviment subversiu que s'ha de vigilar de prop, encara que això suposi la violació de drets fonamentals de persones concretes i atempti contra el principi de pluralisme polític que caracteritza les democràcies liberals. El document policial titlla les infiltracions de "legítimes, idònies i oportunes", i les emmarca dins de la lluita contra el terrorisme, ja que es tracta "d'extremismes excloents que poden derivar en violència".

“Ahir vaig parlar amb Santiago Pedraz, el degà de l’Audiència Nacional, que em va dir: «No et preocupis, que, en tot cas, si no cau a un dels quatre que ja estan tocats obertament, a qui li caigui el repartiment li diré que abans de res parli amb vosaltres»”. Això explicava l’excomissari José Manuel Villarejo a l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz quan, en una conversa el desembre del 2012, publicada fa unes setmanes a El País, tramaven la denúncia contra el fill gran de Jordi Pujol. “Eloy [Velasco, titular del jutjat d’instrucció 6 en aquell moment] està... ha estat tocat. Javier Zaragoza [fiscal en cap de l’Audiència Nacional], molt subtilment”, afegia. En un altre moment de la conversa, Fernández Díaz preguntava si es portaria la denúncia al jutge Fernando Andreu, en aquell moment titular del jutjat d’instrucció 4, però Villarejo advertia que qui estava de guàrdia era Pablo Ruz, del 5. “Ruz no és el millor, no?”, replicava l’exministre.

Funesta banda sonora original, en dictadura fou Fraga Iribarne qui, sent ambaixador a Londres i requerit per un reporter de Reuters per la legitimitat amb què es constituiria el nou govern franquista del 1974, va proferir en una entrevista incontinent: «¡Con la legitimidad de las metralletas!» Aclarida la legitimitat constituent de la fosca del franquisme, valdria la pena burxar en l’hemeroteca espessa de 40 anys de presumpta democràcia, per confegir un brevíssim florilegi d’espants i esglais. El lema fundacional no és clar si seria l’originari llegat de l'«Atado y bien atado» o pot ser l’imminent ordre de «¡Todos al suelo!» del 23F –i ja seria hora d’anar-se aixecant, com diu lúcidament el ninotaire basc Tasio–. Més sofisticada, gràfica i postmoderna, aquella apel·lació a l’immobilisme perpetu fou ressemantitzada temps després pel categòric «Quien se mueva no sale en la foto» d’Alfonso Guerra El Cepillao. Breviari de noves glòries: «Nos hemos cepillado el Estatut».

En plena campanya electoral de les eleccions catalanes del 25 de novembre del 2012, el diari El Mundo va publicar el següent titular: "La policia vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Aquella informació no es va demostrar mai, però ara sabem, gràcies als àudios de l'excomissari José Villarejo publicats pel diari El País, que allò va ser un muntatge auspiciat pel ministeri de l'Interior, encapçalat per Jorge Fernández Díaz, per perjudicar l'independentisme en unes eleccions clau.

Diego Pérez de los Cobos està cridat a ser un dels protagonistes de la declaració de l’ex secretari d’estat de Seguretat Francisco Martínez el 29 d’octubre a la Kitchen. El coronel de la Guàrdia Civil apareix com a responsable de supervisar que hi hagués totes les firmes necessàries als documents en què la Policia Nacional demanava fons reservats per als seus confidents, segons explicava Martínez fa uns dies a El País. Aquesta causa sobre l’espionatge a l’extresorer Luis Bárcenas per evitar que airegés informació comprometedora contra la direcció del PP de Mariano Rajoy és una de les trinxeres més destacades que l’actualitat concedeix a la guerra bruta de l’Estat. Comparteix escena amb l’incendi dins la Fiscalia que ha encès el tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas, que a les portes de la seva jubilació al mes de desembre ha carregat sense contemplacions contra “els del pis de dalt”, els fiscals de la sala penal del Suprem, especialment Consuelo Madrigal i Fidel Cadena. Es tracta de dos fronts que han tornat a situar a l’ordre del dia noms de fiscals, excàrrecs del govern espanyol i dels cossos de seguretat de l’Estat ja coneguts a Catalunya: molts van ser protagonistes de l’ofensiva de l’Estat contra l’independentisme.

Amparo Izquierdo treballa a la cafeteria del Parlament des del 2009 i resulta que, després de sortir a TV3 comentant en castellà la seva feina, s’ha convertit en una màrtir de l’espanyolisme. Com? Vegem-ho. Primer de tot El Español fa una peça titulada: “Amparo, la cambrera del Parlament linxada per parlar en espanyol a TV3: de Conca i bilingüe”. El verb linxar és molt fort, remet a les tortures del Ku Klux Klan a la població negra, i per tant vaig a veure què ha passat. Doncs bé, resulta que aquest “linxament” són, en realitat, quatre tuits de persones anònimes a Twitter d’un perfil semblant, perquè ens entenguem, als que acostumen a atacar Joan Tardà. El periodista que signa la peça parla amb diputats que defensen l’Amparo (“És una noia maca, humil i treballadora”, diu un diputat no identificat, com si estiguessin parlant del Watergate) i destaca, atenció, un tuit del diputat d’ERC Joan Orobitg defensant la treballadora.

La notícia que els telèfons mòbils del president del Parlament, Roger Torrent, del líder del grup d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel i del membre de l'ANC Jordi Domingo van ser intervinguts a través del programa espia Pegasus, desenvolupat per l'empresa israeliana NSO, entre l'abril i maig de l'any passat demostra que la guerra bruta contra l'independentisme continua ben viva, fins i tot sota el govern del PSOE. Torrent va acusar ahir directament l'Estat d'espiar-lo, ja que l'empresa NSO només ven aquest software a governs per lluitar contra el crim i el terrorisme. De fet, els grups sobiranistes al Congrés van subscriure ahir una petició perquè s'investigui aquest cas, que és un autèntic escàndol.

Les clavegueres de l’Estat han tornat aquesta setmana al primer pla, però va ser amb el Procés quan va néixer la “ policia patriòtica ” de què va parlar Pedro Sánchez dimecres. Ara la situació de molts protagonistes d’aquella operació Catalunya ha canviat. Alguns són a la presó i d’altres en retirs daurats.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha rebutjat que familiars de presumptes etarres assassinats pels GAL i el Batalló Basc Espanyol (BVE) puguin ser considerats víctimes del terrorisme a efectes de rebre una indemnització de l'Estat. La decisió donada a conèixer aquest dijous pel tribunal amb seu a Estrasburg considera que la presumpció d'innocència recollida en l'article 6.2 de la Convenció Europea de Drets Humans no es pot aplicar a un procediment de compensació a familiars de persones assassinades a França, per la qual cosa no admet la reclamació.

"Si ens ajuda que no arribin els de Podem, càsum tot, millor per a tothom", li va dir l'inspector en cap de policia José Ángel Fuentes Gago a l'exministre d'Hugo Chávez Rafael Isea, segons noves converses fetes públiques avui per 'Moncloa.com'. Els àudios constaten la intencionalitat política de l'oferiment del policia d'identitats falses a canvi de declaracions sobre pagaments a Iglesias, publicats dijous pel mateix portal, que assenyalava per primera vegada dins l'escàndol de les 'clavegueres de l'Estat' o de la 'policia patriòtica' el llavors president espanyol Mariano Rajoy, del qual el policia tindria un "mandat" directe comunicat pel ministeri de l'Interior.