La segona audiència de Nicolás Maduro davant el jutge als Estats Units acaba amb més dubtes que certeses. Queda clar que el judici tira endavant, ja que el jutge ha descartat desestimar el cas tal com demanaven els advocats dels acusats. Ara bé, no s'han resolt dues de les principals incògnites. D'una banda, queda a l'aire qui ha de pagar la defensa del president veneçolà deposat i la seva dona, Cilia Flores, que també va ser capturada en l'atac del gener i està, com Maduro, detinguda a Nova York. D'altra banda, és encara incert quan començarà el judici; la vista ha acabat sense que s'hagi fixat una data ni cap horitzó.

Cop de porta de l'Audiència Nacional a Hazte Oír. El jutge Antonio Piña ha inadmès la querella que va presentar l'associació ultra contra l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero pels delictes de blanqueig de capitals, tràfic de drogues i pertinença a organització criminal per la seva relació amb Nicolás Maduro i el règim de Veneçuela. Després d'estudiar el document, conclou que no pot obrir una investigació "prospectiva" per indagar en la situació patrimonial de l'expresident del govern espanyol sense que hi hagi indicis de criminalitat i sense que la querella original aporti "cap fet" que pugui relacionar Zapatero amb els delictes pels quals l'acusava. De fet, Antonio Piña pica el crostó a Hazte Oír: "No es pot confondre la creença personal o popular amb l'existència de fets que tinguin l'entitat suficient per a l'obertura d'un procés penal". "La transcendència pública que tenen querelles com aquesta exigeix l'aportació d'elements probatoris que vagin més enllà de les informacions periodístiques", afegeix.

Davant El Helicoide, la seu del Servei Bolivarià d'Intel·ligència a Caracas, desenes de familiars de presos s'han acumulat aquest dissabte per esperar els seus estimats. Mentre passava la tarda, un telèfon retransmetia una peça pregravada en què la nova presidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, anunciava un projecte de llei d'amnistia total als presos polítics que s'acumulen a les presons veneçolanes. La legislació cobreix “tot el període de violència política”, des del 1999, quan Chávez va entrar al poder, fins “al present”.

No s'havien refredat encara les cendres de la destrucció que va deixar a Veneçuela l'atac militar dels Estats Units que ja vam començar a sentir a parlar d'una possible transició cap a la democràcia. Hem sentit aquestes paraules tantes vegades que s'han convertit en una lletania, especialment a partir del 2013, l'any que Nicolás Maduro va reemplaçar Hugo Chávez com a president de Veneçuela. No hauria de sorprendre'ns. Les elits del país no han pogut resoldre la crisi política que es va aprofundir a partir del 2004, any en què la reforma constitucional, impulsada per Chávez com a eix del seu projecte polític, va naufragar a les urnes.

Més enllà d'imputar càrrecs per narcotràfic a Maduro, Trump, que té l’avantatge de la claredat, ha dit que busca “recuperar el seu petroli”. Per a Stephen Miller, subcap de gabinet de la Casa Blanca, la nacionalització veneçolana de la indústria petroliera del 1976 va suposar “el més gran robatori registrat de riquesa i propietat estatunidenques”.

L'Audiència Nacional ha obert un nou front judicial en l'entorn més proper a Pedro Sánchez i indagarà per primer cop en el paper de l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero a Veneçuela. Quatre dies després que Hazte Oír presentés una querella contra ell pels delictes de pertinença a organització criminal, blanqueig de capitals i tràfic de drogues, el jutge Antonio Piña considera que els fets denunciats tenen "característiques que fan presumir la possible existència" d'una infracció penal. Tanmateix, segons la interlocutòria a la qual ha tingut accés l'ARA, com que la "naturalesa i circumstàncies" dels fets encara "no estan determinades", ha decidit impulsar les diligències prèvies que siguin "essencials" per veure si la investigació té recorregut. Abans, però, pregunta a la Fiscalia si l'Audiència Nacional és competent fer-ho.

La manca de suports internacionals va ser un dels motius que van fer fracassar el Procés. Només un líder mundial va defensar la consulta de l'1-O: Nicolás Maduro. El president veneçolà descavalcat pels EUA va defensar el referèndum. "Catalunya tenia el dret a expressar-se democràticament", va dir el mateix 1-O en el seu programa Los domingos con Maduro, intercalant imatges de la repressió policial, que va titllar de "terribles". A l'abril ja s'havia fotografiat amb l'estelada a la presentació del documental Maduro, lealtad indestructible, dirigit per Lluís Bartra, membre del col·lectiu Ítaca, de l'esquerra independentista. La fotografia va enfurismar el PDECat. "Si algú creu que suma fent que Maduro es faci una foto amb l'estelada és que no ha entès res", va alertar la coordinadora Marta Pascal. Vuit anys després, la figura de Maduro, que ha reprimit l'oposició veneçolana mentre era al poder, segueix dividint l'independentisme. En aquest sentit, l'atac de Trump a Veneçuela ha evidenciat la divisió dins el sobiranisme en matèria de relacions internacionals.

Tots plegats hem hagut de tornar a la normalitat sense fer l’escalfament: el 3 de gener Trump va bombardejar Caracas i va emportant-se'n el president Maduro perquè el jutgin a Nova York.

La tristesa no té fi, però la felicitat sí. La frase, immortalitzada en una cançó de bossa nova, captura com l'alegria pot ser fràgil, fugaç i preciosa. El 3 de gener, durant unes hores extraordinàries, els veneçolans la van assaborir mentre la notícia corria com la pólvora: Nicolás Maduro, l'home que ha reprimit i arruïnat Veneçuela, havia estat destituït en una espectacular operació militar americana. L'impacte va ser no només polític sinó també emocional. A Caracas i Maracaibo, a Miami i Madrid, els veneçolans es van permetre imaginar un futur ple de dignitat i esperança i un retorn a la vida normal.

La captura de Nicolás Maduro arriba en un any carregat de simbolisme: coincideix amb el 25è aniversari dels atemptats del 2001 contra les Torres Bessones de Nova York, punt d’inflexió que va redefinir completament la (in)seguretat mundial. La coincidència no és només cronològica: serveix també per contrastar dues èpoques, dues maneres d’entendre les amenaces globals i dues formes de justificar coses més o menys injustificables.

La pel·lícula distòpica i de sàtira política Don’t look up (2021) retratava una societat incapaç d’afrontar una amenaça existencial imminent. Davant la destrucció anunciada del món, els protagonistes preferien mirar a una altra banda, atrapats en qüestions irrellevants. Avui, en un context de profunda desafecció política, d’impotència col·lectiva i superficialitat generalitzada, sembla que estiguem vivint el nostre Don’t look up particular.

El llenguatge tècnic que omple les 25 pàgines de l'acusació contra Nicolás Maduro, la seva dona i altres membres del govern veneçolà és la traducció jurídica del relat polític de Donald Trump sobre la seva guerra contra el narcotràfic. Dilluns al migdia, poc més de 48 hores després de ser capturats per la Delta Force, el president deposat i la seva esposa, Cilia Flores, escoltaven en una sala del tribunal de Manhattan el plantejament d'un cas que els Estats Units porten més d'una dècada construint. A través dels auriculars de traducció simultània, el matrimoni assitia a la lectura dels càrrecs que se'ls imputen i que s'emmarquen així: "Durant més de 25 anys, els dirigents de Veneçuela han abusat de les seves posicions de confiança pública i han corromput institucions que abans eren legítimes per exportar tones de cocaïna als Estats Units".

En els llibres d'història del futur, el nom de Donald Trump apareixerà al costat d'aquells d'altres presidents que van definir la política dels Estats Units respecte a tot el continent americà. Una llista que comença ara fa 200 anys, amb el naixement de la famosa doctrina Monroe.

En les últimes hores s'ha produït un sorprenent canvi de to de la fins ara vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez, respecte als Estats Units. L'actual "presidenta encarregada" ha rebaixat considerablement el to contra Washington, coincidint amb les informacions que apunten que els EUA, després de dir que volien "dirigir" el país un cop segrestat Maduro, veurien amb bons ulls que sigui ella qui rellevi, com a mínim per ara, l'hereu d'Hugo Chávez al poder.

L'agost passat, un equip clandestí d'agents de la CIA es va infiltrar a Veneçuela amb la intenció de recollir informació sobre Nicolás Maduro, el president del país, a qui l'administració Trump havia qualificat de narcoterrorista. L'equip de la CIA es va moure per Caracas durant mesos, sense que el detectessin mentre va ser al país. Les dades d'intel·ligència recollides sobre els moviments diaris del líder veneçolà –combinades amb una font humana pròxima a Maduro i una flota de drons furtius que el controlaven des de l'aire– va permetre a l'agència de seguretat traçar detalls minuciosos sobre les seves rutines.

Nicolás Maduro declara aquest dilluns davant un tribunal de Manhattan acusat de narcoterrorisme. Per defensar-se, el president veneçolà ha escollit dos lletrats coneguts: David Wilkstrom i Barry Pollack.

És un líder aparatós fet a mida per a temps convulsos. Ell és el caos i el caos l’alimenta. Trump ha utilitzat els Delta Force per convertir la realitat en una pel·lícula, i després de capturar el dictador veneçolà l’ha passejat per les televisions de mig món, primer en avió i després en blindat pels carrers d'una Nova York que se li resisteix políticament. L’escenari es va aclarint. Trigarem a tenir detalls i a veure el panorama complet, però les peces van encaixant. L’exèrcit, el mateix que no va evitar l’assalt ni va aparèixer en les primeres hores, dona suport a la vicepresidenta, Delcy Rodríguez. El germà de la vicepresidenta, Jorge Rodríguez, cap de l’Assemblea Nacional, i el ministre de l’Interior, Diosdado Cabello, es mantenen en el control cívic i militar del chavisme sobre el país. El missatge de Washington és clar: si cooperen amb l’accés dels EUA al petroli salvaran la pell. Mentrestant, es posa en marxa la maquinària legal per jutjar Maduro. Un procés que pot augurar altres actuacions sobre l’àrea d’influència de Washington. Quan el dret internacional ja no impera, per què no actuar sobre Colòmbia, Cuba, Nicaragua o Panamà?

L'operació militar executada pel govern estatunidenc deixa oberts grans interrogants i aclareix algunes coses. Comencem per dir que el veritable interès del govern de Donald Trump sempre va ser prendre el control de les riqueses petrolieres de Veneçuela. També va deixar clar en la seva roda de premsa a Mar-a-Lago, a Florida, que els Estats Units “dirigiran” el país a partir d'aquest moment. Al mateix temps, l'“extracció” de Nicolás Maduro com un processat per narcotràfic s'inscriu com un assumpte estrictament jurídic, sense que tingui validesa o consideració política la seva condició de governant de facto de Veneçuela.

Durant les hores posteriors a l'operació dels Estats Units per capturar Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores, una de les preguntes era com havia sigut possible, tenint en compte l'enorme dispositiu de seguretat del president veneçolà. Aquest diumenge, han començat a aparèixer dades que fan pensar que els agents d'elit que van participar en la incursió militar van provocar una carnisseria. El ministre de Defensa veneçolà, Vladimir Padrino López, ha informat que "una gran part" de l'equip de seguretat de Maduro va ser assassinat "a sang freda", tot i que no ha donat una xifra exacta de baixes.

Va ser un pas de ball de més per al president de Veneçuela. A finals de desembre, Nicolás Maduro va rebutjar un ultimàtum del president Trump perquè abandonés el càrrec i marxés a un exili daurat a Turquia, segons diverses fonts nord-americanes i veneçolanes implicades en les converses. Aquesta darrera setmana va tornar a aparèixer a escena, llevant importància a l’última escalada dels Estats Units –un atac contra un moll que, segons Washington, s’utilitzava per al narcotràfic– ballant al ritme de música electrònica a la televisió estatal, mentre la seva veu gravada repetia en anglès: "No crazy war".