Abans de morir, el papa Francesc va tenir un darrer gest amb els palestins: va disposar en el seu testament que el papamòbil, el vehicle elèctric amb què saludava les multituds arreu del món, es transformés en una clínica mòbil per als nens i les nenes de Gaza. Avui, aquell mateix vehicle que el pontífex va utilitzar durant la seva visita a Betlem el 2014 s'ha convertit en una unitat sanitària mòbil que els líders cristians esperen que aviat pugui prestar servei a la Franja.

Per a aquells que sostenen –que sostenim– que l'Església hauria de ser menys opaca i més oberta a la societat, aquests dies són un contraargument poderós: no es poden obrir al món les qüestions de la fe, perquè aleshores el misteri es degrada ràpidament a un espectacle xavacà i caspós, no gaire diferent d'Eurovisió. Roma és una ciutat magnífica, això és una obvietat, però els romans pateixen de fa temps una ferotge massificació turística (que aquí també coneixem, amb no menys ferocitat), ara empitjorada per les riuades de feligresos arribats d'arreu del planeta com si fossin tifosi futbolers o fans de les estrelles del pop. El turisme religiós degué ser una de les primeres modalitats de turisme porqueria, i no ha anat mai de baixada. Les connexions constants dels mitjans amb enviats especials que es dediquen a posar la carxofa davant del turista que passa, o en el millor dels casos davant d'algun cardenal que passa de pressa, combinat amb la legió d'experts vaticanistes i analistes de conclaves que surten literalment de sota les pedres, com alguns insectes, ho acaben d'adobar tot.

El període de transició després de la mort del papa Francesc acaba aquesta setmana amb la celebració del conclave, el ritual per elegir el nou papa. El nom prové del llatí cum clave (sota clau) i evoca el secretisme que envolta la cerimònia, que se celebra a la Capella Sixtina, sota els frescos de Miquel Àngel.

Quan Nour Essa va aterrar amb la família a Roma a bord del mateix avió que portava el Papa Francesc de tornada del seu viatge a l'illa grega de Lesbos l'abril del 2016 no parlava ni una paraula d'italià. "Havíem escapat el 2015 de Damasc perquè al meu marit, Hassan, l'havien cridat per allistar-se a l'exèrcit. No volíem entrar a la guerra; no teníem cap altra opció", explica ara des de la capital italiana. Encara se la veu afectada per la mort del Pontífex.

Jordi Valls és portaveu de l’Associació Cristiana de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals, un col·lectiu a qui el papa Francesc va dedicar bones paraules, va mostrar comprensió i empatia. Amb tot, no han aconseguit ser reconeguts per l’Església perquè, com va dir el pontífex, el Vaticà sosté que “l’homosexualitat no és un delicte, però és un pecat”.

Pietro Parolin ha estat fins ara considerat el gran favorit per succeir el papa Francesc i el candidat amb capacitat per mediar entre els sectors més conservadors i els més progressistes. Designat pel papa Francesc com a secretari d’Estat del Vaticà el 2013, va rebre el birret cardenalici un any més tard. A la pràctica, era més aviat el primer ministre de Francesc. Diplomàtic hàbil i discret, el seu paper va ser clau en l’històric acord amb la Xina, l’any 2018, que permetia el nomenament conjunt de bisbes després que Pequín trenqués relacions amb la Santa Seu el 1951.

¿Sense una Església forta —piramidal, rica, rígida i poderosa— hauria sobreviscut 2.000 anys el missatge de Jesús? Respondre no permet excusar els excessos comesos al llarg de la història pels papes de Roma. La resposta afirmativa no sabem quin resultat hauria donat. La història de l’Església, i més en concret del papat, no deixa de ser un equilibri descompensat entre l’opció guanyadora de la continuïtat vaticana i l’alternativa del compromís amb els pobres. Aquests dies, enmig de la fabulosa pompa teatral de l’enterrament de Francesc, no s’ha deixat de destacar la voluntat de senzillesa franciscana del pontífex difunt. La contradicció entre el que vèiem i el que se’n deia exemplifica aquesta irresolta tensió secular. Una tensió també entre tradició i modernitat en termes organitzatius i de moralitat: l’Església no és democràtica i continua sent masclista.

1. Resulta que tot això de la religió ja no ens interessa en absolut; però resulta també que no parem de parlar-ne, encara que sigui malament. En què quedem, doncs? La mort del papa Francesc ha fet aflorar (de nou) aquesta i altres pintoresques contradiccions. El “supermercat espiritual”, en feliç expressió de Peter Berger, vessa. És probable que, en tota la història de la humanitat, cap generació hagi visitat tants i tan variats temples com en l'actualitat. Aquestes incursions, tanmateix, només són excursions: gairebé mai estan relacionades amb un sentiment espiritual real sinó amb circuits més o menys turístics que poden incloure –de vegades en un mateix pack– catedrals gòtiques, pagodes budistes, restes de l'antiguitat pagana i cementiris catòlics amb celebritats en descomposició. L'espiritualitat està en hores baixes? Sí i no. Mai no s'havia apel·lat tant a aquesta noció com ara, però tampoc mai s'havia erosionat tant el seu significat profund. No hi ha cap altre moment en la història d'Occident en què s'hagin escoltat tantes cantates, oratoris i motets de caràcter religiós com ara. A mitjans dels 90, els austers monjos de Silos van arribar a competir amb Madonna i Prince al top ten. ¿Aquestes formes d'espiritualitat tenen realment alguna dimensió transcendent? Probablement no. Per argumentar això vaig necessitar escriure un assaig que es va publicar aquest febrer i que no crec que pugui resumir aquí. 

Una setmana després de la mort del papa Francesc, els cardenals reunits a l'aula nova del sínode al Vaticà han anunciat la data de l'inici del conclave que nomenarà el successor. El 7 de maig els purpurats amb dret a vot es tancaran a la Capella Sixtina per aïllar-se del món i triar el pròxim líder de l'Església catòlica.

La delicada salut del papa Francesc i les especulacions sobre una possible renúncia seguint els passos del seu predecessor havien propiciat darrerament un gairebé permanent estat de 'pre conclave' al Vaticà. Des de fa mesos, circulava una llista de possibles successors. Una travessa de candidats 'papables' tan àmplia com incerta.

Després d’un cap de setmana d’emocions populars diverses (l’enterrament del papa Francesc, la Copa per al Barça a la final de Sevilla i la processó de Montserrat), aquest matí torna la crua realitat en forma de tres decisions importants.

És una fira d'atraccions, d'aquelles en què hi ha autos de xoc, cavallets, casetes de tir… En èpoques passades segur que devia tenir el seu encant, però ara està clarament en hores baixes. Es diu Luna Park i està a Òstia, un municipi costaner de la província de Roma, a només 30 quilòmetres de la capital italiana. Allà, en una caravana, hi vivia Geneviève Jeanningros, la monja menuda de 81 anys que dijous passat es va saltar el protocol, es va colar a primera fila per resar davant el fèretre del papa Francesc i no va poder evitar que se li escapessin algunes llàgrimes.

En les formes, el conclave sembla una cosa remota i cerimoniosa, espiritual, gairebé màgica. No obstant això, les seves dinàmiques són les mateixes que en el món de l'empresa quan un fundador, o un gran CEO carismàtic, deixa el seu lloc. Diria que l'Església enfronta, en aquesta transició, almenys quatre grans reptes.

La delicada salut del papa Francesc i les especulacions sobre una possible renúncia seguint els passos del seu predecessor havien propiciat, darrerament, un gairebé permanent estat de preconclave al Vaticà. Des de fa mesos circulava una llista de possibles successors del pontífex argentí. Una travessa de candidats papables tan àmplia com incerta.

Dimarts, un dels avions que uneix Madrid i Roma estava ple de sacerdots. També hi viatjava d’incògnit, de paisà, un cardenal espanyol per passar desapercebut. Anava a Itàlia per acomiadar el papa Francesc, però també per participar en l’elecció del futur líder de l’Església catòlica. Roma bull aquests dies. Converses a tres bandes, alguna trobada clandestina i xiuxiuejos a l’ombra dels cardenals que triaran el nou pontífex. Com explica l’editor Ignasi Moreta, el cardenal Narcís Jubany va participar l’any 1978 en els dos conclaves que van fer papa Joan Pau I i Joan Pau II. Durant aquells dies hi va haver cardenals que van arribar a dinar tres cops un mateix dia. I és que és ara, en les jornades prèvies al funeral, quan es comencen a crear aliances. Sotto voce. Tot i que l’elecció depèn dels 135 cardenals menors de 80 anys, en aquests dies de reunions i pactes també hi participen la resta de membres del col·legi cardenalici, que són els que acumulen més experiència. “Han viscut moltes coses, són influencers, són els que diran no feu això o mireu cap aquí”, apunta la periodista i professora especialitzada en religió Míriam Diez.

La fumata blanca que s'acaba escampant damunt de la plaça de Sant Pere del Vaticà és el resultat d'un procés meticulós que culmina amb l'"Habemus papam". Una fumata que, després de la mort del papa Francesc, deixarà pas a l'anunci del pròxim pontífex un cop el conclave hagi trobat un candidat. Es tracta d'un procediment que té vuit segles de tradició després de processos que en alguns casos van arribar a ser caòtics. Quan va sorgir i per què? És veritat que els deixaven a pa i aigua fins que elegissin un papa? Com han evolucionat els conclaves?

Al final del funeral del Papa, el periodista Jordi Llisterri felicitava TV3 per “la sobrietat i la dignitat de la retransmissió”, lamentant que hi ha ocasions en què aquest tipus d’esdeveniments es narren com si fossin partits de futbol. Els adjectius s’ajustaven al que vam veure. Carles Costa va repartir el joc entre els experts a la taula, la periodista de la casa Mireia Prats i Francesc Romeu, periodista i capellà, col·laborador recurrent en matèria eclesiàstica. Com ha sigut habitual des del decés de Francesc, en alguns moments la informació i l’anàlisi acaben derivant en una emocionalitat evangèlica que perd una mica la distància. Des de Roma, Xavi Coral i Ferran Moreno completaven la mirada a una posada en escena monumental i sumptuosa. Tot i els desitjos del papa Francesc de rebaixar l’ostentació vaticana i les inèrcies periodístiques de parlar de senzillesa, l’espectacle va ser majestuós i teatral. Les formes geomètriques que dibuixava la munió ordenada d’assistents, el disseny arquitectònic de la plaça Sant Pere, les zones cromàtiques uniformes que provocava la indumentària dels religiosos i la narrativa visual èpica dels drons i les càmeres elevades feien inevitable pensar en la influència fílmica de Leni Riefenstahl.

El primer metro del matí, el de les 5.30 hores, anava ple com si fos hora punta d'un dia feiner qualsevol. La majoria dels que viatjaven, però, no eren treballadors sinó una marea humana que es dirigia al funeral del papa Francesc a Roma. Hores abans de l'inici de la cerimònia, la plaça Sant Pere del Vaticà i tots els voltants ja eren un formiguer de gent amb una paciència infinita, disposada a esperar dreta o asseguda a terra tot el temps que calgués per rendir el seu últim homenatge al pontífex. El matí ha començat fred. Calia abrigar-se.

“La història humana no és sinó un llarg catàleg de calamitats”

Càndid (Voltaire)

]]>

Com jutjarà la història el llegat del papa Francesc? És raonable vaticinar que, entre molts catòlics progressistes i d’altres que esperaven que actués com un revolucionari, el seu papat es recordarà com una decepció.

]]>