Si preguntéssim a la militància escapulada quin va ser el moment precís en què van creure que, qui sap, potser aquesta temporada l'Europa miraria més al cel (LaLiga Hypermotion) que a l'infern (Segona RFEF), molts recordarien el dia d'Algesires. Això és perquè, quan es complia el minut 101 de la setena jornada, una galopada d'Adnane Ghailan –anomenat "el sastre" per la capacitat de prendre les mides als rivals a la mínima que es descuiden–, va acabar amb un 2-3 al marcador. Victòria agònica dels catalans, una nova data històrica per a la col·lecció del club gracienc i la impressió que la seva presència en la categoria no era testimonial.

La nova vida de Salva Ferrer (Martorell, 1998) ha començat avui a la sala de premsa del Nou Sardenya. "No puc més", explica. No es pot jugar amb dolor. I el dolor fa anys que l'acompanya. "Penjo les botes, porto uns mesos amb molt dolor al maluc. Són molèsties que ja havia tingut durant la meva carrera, però després del tractament contra el limfoma de Hodgkin el dolor ha anat a més". L'actual jugador de l'Europa havia lluitat dos anys contra aquest càncer i l'havia superat, però el dolor al maluc no marxava.

El CE Europa se’n va de la Vila de Gràcia. A partir de la setmana que ve jugarà lluny del Nou Sardenya perquè així ho exigeix la RFEF, que obliga a “disposar d’un camp de gespa natural per competir a Primera Federació”. De res han servit els esforços del club, que no ha pogut ampliar la moratòria de sis mesos i que des que va assolir l’ascens ha fet mans i mànigues per canviar una normativa que considera absurda i obsoleta: la superfície artificial està permesa a la Champions i l’Europa League, però no a la tercera categoria del futbol estatal. Tot i les promeses, ni la federació espanyola ni la catalana ni el CSD han fet prou per evitar la marxa forçosa de l’Europa, equip fundador de la Lliga i un dels últims reductes de futbol popular al territori.

“Ni Lamine Yamal ni hòsties, el crac de Rocafonda és Adnane!”, bramava un aficionat de l’Europa a l’orella d’un amic seu des de la graderia de ciment del Nou Sardenya després que Adnane Ghailan Benktib (Mataró, 2000) marqués l’1-0 dels europeistes contra el Marbella, a principis d’octubre. Resulta que la Vila de Gràcia és l’únic lloc del món on els seus gols se celebren tant com els del seu veí Lamine Yamal amb el Barça, i una setmana més tard el mateix futbolista va fer esclatar d’alegria l’ateneu La Barraqueta, on els seguidors escapulats van veure el partit del seu equip al camp de l’Algesires. Aquell dia, el club més humil de Primera RFEF va col·locar-se líder de la competició amb una remuntada d’època segellada al minut 101 per l’altre geni de Rocafonda, autor d'un doblet.

En un bar pròxim al Nou Sardenya, Aday Benítez atén l'ARA a poc més de 24 hores de debutar aquest dissabte a la Primera Federació al camp del Juventud Torremolinos (19.30 h, LaLiga+ i FC Play). Després de l’històric ascens com a campions de la Segona Federació, el club es prepara per a una temporada il·lusionant, però alhora molt exigent. “És un repte també per a mi. Malgrat ser l’equip amb pitjor pressupost i haver de superar obstacles com no poder jugar al Nou Sardenya a partir del gener, em considero un gran lluitador. Estic convençut que ho podrem assolir”.

A banda de les de l’Argentina campiona del món, les samarretes més icòniques del Mundial 2022 van ser les de la selecció de Dinamarca; no pas pels èxits esportius del combinat nòrdic, eliminat a la fase de grups, sinó pel missatge que volien transmetre les seves equipacions. La marca Hummel, patrocinadora tècnica dels danesos, va dissenyar unes elàstiques minimalistes amb el seu logotip i l’escut de la selecció atenuat, pràcticament difuminat, com a protesta contra “Qatar i el seu historial de drets humans”.

Difícilment John Neeskens (Tulsa, Oklahoma, 1993) oblidarà aquest curs. El futbolista, fill de Johann Neeskens, ha viscut un any excepcional en l'àmbit professional amb l'històric ascens de l'Europa a Primera RFEF i el seu fitxatge recent pel FC Eindhoven, de la Segona Divisió holandesa. En el personal, però, ha patit una sotragada que encara ara li costa d'assimilar: la mort sobtada del seu pare a l'octubre als 73 anys després de sentir-se indisposat: "Va ser un dels pitjors dies de la meva vida, per no dir el pitjor. No m'ho podia creure, i encara hi ha moments en què penso que no és possible; va ser un cop molt dur que arrossego". Encara se li posa la pell de gallina quan recorda com els jugadors de l'Europa i l'afició escapulada van corejar el seu nom al final del primer partit que l'equip gracienc va jugar al Nou Sardenya després de la tràgica defunció. "L'afició de l'Europa és una de les millors de Catalunya i aquest és un moment que quedarà per sempre més gravat en els meus pensaments", diu emocionat.

Anys enrere, quan els equips professionals no feien gires transoceàniques a canvi de bitllets, el gran atractiu de les pretemporades eren els tornejos d’estiu. El Gamper o el Teresa Herrera, que ara tenen una transcendència residual, eren cites ineludibles; també el Ramón de Carranza gadità, considerat la Champions de la canícula, que es disputava a finals d’agost i marcava l’inici de temporada.

A banda del Barça, l'Europa és l'únic club català de les quatre primeres categories del futbol espanyol que no és una societat anònima esportiva (SAE). Amb totes les limitacions que això comporta, s’estructura com una entitat sense ànim de lucre i propietat dels seus socis, que “competeix contra transatlàntics: clubs que tenen com a màxims accionistes multimilionaris japonesos, suecs, grecs o americans”, segons va declarar aquest dimarts el seu president, Hèctor Ibar.

El futbol català no és aliè al drama de l'habitatge, i especialment els clubs modestos, de més avall de Segona, ho pateixen. Els més afectats són els secretaris tècnics, sobretot d’equips de Barcelona i voltants, que treballen per fer plantilles que rendeixin amb pocs diners i jugadors locals. “Ens condiciona molt. Els recursos són limitats, i cal racionalitzar-los. Per regla general, apostem per fitxar futbolistes catalans que no necessitin allotjament, perquè posar pis és una despesa molt important”, diu Josep Maria Gené, director esportiu de l’Europa, que ha pujat a Primera RFEF, la tercera categoria estatal, amb un dels pressupostos més baixos de Segona RFEF.

Els socis més veterans de l'Europa, club fundador de la Primera Divisió espanyola el 1928, es freguen els ulls. Després d'anys de penúries i de veure com l'estadi del Nou Sardenya s'anava quedant buit, els darrers anys el club gracienc viu un renaixement social i esportiu. Diumenge, l'Europa va aconseguir l'ascens a Primera Federació quan encara queda una jornada per acabar la Lliga, imposant-se al camp de l'Elx B (0-1) amb un gol del seu etern capità Àlex Cano, que suma 500 partits al club i és el segon màxim golejador de la història tot i ser defensa.

El japonès Taito Suzuki, president i màxim accionista del Sant Andreu, és un dels pocs guiris que hi ha hagut a les grades del Narcís Sala aquest diumenge. Ara que ha acabat una nova edició del derbi barceloní Sant Andreu - Europa, i independentment de si al públic hi havia més locals o més forans, gairebé cadascuna de les 6.500 persones que han omplert l'estadi tenia un motiu per beure una copa de cava després d'un empat (1-1) que satisfà els dos conjunts, perquè ho deixa tot obert, malgrat que manté l'Europa com a líder del grup 3 de Segona RFEF. Aquest vincle íntim i intens entre les grades i els seus equips contrasta amb el que s'ha viscut en un altre derbi disputat avui a Barcelona, el Barça-Girona, presenciat a Montjuïc per milers de turistes que ni els va ni els ve el resultat i que refreden l'ambient d'un estadi a la mateixa velocitat que ajuden a fer caixa en el futbol modern que tant odien a Sant Andreu i a Gràcia.

Catalunya és el territori amb més Copes del Rei de tot l’Estat. Entre el Barça i l’Espanyol en sumen 35, tres més que les 32 que acumulen cinc clubs bascos (l'Athletic Club, el Reial Unió d’Irun, la Reial Societat, l'Arenas de Getxo i el Club Ciclista de Sant Sebastià) i cinc més de les 30 que llueixen al palmarès dels dos grans de la Comunitat de Madrid: el Reial Madrid i l’Atlètic. Tot i aquesta fita, només un conjunt català, el Barça, ha estat present aquest dilluns en el sorteig de setzens de final de la Copa. A causa de les normes de la competició, li havia de tocar obligatòriament un rival de Segona RFEF i l'agraciat ha estat el Barbastre, que en l'anterior ronda va eliminar (2-0) l'Espanyol. L'equip aragonès ja es va enfrontar al Barça en la mateixa ronda el curs passat i l'equip blaugrana va patir per classificar-se amb un 2-3 final.

L’abril d’aquest any vaig escriure aquí sobre un fenomen social amb arrels futbolístiques: més de 4.000 persones congregades al Narcís Sala, un diumenge a les sis de la tarda, per veure un partit del Sant Andreu. Era una barreja d’espectacle familiar i explosió d’orgull localista, més autèntic impossible, l’orgull dels que no surten mai a prime time però que han trobat en els històrics colors de l’equip de futbol del seu barri una raó per viure i per compartir, perquè el partit comença hores abans amb rituals als bars del voltant, té vida pròpia a la grada d’animació i no s’acaba fins que l’afició i els jugadors s’han acomiadat mútuament, hagin guanyat o hagin perdut.

Els carrers del nord del barri de Gràcia de Barcelona, on s'ubica l'estadi Nou Sardenya, han recuperat certa normalitat aquest dilluns feiner. Poc rastre, gràcies a la diligència dels serveis municipals, dels aldarulls que hi va haver diumenge arran del primer Europa - Sant Andreu d'aquesta temporada, un derbi local amb més seguiment que qualsevol altre partit de la Segona RFEF, la categoria modesta en què militen aquests dos clubs històrics del futbol català. L'enfrontament tenia tots els ingredients per ser una gran festa, però va acabar al minut 50, amb un extravagant 3-5 al marcador, perquè va cedir la tanca que separava la gespa de la graderia on s'ubicaven els aficionats quadribarrats. La delimitació metàl·lica no va aguantar el pes de la gentada i va caure. Hores després, el desperfecte continua ben a la vista en una instal·lació pública antiga i sobreexigida, tot i que els tècnics de l'Ajuntament ja l'han examinada.

Faltava més d'una hora per a l'inici del derbi Europa - Sant Andreu i uns 800 aficionats quadribarrats arribaven al Nou Sardenya. Anava caient el sol i de fons es veia el fum de les bengales dels seguidors de l'Europa. El futbol popular reviu als barris de Barcelona que recorden que fa anys van ser pobles i viles. Res de barris. Van ser poblacions amb un caràcter fort. L'Europa - Sant Andreu, la vila contra el poble, s'ha convertit en un fenomen que cada cop mou més gent lluny del luxe de Primera. Una festa que per un cop va acabar amb pam de nas. Quan l'afició del Sant Andreu celebrava el cinquè gol visitant, una tanca del Nou Sardenya va cedir per la pressió de la gentada i ha caigut. Els àrbitres, que ja havien aturat el duel 10 minuts pel llançament d'objectes per part dels aficionats del Sant Andreu, van decidir suspendre'l amb el marcador 3 a 5, i encara 40 minuts per jugar.

Catalunya encara celebra les generoses pluges de les últimes setmanes, però arrossega una altra sequera que s’accentuarà a partir del setembre i que afecta el futbol. La comunitat autònoma amb més jugadors federats i la segona amb més clubs de futbol a Espanya el 2023 només tindrà un 6,1% dels clubs a les tres principals categories masculines: Primera, Segona i Primera Federació. És el percentatge més baix del segle XXI. L'eufòria que ha viscut enguany Montilivi ha estat l'excepció del futbol català. Contrasta amb les decepcions viscudes a la Nova Creu Alta, el Nou Sardenya o el Narcís Sala, entre altres camps. 

Esport i castells es donen la mà en moltes ocasions. A vegades, però, el compromís d'una de les dues activitats obliga a haver de prescindir de l'altra. És el cas de l'Anna Bové (2000), que s'ha hagut de decantar per la seva carrera futbolística i deixar els castells en un segon pla. Bové és castellera dels Minyons de Terrassa de ben petita i ha sigut protagonista de molts dels grans èxits dels malves. D'aquesta manera, s'ha enfilat tant en pilars de 8 amb folre i manilles, com en castells de 10.

Hauria de parlar de Xavi. O de Laporta. De les misèries del Barça. Del rumb fatídic que està agafant el club i que sembla ineludible, perquè el Barça està a un pas del punt de no retorn. Però ho hem escrit moltes vegades. Deixem el gegant despullat i posem el focus una mica més avall, allà on el futbol és menys grandiloqüent però igual de transcendent.

Podria escriure avui sobre l’absurd moviment d’uns quants membres de la Federació que estan disposats a denunciar les jugadores espanyoles que van fer caure Rubiales. Absurd i alhora previsible, perquè el poder, l’statu quo, sempre respon així quan se sent acorralat. Ataquen les veritables víctimes per espantar-les, perquè ells sempre s’han sentit impunes, perquè en aquest cas es pensen que el futbol és seu. I s’equivoquen perquè el futbol és d’elles. Però avui el cos em demana tornar a parlar del futbol popular, del derbi que l’Europa es va endur 3 a 0 contra el Sant Andreu.