La guerra freda ha tornat. Els espies tenen més feina que mai (CV, aquí). Avui el teló no és d’acer. Els murs no són de ciment. No hi ha fronteres de filferros. Però les encriptacions, els codis xifrats, els llenguatges invisibles sense fotosíntesi estan més vius que mai. La informació real, de veritat, bona, mana avui com els dies del Big Bang, Adam i Eva o l’Homo habilis fent bricolatge endiumenjat al xalet cova. La informació és com l’aigua de l’aixeta: si en bec i no és potable em desoriento per anar per la vida, emmalalteixo, moro. La informació és salubre o tòxica. Hi ha molt contaminat. Molta merda al cervell. Molt porc senglar humà empestat. M’ho fa arribar un dels espies que tenim escampats pel país no ocupat.

Al nostre gran historiador Josep Fontana li agradava citar una frase del satirista alemany Karl Kraus: “Que Déu ens conservi per sempre el comunisme perquè la xusma capitalista no es torni més desvergonyida i perquè, almenys, tinguin malsons quan van a dormir”. Fontana la feia servir per sacsejar consciències i assenyalar un patró històric contraintuïtiu: tal com va demostrar l'economista Thomas Piketty a la seva anàlisi sobre el capital al segle XX, si observem l’evolució econòmica del globus després de la caiguda del Mur de Berlín, constatem que les desigualtats van assolir un mínim històric a la dècada dels 70, però que avui dia han tornat al mateix nivell que a finals del XIX. Doncs bé, aquesta setmana, que hem vist la fotografia de Xi Jinping, Vladímir Putin i Narendra Modi, no puc evitar pensar què diria Fontana d'aquesta nova Guerra Freda en què el capitalisme no ha de perdre ni un sol minut de son per culpa de cap enemic ideològic.

Un distingit historiador de l'art, Anthony Blunt, conservador dels quadres de la col·lecció reial britànica des del 1945, quan el va nomenar Jordi VI, fins a la seva jubilació, el 1972, va ser espia al servei de Moscou des dels anys trenta. La dada era coneguda per les autoritats britàniques, perquè ell mateix ho va confessar el 1964, quan ja feia dinou anys que treballava a l'epicentre de la cort.

En aquesta època de policrisi planetària procurem orientar-nos mirant el passat. ¿Estem davant d’una nova guerra freda, com planteja Robin Niblett, exdirector del think tank d’afers internacionals Chatham House en el seu llibre The New Cold War? ¿Ens empeny tot això al caire del que podria ser la Tercera Guerra Mundial, com defensa l’historiador Niall Ferguson? O, com jo mateix he apuntat en algunes ocasions, ¿el món comença a assemblar-se a l’Europa de finals del segle XIX, en què rivalitzaven imperis i ja grans potències?

Escric aquest article des de Medellín, una ciutat ben interessant amb punts en comú amb Barcelona: població similar; segona ciutat d’un país, Colòmbia, de dimensió similar a la d’Espanya; un entorn físic atractiu però d’orografia difícil per a una gran ciutat, la qual cosa ha portat a una notable trajectòria d’innovació urbanística, etc. 

Auspiciat per representants polítics republicans, l'exmilitar David Grusch va comparèixer fa poc davant d'un comitè del Congrés dels Estats Units per explicar l'existència d'un suposat programa destinat a obtenir informació de tecnologies d'origen extraterrestre i reproduir-les (es coneix com a "enginyeria inversa"). El major Grusch no va aportar ni una sola prova, ni una, i els congressistes de l'ala dura del Partit Republicà que l'havien convidat van ometre l'insignificant detallet que Grusch fou apartat de l'exèrcit per problemes psiquiàtrics greus (psicosi). En qüestió de setmanes, Vladímir Putin i Kim Jong-un van tenir un entranyable dinar per parlar de les seves cosetes i veure alguna pel·li junts. Hi ha alguna relació entre els dos fets? Des del mateix començament de la invasió d'Ucraïna, tant els Estats Units com els altres membres de l'OTAN van advertir que l'increment de la despesa militar resultaria inevitable i substancial. En el cas dels Estats Units estem parlant de xifres estratosfèriques. I tot això com se li explica, al contribuent? Aquí és on intervenen els nous marcians. Hi ha precedents, d'això? I tant!

Martin Amis va morir com a conseqüència d'un càncer d'esòfag el 19 de maig. Tenia 73 anys. Se'l coneix sobretot com a novel·lista, tot i que també fou autor d'assaigs rellevants. Aquí en comentarem un de molt concret que el va enfrontar –això sí, d'una manera força discreta, sense estirabots– amb alguns intel·lectuals d'esquerres. Es tracta de Koba el Temible (Koba the Dread: Laughter and the twenty million), publicat en anglès l'any 2002 i en castellà el 2004. Fins fa relativament poc, encara era de bon gust entre certs cercles fer acudits sobre el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. Si no vaig errat, no hi ha bromes del mateix tipus sobre, per exemple, Primo Levi o altres persones que van passar per peripècies horribles. Un dels objectius prioritaris de Koba el Temible fou explorar la inquietant naturalesa d'aquestes rialles tan i tan selectives. Per a alguns, encara avui, els vint milions de morts de l'estalinisme només van ser un malson insignificant dins de la gran il·lusió utòpica del comunisme del segle XX. Ignorar-los, o fins i tot riure's d'ells i de les altres desenes de milions de morts generats per visionaris com Mao, semblava –sembla encara?– una cosa vagament justificable, o almenys comprensible. Davant del gran somni de la revolució, els morts, encara que es comptin per milions, esdevenen una mena de peatge de la utopia, una petita nosa en el si de la lluminosa teoria que conduïa al paradís socialista. Fa dues dècades, l'assaig d'Amis fou, doncs, en aquest sentit, alguna cosa més que una crònica sobre l'era de Stalin. Era una reivindicació de la memòria, així com la dolorosa restitució d'una veritat històrica que mostrava la complicitat d'alguns intel·lectuals amb aquella bogeria. La denúncia d'aquesta complicitat el portà llavors a ser persona non grata en determinats cercles.

L’home que va evitar una tercera guerra mundial té nom i cognom: Stanislav Petrov. Ja és mort, però, anys abans, va accedir amb moltes reticències a participar en un documental per difondre la seva història personal. Aquest dimarts el va emetre el Sense ficció. Petrov era un tinent coronel de la Força Aèria Soviètica. La nit del 26 de setembre del 1983 era l’oficial responsable del centre de comandament que vigilava els atacs de míssils nuclears. L’ordinador va alertar del llançament de cinc míssils des dels Estats Units. Les unitats d’observació visual no van detectar cap senyal per confirmar-ho. Les dades, per tant, eren contradictòries. La responsabilitat de respondre amb armes nuclears requeia sobre Petrov, però, tot i que aleshores seria massa tard per evitar-ho, va esperar que els radars confirmessin que era una falsa alarma. I així va ser. Va contravenir els protocols, però atacar precipitadament amb armament nuclear hauria canviat el destí del planeta. “Si ataquen el meu país, que la meva ànima assumeixi aquest pecat. Però no vull ser el detonant d’una tercera guerra mundial”, diu a la càmera. El director de L’home que va salvar el món, Peter Anthony, va trigar deu anys a enllestir aquest projecte, sobretot per la resistència del protagonista a explicar la seva història. En aquell moment encara podia ser condemnat per revelar informació militar i es negava a parlar dels seus sentiments personals. De fet, només començar el documental, ens presenten Petrov de la manera més crua: un home alcohòlic, absolutament destruït, vivint en unes condicions insalubres i colèric amb l’equip de rodatge. El documental mostra el procés per convèncer-lo d’explicar la seva història i el viatge que fan amb ell als Estats Units per visitar l’ONU i conèixer Kevin Costner, el seu actor preferit. Durant el trajecte, la intèrpret del rus a l’anglès que acompanya Petrov a tot arreu adquirirà un paper fonamental en la transformació emocional del personatge. És una noia jove que es compadirà del protagonista i l’ajudarà a obrir-se i a expressar els traumes del passat malgrat les esbroncades que, de tant en tant, li tocarà aguantar. El documental alterna aquest viatge amb les recreacions cinematogràfiques dels fets que van passar el 1983. Aquesta ficció s’ajusta a les característiques estilístiques de les pel·lícules d’acció tan habituals en la filmografia de Kevin Costner. Per tant, es jugarà a crear un cert paral·lelisme entre els falsos herois interpretats per l’actor nord-americà i l’autèntic heroi que va salvar el món: Stanislav Petrov. La trobada de tots dos potenciarà els contrastos entre realitat i ficció.

Fa uns dies, l'amic i col·lega a la universitat Jordi Busquet, sociòleg, va tenir la gentilesa de regalar-me una edició difícil de trobar d'Oswald Spengler. Es tracta d'una traducció castellana publicada per Ediciones Nacionales y Extranjeras a Santiago de Chile el 1934 de l'obra Anys decisius, que Spengler havia tret a començaments d'aquell mateix any a Alemanya. Explico aquests detalls perquè tinc ganes de fer un breu apunt del seu antic propietari, i avi del Dr. Busquet, el senyor Josep Duran i Vilajoliu (1895-1988). Aquest terrassenc inquiet va reunir una immensa biblioteca de milers de volums, i al llarg de la seva vida va sentir-se atret també per la fotografia, la pintura, la ciència... No es pensin que era catedràtic d'alguna cosa ni res per l'estil: era manyà. Aquest tipus de personatges no s'han reivindicat mai prou, malgrat haver format part del veritable nervi cultural del país quan les coses anaven mal dades. Faig aquest breu apunt, doncs, en forma d'homenatge. 

Roy J. Glauber tenia 18 anys quan va agafar un tren, sense saber ben bé el seu destí, per anar a Los Alamos, un laboratori aïllat i secret on les ments més privilegiades treballaven en la creació de la bomba atòmica. Glauber aleshores estudiava Física i uns cursos de doctorat a Harvard, i va anar-hi voluntàriament perquè si no temia que l'enviessin al front japonès. Era el 1943 i a Los Alamos tots eren molt joves. Els científics més grans tenien poc més de 30 anys. "Tota aquesta gent jove produïa bebès més eficientment que qualsevol altra cosa que es produís en el laboratori", explica a La última voz (Ariel).

L’estació Loran Transmitting Station, situada al terme municipal de Torroella de Montgrí, va néixer arran del desenvolupament del conveni defensiu entre l’estat espanyol i els Estats Units, signat el 1953, que en el cas de l’Empordà comportà la presència militar americana a Figueres, Roses i Pals. El ministeri de Marina espanyol va ser l’encarregat d’adquirir l’espai adequat per a l’establiment del domini cedit als americans. En virtut d’un acord del consell de ministres del 13 de gener de 1961, va declarar-se d’urgència l’expropiació forçosa i urgent dels terrenys.

Caldria no descartar totalment que el reconeixement per part del Kremlin de les regions separatistes russòfones de Donetsk i Lugansk fos una jugada tàctica de Putin in extremis per forçar una sortida diplomàtica al conflicte. La sortida que més s’acosti als seus interessos.

Passaven trenta minuts de la una de la matinada del 13 d’agost del 1961 quan fins a 12.000 soldats d’unitats armades de l’exèrcit de la República Democràtica d'Alemanya (RDA) van començar a suspendre tot el transport públic que unia l’Est amb l’Oest de Berlín, l’antiga capital del Tercer Reich, dividida en quatre sectors –americà, rus, francès i britànic–, des de la fi la Segona Guerra Mundial i l’ocupació aliada d’Alemanya. S’iniciava l’operació Rose.

Els Estats Units no tornaran al tractat Open Skies, que el president Donald Trump va abandonar al mes de novembre. El govern de Joe Biden ratifica la decisió del seu predecessor i ha comunicat a Rússia que no retornaran al pacte, que va entrar en vigor el 2002 i inclou una trentena de països. Hi al·lega els incompliments de Rússia, que al gener ja va anunciar que seguiria els passos de Trump i també abandonaria el tractat.

El cèlebre espia britànic George Blake, que va treballar com a agent doble per a la Unió Soviètica, ha mort aquest dissabte als 98 anys, segons ha informat el Servei d'Espionatge Exterior de Rússia (SVR). "Avui ha mort el llegendari espia i coronel de l'SVR de Rússia, George Blake. Estimava sincerament el nostre país i admirava els èxits del nostre poble durant la Segona Guerra Mundial", ha assenyalat l'organització, successora del KGB, el servei d'espionatge de l'URSS per al qual va treballar secretament Blake.

La mort del novel·lista John le Carré m'ha fet retornar al meu segle, que no és aquest. La Guerra Freda fou el clímax de l’anomenada Era de les Ideologies. Fa 40 o 50 anys, qüestions tan diferents com la del referèndum de Crimea de 2014 o la del suposat ciberespionatge rus a institucions nord-americanes que s'ha conegut aquesta mateixa setmana haurien estat analitzades només en clau ideològica. Llavors hi havia dues polaritats que s'oposaven dicotòmicament: el capitalisme occidental i el comunisme de l'URSS. Ja sigui per qüestions de complicitat generacional, per nostàlgia d’aquell món senzill de bons i dolents o per pura mandra intel·lectual, aquests tipus d’anàlisis anacròniques encara tenen una certa vigència. Evoquen -dit sigui de passada- aquells articles d’opinió immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial que continuaven patèticament encaparrats en les tàctiques del general Von Kluck a la guerra del 14, en la batalla de Verdun o, fins i tot, en l’Imperi Austrohongarès o les guerres napoleòniques. La Guerra Freda no existeix, però alguns intel·lectuals europeus continuen prenent partit per algun dels ara fantasmagòrics bàndols.

La bandera dels Estats Units que encapçalava el consolat nord-americà a la ciutat de Chengdu, al centre de la Xina, ja no hi és. Ha sigut treta aquest dilluns al matí, a primeríssima hora. Concretament eren les 6.24 h –hora local– quan la televisió estatal xinesa emetia en directe la imatge de la bandera nord-americana despenjada a l'interior de l'edifici diplomàtic, que des d'aquest dilluns ja no és propietat de Washington. També s'hi han vist camions de mudança, autobusos i un grup de funcionaris nord-americans, que eren els últims a abandonar el ja antic consolat just abans que una delegació de funcionaris xinesos hi accedissin per la porta principal per recuperar la propietat 35 anys després que fos inaugurada per l'expresident nord-americà George Bush.