Cinc persones que vivien al carrer han mort a Badalona aquest any. Segons ha confirmat a l'ARA la plataforma Badalona Acull, l'última víctima ha estat un home sense llar que, tal com ha avançat el Diari de Badalona, va aparèixer sense vida el 15 de febrer a l'interior del cotxe on sobrevivia al barri de Puigfred. Es tracta d'un home veí de Santa Coloma de Gramenet de 60 anys.

Encara li tremolen les cames quan explica que ha passat de veure’s al carrer amb la camisa a l'esquena a ser propietària del pis. "Ens vam salvar per la campana, sí", il·lustra Anna Pujol (nom fictici) per relatar que, després d’anys d’estar amenaçada amb desnonaments, pressionada per marxar sense fer soroll i intents desesperats de quedar-s’hi, ho va aconseguir, dimecres passat, tan sols 48 hores abans que la comitiva judicial i les unitats ARRO dels Mossos d’Esquadra es presentessin per executar l’alçament. Dos dies abans, va arribar a un acord amb el fons i va signar les arres per comprar l’habitatge on ella i la seva mare havien viscut de lloguer des de feia vint anys.

Malgrat les bones xifres de l'economia i d'un atur baix, la pobresa ha crescut 0,8 punts en l'últim any a Catalunya. Es trenca així la tendència d'una tímida reducció que va arrencar el 2021 gràcies a la injecció d'ajudes de l'escut social aprovat arran de la crisi de la pandèmia. Segons l'última Enquesta de Condicions de Vida, publicada aquest dijous per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), el 24,8% de la població catalana és pobre i viu amb privacions materials. L'empitjorament social no ha sorprès les entitats i ONGs, que fa mesos que noten un augment de la demanda, fins i tot entre les persones que tenen una feina. El llindar de la pobresa es fixa en ingressos inferiors de 13.800 euros per a una sola persona i de 29.100 per a dos adults i dues criatures, i, de fet, la precarietat s'està acarnissant especialment entre els menors de 16 anys.

Amb l’hivern a tocar i l’anunciada baixada de les temperatures, el sensellarisme torna a situar-nos davant d’una realitat incòmoda que massa sovint preferim ignorar. Les persones que viuen al ras no necessiten només mantes o menjar calent, necessiten que la societat deixi d’assenyalar-les amb el dit. Persistim en prejudicis simplistes per alleugerir consciències, però és hora de fer pedagogia, escoltar abans de jutjar i oferir un vot de confiança per construir comunitats més solidàries i inclusives.

A nivell macroeconòmic, Espanya va com un coet. De fet, fa uns mesos, l’OCDE assenyalava l'Estat com l’economia avançada que més creixerà aquest any, amb una previsió de fins al 2,6% de creixement. Però mentre les grans xifres brillen, per a molts infants i joves el relat del creixement econòmic sona llunyà, gairebé irreal. La seva realitat és una altra: la de la precarietat, l’habitatge inaccessible i les oportunitats que s’esfumen. Des del 2007, l’exclusió social entre la població infantil i juvenil no ha deixat de créixer, i avui es consolida com una autèntica bretxa generacional. Així ho adverteix el IX Informe Foessa, elaborat per Càritas i presentat aquest dimecres.

"L'església no dona més de si, però som on la Viqui volia". Quan Peio Sánchez, el rector de la parròquia Santa Anna del Raval, ha pronunciat aquesta primera frase, a la basílica barcelonina encara hi havia desenes de persones intentant trobar un petit forat on encabir-se. "Avui s'hi havia de ser", subratllava una dona gran asseguda en una cadira plegable. S'hi havia de ser per acomiadar, com ella volia, Viqui Molins, la monja del carrer que va traspassar el 20 de febrer després de dedicar la seva vida a ajudar centenars de persones en situació de vulnerabilitat.

Les dificultats per trobar un habitatge assequible i les condicions laborals precàries són els dos ingredients bàsics per explicar l'increment de la pobresa i la polarització social creixent "entre els que cada vegada volen més i els que cada vegada tenen molt menys". El diagnòstic l'ha fet aquest dimarts el president de Càritas Catalunya, Francesc Roig, en la presentació de l'informe de l'any passat en què s'adverteix que la bretxa de la desigualtat és cada cop més ampla, mentre es constata la ineficàcia de mesures com l'ingrés mínim vital i la renda garantida, que només arriba al 10% de les 245.665 persones ateses per l'entitat. "No n'hi ha prou amb treballar per superar la pobresa", ha subratllat Roig.

Com a mínim 37 municipis de Catalunya posen traves a l’hora d’empadronar ciutadans que tenen problemes per presentar un contracte de lloguer o viuen en un infrahabitatge o al carrer. Entre aquestes localitats hi ha tres capitals, Tarragona, Lleida i Barcelona, que aquest any entra en aquesta llista, així com el gruix de les ciutats metropolitanes. Però també n'hi ha de més petites, com Alcanar, Ripoll, Tremp, Tortosa o Salt. En conjunt, aquests municipis representen el 40% de la població de Catalunya. Les negatives afecten persones adultes, immigrants i autòctons, així com menors d’edat i extutelats per la Generalitat que, com que no estan registrats al padró, se’ls dificulta l’accés a l’educació, la sanitat, les prestacions socials o la renovació del permís de residència.

"Mama, quan tindré una habitació per a mi sola?", pregunta la Jasmina, de vuit anys. Des del desembre passat, ella, juntament amb la Samia, la seva mare; el Redouan, el pare, i la Tamara, la seva germana, de tan sols tres mesos, viuen en una habitació d’un pis compartit dels serveis socials de Barcelona. Van patir un desnonament. Aquesta família marroquina subsisteix, a més, amb una ajuda de 300 euros, mentre el Redouan, que està fent uns cursos, espera aconseguir feina per aportar més diners a casa. Però a quina llar? Un habitatge on conviuen amb dues famílies més en la mateixa situació: tots en llista d’espera per aconseguir un habitatge que no arriba. La Jasmina, a qui li costa concentrar-se a classe, encara recorda el desconcert del dia del desallotjament. "Per què venen aquests homes? Per què criden?", preguntava als seus pares, que només li van saber respondre: "Ens canviem de casa, momentàniament".

Encara no ha dormit ni una nit sencera al llit, tot i que fa poc més de tres mesos que li van donar les claus del pis. De moment es troba més còmode amb el sac i l’estoreta a terra. “Tot just començo a estirar-m’hi a estones, per acostumar-m'hi”, relata José Luis Miralles, un home de 56 anys que ha passat els últims 18 anys sobrevivint al carrer. A principis del mes de gener l’equip de la fundació Arrels que l’acompanyava li va comunicar que tenia un “regal” per a ell. Del Paral·lel, on s’havia instal·lat l’última temporada, el van portar en cotxe fins a un pis del barri de la Torrassa, a l’Hospitalet. Es va sorprendre molt quan el van fer entrar i li van donar unes claus: “No m’ho podia creure: un passadís enorme i dues habitacions per a mi. Si jo podria viure a la cuina o al bany!”, s’exclama assegut en una de les cadires del menjador, on ens explica que les dues teles que té els hi ha donat alguna “de les bones persones” que s’ha trobat pel camí i que, a més, ja té aparaulat un sofà vell per completar el mobiliari, tot nou de trinca.

Cau el sol a Vilanova i la Geltrú. Les portes de l'escola Sant Jordi s'obren per rebre joves d'entre 16 i 23 anys. La pista de ciment a l'aire lliure brilla amb els focus que hi ha a cada cantonada i que s'encenen per il·luminar l'entrenament de cada dimecres i divendres. S'hi prepara el Futbol Sala Garbí Vida Festival, un equip format per quinze nois de diferent procedència. Alguns han vingut en camió. D'altres, en avió. Amb il·lusions i somnis diversos però una afició compartida: el futbol.

Als veïns del bloc Venus del barri de la Mina els irrita saber que s'han millorat les condicions econòmiques per expropiar-los els habitatges. Fa 20 anys que l'edifici té una sentència d'enderrocament que ara per ara no se sap quan s'executarà ni tampoc saben on aniran a parar les 243 famílies que resisteixen a la deixadesa, la brutícia, les esquerdes de la façana, els talls de subministrament i el tràfic de drogues en alguns dels pisos. "Són massa anys de malviure perquè quan l'administració abandona un lloc tot es fa més difícil", explica Paqui Jiménez, una dona menuda que posa veu a les demandes i queixes dels veïns i una de les que han liderat les mobilitzacions populars i la lluita judicial per un millor acord. Ara diu que "no pot haver-hi satisfacció total" i avança que una vintena de residents mantindran el contenciós administratiu perquè se'ls reconegui els anys d'abandó.  

Ouafaa Elatari va arribar a Catalunya el 2010, en plena recessió econòmica, per buscar un lloc on consolidar la seva vida i ampliar la seva carrera professional. Jove, amb la carrera de dret sota el braç i amb anys d'experiència exercint com a advocada a Fes, va arribar a Barcelona. Però els canvis mai són fàcils. Encara menys quan no coneixes el sistema laboral, educatiu, sanitari i cap dels tràmits administratius bàsics. Poc temps després d'establir-se a Ciutat Vella, Elatari va conèixer la Fundació de l'Esperança, a través de la qual ha seguit formant-se i ara, gairebé deu anys després del primer contacte, són els seus fills els que segueixen el vincle amb l'entitat de La Caixa.

Si no fos per l'ajuda de Càritas, Sandra T. no sap com se'n sortiria. Colombiana de 42 anys, va arribar a finals de novembre de l'any passat amb l'objectiu marcat de trobar un bon tractament per a la malaltia congènita que pateix la seva filla de 7 anys. Totes dues es van instal·lar temporalment a casa d'un compatriota de franc i van anar tirant d'estalvis, però lamenta que "està tot tant car que els diners no rendeixen". Una persona coneguda va adreçar-la a l'ONG de l'església, on ha trobat ajuda per costejar els pròxims tres mesos de lloguer –paga 400 euros per una habitació–, 200 euros d'ajuda per comprar menjar a través del que es coneix com a "moneder virtual" i, a més, la nena ha pogut matricular-se en una escola concertada ordinària. Amb tot, l'increment de preus del menjar a causa de la imparable inflació fa que la família hagi de fer mans i mànigues per arribar a cobrir les despeses imprescindibles i bàsiques. Aquesta dona admet que no hi ha espai per a capricis ni extres de cap mena, però que remenant sempre acaba trobant alguna oferta. Diu que la prioritat és el benestar de la petita, a qui no li falta de res. "Compro aliments bàsics, però no m'arriba per al peix, que sempre està molt car", relata.

Pandèmia. Guerra a Ucraïna. Inflació. Preus de l’energia. No accés a un habitatge digne i assequible. Treball precari. No garantia d’uns ingressos mínims per cobrir necessitats bàsiques. La suma de tots aquests factors està generant un còctel explosiu que passa factura al 25% de la població catalana que viu en situació de pobresa o exclusió social. L’Institut d’Estadística de Catalunya acaba de publicar la nova Enquesta de Condicions de Vida Idescat 2022 i, malgrat una tímida millora, sobretot en l’àmbit laboral, les xifres no conviden gens ni mica a l’optimisme. La bossa de pobresa estructural no s’ha mogut ni un sol punt i es manté en el 20% i, a més, es constata un empitjorament molt evident de les condicions de vida. Malgrat que les famílies catalanes han augmentat la mitjana dels seus ingressos nets un 3%, a 36.163 € a l’any, aquesta millora no arriba a moltes famílies que continuen sense poder viure de manera digna. 

Tot i la lleugera reducció de la pobresa, a Catalunya la meitat dels ciutadans tenen problemes per arribar a final de mes i una tercera part no disposen de prou diners per fer ni una setmana de vacances a l'any. Les dades estadístiques de l'Enquesta de les Condicions de Vida que cada any fa l'Idescat revelen que un de cada quatre catalans (el 24,7% per ser exactes) estan en risc d'exclusió social, és a dir, viuen en condicions de pobresa. Encara que no és cap consol, la xifra és inferior a la mitjana espanyola, que està en el 27,8%, però supera la mitjana dels 27 països de la Unió Europea, que es queda en el 21,7%. Ser pobre a Catalunya és ingressar menys de 986 euros mensuals en el cas d'un adult que viu sol.

Els veïns de l'edifici Venus del barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, cobraran més indemnització pels seus pisos, cosa que els ha de garantir un habitatge digne de cara a la seva reubicació. La millora és fruit del nou projecte d'expropiació que avalat aquest dilluns pel Consorci del Barri de la Mina, i que substitueix el que ja es va aprovar el 2009 per poder començar l'enderrocament del bloc, on viuen aproximadament un miler de persones.

La Fageda, el projecte social nascut a la Garrotxa ara fa 40 anys i conegut principalment per la seva producció de iogurts i postres, fa el pas al mercat madrileny i valencià. Malgrat que el seu fundador, el psicòleg Cristóbal Colón, havia negat en reiterades ocasions els últims anys la seva intenció d'expandir el negoci fora de Catalunya, la fundació ha decidit finalment fer aquest pas "per poder assumir més projectes socials de nous col·lectius en risc d'exclusió social", asseguren des de La Fageda.

Ja a finals de novembre es van encendre els llums de Nadal als carrers de les ciutats. És la necessitat de posar claror a la foscor, que ve de lluny en les nostres cultures mediterrànies. Des de temps immemorials, durant el solstici d’hivern se celebrava la Festa del Sol per desitjar que tornés a regnar. En els àpats, els regals i la música es gastaven el que havien pogut estalviar durant l’any. Les nits s’omplien de llum. Era la festa en què la gent que vivia sempre en l’escassetat podia somiar temps millors.

Quan en algun dinar o sopar nadalenc mireu el cosí, nebot o parent proper que podria tenir els estudis acabats, té com a molt trenta-pocs anys i encara viu amb els pares, comparteix pis amb amics o s'enfila per les parets en un presumpte loft de 30 metres quadrats, penseu abans de deixar anar cap broma àcida. Si es queixa de la precarietat laboral, els sous baixos i els lloguers massa cars, pot ser que tingui raó. I si en té, les lliçons sobre com us vau haver d'espavilar quan éreu joves –que segur que va ser a base d'esforç i mèrit, ningú no ho dubta– les pot rebre amb fredor. O amb hostilitat. Perquè les dades sembla que li donen la raó.