L’artista visual i escriptora Alicia Kopf (Imma Ávalos, Girona, 1982) torna a les llibreries i posa fi a una aturada d'una dècada. Després de l’èxit de Germà de gel, amb la qual va obtenir el Premi Documenta i el Premi Llibreter, traduïda a deu llengües, ara publica Memòria d’Eco, també a L’Altra Editorial. Si a Germà de gel partia del projecte artístic Anticantàrtic i s’ocupava de les exploracions al pol Nord per parlar de la relació amb el seu germà autista, a Memòria d’Eco parteix del projecte artístic Speculative Intimacy (2019-2025) i s’ocupa de la consciència digitalitzada per parlar de desig i memòria. El llibre, que s'enquadra en l’autoficció, barreja elements de memòries, assaig i novel·la.

Publicada per primer cop el 2007, Les parts vermelles és la crònica del judici d’un cas reobert trenta-cinc anys després que quedés sense resoldre: l’assassinat de la tieta de l’autora, un fet que, sense haver-la afectat directament quan va succeir, perquè ella ni tan sols havia nascut, havia planat sempre com un fantasma sobre la família, que no trobava la pau sabent que l’assassí de la Jane Mixer, morta de manera brutal una nit de març de 1969, campava lliure. Però Maggie Nelson és una autora massa poderosa i massa subtil per escriure només una crònica judicial: el llibre agafa derivades íntimes cap a la seva infantesa i joventut, marcades per altres pèrdues, dolor i un desconcert progressiu, i també s’eleva cap a la teoria en proposar un seguit de reflexions més que pertinents sobre els perquès de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. Són tres camins –crònica, autobiografia i assaig– que s’entrecreuen aquí i allà, sense un ordre aparent, a cada pàgina del llibre, de forma orgànica, com només una mà expertíssima sap organitzar. I és que l’autora d’Els argonautes, el llibre que la catapultaria a la fama uns anys després –o, si més no, com una de les icones d’una nova manera d’escriure assaig autobiogràfic­– ja provava aquí amb èxit la manera de desplaçar-se amb elegància i radicalitat des de la teoria literària fins a una capseta blanca amb restes d’ossos del pare mort. Aquesta audàcia li ve per naturalesa i perquè domina les eines literàries com vol. Si, a més, la traducció és arranada i juganera, com és el cas, el text s’envola tant com l’original.

Els últims onze anys Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ha publicat tres novel·les que són tres maneres d'aproximar-se a la vida i a la mort. Escenaris (L'Altra) culmina la trilogia que va començar amb Els nois (L'Altra, 2014) i va continuar amb Persecució (L'Altra, 2019). Juntes configuren també un retrat de Catalunya en ple procés i postprocés independentista. L'escriptor, una de les veus més sòlides i menys complaents de la literatura catalana, relata ara la història d'en Tomàs Niubó, un actor popular que té un accident a la carretera a prop de Puigcerdà. Aquest fet l'apropa a en Vadó, un home gras i solitari que és qui el troba, i l'Olga, una infermera que treballa a l'hospital on anirà a parar l'actor. Són els vèrtexs d'un triangle narratiu introspectiu i exuberant, a través del qual Sala es capbussa en les ments de tres personatges ferits i alhora desorientats, tant com la societat que habiten.

Els crits, novel·la amb la qual Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990) ha guanyat l'últim premi Documenta —compartit ex aequo amb Irene Zurrón—, comença amb un home que puja a un ascensor que és una d'aquelles "joies modernistes que l'Ajuntament ha catalogat com un bé patrimonial de la ciutat". Al pis on es dirigeix l'home, l'Eloi, l'espera el Milà, veterà presentador d'un programa de teleporqueria on havia col·laborat fa anys, el Coco, un altre company de tertúlia i el cadàver d'una noia morta, "la nena tomàquet". La història avança a dos temps: el del compte enrere per desfer-se d'aquell cos sense vida i el del record de l'últim estiu que l'Eloi va passar amb la dona i els dos fills.

Metgessa i escriptora, Ada Klein Fortuny (1975) és el pseudònim de l’autora de l’assaig La plaga blanca (L’Altra, 2020), amb què entrava al panorama literari català i en el qual posava en relació sis escriptors i la tuberculosi. Ara publica la seva primera novel·la, Lisa Cohen, una història d’amor que aposta pel mecanisme narratiu epistolar. Llegim una llarga carta a l’amant —a qui es dirigeix amb el concepte "estimat senyor meu"— escrita per la Lisa, una dona que puja en un tren a París i reflexiona sobre l’ambició, les desigualtats, les traïcions, el desig, el perdó, la maternitat, els prejudicis i el pas del temps i, en paral·lel, fa balanç sobre les seves relacions passades, sobre l’herència dels grans amors que ha caracteritzat la seva nissaga i sobre la sororitat que s’estableix entre amigues. Una carta que, evidentment, no enviarà mai.

Els lectors de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) saben que, als seus poemes, aforismes i assajos, la creació literària i la natura s'entrellacen, s'alimenten mútuament i fins i tot es confonen. Per dir-ho en paraules que es poden trobar a L'Escrita, el seu últim llibre, "el text s'hi assenta seguint el pendent del terreny", hi ha "una brisa humida que corre tothora lletres amunt" i es pot "enquadernar diverses valls relligades pel tàlveg". "Ah, qui sabés escriure com qualsevol muntanya escriu!", exclama l'autor en un dels segments de La taula oberta, la secció inicial que obre el volum.

En un dels meus records d’infància, ens visualitzo a una amiga i a mi ben esverades enmig d’una manifestació per la defensa de l'aqüífer natural del nostre poble. També recordo la tieta de la meva amiga mirant-nos tota atabalada, sense saber com desempallegar-se de nosaltres, esbufegant i dient: “Esteu a l’edat del pavo.” L’expressió no és correcta en català (l’Optimot recomana dir-li “l’edat de la poca-solta”), però això no treu que a nosaltres ens semblés d’allò més divertida.

A la Diana se li comença a acabar la joventut, i potser perquè la seva vida està estancada des de fa anys comença a patir un malestar inconcret que amics i coneguts no triguen a assenyalar. "La veig una mica com una inconscient, i a més és matussera i ensabonadora", assegura Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990), que amb La intrusa (L'Altra, 2025) s'estrena com a novel·lista, cinc anys després de debutar amb el recull de contes Els desperfectes, premi Documenta 2020, compartit amb Les closques, de Laia Viñas. Descrita també com "la reina de les babaues i les llumeneres" i "la capitana dels tira-que-te-vas", la Diana es deixa aconsellar per uns tiets de Mollerussa i emprèn un viatge cap al seu interior ajudada per la substància que conté "un calze fet per tenir revelacions".

La Natàlia té quinze anys i, com cada estiu, torna al poble per passar-hi les vacances. Allà es retroba amb la millor amiga de la infantesa, l'Emma: una malaltia l'ha mantingut allunyada de l'escola i dels nois i noies de la seva edat. Les petites vampires, la quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), explora la peculiar relació entre les dues amigues, receloses dels forasters que viuen en una masia dels afores del poble, al mateix temps que es fixa també en un jove visitant, el Martín, que treballa al bar de la família de l'Emma mentre cova ambicions literàries. Publicada a L'Altra, és una relectura i actualització del gènere gòtic, on la foscor, la crueltat i la sang enverinada planen en una vila propera i alhora distant de Barcelona.

En literatura, en televisió i cinema, en l’art en general, una cosa és la mescla de gèneres i una altra cosa molt diferent és la indefinició. Lost, una de les sèries que varen marcar el boom televisiu de principis de segle –tot just s’acaba de commemorar el vintè aniversari de l’emissió del primer episodi–, és un exemple paradigmàtic de mescla de gèneres. Vol hibridar-ne molts i ho fa sense manies. El resultat és una obra en què la ciència-ficció, el misteri de terror, l’aventura de supervivència, el drama sentimental, el thriller trepidant i la poesia filosòfica, conviuen i s’entrelliguen i s’alimenten a partir de la juxtaposició i el contrast.

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, que va guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

Sense pretendre-ho, Sigrid Nunez (Nova York, 1951) va inaugurar una trilogia de novel·les sobre el dol amb la magnífica L'amic (Navona, 2019). Després d'aquella reflexiva i a estones divertida història sobre l'impacte del suïcidi d'un escriptor en la protagonista, l'autora nord-americana va escriure ¿Cuál es tu tormento? (Anagrama, 2021), centrada en els últims dies d'una amiga malalta de càncer: la novel·la ha inspirat la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado, que arriba als cinemes el 18 d'octubre. Els vulnerables (L'Altra/Anagrama), amb traducció al català d'Ariadna Pous, és l'última peça d'aquest tercet de novel·les, que arrenca també amb la desaparició d'algú estimat per la narradora poc abans del confinament a causa de la pandèmia de covid-19.

Els protagonistes d’Aquí baix, la segona novel·la de Laia Viñas (Xerta, el Baix Ebre, 1997), són una colla de joves en la vintena que els dies d’entre setmana se’ls passen fent feina i immersos en rutines més o menys suportables i els caps de setmana surten de festa. Tot molt habitual i conegut de sobres, si no fos que ens trobem a principis dels 90 del segle passat i els joves en qüestió surten de festa per les discoteques –“la nau, la discoteca, el garito, el temple, el cau, la casa, com li vulgueu dir”– de la coneguda com a Ruta del Bakalao, que va florir al País Valencià a finals dels 80 i va decaure i morir abans del nou mil·lenni, no sense abans deixar fixada tota una mitologia de festes frenètiques i estridents que duraven setanta-dues hores i de còctels de drogues de disseny que (bé o malament, depenia) et giraven el cervell damunt davall.

Exhalació, de Tim Winton (Perth, 1960), "segurament l’escriptor viu –segons el text de la solapa d’aquesta edició de L’Altra– més important d’Austràlia", té tots els elements de les clàssiques novel·les de formació: un protagonista tímid i reprimit, fill únic i "solitari per naturalesa", que descobreix per primer cop l’excitació i els desenganys del món adult; una amistat nova que allibera i fa mal; l’exemple modèlic, però també ple d’ombres, d’un mentor misteriós i idolatrat; la relació meravellosa i terrible i fundacional amb una dona ferida; els primers èxtasis i les primeres epifanies existencials (la llibertat, l’aventura); les primeres decepcions i desgràcies...

L'Altra va començar a arrencar el vol el juny del 2013, quan Eugènia Broggi va deixar Empúries, segell d'Edicions 62, després de treballar-hi durant una dècada. Nou mesos després arribaven a llibreries els dos primers títols de l'editorial, Els nois, de Toni Sala i L'última nit, de James Salter. "Va ser una declaració d'intencions: L'Altra volia presentar un catàleg equilibrat entre autors d'aquí i de fora, fonamentalment de narrativa contemporània", recorda Eugènia Broggi dies després d'una multitudinària festa de celebració dels deu anys del projecte a l'Heliogàbal.

Coragre, de la cèlebre guionista i productora de cinema Nora Ephron (1941-2012), és una novel·la basada en el matrimoni i el divorci de la mateixa autora amb Carl Bernstein, el seu segon marit, periodista polític que va investigar el cas Watergate i va provocar la dimissió del president Nixon. Publicada l’any 1983, Heartburn –el títol original conserva la metàfora que es perd en la traducció– transcriu la relació sonada de Bernstein amb Margaret Jay, la filla de l’antic primer ministre britànic James Callaghan.

Un consell que Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) donava als seus alumnes quan feia classes a la universitat era que no ho volguessin llegir tot. Els deia que "no s'atabalessin per la quantitat sinó per la qualitat" del que llegien, i que "amb un tast n'hi havia prou, si era bo". El més important era tenir "una relació conscient i constant" amb la literatura. Ha estat així que, al cap dels anys, Sala –al marge de novel·les com Rodalies (Edicions 62, 2004) i Els nois (L'Altra, 2014)– ha acabat escrivint sobre algunes de les lectures que més l'han marcat, recollides en dos volums, Notes sobre literatura (Empúries, 2012) i el recent Tradició i creació (L'Altra, 2024). En una societat que aposta per arraconar cada vegada més les humanitats als plans d'estudi, llegir les paraules de Sala sobre Josep Pla, Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda i Víctor Català no només reconforta, sinó que revifa l'esperit crític.

Des que va publicar Els murs invisibles, Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) no ha deixat de rebre missatges sobre Raül Izquierdo, l'amic que va perdre ara fa vint anys. Escriptor i editor –va fundar Males Herbes amb Ricard Planas el 2012–, ha trigat molt de temps a ser capaç d'explicar tres de les setmanes més difícils de la seva vida, les que separen el primer intent de suïcidi del Raül del segon. A partir de la reconstrucció d'aquell moment tan difícil, Mas recorda també la seva colla d'amics de Vic i retrata part de la seva generació, la que escoltava i tocava hardcore, feia fanzins i vivia enganxada al monopatí.

Homes amb un sol braç, nois guerxos, nenes lletgíssimes, noies amb cames de fusta i discos solars que cremen dalt del cel: tot són o podrien ser representacions del sagrat, punts on conflueixen la naturalesa i la gràcia divina, però sobretot són personatges o elements d’alguns dels contes més eixuts, descarnats i inoblidables que ha donat el sud dels EUA, els contes de la gran Flannery O’Connor (1925-1964). Va ser una escriptora catòlica de l’estat de Geòrgia, que vol dir una persona de confessió minoritària envoltada de fervents protestants. Ella es lamentava que no sabia per a qui escrivia, o si tan sols ho feia per a algú. Sort que no va defallir! Estava convençuda que escrivia per identificar el misteri de la Gràcia: “He descobert, llegint la meva pròpia obra, que el meu tema principal és l'acció de la Gràcia en un territori dominat en gran part pel Dimoni.” Podem parlar del dimoni o del crim que va suposar l’esclavatge i després la perllongada discriminació racial com el pecat original d’una terra que va quedar tenyida de sang i poblada de fantasmes per sempre més, uns fantasmes que segur que van habitar les ments d’alguns dels genis més grans de la literatura en anglès nascuda a la vora del Mississipi: Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty o Truman Capote, a més de Flannery O'Connor.

Els contes del llibre Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, amb què la debutant Maria Arimany (Llerona, 1990) va guanyar el premi Documenta 2023, comparteixen una mateixa mirada passional, intensa, sensorial, diria que quasi deliberadament assilvestrada, sobre els comportaments humans. Els protagonistes dels relats són homes i dones d’ara i les seves accions transcorren en el nostre present diguem-ne modern i civilitzat, però la manera com Arimany els aborda i ens els mostra fa que se’ns imposin com presències primitives, o animalesques, o boscanes. No és casualitat, en aquest sentit, que en tots els contes siguin tan importants les mencions o les descripcions de certs espais de naturalesa –el jardí, l’hort, el bosc– i que tot sovint s’esmentin de manera concretíssima tota mena d’animals i de fruits. El contacte dels humans amb la naturalesa pot semblar que ha estat tallat de fa estona, però Arimany recalca cada vegada que pot que els humans –per entorn, per fisiologia, per irracionalitat o descontrol íntim, per necessitat de supervivència– som encara naturalesa.