El punt de partida de Black dog podria ser el d'un western o d'un noir. El Lang (l'estrella taiwanesa Eddie Peng), un home de mitjana edat que acaba de sortir de la presó, torna al seu poble, als confins del desert. És de poques paraules, però desprèn una aura innegable, augmentada per la moto que condueix. Les possibilitats de refer la seva vida passen per confrontar el poder del grup de gàngsters local i de l'home que l'acusa d'haver matat el seu nebot.

"Per què el teu poble té tantes ànsies de matar?", li pregunta una integrant del poble dels xoixons a una colona blanca en el quart episodi d'American primeval. El western que triomfa a Netflix (a l'Estat amb el títol d'Érase una vez el Oeste), i del qual hi ha versió subtitulada en català, s'apunta a la tradició de revisar el gènere fundacional per excel·lència dels Estats Units des d'una òptica poc complaent amb els pioners que van arribar d'Europa, per deixar clar com la violència forma part intrínseca de la nació nord-americana.

Kevin Costner és un dels últims cowboys de Hollywood, un d’aquests mavericks que defensen el western de tota la vida fins al punt d’hipotecar la seva fortuna amb un d’aquests projectes titànics que feia temps que no es veien, la tetralogia de westerns Horizon: an american saga. El primer capítol, que s’estrena a les sales després de passar pel Festival de Canes, és un film atípic, no només pel context de producció –de moment l’actor i cineasta només ha pogut concloure els dos primers films de la saga a l’espera d’aconseguir més finançament–, sinó també per la durada, tres hores, i l'estructura, que s’assembla més a un episodi pilot d’un serial televisiu que a un llargmetratge convencional. El primer capítol pot desconcertar, en aquest sentit, perquè la pel·lícula és en realitat el principi d’un gran fresc sobre la vida a la frontera nord-americana, però la seva condició de western en potència és interessantíssima. També, cal dir, una mica tediosa, tot i que no se li pot reprotxar que no sigui fidel al gènere i que no n'estimi els codis, protagonistes i paisatges. Ja la primera imatge, un colon clavant una estaca a la terra per mesurar-la i convertir-la en una parcel·la, ens remet a una idea fundacional: el somni de la terra promesa. I això pretén ser Horizon 1, la promesa d’un gran western, la conquesta definitiva d’aquest territori cinematogràfic. Una empresa arriscada, sí, però fascinant.

Només cal transitar per uns quants festivals de cine per prendre consciència que l'anomenat slow cinema –combinació de morositat en els plans i esperit contemplatiu– ha esdevingut tant un segell de qualitat com una fórmula autoral. Els practicants i imitadors d’aquest estil surten com bolets, sobretot en contrades asiàtiques i llatinoamericanes, però pocs abracen aquest realisme sever amb la brillantor de l’argentí Lisandro Alonso, un dels pares de l'anomenat cinema lent. Eureka no només consolida l’aposta del director de Jauja per l’exploració de la bellesa del món sinó que també referma l’esperit polític de la seva obra, que aquí ofereix una meditació sobre les dificultats que afronten els pobles indígenes arreu del planeta.

Viggo Mortensen (Watertown, Nova York, 1958), el rei Aragorn d’El senyor dels anells, va aprendre a estimar el cinema amb la seva mare, que des dels tres anys el portava sovint a veure pel·lícules i, en acabar, sempre comentava amb el fill què li havia cridat més l’atenció o la manera en què estava narrada. En aquelles converses es va gestar una necessitat que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en la prioritat de Mortensen: explicar les seves pròpies històries, i no només les dels altres. És el que fa a Hasta el fin del mundo, el seu segon treball com a director, que acaba d’estrenar-se, i on ell és productor, director, coprotagonista i fins i tot firma la banda sonora. Una versatilitat que no és nova: fa anys que la paraula actor va quedar curta per descriure Mortensen, que també és fotògraf, pintor, escriu poesia, enregistra música i té una petita editorial especialitzada en llibres d’art i poesia, Perceval Press.

El segon llargmetratge com a director de Viggo Mortensen arrenca (després d'una misteriosa escena amb una figura cavalleresca enmig del bosc) amb la protagonista, la Vivienne (Vicky Krieps), al llit de mort, acompanyada pel seu home, l'Olsen (Viggo Mortensen). Les esposes mortes són un lloc comú al western i a altres gèneres tradicionalment masculins. Atorguen una aura tràgica a personatges endurits que s'han humanitzat gràcies a elles, i alhora permeten que la narrativa segueixi avançant en un entorn exclusivament masculí sense haver de justificar-se. Sense perdó presenta un bon exemple d'aquest arquetip, i resulta inevitable pensar en la pel·lícula de Clint Eastwood davant d'Hasta el fin del mundo. Perquè en aquest western d'aires clàssics, la dona també mor de sífilis. Però aquest cop no es limita a ser un bonic record que atorga un toc romàntic al protagonista.

Bona part de Jutlàndia era un erm inhòspit al segle XVIII. Militar retirat, el protagonista de La terra promesa, Ludvig Kahlen (Mads Mikkelsen), obté el permís reial per conrear-hi un tros de terra i establir-hi una colònia. Si se'n surt, fins i tot podrà reclamar el títol nobiliari corresponent. Kahlen, fill d'una mare soltera violentada pel senyor per al qual treballava, espera aconseguir mitjançant l'esforç el privilegi que no ha obtingut per vincle de sang.

Els westerns de Walter Hill perfilen la difícil vigència d’un gènere nascut per exaltar els orígens de la nació nord-americana. El 1980, Pistolers de llegenda perfilava un Hollywood encara disposat a celebrar el mite d’una figura tan insurgent com la banda dels bandits James. Més endavant, el 1995, Wild Bill, un retrat de la decadència del pistoler James Butler Hickok, semblava perfilar en clau agònica el crepuscle definitiu del gènere. Tanmateix, amb Geronimo, que adoptava la perspectiva dels nadius americans, i amb la seva participació en la sèrie Deadwood, que injectava un realisme psicològic als mites del Far West, Hill s’aferrava a la supervivència del western.

Coses del calendari. Quan l'espetec del triomf d'Alcarràs a la Berlinale encara ressona, aquest divendres arriba als cinemes una pel·lícula que pot recordar en alguns aspectes el film de Carla Simón. Tros, del debutant Pau Calpe Rufat, també s'ha rodat a la comarca del Segrià i part del repartiment són actors no professionals de la zona. Les dues pel·lícules comparteixen, a més, la preocupació de fons pel futur de l'agricultura de Lleida, un món agonitzant i sense atractiu per als joves. Però aquí acaben els paral·lelismes: Tros, que està nominada com a millor pel·lícula als Gaudí –i per tant, parlada en català–, és un drama tens amb elements criminals i pols de thriller, una història asfixiant i fosca ambientada en un poble on els pagesos s'han organitzat per fer de sometent a les nits i protegir les terres dels lladres que els roben la maquinària agrícola.

Cinc dies després de la presentació al Festival de Venècia de The power of the dog –el drama westernià d’alè queer que ha situat la neozelandesa Jane Campion com una de les principals candidates al Lleó d’Or–, la Mostra ha acollit aquest dimarts l’estrena mundial, fora de la competició oficial, d’Old Henry, un western del productor i cineasta nord-americà Potsy Ponciroli. Amant confés del western juvenil Arma jove (Christopher Cain, 1988), el cocreador de la sèrie Still the King proposa en el nou film una relectura de la crua mitologia fundacional dels Estats Units, de la violència armada a l’avarícia, passant per la defensa de la institució familiar. “Cada generació reinventa el western”, ha afirmat l’actor Tim Blake Nelson, protagonista de la pel·lícula, davant de la premsa desplaçada al Lido: “Tot i que el Potsy [Ponciroli] va escriure el guió de la pel·lícula abans de la pandèmia, crec que hi ha un vincle fort entre la realitat actual i la història d’Old Henry, que és un microwestern sobre un pare que decideix tancar-se en una granja per protegir el seu fill dels mals del món modern”.

'First cow'

(4 estrelles)

Direcció: Kelly Reichardt. Guió: Kelly Reichardt i Jonathan Raymond a partir del llibre de Jonathan Raymond. 121 min. Estats Units (2019). 121 min. Amb John Magaro, Orion Lee i Toby Jones. Estrena als cinemes

]]>

Tot i que tanca la història amb un homenatge a Centaures del desert, a Enrique Urbizu (Bilbao, 1962) no li agrada qualificar de western el seu últim treball com a director, Libertad. Però així han volgut definir molts aquesta història de bandolers de principis del XIX que desprèn l'aire de violència i fatalisme de cert western crepuscular en què el director basc assegura que no s'inspira. “És que de seguida que veieu un senyor a cavall amb barret dieu que és un western, però si va per Saragossa 200 anys abans que un anglosaxó trepitgés l'Amèrica del Nord llavors ja no parlem de western, no?”, argumenta el director amb vehemència. “En realitat el western ens deu més a nosaltres que nosaltres al western: els cavalls, la cadira, els arreus, els noms... Tot plegat és una qüestió cultural”, diu.

]]>

A l terme municipal de Santo Domingo de Silos (Burgos), a part d’un cèlebre monestir romànic, hi ha un cementiri imponent. No és de veritat, ni hi ha sigut sempre. Es va construir el 1966 per rodar-hi, entre altres coses, la seqüència del duel de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, de Sergio Leone. El temps el va sepultar, però va tornar a la vida gràcies a un apassionant exercici d’arqueologia cinèfila.

]]> El (formidable) gènere del western americà va convertir en un personatge clàssic el xèrif errant i mercenari que és contractat pels cacics d’una ciutat perquè hi imposi la llei (la seva). Arriba el xèrif, fa la feina encomanada i se'n va cap a un altre destí, cavalcant lentament cap a un horitzó per on es pon el sol. És la figura central de cicles fílmics tan mítics com el de Tombstone. Estic convençut que els guionistes d’aquells esplèndids westerns haurien bastit una pel·lícula interessant a partir del pas, sembla que fugaç, de Manuel Valls per Barcelona. Va arribar, es va plantar l'estrella platejada sobre el pit i va fer la feina que s'esperava d'ell, o si més no una part important: frenar la conquesta de l'alcaldia pels independentistes. Una acció clau, d’una gran transcendència. Als guionistes els interessaria, perquè en la mitologia del western el xèrif errant no és contractat per fer d'alcalde, sinó per dur a terme una acció puntual i decisiva. I després se’n va a buscar uns altres horitzons on exercir la seva professió. En el cas de Valls a Barcelona, tot i el gran èxit puntual aconseguit, la possible retirada cap a horitzons francesos tindria un cert regust de fracàs. En farien, per tant, un western més aviat crepuscular.

]]>

Direccció: Jacques Audiard. Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain a partir de la novel·la de Patrick deWitt. 122 min. França, Espanya, Romania, Bèlgica i Estats Units. Amb John C. Reilly, Joaquin Phoenix i Jake Gyllenhaal.

]]>

“Quants homes has oblidat?” “Tants com dones tu recordes”. Hi va haver un temps, llarg però ja llunyà, en què els diumenges a la tarda l’oci domèstic es concentrava en la pel·lícula de l’Oest de TVE. Cada setmana l’imaginari dels espectadors s’alimentava amb diàlegs com aquest, que ara reverberen a Johnny & Vienna (El Maldà, fins al 8 de novembre), un cabaret poètic escrit pel dramaturg Llàtzer Garcia, que s’ha submergit en les converses d’una pila de films del gènere per extreure’n el text. La peça pren com a inspiració els westerns clàssics americans, especialment la pel·lícula de Nicholas Ray Johnny Guitar i els seus personatges principals, Vienna i Johnny. “En realitat aquest és un western atípic perquè és pacifista: en comptes d’arma hi ha una guitarra i la protagonista és la dona, ella és la forta”.

]]> Donant forma a una èpica continguda i expressant-se a través d’uns diàlegs força explicatius, Sweet country, del cineasta aborigen australià Warwick Thornton, utilitza els recognoscibles codis del western per reflexionar sobre la supurant ferida que el racisme i la violència han infligit sobre la (per a nosaltres, desconeguda) història de la nació oceànica. Un llegat de sang que aquest film preciosista explora combinant el gust per l’aventura –un dels episodis més inspirats funciona com un àrid western itinerant– i, alhora, una certa tendència a l’estasi, quan la pel·lícula analitza els intents d’un home blanc –hereu del James Stewart de L'home que va matar Liberty Valance de John Ford– per instaurar el germen de la civilització en un territori tocat per la barbàrie.

]]> “Les coses que fem pels nostres fills...” Aquesta és una de les frases finals que surten de la boca del Texas Ranger acabat de jubilar que interpreta Jeff Bridges a Comanchería. Tranquils, no és cap espòiler. Però sí que és una reflexió en veu alta que demostra com aquest personatge, que sap que el seu temps fa anys que s’ha acabat, ha arribat a comprendre els impulsos delictius de les noves generacions. A diferència del personatge de Tommy Lee Jones a No es país per a vells, que ignora per què el mal atreu algunes persones en l’era moderna, però al costat de Clint Eastwood a Gran Torino, que entén que el seu codi moral arcaic al cap i a la fi no és tan diferent del de certs joves, Jeff Bridges pren consciència dels anys magres que ens han tocat viure i, en certa manera, empatitza amb els germans atracadors de bancs que portava tota la pel·lícula perseguint. Vivim una època en què la violència més cruel ja no l’exerceixen persones, sinó entitats (bancàries, en aquest cas) que empenyen l’ésser humà a prendre mesures desesperades. Per tot això, Comanchería és una de les obres que expliquen millor les conseqüències de la crisi econòmica que ja fa massa temps que arrosseguem. Al final, aquest neowestern de David Mackenzie és també una pel·lícula política.

]]>

Monument Valley és el millor paisatge del Far West americà que ens puguem imaginar. És al límit de l’estat d’Arizona amb el de Utah, al cor dels Estats Units, i el gran cineasta John Ford no es va cansar de mostrar-nos-el en 'westerns' tan excel·lents com 'Centaures del desert' (1956). Les roques verticals i vermelles de formes dramàtiques continuen enlluernant avui els viatgers, tot i que molts no sàpiguen que són al bell mig de la Navajo Nation. El nom navaho de Monument Valley és Tsé Bii’ Ndzisgaii, que vol dir 'vall de les roques'. És a uns set-cents quilòmetres de Las Vegas, i la veritat és que no hi pot haver un contrast més gran entre aquests dos punts del viatge. D’una banda, tenim la modernitat d’un parc temàtic per a adults que aposta per una arquitectura que, per damunt de tot, cridi l’atenció, per atreure els molts milions de dòlars del joc; de l’altra, un paisatge natural lligat al concepte de respecte a la terra que tenen els indis nord-americans.

]]>