De ben petit que el Gabriel Martínez col·lecciona de tot. “Em guardava les xapes de Coca-Cola, els cromos de la Bimbo, segells, clauers... i, esclar, també tot el que trobava de l’Espanyol”, diu aquest aficionat periquito de soca-rel que, ja d’adult, va transformar aquella curiositat i fascinació pels objectes relacionats amb el club de la seva vida en una passió; gairebé en un modus vivendi. Tant és així que, empès pel seu gran amic Jordi Puyaltó -el que més sabia de col·leccionisme i memòria històrica en blanc-i-blau-, l’any 2007 va muntar el seu propi museu de l’Espanyol als baixos d’un local familiar que tenia al Carmel.

Les llargues cues que s’han format a la botiga de l’estadi de l’Espanyol des que dijous passat es va posar a la venda la seva primera equipació de la temporada 2025-26 –la segona, blanca, s'ha presentat en societat aquest dimarts– confirmen l’èxit del nou disseny de Kelme. “Té un estil retro que m’agrada molt. És molt maca”, va dir el capità Javi Puado en veure-la en directe per primer cop, durant l'acte de renovació del seu contracte amb l'entitat fins al 2030. La peça evoca la que va lluir l’equip fa quaranta anys, de la marca catalana Massana, patrocinador tècnic del club entre 1984 i 1994. Destaca pel coll tipus polo i les mànigues rivetejades amb l’urpa de Kelme –llavors duia el logotip de Massana–, un dels trets més característics d’aquella samarreta, convertida en una peça de museu.

Hi ha diversos cromos a sobre de la taula. De Lamine Yamal, de Leo Messi, d'Alexia Putellas. Dues persones qualssevol intercanviant cromos, podria resumir fredament algú que observés l'escena des de la distància. Però els cromos que el Ferran Roig (Barcelona, 1977) ha deixat sobre la taula són com si en una partida de pòquer hagués tret un as rere un altre. Alguns tenen un valor de milers d'euros. I els de Lamine Yamal tot just aquest any han començat a incrementar el seu preu. El del barri de Rocafonda de Mataró també embogeix els col·leccionistes.

A Sebastià Bartomeu (Vilablareix, 1971) molta gent l’ha conegut dins d’un taüt, conduint un cotxe fúnebre passat de moda o servint copes i àpats que ell mateix ha preparat al restaurant bar-musical Dual de Vilablareix, un insòlit local amb estètica dels 60 que està impregnat de la seva forta i singular personalitat. La seva mare li va recomanar que convertís la casa familiar, Vila Conxita, en un saló de te, però ell es va inventar un pub liberal i sense tabús, escenari de festes boges, amb gogós i disfresses, que va tenir la seva època daurada als inicis del 2.000. Molts dels seus clients hi van per primer cop atrets per una xocant estratègia promocional: els cotxes fúnebres. Com que coneixia el món de la importació de cotxes, va decidir completar l’ambientació d’una de les seves festes de Halloween amb un cotxe de morts antics i un taüt. Va enganxar el logo del local als vidres. L’èxit va ser immediat. Va sortir en diversos mitjans i Quim Monzó li va dedicar una columna. Amb els anys, en va adquirir tres més (el seu preferit és un Talbot Solara Escorial, però també té un Mercedes). Els quatre cotxes de morts formen part d’una col·lecció d’una desena de vehicles antics on hi ha també un Dyane 6, un Jeep Cherokee o un escarabat.

Dècades enrere era fàcil quedar fascinat pels segells. Aquests petits trossos de paper dentat arribaven enganxats a la correspondència i la canalla els començava a col·leccionar per entretenir-se. Obrien la porta a descobrir animals i plantes, grans invents i personatges de la humanitat, destacades efemèrides o indrets captivadors fins i tot de països remots.

En cinema, un sleeper és una pel·lícula d’èxit prolongat en taquilla, un film revelació que aguanta insospitadament en cartellera més enllà del més àvid dels pronòstics optimistes. En art és una altra cosa. És l’obra d’art que torna a la llum pública després d’anys dormint en lloc desconegut. Fa un mes que el mercat de l’art s’ha vist sacsejat per un possible sleeper. La reaparició del quadre Elogi del maquillatge, de l’artista impressionista Edgar Degas, ha sigut tota una sorpresa. Es va presentar el dia 28 del mes passat a l’Institut Francès de Madrid amb els honors de joia que torna a la vida i amb una història força fascinant al darrere. D’entrada, com ha tornat de les tenebres? Aquesta és la part més rocambolesca. El 6 de desembre de 2021 es va vendre a la web de col·leccionisme Todocolección per l’irrisori preu de 926 euros. L’autentificació a què l’ha sotmès el nou propietari —que es manté en l’anonimat— diu que és autèntic i que el seu preu de mercat podria rondar els deu milions d’euros. Els anteriors propietaris, hereus de l’industrial Joan Llonch Salas, mecenes, col·leccionista, president del Banc de Sabadell —que el va adquirir a principis dels anys quaranta—, dubtant severament de la seva autenticitat, el van posar a subhasta a la web a un preu de sortida tan testimonial i temerari com 1 euro. Una aposta valenta —no especialment temerària veient el preu final—, la de qui va endur-se el botí. Després, el procés de reconstrucció de la història, que tan bé va explicar Maria Palau en el seu article a El Punt Avui —el primer que va aparèixer sobre el cas— i que posteriorment altres mitjans hem reproduït.  

"El col·leccionisme és d’avis". No em direu que no heu sentit mai aquesta afirmació, oi? Tòpica i temerària, fins i tot tan rònega com la suposada antigor que pretén denunciar qui la formula. I, si no, visiteu qualsevol matí El Col·leccionista o entreu a la seva botiga en línia de Todocoleccion. Us sorprendreu. El Col·leccionista és la botiga d’Enric Granados amb Còrsega que fa vint-i-tres anys que alimenta el passat i el present de tot aquell que ha tingut l’encert i la sensibilitat de caure de quatre grapes als poderosos i addictius tentacles d’una afició consistent en acumular, seriadament i continuadament, qualsevol mena d’objecte.

Assegut entre els pocs privilegiats de la sala de subhastes Sotheby’s de Londres, un jove lleidatà de 23 anys va adquirir el setembre passat un lot de cinc samarretes originals del cantant Freddie Mercury. Són peces que el líder de Queen va lluir sobre els escenaris durant els anys vuitanta. “Ni la meva parella sap quant em vaig gastar realment”, confessa Adrià Codina, un prodigi del món del col·leccionisme que admet haver-se gastat la suma més alta fins ara en la seva curta carrera. I ni tan sols té intenció de revendre les samarretes. “És una inversió i ja veurem què en faré”, avança.

“Col·leccionar no és comprar o vendre: és crear memòria!” La frase és de Lluís Benejam (Figueres, 1954), un col·leccionista de cinema posseïdor d’un fabulós arxiu i col·lecció que comprèn informació impresa de més de 30.000 pel·lícules, entre molts altres objectes. A 14 anys Benejam va començar a treballar en una empresa d’arts gràfiques on s’imprimia el dors dels programes de mà dels cinemes de Figueres. Era a finals dels anys 60 i els programes de mà eren una forma d’atraure espectadors als cinemes fins que a principis dels 80 van ser substituïts per altres sistemes de publicitat. 

Només fa falta sortir al carrer per comprovar-ho: la samarreta de futbol, especialment els models retro –dels anys vuitanta i noranta–, està conquerint cada vegada més espais. Estan de moda, i ja no només s'utilitzen per fer esport o animar el teu equip, sinó que molta gent comença a veure-les com una peça més de l'armari. Nostàlgia, iconografia i influència de la música urbana es mesclen en aquesta tendència que no sembla que hagi de desaparèixer i que s'ha fet forta a través d'aplicacions de venda directa com Vinted o Wallapop on una samarreta original Meyba del Barça de Lineker, la d'Alemanya del Mundial d'Itàlia del 1990 o una de l'antiga Unió Soviètica vesteix i val el seu pes en or.

“Tengui, falti”, “Tengui, falti”. La cantarella continua sentint-se. Des de mitjans del segle XIX, els cromos són una estructura d’estat a casa nostra. Potser la més arrelada i longeva de totes les tradicions col·leccionistes que coneixem –filatèlia, numismàtica, postals, discos, etc.–. Una prova vivent són les aglomeracions que cada diumenge es produeixen als voltants del mercat de Sant Antoni i que han provocat algun malestar entre comerciants de la zona que, per culpa de la multitud, veuen limitat l’accés dels clients als seus establiments.

El filòsof francès del segle XVII Jean de La Bruyère va definir el col·leccionisme com "una passió gairebé sempre tan violenta que només es distingeix de l'amor o l'ambició per la insignificança del seu objectiu". Al llarg de la història s'ha teoritzat molt sobre per què col·leccionem i no hi ha estudis científics que expliquin per què recopilem i acumulem objectes, però alguns experts creuen que buscar i adquirir nous exemplars per augmentar una col·lecció pot arribar a generar dopamina, que és la responsable de l'alegria i el benestar. Això ens porta a assegurar que el col·leccionista experimenta plaer, no només quan suma nous exemplars, sinó també quan observa i mostra el botí. Philipp Blom, periodista i autor de llibres sobre la història de la col·lecció, especialment d'art, explicava al New York Times que "els col·leccionistes reals busquen una altra cosa" que no té res a veure amb el fet monetari: "El valor real d'una peça no està en el preu de subhasta, sinó en la importància que té en la col·lecció".

Carrer Major de Lleida. Anys cinquanta. Un edifici s’exhibeix sota una cascada de pilotes, pianos i cavallets per animar l’ensopiment generalitzat de la postguerra. És la façana del Baratillo, la botiga de joguines més emblemàtica de tota la província. La va obrir un tal Josep Soler l’any 1898 amb la intenció, fent gala al seu nom, de convertir-la en la botiga amb els productes més barats de la ciutat. El seu fill (també Josep) la va convertir després en una icona, i va penjar durant dècades les joguines a la façana. Els següents hereus no van tenir el mateix entusiasme i van liquidar el negoci el 1979, fet que va deixar un buit important en l’imaginari col·lectiu dels lleidatans. Les pilotes van desaparèixer per sempre més.

“Per a mi no té sentit acumular coses a casa i que ningú les vegi. Un col·leccionista ha de ser generós, ha d’explicar allò que té i que tothom pugui gaudir-ne”. Marc Martí ho té claríssim. El col·leccionisme és coneixement, pot servir per explicar el passat, entendre d’on venim, historiar hàbits, costums, modes, estètiques, simbolismes i tots els significats ocults en els objectes i els papers vells. Els objectes tenen vida i memòria, no em cansaré mai de repetir-ho. I és un goig saber i comprovar que un col·leccionista tan il·lustre com Marc Martí, precursor en l’arxivística i difusió de la seva fabulosa col·lecció de publicitat i arts gràfiques, és de la mateixa opinió.

"Tu ja saps quins et falten, eh?", pregunta una mare al seu fill d'uns set o vuit anys mentre creuen el pas de vianants del carrer Urgell. L'últim moment de calma abans d'entrar en la munió de gent, àlbums i cromos en què es converteix, cada diumenge al migdia, el xamfrà d'Urgell amb Tamarit, just davant del Mercat de Sant Antoni. Una estampa que no és nova, ni de bon tros, però que s'ha desbordat aquestes setmanes amb la febre que ha generat el Mundial i la bogeria per aconseguir tots els cromos de Messi i Cristiano Ronaldo, en la que podria ser la seva última cita mundialista. El carrer s'omple tant que es fa impossible caminar-hi sense una pila de cromos a la mà i l'únic objectiu de canviar els repetits amb algú altre. Tal és el col·lapse que hi ha fins i tot alguna botiga de la zona que ja ha decidit donar els diumenges per perduts, com la floristeria que hi ha al carrer Urgell gairebé a tocar de Tamarit, que aquest serà el tercer diumenge que no obre. "Els veïns ens diuen que l'últim dia potser hi havia 500 persones acumulades aquí. Si ja és impossible caminar, imagina't com costa controlar la parada de flors que tenim al carrer. No entra ningú a comprar", es lamenta July Albiol, que fa un any i mig que regenta aquest establiment.

Les grans ciutats estan majoritàriament poblades de gent anònima, de persones que no deixen un llegat recordable. Sören Manzoni no és una d'aquestes persones. Involucrat en desenes de projectes des de fa més de vint-i-cinc anys, Manzoni és un tipus conegut a Barcelona. No d'aquells que apareixen a les notícies o als llibres d'història, sinó dels coneguts a partir del boca-orella. Ha sigut el dependent de botiga de surf més famós de la ciutat, un punxadiscos icònic, el col·leccionista de coses més inesperades, l'skater etern. Inquiet, nerviós, emprenedor. El seu últim projecte és Boombox attack, una exposició de més de 80 radiocassets antics que ha instal·lat a l'hotel Ocean Drive.

“Dalí está haciendo el Tailón [la mili] y es una cosa estupenda cuando sale corriendo de su casa porque tocan la trompeta. Es ya el colmo”, escrivia amb to burleta Federico García Lorca en una postal que signen amb el pintor, i que van enviar a José Bello Lasierra el 1927. “Aquests poemes [de Joan Brossa] m’han interessat, però encara no m’han agradat, almenys no del tot. Em sembla que ha de polir força el llenguatge i ha de guanyar musicalitat i més seguretat en l’expressió”, valorava el poeta i dramaturg Salvador Espriu sobre els versos de Brossa. Els dos manuscrits formen part de l’extensíssim fons de Rafael i María Teresa Santos Torroella, format per 1.200 obres d’art, 30.000 documents i 6.000 llibres. El 2014, l’Ajuntament de Girona el va comprar en una polèmica operació per 3,9 milions d’euros, però, en vuit anys, la ciutat gairebé no ha vist res del seu contingut. Ara el consistori presentarà la setmana vinent un cicle expositiu que durarà tres anys per mostrar-ne una part. Però, exactament, què conté? Realment és tan valuós?

Els més joves segur que no recorden el Toi, un personatge de color verd amb antenes que va arrasar entre els nens dels anys noranta gràcies als cromos que sortien amb els Bollycao. Cada cromo-adhesiu de la col·lecció que Panrico va encarregar al dibuixant Jordi Català mostrava un Toi expressant un estat d'ànim a sobre d'un cartell on es podien llegir frases com: "Toi forrao", "Toi con la basca", "Toi genial" o "Toi acabao", entre moltíssimes versions més. Aquests dibuixos es van convertir en una icona popular, les frases dels quals tothom feia servir en el seu llenguatge habitual i que, a més, propagava enganxant-los en carpetes, cotxes i mobiliari urbà.

Les galeries d’art exploren cada vegada nous camins sorprendre els col·leccionistes coneguts i trobar-ne de nous. L'àtic que corona l’edifici d’habitatges de luxe del número 10 de la plaça Francesc Macià de Barcelona acull fins al 14 de novembre una exposició orientada a inversors (només s’hi pot accedir amb invitació) amb 45 obres de 25 artistes, representats per nou galeries barcelonines i una de madrilenya, entre els quals hi ha Joan Miró, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, Luis Gordillo, Manolo Valdés, Soledad Sevilla, Gino Rubert, Joaquim Chancho, Blanca Muñoz, Yago Hortal, Joan Fontcuberta, Regina Giménez i Esther Ferrer.