S’acostuma a dir que les persones som capaces del millor i del pitjor. La condició humana està dotada per expressar-se i actuar amb múltiples formes de bondat que donen lloc a mostres d’estima, empatia i solidaritat. Les expressions de maldat serien l’altra cara de la moneda: guerres, violència, xenofòbia, sadisme... Els exemples de crueltat són gairebé infinits, amb concrecions actuals injustificables i difícils d’explicar. El genocidi sistemàtic que practica Israel a Palestina n’és la major mostra ara mateix, però també el tipus de guerra que practica la Rússia de Putin a Ucraïna, el tracte vexatori als immigrants a l’Amèrica de Trump, les excuses de mal pagador de Mazón a València o bé l’abandó dels avis a les residències madrilenyes durant la pandèmia perquè morissin. No parlem d’errors o d’imponderables, ni de danys col·laterals, sinó de comportaments de persones a qui no els preocupa el sofriment i la mort dels altres o que, fins i tot, com en el cas israelià, semblen gaudir-ne de manera prou oberta. Es deshumanitzen col·lectius sencers i es practica amb ells una violència extrema fins a aniquilar-los, de manera industrial i organitzada. Grups humans desposseïts de drets i de la condició de subjectes, peces a destruir.

La Fiscalia de Milà ha obert una investigació per verificar si és cert que ciutadans italians i d'altres nacionalitats van pagar per assassinar civils per plaer durant la guerra de Bòsnia. Aquest turisme macabre, que s’ha definit encertadament com a “safaris humans”, consistia a pagar una quantitat de diners que podia anar dels 80.000 als 100.000 euros per viatjar a la Sarajevo assetjada del 1992 en un viatge organitzat expressament per matar persones. La tarifa variava segons l’assassinat. El més car eren els infants. Els més indefensos. Els més innocents. El “safari” també incloïa, a part de qualsevol tipus d’adult, dones embarassades. Un dels altres objectius preuats. Aquesta pràctica salvatge va ser denunciada en un documental del 2022 de l'eslovè Miran Zupanic, titulat Sarajevo Safari. Ara, a partir de les declaracions d’un exgeneral de l'exèrcit bosnià i antic agent de la intel·ligència que ha parlat amb un periodista italià, s'ha engegat l’acusació a la Fiscalia per aclarir si aquests fets són certs i condemnar els culpables per uns crims que, en principi, no han prescrit.

Si l'exploració de la maldat humana existís com a subgènere cinematogràfic, el documental Sarajevo Safari, de Miran Zupanic, hauria d'ocupar un lloc destacat. En el seu últim film, aquest documentalista eslovè aborda un dels episodis més foscos i desconeguts de la tenebrosa guerra civil que va assolar Bòsnia i Hercegovina a principis dels anys noranta: l'existència d'uns macabres “turistes” vinguts a Sarajevo del món sencer per poder exercir de franctiradors a l'assetjada capital bosniana. Segons diversos testimonis, és evident que no es va tractar de combatents voluntaris ni de mercenaris estrangers, sinó de malànimes a la recerca d'adrenalina que van pagar ingents sumes de diners per la diversió de matar impunement civils indefensos.

A la devastadora guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-1995), es van enfrontar els projectes polítics dels nacionalismes serbi, croat i bosníac –els bosnians de religió musulmana–. Per intentar acomodar-los, els acords de Dayton que van posar fi al conflicte definien aquestes tres ètnies com “els pobles constituents”, i creaven un sistema de repartiment dels càrrecs polítics sobre la base de quotes. Tot i això, també habitaven el país des de fa segles altres comunitats que no s'identificaven amb aquestes ètnies, com els jueus o els roma –també coneguts com a gitanos–. Dayton i la Constitució els defineix com els “altres”, i els exclou de bona part dels llocs de representació política.

“Fa dos anys vaig aconseguir una feina temporal a la sanitat pública sense haver de demanar cap favor polític. Soc logopeda especialista en patologies del llenguatge en un petit hospital a vint quilòmetres de Sarajevo. Si aprovo un altre examen, tindré una plaça permanent, però si no l’aprovo, ho perdo tot”.

L’ avió amb què viatjava Jordi Pujol Puente va ser l’últim vol civil que va aterrar a Sarajevo en tres anys. “Quan vam trepitjar la terminal, va caure una pluja d’obusos i l’aeroport va quedar fora de servei. Començava el setge més llarg d’una ciutat en l’era moderna”, recorda Eric Hauck, el periodista del diari Avui que acompanyava Pujol en aquell viatge la primavera del 1992. Havien de ser tot just tres dies de viatge i el setge va durar tres anys. Ara fa trenta anys, el 17 de maig del 1992, Jordi Pujol va ser el primer periodista internacional que va perdre la vida a Sarajevo, en una guerra convertida en una ferida que encara fa mal. El record de Pujol continua ben viu en la memòria d’una ciutat, Sarajevo, que no vol oblidar, conscient que l’odi mai descansa amenaça de tornar des dels turons d’on van caure mig milió de bombes, que van causar més d’11.000 morts durant la Guerra dels Balcans. En total, 155 periodistes van ser assassinats durant els conflictes balcànics.

El 6 d'abril és un dia important a Sarajevo. El 1945 la ciutat aconseguia alliberar-se del feixisme durant la Segona Guerra Mundial, i el mateix dia de l'any 1992 va començar el setge de la capital bosniana. Ara fa just trenta anys. Van ser gairebé quatre anys d'un setge brutal que va costar la vida a més de 10.000 persones, entre les quals més de 1.500 criatures. Sarajevo va resistir gràcies a personatges com el general Jovan Divjak, cap de la unitat militar de l'exèrcit iugoslau de la regió, que es va negar a massacrar la ciutat on vivia. Divjak va canviar de bàndol i va liderar la resistència armada davant l'atac inclement de l'exèrcit de l'autoproclamada República Sèrbia i de l'Exèrcit Popular Iugoslau.

La publicació de Matrioixques de Marta Carnicero (Quaderns Crema) ha coincidit amb la guerra d'Ucraïna i les terribles imatges, a les portades dels diaris, de les fosses comunes a Butxa. També amb el 30è aniversari de la Guerra de Bòsnia. "Em sap greu", diu l'autora. Aquesta novel·la curta i crua situa el lector justament com a observador directe d'un escenari de guerra i aborda un tema prou silenciat com és la violència contra les dones com a arma de guerra. La guerra podria ser qualsevol guerra. De fet, els noms de les protagonistes (Hana i Sara) no remeten a cap origen, ètnia o religió, però els referents de seguida ens porten cap als Balcans, perquè una d'elles viu un episodi que recorda el que els va passar a centenars de dones al balneari Vilina Vlas, que es va convertir en un centre de tortura i violació (i avui continua obert com a hotel).

“La meva vida era molt bonica, tots havíem crescut en un ambient de germanor. Sempre m’havia sentit iugoslau, tothom se sentia lliure, ningú es preguntava si era bosnià o serbi. Però la guerra ho va canviar tot: els meus amics em van girar l'esquena”, recorda Denis Kuzelj, un dels 75.000 bosnians que viuen a Saint Louis, a l'estat nord-americà de Missouri. Amb només 13 anys i sense haver pogut acabar l'educació primària, Kuzelj va marxar de Bòsnia a l’equador del conflicte dels Balcans, i Saint Louis s’ha convertit en casa seva. Un autèntic bressol per als refugiats de Bòsnia.

L'excomandant serbi Ratko Mladic, anomenat el Carnisser de Srebrenica pel genocidi en aquesta ciutat bòsnia –la pitjor massacre a Europa des de la Segona Guerra Mundial– i el setge de Sarajevo, haurà de complir la cadena perpètua a què va ser condemnat l'any 2017. El Tribunal Especial per a l'Antiga Iugoslàvia li va imposar aquesta pena pels delictes de genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat, i aquest dimarts el Mecanisme Residual Internacional –que s'encarrega dels casos pendents tant d'aquest tribunal com del que va jutjar els crims comesos a Ruanda– ha rebutjat la seva apel·lació i ha confirmat la sentència.

'Quo vadis, Aida?'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Jasmila Zbanic. 101 min. Bòsnia i Hercegovina, Àustria, Romania, Holanda, Alemanya, Polònia, França, Noruega i Turquia (2020). Amb Jasna Djuricic, Izudin Bajrovic i Boris Ler. Estrena als cinemes

]]>

Gervasio Sánchez és d’aquells periodistes que s’enganxen a les guerres que han cobert. Hi torna, per retrobar la gent que hi va conèixer i que protagonitza les seves fotografies. És el que ha fet a Álbum de posguerra, un documental que relata el seu reencontre amb els nens i adolescents, ara adults, que va conèixer cobrint el setge de Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, durant la guerra de la primera meitat dels anys 90. El film, produït per Lukimedia amb Stephanie von Lukovicz, s’estrena dimarts a Movistar Plus i dimecres als cinemes Girona. 

]]> Hi ha documentals que relaten drames esgarrifosos però si tenen una idea ben definida i honesta de com explicar el dolor, tant pel que fa a guió com a l'aspecte visual, aconsegueixen que l’espectador recorri tot el trajecte narratiu amb serenitat i construint un vincle que farà que mai més oblidi aquella història. És el cas d'Encara hi ha algú al bosc, que va emetre el Sense ficció de TV3 aquest dimarts. El documental, dirigit per Teresa Turiera i Erol Ileri, recupera el testimoni de dones que van ser violades durant la Guerra de Bòsnia i també dels fills que van néixer d’aquestes violacions. El bosc era l’espai de terror i desesperació: el lloc on fugien per amagar-se, on les incomunicaven, on pensaven en morir. Per aquest motiu, el documental utilitza de manera recurrent –i molt espectacular– les imatges d’aquests espais de natura com un element visual per transmetre algunes de les sensacions que els testimonis expressen. Tot i que no hi ha dades oficials, es calcula que es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions a dones, nenes i homes. I s’estima que van néixer unes 4.000 criatures de les quals només se n’han reconegut 62. Molts nadons van ser ofegats o abandonats fruit del rebuig de les seves mares després d’aquella vivència tan atroç. Per tant, tots els protagonistes del documental són persones que arrosseguen traumes devastadors. Uns intenten guarir-los i d’altres s’han resignat a viure amb el patiment. El documental va avançant sense pressa presentant-nos les protagonistes. Cada història té el seu temps, s’entrellacen les unes amb les altres per deixar-les reposar i reprendre-les més tard. I és a partir dels casos individuals que es va dibuixant la idea d’un drama col·lectiu. “Per a mi la guerra va començar quan vaig saber que era adoptat”, diu un fill nascut d’una d’aquestes violacions. Assumir que has nascut fruit d’un crim, el menyspreu de la mare biològica, descobrir que l’agressor viu al poble del costat.

]]>

Meliha Merdjic només tenia 13 anys quan les tropes sèrbies amb l’ajuda de l’exèrcit popular iugoslau van ocupar la seva ciutat, Visegrad, al nord-est de Bòsnia i Hercegovina. El seu testimoni és un dels més esfereïdors que es poden imaginar. Els soldats van matar una vintena de membres de la seva família, la majoria homes i nens. Ella va haver de veure com degollaven el seu germà de 16 anys. A les dones les van torturar i violar. Van sobreviure ella i la seva mare, que va estar segrestada en un antic hotel, a disposició dels soldats. “Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar”, diu la Melilha. Aquell lloc infaust avui és un balneari de luxe. “La guerra sobre el terreny va acabar fa 25 anys, però per a mi la guerra encara no ha acabat”, assegura. Aquesta és una afirmació que comparteixen totes les víctimes de la violència sexual de la Guerra de Bòsnia (1992-1995). Els Acords de Dayton van suposar la fi política del conflicte, però queda la metralla psicològica: els malsons i la por, la falta de reconeixement, la negació dels fets, la burla de la justícia, la desmemòria de les institucions, tot això segueix sent sal a la ferida.

]]>

Sasa Stanisic va néixer a Visegrad, Bòsnia i Hercegovina, el 1978. Als catorze anys, quan va esclatar la guerra, va fugir a Alemanya amb la seva família, on encara viu. Autor de Com el soldat repara el gramòfon (Ed. Proa), acaba de publicar Orígens (Angle Editorial), amb traducció d'Eva Garcia Pinós. Amb la ficció recupera i recrea moments del seu passat a Visegrad i es retroba amb la seva àvia, la Kristina, que va perdent la memòria. Amb ella viatja a un petit poble de muntanya i l'ajuda a tornar a la infància i la joventut.

]]>

Lejla Damon, que ara té 26 anys, va néixer el dia de Nadal en ple bombardeig de Sarajevo. A la seva mare l’havien violat i, des del llit de l’hospital, va demanar que li prenguessin de les mans la nena o l’escanyaria. La Lejla va acabar sent adoptada per dos periodistes britànics que en aquell moment eren allà cobrint la guerra de Bòsnia. Ha crescut a Londres i, quan va fer 18 anys, els seus pares adoptius li van mostrar les imatges que havien gravat de la seva mare biològica a l’hospital. La Lejla, la seva història, la de dos joves més que també són fills de dones violades, i la de tres dones que van patir violacions, són les protagonistes d'Encara hi ha algú al bosc, l'obra de teatre que es va estrenar al Temporada Alta i que es podrà veure al TNC al gener. El projecte també té un documental, que a partir d’aquest cap de setmana s’estrena a Filmin i que emetrà el Sense ficció de TV3 el gener, i una exposició fotogràfica que s’inaugura avui a la Model.

]]>

La nit de dimarts a TV3 va ser molt interessant però molt dura. Les dues emissions del Sense ficció, amb documentals excel·lents centrats en dos grans conflictes bèl·lics, et deixaven devastat. Algunes de les imatges que vam veure eren tan bèsties, violentes i cruels que feia difícil anar-se’n a dormir després i que no se’t repetissin determinades escenes al cap.

]]>

El Tribunal Suprem dels Països Baixos ha dictaminat aquest divendres que l'estat holandès té una "responsabilitat limitada" en el genocidi de Srebrenica durant la Guerra de Bòsnia, en què van ser assassinats 8.000 homes el 1995. En concret, ha fixat la responsabilitat de l'estat en un 10% per la mort dels 350 homes que es van refugiat a la base de l'ONU custodiada per les tropes holandeses.

]]>

El tribunal de l'ONU ha elevat a cadena perpètua la condemna contra el líder serbobosnià Radovan Karadzic per la seva responsabilitat en els crims comesos a la guerra de Bòsnia (1992-1995), entre els quals el genocidi de Srebrenica, la pitjor matança comesa en territori europeu des de la Segona Guerra Mundial.

]]>

En diuen “els nens invisibles”. Van ser concebuts en el marc d’una estratègia de neteja ètnica i d’humiliació de l’enemic: terra cremada; conquerir, destrossar, omplir el cos de les dones d’una llavor que no només servís per portar al món més nens amb sang sèrbia, sinó també per deixar aquells territoris humans i geogràfics devastats, per sempre.

]]>