Memòria història
Cultura 12/12/2020

Els fills de la guerra de Bòsnia s’enfronten als seus fantasmes

Vint-i-cinc anys després del final del conflicte, la ficció explora el trauma de la barbàrie

6 min
Un cementiri de Bòsnia

BarcelonaLejla Damon, que ara té 26 anys, va néixer el dia de Nadal en ple bombardeig de Sarajevo. A la seva mare l’havien violat i, des del llit de l’hospital, va demanar que li prenguessin de les mans la nena o l’escanyaria. La Lejla va acabar sent adoptada per dos periodistes britànics que en aquell moment eren allà cobrint la guerra de Bòsnia. Ha crescut a Londres i, quan va fer 18 anys, els seus pares adoptius li van mostrar les imatges que havien gravat de la seva mare biològica a l’hospital. La Lejla, la seva història, la de dos joves més que també són fills de dones violades, i la de tres dones que van patir violacions, són les protagonistes d'Encara hi ha algú al bosc, l'obra de teatre que es va estrenar al Temporada Alta i que es podrà veure al TNC al gener. El projecte també té un documental, que a partir d’aquest cap de setmana s’estrena a Filmin i que emetrà el Sense ficció de TV3 el gener, i una exposició fotogràfica que s’inaugura avui a la Model.

Els fills de les violacions busquen respostes

Quan fa 25 anys que va acabar la guerra de Bòsnia, que va esclatar el 6 d’abril del 1992, sorgeixen moltes veus que des de la literatura, el cinema o el teatre parlen no tant dels enfrontaments com de les conseqüències d’una massacre que va provocar –no hi ha consens oficial sobre el nombre– més de 100.000 víctimes mortals i dos milions de desplaçats. Tot sense oblidar un fet força silenciat, les violacions sistemàtiques: es calcula que entre 25.000 i 55.000 dones van patir tot tipus d'abusos. La recreació d’aquells fets a través de la ficció per part d'autors que ho van viure amb ulls d’infant però que arrosseguen la història dels pares, fa propera una barbàrie i un territori complex que sovint s’ha descrit amb una mirada plena de prejudicis. “La Lejla ho explica de manera molt desenfadada i no traumàtica, et diu que, quan li van dir qui era la seva mare, amb prou feines sabia on era Bòsnia o que hi havia hagut una guerra, després amb una motxilla va viatjar pel país i allà va conèixer altres fills de dones violades i van crear l’Associació Nens Oblidats de la Guerra”, diu la periodista Teresa Turiera, que és una de les responsables de Cultura i Conflicte, l’associació que ha fet possible Encara hi ha algú al bosc.

La Bòsnia sense llum de Lana Bastasic

Lana Bastasic va néixer a Zagreb el 1986, encara que va passar tota la infantesa i joventut a Bòsnia: després de viure a Praga i Barcelona, ara viu a Belgrad. A Atrapa la llebre (Periscopi) explica què vol dir criar-se a Bòsnia –un lloc que en el seu relat sempre és fosc– com una nena. En una entrevista a l’ARA explicava que li interessaven sobretot les conseqüències de la guerra i per això al llibre no hi ha la paraula guerra enlloc. “Normalment aquí s’escriuen històries amb grans herois i víctimes que ofereixen una catarsi barata o es fan novel·les de la utopia iugoslava, ai quin país de meravelles que teníem. És una generació més gran la que fa això. La meva queda atrapada entre aquestes dues coses”, afirmava.

S’ha escrit molt sobre la guerra i les seves conseqüències però han arribat poques traduccions: “La generació de Lana Bastasic carrega amb les conseqüències de la guerra i amb els desplaçaments posteriors i aquesta literatura té més acceptació que els textos que es podien haver escrit als anys noranta, perquè la problemàtica de què parlen, el desplaçament, la falta d’arrels, s’ha fet universal”, diu l’assagista i traductora Simona Skrabec. És una generació que no carrega amb la responsabilitat d’haver participat en la guerra i la recepció de la seva obra potser és més fàcil perquè el punt d’observació, el de viatger investigador, és més identificable. Alguns dels que escriuen sobre les conseqüències de la guerra ho fan des de l’exili però Skrabec creu que té ressò i repercussió als Balcans: “Trenca amb els discursos obsessius i excloents i la literatura és fonamental per obrir espais de reflexió i negociació, es parla de mons habitables, d’obrir la porta al futur, i també de les històries de dones violades i les dels seus fills, ajuda a fer-los visibles, a no estigmatitzar-los ni amagar-los sota la catifa”.

El fill que busca un pare criminal de guerra

Amb els telenotícies o la informació que apareix a la premsa escrita o a la ràdio, ens podem fer càrrec dels fets, però les veus que apareixen a la poesia, al teatre, a la novel·la o al cinema, ens porten de bracet al seu món. Skrabec va traduir la penúltima novel·la de Goran Vojnovic Yugoslavia, mi tierra (Libros del Asteroide). Vojnovic va néixer a Ljubljana el 1980 i un dia es va assabentar que el seu pare era el general Nedeljko Borojevic, a qui el Tribunal Penal Internacional de la Haia buscava per una matança de civils. “Vojnovic parla, a més, de l’experiència de viure a Eslovènia i de la manera com aquest país va girar l’esquena als problemes balcànics”, diu Skrabec.

A Orígens (Angle Editorial), Sasa Stanisic escriu, des l’exili a Alemanya, de les dificultats per ser acceptat en la societat que l'acull i reconstrueix fragments del seu passat amb la seva àvia Kristina. Escriure, en el seu cas, neix de la por a l’oblit. Tatjana Gromaca (Zagreb, 1971) és una altra poeta –va venir a Barcelona per participar en el Festival de Poesia del 2008–, que amb versos punyents i una gran ironia ha parlat en els seus versos del paisatge devastat: “Les cases dels fugitius, dels assassinats, dels desapareguts / estan fantasmalment buides. / Ens ha anorreat una altra guerra, / i els seus mercenaris i els seus servents més grans / continuen sent els mateixos que adorem amb reverències”, escriu al seu poema Allà.

El somriure als ulls del ninot de neu de l’escriptor bosniocanadenc Goran Simic, que va participar aquesta tardor en el Dilluns de Poesia a l'Arts Santa Mònica, va ser proclamat el millor llibre de poesia publicat al Canadà durant el 2012. Simic, que ha acabat escrivint en anglès i viu des de fa anys al Canadà, sí que va viure la guerra com a adult. “A vegades penso que caldria entaforar tot Bòsnia en una rentadora i posar el programa que inclou tres centrifugacions per imposar als ciutadans que deixin de parlar de política. Europa va abandonar Bòsnia durant la guerra com si es tractés d’una fossa sèptica i ara ens mantenen a distància acusant-nos de ser un perill i diuen que per això les fronteres no poden pas desaparèixer”, explicava en una entrevista que li van fer a la revista Dani de Bòsnia.

El teatre com a catarsi

“Les violacions són políticament i mediàticament temes tabú. Quan vam ser allà, les dones ens miraven com si fóssim marcians, es preguntaven què hi feia allà un equip de Barcelona després de 25 anys, quan ningú ni parla ni es preocupa d’elles”, diu Turiera. Sí que és cert, però, que a Sarajevo, a través de les arts escèniques, s’han treballat molt els fantasmes de la guerra. “Durant el setge es van mantenir els teatres oberts, va ser una catarsi per expressar tot el que no podien expressar a altres llocs”, afegeix Turiera.

I és que la cultura és una altra manera d’acostar-se a una guerra i a unes conseqüències molt difícils de narrar. “El teatre, com que és un art en viu, fa que t’hi puguis identificar més, et toca a un nivell que no et poden tocar les notícies, no queda com una cosa que va passar allà i ja està sinó que et preguntes què estaves fent en aquell moment. Hi ha una vivència personal. La dramatúrgia és com una metàfora de què passava a Europa que va permetre que passés tot allò”, diu la dramaturga Anna Maria Ricart Codina, que va viatjar amb Turiera a Bòsnia i és la responsable dels textos d’Encara hi ha algú al bosc, que dirigeix Joan Arqué i protagonitzen Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri. Simic diu que els seus poemes són a vegades pur dolor. Però descriu com ningú què vol dir la pèrdua: "Ha arribat aquell temps en el qual les grans banderes / taparan els paisatges de l’horror/ i desapareixerà la gent petita que sosté banderes petites. / Ningú presencia l’escena / en la qual el meu veí, tot sol, a baix al celler, / agafa amb les mans un guant de llana, tot petitó / i plora". Pell de gallina.

stats