–Mans amunt, mans amunt tota la gent, com si això fos un atracament, ah!

Les entitats en defensa de la llengua catalana, amb Òmnium i Plataforma per la Llengua al capdavant, es preparen per a una sentència del Tribunal Constitucional (TC) que desmunti la resposta legal que es va construir en l'anterior legislatura, amb un ampli consens, per evitar la imposició del 25% de castellà a les escoles. El 2022, en època del govern Aragonès, es va aprovar un decret llei que evitava l'aplicació de percentatges lingüístics a l'ensenyament (amb la majoria independentista d'aleshores) i una llei, que en aquest cas també va comptar amb el vot favorable del PSC i els Comuns, que situava el català com a llengua vehicular i deia que l'ús de llengües oficials s'havia d'adaptar a la realitat sociolingüística de cada centre educatiu. La llei sembla que passarà el filtre del Constitucional, però no el decret llei, que era més explícit en el rebuig a la quota del 25% i que podria donar peu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per mantenir la seva ofensiva.

Els aspectes que a mi més em preocupen de l’educació a Catalunya són la progressiva pèrdua d'atractiu de la professió docent, l’increment, any rere any, dels pressupostos que les famílies dediquen a completar l'educació escolar dels fills i la transformació de l’escola en una institució terapèutica. Tots tres es reforcen entre si.

La batalla judicial per l'escola en català continua. El Govern ha interposat ara un recurs contra la suspensió cautelar del decret de règim lingüístic, l'eina que ha de blindar el català com a llengua "normalment emprada com a vehicular" a l'escola. El Govern està "plenament convençut de la legalitat del decret" i assegura que "la norma no suposa un dany real i efectiu a l'alumnat", de manera que no hi ha raó legal per interposar mesures cautelars a una llei de caràcter general.

Després de fracassar tan notablement com a portaveu del PP al Congrés (no va arribar a l’any en el càrrec) que les seves intervencions nervioses, atropellades i pretesament ocurrents encara es recorden com a exemple de com no ha de comunicar una portaveu, Dolors Montserrat va continuar la seva carrera política al Parlament Europeu. Allà s’ha distingit per la seva obsessió contra l’ensenyament en català a Catalunya, cosa bastant trista, tractant-se d’una catalana, perquè coneix de primera mà quin és l’equilibri de forces entre el català i el castellà a Catalunya. 

La “missió” d'europarlamentaris que varen desfilar per Catalunya el passat mes de desembre, convidats pel PP i Ciutadans, per informar (desinformar, de fet) sobre l'escola catalana i el seu model lingüístic, és, a pesar de la seva niciesa i futilitat, prou significativa. Mostra bé quina és, i continuarà sent, l'actitud del nacionalisme espanyol cap a la diversitat lingüística. Continuarà cercant la crispació i la fractura social a expenses de qüestions sensibles, com l'ensenyament públic i l'ús de la llengua catalana. L'objectiu és tensar la societat fins que, si és possible, s'acabin produint episodis de confrontació entre particulars; i si no hi són, es procedeix a fabular-los. Així es justifica el recurs a mesures de força (hi ha qui segueix pensant en un 155 permanent) i s'alimenta el discurs de l'odi.

La comissió del Parlament Europeu que ha visitat Catalunya instigada per l’obsessió anti llengua catalana del PP, Ciutadans i Vox ha marxat dient que: “Hem tingut una visió clara del que passa aquí”. Són paraules de la cap de la delegació, Yana Toom. Jo, com els Dupond i Dupont, encara diria més: han tingut una visió claríssima, la visió que es deriva d’entrevistar-se només amb els pares antiimmersió i no amb els que hi estan a favor. “És que vam venir perquè són els pares del 25% els que ho van demanar, no els altres”, s’han justificat. I és en aquest punt que és important recordar com funciona el negoci.

El Parlament Europeu va aprovar, fa un any, que una delegació d'europarlamentaris investigués la situació del castellà a les escoles catalanes. Els europarlamentaris han aterrat a Barcelona aquest dilluns amb una agenda intensa, que des de la conselleria d'Educació s'ha titllat de "demencial" i des de la d'Acció Exterior s'ha vist com una manera de "fer política interna a través de l'Eurocambra, cosa que han denunciat diversos eurodiputats en repetides ocasions". El grup socialdemòcrata, dels Verds i de l'Esquerra, ha boicotejat la visita perquè consideren que està feta a mida per desprestigiar el model de l'escola catalana. De la resta d'onze eurodiputats que s'han desplaçat a Catalunya com a membres de la missió, deu són de la dreta europea.

Esperem respostes senzilles i ràpides a reptes complexos. L’educació n’és un exemple: busquem una causa responsable dels mals resultats a PISA i també una solució immediata. 

El Partit Popular ha presentat el seu programa electoral per al 23-J, un text que entra poc en el detall en la majoria dels temes, però que si en una cosa resulta concret és en el que fa referència a qüestions relacionades amb Catalunya. Per descomptat, per frenar qualsevol hipotètic referèndum sobiranista i molt especialment pel que fa a la llengua catalana, com ja s'està veient a les Illes i el País Valencià. El PP de Feijóo garanteix que el castellà serà també llengua vehicular a les escoles catalanes, sense especificar, tanmateix, un percentatge concret com el del 25% que va imposar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). "Garantirem que, en les comunitats autònomes amb més d'una llengua oficial, totes dues tindran la consideració de vehiculars d'acord amb el patró d'equilibri lingüístic", un terme, aquest, que Feijóo fa servir per referir-se al model gallec de 50%-50%. De manera que si el líder popular entrés a la Moncloa, tant si ho fes amb un govern en solitari com encara més si anés de bracet de l'extrema dreta de Vox o en depengués al Congrés, la batalla lingüística tornaria al primer pla en tota la seva cruesa. Una batalla que darrerament ha baixat decibels, pendent de la resolució del Tribunal Constitucional (TC) precisament sobre l'esmentat 25% –que hauria d'incloure alguna assignatura troncal– imposat pel TSJC com a garantia per fer del castellà llengua vehicular. Malgrat les competències exclusives en educació de Catalunya i altres comunitats autònomes, l'intervencionisme educatiu del PP té, en efecte, la defensa del castellà com a bandera, però va més enllà: també busca garantir un "contingut comú" a tots els alumnes, siguin del territori que siguin, i el mateix amb la selectivitat.

Tot i que no ens pot estranyar, no deixarà de ser greu: la dreta espanyola, si arriba al poder, farà servir l'escola catalana com a actuació emblemàtica i exemplar a l'hora de fer valer el seu poder sobre Catalunya. No hi haurà respecte per l'autonomia educativa, ni per l'ampli consens social, ni tampoc per la bona feina pedagògica acumulada. A partir de la idea absolutament falsa i distorsionada que el castellà està perseguit a Catalunya, i ignorant olímpicament que l'ús social del català està en franca reculada –i que la immersió a les escoles, per dir-ho suaument, s'ha aplicat amb creixent flexibilitat a les aules–, un hipotètic govern del PP (amb Vox o sense), posarà la proa en la idea de fixar un percentatge obligatori d'ús del castellà a les escoles. Tant se val que tots els nens surtin avui dia, i des de fa dècades, amb un nivell acadèmic de català i castellà equiparables. Tant se val que el nombre de famílies que han presentat recursos en els últims anys siguin una absoluta minoria.

L’ensenyament en català és probablement una de les fites més importants que ha viscut la Catalunya democràtica i a la vegada és un dels grans reptes del segle XXI. El politòleg, professor de dret i lletrat del Parlament Joan Ridao (Rubí, 1967) publica Una història del català a l’escola (Pòrtic), que va des del Decret de Nova Planta fins a l’acord per la nova llei de política lingüística. És una visió històrica i legal, d’ànim documental, d'algú que ho ha viscut durant algunes etapes des de dins de la política i ara com a director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern. És prou pertinent fer-hi un repàs, després que l’eurodiputada Dolors Montserrat denunciés des del Parlament Europeu que el castellà està desprotegit a l’escola. "És el mantra de l’espanyolisme lingüístic i d’alguns jutges que consideren que el castellà ha esdevingut residual. Que Santa Llúcia els conservi la vista…", es plany Ridao.

Desjudicialització? Ni parlar-ne. Ho va dir primer el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que va carregar-hi obertament en contra i va assegurar, sense amagar el seu biaix polític, que desconfia de la via del diàleg amb l’independentisme. I s'hi va afegir aquest dimecres el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús M. Barrientos. L'alta judicatura no sembla gens disposada a plegar-se a la voluntat dels poders executiu i legislatiu, de manera que el que es negocia políticament, sobretot si gira al voltant d'una hipotètica desescalada del Procés, acaba en paper mullat. El dit govern dels jutges és una interferència persistent.

Amb el català, la sacsejada està sent forta. Davant l'evidència del descens de l'ús social de la llengua, especialment entre els joves, i davant l'ofensiva judicial de la ultradreta per trencar el consens al voltant del català com a llengua vehicular a l'escola, s'està produint una notable reacció social i política. És com si el país hagués dit: no s'hi val a instal·lar-se en el derrotisme, en el fatalisme. Actuem. I, enmig de les dificultats, hi ha alguns motius per a l'esperança. Per exemple, en la tria idiomàtica dels estudiants que han fet els exàmens de la selectivitat per accedir a la universitat, el 97% dels nois i noies han optat per fer les proves en català. Potser les coses no s'estan fent tan malament a l'ESO i el batxillerat, doncs. Després hi ha el fenomen del talent show de TV3, Eufòria: la seva guanyadora, Mariona Escoda, de 21 anys, diu que li agradaria "compondre majoritàriament en català". I afegeix: "Falta música en català, aprofitem que ha sortit una remesa d’artistes que poden fer música en català i fem música en català". És jove, amb ambició professional i es projecta endavant amb el seu idioma amb naturalitat. L'èxit de la pel·lícula Alcarràs també demostra que el català, si vol, és una llengua de masses, mediàtica, de majories.

Al nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, la moderació li ha durat poc. Quan es tracta de Catalunya, els filtres contra el radicalisme verbal i mental tenen una precoç obsolescència programada. No cal guardar gaire les formes. Qualsevol excusa i conjuntura –per exemple, unes eleccions com les andaluses– són motiu suficient per deixar-se anar sense miraments. "Apartheid lingüístic"! Així ha definit el model d'escola catalana. Com s'advertia abans en determinades pel·lícules, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però tant se val: amb el català, tot s'hi val. Amb el seu predecessor, Pablo Casado, ja hi estàvem acostumats, i en Vox o Cs és el pa de cada dia. Si hi ha una continuïtat en la dreta espanyola com a mínim des de finals del segle XIX, és l'obsessió amb la llengua catalana: en lloc d'entendre-la com una riquesa cultural, la veuen com un perill letal per a la unitat de la pàtria. El Feijóo autonomista i parlant del gallec no és una excepció. En la seva cosmovisió nacionalista espanyola, l'idioma gallec no és perillós; tampoc ho és l'euskera, que per cert és absolutament predominant en el seu sistema educatiu obligatori (segurament ara ja més que el català a l'escola catalana). El català, en canvi, sí que és percebut com un problema. Per això cal afeblir l'escola, única via per garantir que tots els nois i noies tinguin algun contacte amb la llengua pròpia de Catalunya, molt minoritzada al carrer: cal recordar, per si no ho sap el senyor Feijóo, que és l'idioma d'ús habitual de només el 36% de la població. Entre els joves de Barcelona només el fan servir el 28%.

Quan un acord permet interpretacions diverses és que és un bon acord. O, senzillament, és que és un acord. Vol dir que tothom ha cedit una mica. Vol dir que uns i altres han sigut prou hàbils i generosos per respectar les diverses sensibilitats i la responsabilitat col·lectiva davant una qüestió central de país. L'objectiu del pacte parlamentari que ha sumat el 78,5% de la cambra –PSC, ERC, JxCat i comuns– era garantir que el català continuï sent el centre de gravetat de l'escola. És, per tant, molt important que s'hagi aconseguit aquesta entesa transversal. I ho és, naturalment, pel fet mateix en si –el català, minoritzat, necessita com a mínim l'oasi escolar–, però també perquè inclou els dos principals partits independentistes al costat dels socialistes i els comuns, dues formacions catalanistes que històricament sempre han donat suport al català a l'escola.

Junts per Catalunya ha decidit separar-se del pacte pel català a l'escola. És un trencament històric. El binomi escola-llengua ha estat un pilar del catalanisme com a mínim des del 1908, quan l'Ajuntament de Barcelona va presentar el seu famós Pressupost de Cultura, que finalment no va prosperar però que va obrir camí. La Mancomunitat, la Generalitat Republicana i la Generalitat recuperada han tingut en l'escola un eix per aconseguir la cohesió social a través del català com a element integrador. En els tres casos, manessin les dretes o les esquerres, un amplíssim consens polític i ciutadà ho ha fet possible. S'ha tingut com un pilar bàsic, fonamental. L'escola en català és a la societat catalana el que la monarquia seria a l'espanyola. Espanya s'identifica amb el símbol de la institució més alta, suprapartidista; Catalunya ho fa amb el símbol d'una institució de base, ciutadana, al marge de partidismes. Són dos amplis consensos de naturalesa diferent que retraten el caràcter de cada país.

Després de sentir el diputat Toni Cantó dient al Congrés que l'escola catalana és "una fàbrica de robots que només pensen el que ells volen que pensin" o el ministre d'Educació José Ignacio Wert defensant que calia "espanyolitzar els alumnes catalans", el guionista i humorista Òscar Dalmau es va posar a imaginar com seria aquesta escola apocalíptica. I n'ha fet el llibre que hi seria lectura obligatòria: el Manual d'adoctrinament de l'escola catalana (Bridge). Es tracta d'un llibre d'humor il·lustrat que vol "desacreditar" amb ironia i per via de l'exageració acusacions com que els alumnes no aprenen castellà, que no es deixa anar al lavabo als que parlen aquesta llengua (Pablo Casado dixit) o que l'escola catalana "és la llavor per trencar la unitat de la nació" (Rosa Díez). El llibre no és per a nens, sinó per a professors i alumnes de l'escola catalana que "fa anys i panys que sentim el mantra que l'escola catalana adoctrina". Un llibre d'acudits amb dibuixos? "És perillosíssim", admet l'autor, que es reconeix "doblement adoctrinat" perquè va estudiar als Maristes de Sants, tot i que "no es parli de l'adoctrinament religiós".

La vaga per defensar el català a l'escola arriba en un moment estrany, després d'una altra vaga de tres dies dels docents, inquiets per un cúmul de qüestions, des del cansament fruit de la pandèmia fins als canvis en el currículum i en el calendari. En altres temps, l'amenaça al català hauria capitalitzat totes les energies. Ara l'acumulació de fronts oberts perjudica aquesta causa. Hi ha, també, un esgotament per uns atacs a la llengua que de tan reiterats i distorsionadors de la realitat poden semblar poc rellevants. No ho són, esclar. No estem davant d'un tema menor, sinó del menysteniment flagrant d'un consens que continua sent molt ampli al voltant del català com a llengua vehicular necessitada d'especial protecció en el sistema educatiu. Una exigua minoria de famílies, amb el suport de la triple dreta espanyola i d'un ampli cor mediàtic, ha aconseguit decantar la justícia cap a una absurda intromissió lingüística en la vida escolar, amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a impartir un 25% d'hores lectives en castellà a tots els centres educatius de primària i secundària.