Mèdia  /  TV 22/06/2022

Mariona Escoda: “«Ets gairebé ofensiva de tan perfecta» és una de les millors floretes que m’han dit mai”

Guanyadora d''Eufòria'

7 min

BarcelonaDivendres passat, després de cantar La mare, en versió de Dyango, i Physical, de Dua Lipa, Mariona Escoda, 21 anys, es va convertir en la primera guanyadora d' Eufòria , el talent show de TV3. De Valls i amb formació en cantant clàssic i modern, havia estat una de les favorites des de la primera gala i mai havia estat nominada pel jurat. Passats uns dies de la victòria, la Mariona recorda com ha estat el seu pas per Eufòria i, sobretot, com es planteja un futur professional que arrenca amb el contracte discogràfic que li atorga el concurs com a guanyadora.

Com estàs vivint el final del programa?

— Sorprenentment bé. Noto el cansament, però ho estic portant prou bé.

Hi ha qui diu que has fet història de Catalunya. Tu et sents així?

— No em sento així, però molta gent m’ho ha dit. No ho assimilo com a tal, però realment et fa pensar.

En quin sentit?

— A Catalunya mai hi ha hagut programes d’aquest tipus. Mai hi ha hagut setze figures sortides de la tele que només s’han dedicat a cantar, a fer el que els motivava i era la seva passió. Hi ha hagut programes com l’Oh happy day!, però no han tingut la mateixa repercussió. No s’han obert tant a les xarxes com sí que ho ha fet Eufòria. No hi havia hagut cap programa d’aquest format que ho hagués petat i que hagués representat tant la societat actual. Ser la primera guanyadora d’Eufòria és un honor.

El fet que el programa se centrés només en la música, que no hi hagués un seguiment de convivència 24 hores, per a tu va ser un descans?

— Per a mi ho va ser. Jo necessito molt d’espai personal, molts moments sola. Si m’haguessis tancat en un lloc, i no m’haguessis deixat veure la meva gent, els meus amics, ni parlar amb la meva parella i els meus pares, m’hauria afectat moltíssim. Ells són els que m’han fet tocar de peus a terra durant aquests quatre mesos.

I potser no t’hi hauries presentat?

— Potser no.

A la final, la primera cançó que vas cantar va ser La mare, en la versió de Dyango. A molta gent la va sorprendre perquè és una elecció força clàssica. ¿T’identifiques amb la paraula clàssica?

— No, no m’identifico amb aquesta paraula. Sí que m’identifico amb la paraula baladista, perquè tant com et puc cantar Dyango, et puc cantar l’última balada de Lady Gaga o qualsevol artista moderna. És una cançó que jo havia cantat sempre. Jo feia concerts per pobles i necessitàvem cançons així perquè la gent dels pobles les coneix. És una cançó que rebia molts aplaudiments i emocionava molt. Com que me la va suggerir la meva àvia i ha significat molt per a les dones de la meva família, i necessitava una cançó en català, vaig dir “Llancem-nos-hi”.

¿No vas pensar en cap moment en canviar-la?

— No. Tampoc vaig pensar gaire en què pensaria la gent. Realment, tenia ganes de cantar La mare, de Dyango, i al final era jo qui estava vivint l'experiència. No crec que condicionés gaire si hi havia algú que ja em volia votar, o al revés.

¿Passar pel programa t’ha fet canviar com et planteges la teva carrera?

— Sí, totalment. A mi abans em costava molt prendre riscos i sortir d’aquest registre de baladista en què gairebé sempre cantava, m’espantava ballar i fer una mica més de xou que no fos únicament vocal. A partir del programa he vist que soc capaç de fer més coses, sempre treballant molt, com tots els meus companys, i ha fet que em replantegés el futur. Puc fer música més animada i que transmeti igual.

El Daniel Anglès, coach d’aquesta edició, va dir alguna cosa així com “ets insultantment perfecta”...

— Als càstings em va dir “ets gairebé ofensiva de tan perfecta”. És una de les millors floretes que m’han dit mai.

Quan et diuen coses així què penses?

— Agraïment. Admiro molt el Dani Anglès, perquè soc molt fan dels musicals i ell en aquest món és molt conegut. Que ell em digués això, em va deixar en xoc. Em va fer molta gràcia el comentari.

El test per pujar nota a Mariona Escoda, guanyadora d'Eufòria

Et repetien molt que no fallaves mai. ¿Hi ha alguna actuació del teu pas pel concurs que no t’acabi de fer el pes?

— La de la gala cinc, quan vaig fer Cheap thrills, de Sia. Era la primera vegada que em feien ballar, portava un vestuari que no era gens fàcil de gestionar i havia de mostrar una actitud descarada, que s’allunyava molt d’estar plantada amb un peu de micro. A nivell d’actitud no estava com havia d’estar, la coreografia no estava com havia d’estar, a nivell vocal, tampoc. Crec que es va valorar molt que era la primera vegada que jo feia una actuació així. Jo la miro i m’agrada, però hi veig petits detalls que dic “buf”.

Les actuacions més recordades d’‘Eufòria'

Tens un caràcter introvertit, ¿en algun moment vas pensar que no encaixaries en un programa així?

— I tant. Quan vaig arribar als càstings, vaig veure molta gent amb molta personalitat, gent molt explosiva. I quan van triar els setze, la majoria era gent que havia fet actuacions que havien calat molt. Jo m’havia plantat allà cantant Adele amb tota la calma del món i vaig tenir la sensació que no hi encaixaria. De primeres soc una persona molt insegura i, per això, em tanco en el meu món. Em van dir: “Ja veuràs que aniràs trobant coses en comú amb cadascun d’ells i que a mesura que passeu temps junts connectareu”. I va ser així. Una setmana després ja estàvem de calçotada junts.

El Jordi Cubino, director musical del programa, explicava que moltes vegades tu li proposaves harmonies. ¿T’imagines en un futur sent coach d’un programa com 'Eufòria'?

— Totalment! Crec que tinc certa vocació per a aquesta funció de coach. Havia treballat molt fent harmonies i el meu cervell hi està molt acostumat. I amb el Jordi era molt graciós perquè sempre em deia: “A veure, què has pensat”. Sí, sí que em veig fent de coach.

Amb quin coach has tingut més afinitat?

— Amb cadascun hi ha una afinitat diferent però en un nivell semblant. Amb el Jordi és amb qui passem més hores. Amb el Dani hi ha una connexió molt xula, perquè normalment és la persona a qui acudeixes quan hi ha algun problema. A més, coincidim en alguns gustos musicals. I després amb l’Albert és amb qui m’ha costat més, perquè jo era reticent a la dansa i ell era una figura molt llunyana a mi. I a poc a poc hem anat connectant. Jo soc una persona que connecta molt lentament i em costa arribar a una relació més profunda.

¿L'Elena Gadel era la teva jurat preferida?

— Totalment. El fet que tinguem les dues passió per la veu, que ella hagi fet tant teatre musical i a mi també m’agradi... És la senyora Elena Gadel! Crec que ens hem vist reflectides l’una en l’altra.

Ara comença la teva carrera professional, tot i que tu ja havies fet un disc abans.

— Portava nou anys fent concerts, vaig treure un disc al gener. Ho feia tot al meu ritme, tot autoproduït i gastant-me molts diners. Hi ha hagut molts projectes que en aquests nou anys han fallat però hi hem tornat. Ara tot s’ha magnificat. La lupa també és més gran i hi ha més pressió per fer les coses més ben fetes. I no sé si podré fer exactament el que em doni la gana...

¿Això és el que et fa més por?

— Sí, em fa una mica de por. Però també crec que exposant les meves necessitats i adaptant-me a les que sé que m’he d’adaptar, podem aconseguir coses molt xules. Entenc que triomfar fent el que et doni la gana al principi és molt difícil.

Sempre recomanen als concursants de talent shows que es busquin un bon advocat.

— Sí, l’altre dia sortint de l’Està passant, el Marc Giró em fa “Mariona, un advocat, eh?” O un advocat o una persona de confiança del món de la música. Jo tinc una persona de confiança del món de la música que està acostumada a llegir contractes. Òbviament, un advocat o una advocada mai van malament.

Com et planteges el futur disc? En català?

— M’agradaria compondre majoritàriament en català. Sé que hi ha idea d’expandir-la [la carrera], però més tard. Jo crec que ara mateix és útil calar fort a Catalunya, intentar tenir un ressò a Catalunya. Quan tinguem Catalunya guanyada, potser després ens expandirem. Falta música en català, aprofitem que ha sortit una remesa d’artistes que poden fer música en català i fem música en català.

I composicions teves?

— Sí, però estic oberta a propostes de compositors que m’agraden, si m'arriben. Pateixo perquè em costa molt inspirar-me a l’hora de compondre. Soc tan perfeccionista! Potser he escrit deu cançons i me n’agraden tres.

Et fa passar mals moments aquest perfeccionisme?

— Sí, perquè penses “Que fàcil que seria anar escrivint com xurros i que tot m’agradés i em semblés bé”. El perfeccionisme, en general, a nivell emocional passa factura. Moltes vegades tens la síndrome de la impostora i creus que no ho has fet prou bé per merèixer les recompenses. Aquí t’ajuda molt la gent de fora. 

¿Aquesta síndrome de la impostora la vas tenir el dia que vas guanyar Eufòria?

— La vaig tenir divendres. Si et fixes en els vídeos, tota l’estona tirava cap enrere i li intentava donar el premi a la Núria. No sé si era la síndrome de la impostora, però sí que era com “que no se’m doni tanta importància per haver guanyat Eufòria perquè els meus companys també han fet una feinada increïble”. Donar un premi a l’art i al talent és molt difícil, sobretot quan setze persones tan diferents estan competint entre elles. Ara ho he acceptat una mica més.

Tenint en compte que ets força introvertida, ¿les bromes sobre una possible relació amb l’Edu (també concursant del programa) et molestaven?

Sí, sí que em molestaven. No sé si es va notar. Entenc que perquè el programa sigui més mediàtic i perquè la gent s’ho miri més es necessiten coses d’aquestes o donar bombo a temes que per a mi no són importants. Al cap i a la fi jo soc aquí per cantar i per la música i no perquè m’aparellin amb algú del programa. També és veritat que podria haver sigut molt pitjor. Hi ha programes que això ho porten a l’extrem. Vist això, ha sigut superlleu, però al tenir parella, no m’ajuda. En alguns moments pensava: “Hosti, tu. No soc aquí per a això”.

stats