La metàfora és arriscada, aquests dies, però torrencial és l’adjectiu que primer ve al cap quan un pensa amb la figura de Cristina Fallarás, la periodista que, amb el seu perfil d’Instagram en el qual compartia anònimament testimonis de dones que havien patit abusos, ha estat a l’epicentre d’aquest Me Too polític que ha passat per damunt d'Íñigo Errejón. Nascuda a Saragossa fa 56 anys en el si d’una família catòlica i conservadora, cabellera flamígera esbullada i verb esmolat, va marxar a Barcelona amb divuit anys per estudiar periodisme a la Universitat Autònoma. I amb un nou credo, el marxisme, que li semblava socialment just com les ensenyances cristianes amb què havia estat educada, però sense la superstició.

En els darrers dies a la denúncia formal de l'actriu Elisa Mouliaá contra Íñigo Errejón i de l'exconcursant de Gran Hermano Aída Nízar per presumpte assetjament sexual s'hi han anat sumant diverses denúncies anònimes a les xarxes socials d'altres dones que asseguren haver viscut situacions similars amb el fins fa pocs dies portaveu de Sumar al Congrés. Davant d'aquestes acusacions públiques, que Errejón va admetre parcialment al dimitir, l'ARA parla amb quatre juristes per conèixer quines poden ser les implicacions d'aquestes denúncies anònimes.

El conseller de la Presidència Albert Dalmau ha dit aquest matí a TV3 que veu possibles els pressupostos de la Generalitat amb els vots d’Esquerra i els Comuns en un acord que arribaria a començaments de l’any que ve. 

A la política espanyola no hi està passant res que valgui la pena, però tota ella és una llàstima. L'actualitat està dominada per notícies que no hauríem volgut donar, òbviament no per amagar-les sinó perquè voldríem que no haguessin existit. Deixo per a més endavant el lamentabilíssim assumpte d'Íñigo Errejón i la seva conducta d'assetjament sexual a diverses dones. Em centro per començar en els episodis de corrupció d'arrel econòmica. Els noms de Koldo García i del seu cap, José Luis Ábalos, ja formen part dels pitjors malsons dels socialistes. Però si el debat polític al Congrés sobre els casos de corrupció resulta molts dies lamentable, a l'Assemblea de Madrid s'assoleixen registres pitjors. La meva tesi, en tot cas, és que en negar-se a anar a trobar-se amb el president del govern, Pedro Sánchez, el que ha volgut Ayuso és fer un pas endavant per suggerir amb especial intensitat a l'opinió pública i al seu partit que ella està disponible per al que faci falta més endavant.

Es fa molt difícil pensar en un cas d'hipocresia o impostura més extrem que el que ha protagonitzat Íñigo Errejón, el polític que de cara enfora defensava les posicions feministes més avançades i de cara endins actuava com un depredador sexual i un maltractador psicològic, si hem de creure els testimonis tant de l'única denunciant fins ara, l'actriu Elisa Mouliaá, com els testimonis anònims publicats. Ell mateix, en un comunicat críptic i d'un barroquisme intel·lectual força sospitós, venia a admetre els fets, de manera que no som davant del típic cas de la paraula d'un contra la de l'altre. Errejón mateix s'ha declarat culpable, tot i que justificant les seves accions per la pressió que suposa exercir la política en primera línia i en el sistema "patriarcal" i "neoliberal". Evidentment, es tracta d'excuses de mal pagador. El sistema pot ser tan patriarcal com es vulgui, però al final són les persones individuals, en aquest cas els homes, els que prenen decisions. I no és cert que no es puguin exercir responsabilitats al més alt nivell sense caure en aquests comportaments. La frase "he arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona" passarà a la història de la ignomínia en la política espanyola.

Comença la campanya per al 4 de maig, en què està en joc crear un esquema d’aliances inèdit a l’Estat si Vox acaba governant amb el PP. A més, hi ha la possibilitat que Ciutadans es quedi sense representació i es renovi el sistema de partits. Tots els líders estatals s’hi juguen alguna cosa: Sánchez la gestió de la pandèmia, Casado el lideratge, Arrimadas l’existència, Iglesias el comiat i Abascal tocar el poder.

Quan va presentar el seu nou partit estatal, Més País, a finals de setembre i sota els focus, Íñigo Errejón va justificar les presses per la “necessitat” de trencar el bloqueig del govern espanyol i l’esquerra i de posar cola a les relacions trencades entre Unides Podem i el PSOE després de mesos d’aspres i fallides negociacions per formar govern. Si entrava amb força, Errejón prometia facilitar un acord d’esquerres, però va passar exactament el contrari: només va aconseguir tres escons (comptant el de Compromís a València), i 48 hores després de les eleccions Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, abraçada inclosa, van anunciar un preacord per formar govern sense cap necessitat de parlar abans amb Errejón.

Quan Íñigo Errejón va sortir a l’escenari de l’assemblea de Vistalegre II -on es va consumar, el febrer del 2017, la seva derrota en la pugna pel poder a Podem contra Pablo Iglesias-, les bases van cridar: “Unitat, unitat!” Els afins a Iglesias, sempre majoritaris al partit lila, li recriminaven que volia trencar el partit pel seu afany de lideratge. Dimecres passat, un home exaltat interrompia l’assemblea inaugural de Més País, el partit amb què Errejón concorrerà a les eleccions del 10 de novembre. “Vostè ha dividit l’esquerra!”, cridava amb la cara encesa i a un volum que va fer que una part de l’auditori intentés fer-lo callar. Del trencament d’una intimíssima amistat, la d’Iglesias i Errejón, forjada a la Facultat de Ciències Polítiques de la Complutense de Madrid, s’ha passat en dos anys a la confrontació de dos partits amb els seus rostres al capdavant. Una pugna que ja s’ha traslladat a les coalicions a les autonomies, on ja es detecta una fuga d’afins de Podem a Més País. D’aquí a un mes i mig, la batalla serà pels escons.

La comissió executiva de Compromís es reuneix aquesta tarda a les 19 h per analitzar la situació política derivada de la nova convocatòria electoral i plantejar la conveniència o no de buscar candidatures conjuntes de cara a la cita amb les urnes del pròxim 10 de novembre. En els últims dies, dirigents de la coalició han defensat posicionaments discrepants sobre la conveniència o no de buscar coalicions i, sobretot, sobre amb quins partits fer-ho.

"Redoblem l'aposta i això passa per posar pesos pesants a les candidatures locals i autonòmiques per a les eleccions del 2019", ha dit el ja ex número dos de Podem, Íñigo Errejón, en sortir de la reunió del primer consell ciutadà del partit després de Vistalegre II. Aquest ha estat el missatge que han repetit constantment els diferents membres de la formació política un cop acabada la primera reunió del consell ciutadà, que es fixa les eleccions autonòmiques com a primer pas per "desallotjar" el PP del govern.

La crisi interna de Podem a Madrid, que s'ha cobrat la dimissió dels nou membres de la direcció afins a Íñigo Errejón en l'intent de forçar també la sortida dels partidaris de Pablo Iglesias, amenaça de desestabilitzar la formació a les portes d'una negociació decisiva amb el PSOE que, si fracassa, pot acabar en repetició d'eleccions. Les tensions entre Errejón i Iglesias per l'estratègia política a seguir –el primer és més partidari d'esgotar les vies d'acord amb el PSOE– es van fer evidents ja en els dies previs al debat d'investidura. Els dirigents de Podem intenten que la crisi no vagi a més. Ho ha fet el català Albano Dante Fachin, però també els líders estatals.

La taula de les formacions d'esquerres per abordar la investidura de Pedro Sánchez i pactar un programa només ha tingut dos dies de vida. "Així no té sentit seguir", ha proclamat la formació de Pablo Iglesias. Després del pacte entre el PSOE i Ciutadans, insuficient per investir el líder del PSOE i també per a la reforma constitucional proposada, Íñigo Errejón ha comparegut per fer notar que és "incompatible" aquest document, "que faria les delícies de la FAES", i el seu suport a la investidura. La decisió de Podem d'aixecar-se de la taula ha estat secundada per IU, que ha afirmat que la negociació només pot seguir si s'hi mantenen els quatre (IU, Compromís, PSOE i Podem). A diferència de Podem, que rebutja reunir-se més a nivell bilateral o multilateral, la formació que lidera Alberto Garzón es reunirà amb el PSOE per traslladar-los la seva posició.

Ningú vol aparèixer com el qui, per culpa dels seus condicionants o maximalismes, ha impedit un govern d'esquerres a Espanya, que necessitaria almenys la participació del PSOE, Podem, IU i forces nacionalistes o independentistes com el PNB, ERC o DL. "Diem 'no' a una gran coalició entre el PP i el PSOE. I en el cas que Mariano Rajoy fracassi i no sigui capaç de formar govern, direm 'sí' a una gran aliança amb forces progressistes", ha garantit Pedro Sánchez en la primera roda de premsa amb preguntes des de la reunió que va mantenir a la Moncloa el 23 de desembre per dir 'no' a Rajoy. La roda de premsa ha sigut a Lisboa, a la seu del Partit Socialista, on s'ha reunit amb el seu líder i nou primer ministre portuguès, Antonio Costa. La tria no és casual perquè Costa va perdre al novembre les eleccions legislatives contra la dreta, però va aconseguir unir tota l'esquerra per canviar el govern. Tot i les limitacions que li imposen els barons, singularment Susana Díaz, en temes com ara el procés català, Sánchez vol intentar ser l'alternativa a Rajoy, que es nega a donar suport de manera activa o passiva amb una abstenció que el permetria seguir a la Moncloa.

Podem augura que Mariano Rajoy no aconseguirà convèncer el PSOE perquè doni suport a la seva investidura. I té clar que Pedro Sánchez tampoc vol un acord d’esquerres. Per això aquest dimarts, en una entrevista a Onda Cero, el número dos de la formació, Íñigo Errejón, ha proposat buscar un “president de consens” per sortir de l’atzucac fruit de la falta de majories coherents políticament. “No sé si veig Pedro Sánchez de president, per a transformacions importants pensem en figures independents”, ha dit.

El número dos de Podem, Iñigo Errejón, s'ha sumat avui a la idea de Francesc Homs d'obrir "un cicle de negociador" després del 20-D, però ha advertit que també cal obrir-lo al Parlament. A Podem estan decebuts per l'actitud de Junts pel Sí i Carme Forcadell, per la seva unilateralitat. "No és cert que la Constitució sigui un obstacle per fer el referèndum, la llei ho permet i no pot ser una trinxera", ha dit en referència al procés durant la presentació de la campanya del 20-D, per a la qual ja han recaptat un milió d'euros i que tindrà com a lema 'Un país amb tu'.

No havia aparegut en cap dels mítings després que la seva dimissió hagués sacsejat la cúpula del partit, però aquest divendres, en l'acte final de campanya de Podem a Madrid, ha decidit fer-se un bany de masses, per sorpresa. El número dos de Podem, Íñigo Errejón, estava parlant quan s'ha començat a sentir cert enrenou entre el públic. Era l'exnúmero tres del partit, Juan Carlos Monedero, que ha estat ovacionat pels milers de persones que s'han reunit a la porta d'entrada de la Casa de Campo, a Madrid Río, per seguir l'últim míting de campanya.

La campanya a la capital espanyola s'està convertint en un duel de missatges creuats entre Ciutadans i Podem. Després que Albert Rivera considerés aquest dilluns al matí, en un esmorzar informatiu a l'hotel Palace de Madrid, que els únics que poden canviar l'Estat són els nascuts en democràcia, Pablo Iglesias ha fet aquest vespre des des Móstoles, al sud de Madrid, una defensa aferrissada de les generacions que van viure la guerra i el franquisme. "Som una força política nova, però tenim el cor antic", ha dit davant d'unes 3.500 persones -segons l'organització- en el que va ser part del cinturó roig de Madrid i que avui en dia està governat pel PP.

La Universitat de Màlaga (UMA) ha acordat avui, divendres, seguir amb l'expedient disciplinari obert al secretari de Política de Podem, Iñigo Errejón, per determinar si va incomplir les seves obligacions laborals i va vulnerar la llei d'incompatibilitats mentre participava en un projecte d'investigació.