A quin públic es dirigeixen les crues imatges sobre migració que Agnieszka Holland filma a Green border? Els polítics? La ciutadania? Quin és el seu propòsit, més enllà de sacsejar els espectadors de l’Europa del benestar? Són moltes les preguntes que reobre el nou film de la veterana cineasta polonesa sobre la conveniència de denunciar la violència mostrant encara més violència. Perquè Green border és, ho avancem, una duríssima ficció sobre el drama migratori que, filmada en un rigorós blanc i negre, ens trasllada a la frontera entre Polònia i Bielorússia per seguir els diferents actors de la migració a Europa: famílies de refugiats extracomunitaris, forces de l'ordre i activistes.

Des del 2015 que Europa viu esporuguida per la possibilitat d’una nova crisi migratòria. Aleshores Angela Merkel va pronunciar el seu famós “yes, we can”, referint-se al fet que Europa sí que podia acollir els refugiats. Però immediatament després Europa va dir prou. Des d’aleshores viu obsessionada perquè no es torni a repetir. És l’11-S europeu, recorda el politòleg búlgar Ivan Krastev. A pesar del temor, la UE ha trigat vuit anys a tancar un nou pacte migratori. L’objectiu és doble: segellar les fronteres europees i distribuir de forma més equitativa la responsabilitat entre els estats membres. Però realment hi ha acord?

"Abans era més bonica. Ara, una meitat de mi se n'ha anat amb el meu fill", repeteix Souad mentre ensenya les fotos del seu fill. Després de la revolució tunisiana, el 14 de març del 2011, Badreddine Mselmi va agafar juntament amb altres joves un vaixell rumb a Europa. Fa deu anys que va deixar d’enviar missatges a la seva mare, quan va arribar a la frontera Itàlia-França: "El meu fill ha arribat, però no sabem on és. L’he buscat sense parar tots aquests anys". Souad ha viatjat a Itàlia amb Imed Soltani, de l'organització Terre Pour Tous, per saber què ha passat amb el seu fill, reclamar la veritat juntament amb altres mares i demanar responsabilitats pels fills desapareguts.

L'escriptor britànic-tanzà Abdulrazak Gurnah ha lamentat avui la resposta "inhumana" del govern del Regne Unit cap als immigrants indocumentats que arriben des de França pel canal de la Mànega. Ho ha dit en una roda de premsa virtual, que ha recollit l'agència Efe, després de rebre el premi Nobel de literatura a l'ambaixada sueca a Londres. Davant les preguntes dels periodistes, Gurnah ha respost que aquesta situació ha provocat tensions entre París i Londres, que demana més control per part francesa i un acord de deportació de refugiats. "És estrany veure el llenguatge, la narrativa que es construeix sobre aquests intents de creuar el canal, perquè la naturalesa perillosa del viatge no és una elecció, sinó que ha estat imposada a aquesta gent, en absència de vies més segures" per emigrar, ha afirmat.

La Unió Europea ja fa temps que recula en la defensa dels drets humans, sobretot quan es parla d'immigració i, encara més, quan es tracta d'enfrontar-se a les polítiques xenòfobes dels països de l'Est com Bulgària o Polònia. Si la setmana passada va anunciar que destinaria uns 3,5 milions d'euros per pagar el retorn als seus països d'origen dels immigrants que s'han quedat varats a Bielorússia després del tour de force d'Aleksandr Lukaixenko, aquest dimecres va obrir la porta a Polònia, Letònia i Lituània –els països que han rebut la pressió migratòria a les seves fronteres per aquesta política– a retallar el dret d'asil i saltar-se les normes internacionals sobre protecció als refugiats. La situació és molt delicada perquè, tot i que està clar que es tracta d'un problema complex en què el govern bielorús ha utilitzat la desesperació dels migrants per pressionar la UE i evitar sancions, el resultat és que, de cara a l'opinió pública, sembla que el dictador se n'ha sortit.

Isango Ensemble és una companyia sud-africana que treballa amb joves intèrprets en risc d'exclusió social. Els seus espectacles combinen el ritme i la música del país amb històries sobre els problemes dels més desafavorits. Han actuat als Estats Units, a Austràlia, al Japó i a gran part d'Europa, i aquest dijous s'estrenen a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Serà la primera vegada que actuen a l'estat espanyol. "Els últims vint anys hem voltat per tot el món, però encara no havíem actuat a Espanya. Per a nosaltres és tota una estrena", diu el seu director, Mark Dornford-May.

La policia polonesa ha reprimit aquest dimarts l'intent d'un grup de migrants de travessar la frontera entre Bielorússia i Polònia amb canons d'aigua, gas lacrimogen i granades atordidores. Segons unes imatges de la televisió bielorussa i informacions de l'agència estatal BELTA, els migrants han llançat pedres als militars i han intentat trencar la tanca mentre els agents de seguretat polonesos feien ús de la força per aturar-los. La tensió s'ha rebaixat al cap d'unes hores i els migrants han retornat a les seves tendes de campanya. En total s'han comptabilitzat 224 intents de passar la frontera en les últimes 24 hores i hi ha hagut 29 expulsions de persones que havien aconseguit travessar.

Un jove immigrant ha mort aquest dissabte a l'Hospital Universitari de Ceuta després de caure daltabaix des d'una altura de 10 metres al port de la ciutat. Segons han informat fonts policials, el jove estava amb altres compatriotes al moll de la Puntilla, on esperen molts dels immigrants per pujar en un dels vaixells atracats al port de Ceuta i travessar d'amagat l'estret de Gibraltar per entrar a la Península. Per causes que es desconeixen, el noi es va precipitar al buit i, malgrat que una ambulància del 061 va provar d'estabilitzar-lo abans de ser traslladat a l'hospital, tenia un fort traumatisme cranial i ha acabat morint, segons Europa Press.

Fa uns dies, Dinamarca comunicava a un centenar de refugiats sirians que havien de tornar al seu país perquè ja és segur. Obligar-los a tornar a una Síria en guerra, en ruïnes i sota una dictadura que no oblida ni perdona sembla el penúltim gest d'inhumanitat europea, confirmació que els valors universals i les obligacions legals que un cop van sustentar la Unió i la van convertir en exemple de democràcies són ara un defecte a eliminar.

Fa poc més d’un mes, el 8 de setembre, un gran incendi va devastar el camp de refugiats de Mória, a l’illa grega de Lesbos, el més gran d’Europa. Hi malvivien com podien unes 13.000 persones, moltes refugiades dels conflictes de Síria i l’Afganistan, en unes situacions penoses i humiliants, ja que clarament s’havia quintuplicat la capacitat real de la instal·lació. Després de l’incendi vam veure imatges terribles, amb centenars de famílies dormint al ras, a la carretera, perquè s’havien quedat sense la humil protecció de la tenda.

Malgrat pretendre ser un punt i a part en les divagacions dels últims anys, la proposta de la Comissió Europea en la nova política migratòria no entra a resoldre res del que estava pendent: ni la corresponsabilitat dels estats membres, que queda diluïda en una solidaritat flexible a partir d’un patrocini més o menys voluntari dels retorns i les reubicacions; ni la necessitat de garantir el respecte dels drets humans i la mateixa legalitat, amb qüestions tan fonamentals com el principi de non-refoulement (no devolució) i les condicions de vida dels sol·licitants d’asil.

El nou campament de tendes que substitueix el de Mória, a l'illa grega de Lesbos, comença a omplir-se a poc a poc. Els primers 200 residents han entrat aquest diumenge al recinte, en un procés lent a causa de les prevencions imposades contra el coronavirus. De fet, set dels nous veïns han donat positiu en els tests i ja es troben en mòduls separats, segons avança l'edició digital d'Ekathimerini. Les autoritats gregues han explicat que els primers hostes seran famílies amb criatures i malalts, els col·lectius més vulnerables. La reubicació, però, es fa en contra del desig dels migrants, que esperaven que se'ls autoritzés a traslladar-se fins a la Grècia continental, per tenir més oportunitats de buscar-se la vida i més serveis que no en el campament destruït per la fúria del foc.

La policia grega ha reprimit aquest dissabte amb gasos lacrimògens una protesta de refugiats muntada davant del nou camp que s'està erigint a l'illa de Lesbos per albergar les més de 12.000 persones que s'han quedat sense sostre després de l'incendi que dimecres va devastar el campament de Mória.

Les autoritats gregues han començat aquest divendres a aixecar un nou camp de refugiats al costat de les restes calcinades del de Mória per albergar provisionalment les més de 12.000 persones que s'han quedat sense sostre a causa de l'incendi devastador de dimecres. No era la solució que esperaven els residents, que confiaven que el govern d'Atenes s'avingués a traslladar-los al continent aprofitant que ja no queda res d'unes instal·lacions que estaven sobresaturades des del dia que es va inaugurar per acollir els milers de migrants que desembarcaven a l'illa de Lesbos. "No ens volem quedar aquí, volem anar-nos en", repetien els refugiats.

En la devastació de Mória hi crema l'ànima de la Unió Europea. La humiliació, l'amuntegament, la insalubritat i la desesperança en la qual malvivien els 13.000 refugiats d'aquest camp de l'illa de Lesbos –com en tots els altres– eren el retrat perfecte de la política migratòria d'una UE que fa temps que va abdicar de les seves responsabilitats, que havia fet d'aquestes condicions de vida inhumanes i perilloses el reclam perfecte per a la seva política dissuasiva.

Destruït per les flames el camp de refugiats de Mória, les gairebé 13.000 persones que malvivien en aquest racó de l'illa grega de Lesbos continuen sense saber on podran refer casa seva. Més de 24 hores després del gran incendi, les autoritats gregues prometen que aquest dijous faran "les accions necessàries" perquè els grups vulnerables que s'han quedat sense sostre tinguin un espai per dormir. Mentrestant, famílies senceres han tornat a passar la segona nit a la intempèrie, dormint en carreteres i camins, encara en situacions més precàries que les paupèrrimes que tenien a Mória, amb capacitat per a uns 3.000 residents i una ocupació que més que quadruplicava aquesta xifra. Ningú se n'ha fet càrrec i ni tan sols han rebut menjar, afirma la premsa local. Quan s'ha fet clar, molts han aixecat l'improvisat campament i carregat les poques pertinences que han pogut salvar del foc i deambulen per la zona.

Hi ha una escena que és habitual en els rescats de pasteres que, des de fa anys, tenen lloc al Mediterrani Central. Quan els migrants i refugiats veuen arribar, enmig del mar, els equips de rescat, la seva primera reacció sol ser la por. Por perquè creuen que aquells que els han localitzat –sovint ONGs, com Sea-Eye o la catalana Proactiva Open Arms– els faran tornar a Líbia, el país des d'on es llancen al mar direcció a Europa. “No Libya, no Libya”, se'ls sent cridar en moltes ocasions. Alguns fins i tot salten de la pastera i proven d'escapar nedant. No és una por infundada. En primer lloc, perquè han vist amb els seus ulls què passa a Líbia: un país que es dessagna en una guerra crua i caòtica, i que vulnera amb total impunitat els drets d'aquestes persones, víctimes d'una llarga llista d'horrors. En segon lloc, perquè saben que els retorns a la força cap al país nord-africà estan a l’ordre del dia: la Unió Europea, de fet, paga els guardacostes libis perquè així sigui.

Polònia, Hongria i la República Txeca van incomplir la legislació de la Unió Europa al negar-se a acceptar la quota de refugiats, assignada en el repartiment pactat pels socis, per alleugerir la pressió assistencial de Grècia i Itàlia durant la crisi migratòria del 2015. El Tribunal Superior de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha dictaminat aquest dijous que el comportament dels tres governs va perjudicar la unitat dels Vint-i-set en aquests cinc anys que han passat.

La Generalitat ha ofert un alberg als joves immigrats que des de fa dues setmanes estan tancats a la UdG per reclamar "pa, sostre, papers i feina". El departament d'Afers Socials i Famílies ha assenyalat que es tracta d'"un allotjament temporal i excepcional" atenent a "la situació d'excepcionalitat" per la crisi del coronavirus i el tancament de les universitats. Els joves accepten aquesta solució però demanen a les administracions que es comprometin a seguir negociant per trobar una solució definitiva atès que, recorden, ells no poden seguir les recomanacions de quedar-se a casa "perquè viuen al carrer".