L’Ivan es retroba amb una antiga companya d’escola a l’hivernacle d’Almeria on treballen tots dos i l’atracció mútua desemboca en una nit de confidències i sexe a la platja. És, com diu el director d’Ivan & Hadoum, Ian de la Rosa (Granada, 1988), “una història d’amor clàssica amb personatges que no ho són”, perquè l’Ivan és un noi trans i la Hadoum és la filla díscola d’uns migrants magrebins. Això és potser el que fa que s’acceptin l’un a l’altra amb naturalitat i sense prejudicis. Però la pel·lícula, una coproducció catalana que es presenta aquest divendres a la Berlinale en la secció Panorama, parteix de la superació del conflicte amb la identitat trans que el director, format a l’Escac, ja va explorar fa onze anys al curt Victor XX. “Ara el conflicte té a veure amb altres coses, amb triar quin tipus de persona vols ser i empoderar-te a través de l’amor i el desig”, explica De la Rosa, que el 2022 va ser, amb el curt Farrucas, el primer cineasta trans a guanyar un Gaudí.

Musa de la generació Z. Celebritat d’internet, amb 362.000 seguidors a Instagram. Activista trans. Música i performer. Podcaster a Bombificadas. Llengua esmolada i looks impossibles. Samantha Hudson presentarà l'àlbum Música para muñecas a la sala Razzmatazz de Barcelona, el 8 de novembre, amb Fades de teloneres. En aquest disc nou hi explota les dues cares que l’han convertit en un referent queer: la rauxa arravatada de la música electrònica i el seny de la consciència política. Dalt dels talons d’agulla s'hi enfila un cervell privilegiat.

Durant 40 anys, l'Iran ha realitzat més cirurgies de transició de gènere que moltes altres nacions, en gran part com a resultat de la pressió exercida sobre els ciutadans gais i de gènere no-conforme –persones que no segueixen els estereotips tradicionals– perquè se sotmetin a operacions no desitjades o, senzillament, per evitar la possibilitat d'una pena de mort.

Tot va començar a X, quan encara es deia Twitter. La guionista Bri LeRose va llegir un comentari del director Todd Phillips (Joker, Ressaca a Las Vegas) sobre els efectes negatius de la cultura woke en la comèdia actual. Indignada, va piular: “Només veuré la pel·lícula d’aquest covard si Vera Drew la torna a muntar”. Dit i fet: Drew va començar a remuntar Joker amb la intenció de parodiar-la, però en algun punt del procés va decidir fer ella mateixa una pel·lícula sobre el Joker, però per explicar la seva pròpia història d'acceptació de la seva identitat com a dona trans. Produïda per menys de 100.000 euros, sense el permís de Warner i barrejant actors reals i animació, el resultat és The people’s Joker, un còctel irreverent d’humor queer, drama i superherois que Filmin estrena aquest divendres.

"Després de llicenciar-me a la Universitat d'Oklahoma, em va semblar que si em doctorava en història podia arribar a fer carrera acadèmica i tenir una vida còmoda, tranquil·la i avorrida fins a la meva jubilació", comentava Susan Stryker (1961) el mes passat al CCCB durant l'acte de cloenda del Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals de la Universitat de Barcelona.

Durant la infantesa i adolescència, Fer Rivas (Barcelona, 1994) s'identificava amb el gènere masculí i se sentia atreta pels homes. Quan feia batxillerat, el seu pare va morir sobtadament d'un atac de cor. Durant gairebé deu anys va tenir el dol encapsulat i enterrat en un racó de l'interior, incapaç de fer-hi front. La literatura va ser l'eina per desencallar-lo: Rivas va bolcar tot el que sentia i que havia viscut en una carta al pare escrita amb honestedat i valentia que va precedir la seva transició de gènere. Ara aquell text s'ha convertit en una novel·la d'autoficció, Jo era un noi (Angle Editorial / Sexto Piso), i ara Rivas treballa per transformar-la també en una obra de teatre.

El Tribunal Correccional de París ha condemnat aquest dijous dues dones per danys i perjudicis després d'haver divulgat a YouTube que la professora Brigitte Macron, esposa d'Emmanuel Macron, president de França, era transsexual. Les dues dones hauran de pagar a la primera dama de França una indemnització de 8.000 euros, a més de 5.000 euros més al germà de la víctima, Jean-Michel Trogneux.

Quan l'aixecadora de pesos Laurel Hubbard es va convertir en la primera dona transgènere olímpica als Jocs de Tòquio 2020, no podia imaginar-se que, en lloc d'obrir camí, el dificultaria. La participació de Hubbard no va estar exempta de polèmica i va alimentar el relat de l’avantatge competitiu de les dones trans sobre les dones cis. Les federacions internacionals d’esports van endurir les regulacions sobre els esportistes trans i als Jocs Olímpics de París no n'hi va competir cap. Sí que van participar-hi esportistes intersexuals que, com la boxejadora algeriana Imane Khelif, van ser criticades per tenir condicions genètiques particulars des que van néixer.

En només dos dies els magazins de matí i de tarda d’Antena3 i Telecinco han anat a remolc d’una notícia que van publicar alguns mitjans: en només 1 any, 37 homes de la policia i de l’exèrcit de Ceuta han demanat un canvi de sexe per ser reconeguts oficialment com a dones, sense la necessitat de canviar-se el nom. Segons la informació, aquestes persones intentarien així beneficiar-se de la discriminació positiva que tenen les dones dins l’exèrcit, amb promocions internes i marques més accessibles en les proves físiques. La notícia, que pretenia demostrar un frau de llei, l’han aprofitat aquests programes per fer una cosa molt diferent: qüestionar la llei trans, posar en dubte el partit que la va impulsar i, de passada, frivolitzar la transsexualitat i estigmatitzar el col·lectiu convertint aquests casos en una comèdia televisiva indigna i ofensiva.

La victòria d'una suposada corredora trans a la cronoescalada popular Na'Dalt, que cada any s'organitza pel dia de Sant Esteve a Sant Pere de Torelló, va sorprendre més d'un dels participants i del públic que assistia al lliurament dels trofeus. Alguns dels presents van protestar perquè la categoria femenina se l'endugués una persona amb aspecte totalment masculí, qüestionant que fos un home disfressat. De fet, la guanyadora, inscrita amb nom de dona, té el seu perfil de xarxes amb nom d'home i apareix vestit com a home convencional.

Farta de tantes preguntes que, d’indiscretes, s'acosten a la mala educació, Valentina Berr va engegar un pòdcast que ara ha convertit en llibre amb el mateix títol: La respuesta a todo lo que preguntarías a una tía trans (Editorial Egales). Nascuda a Ripollet el 1993, Beer és una activista contra la transfòbia, que ella ha patit en primera persona com a primera futbolista trans federada, una activitat que va deixar per la violència estructual contra les dones trans a l'esport.

Diu Paul B. Preciado que no té cap intenció d’escriure la seva autobiografia, perquè Virginia Woolf ja ho va fer a la seva novel·la Orlando, la història d’un noble britànic que, una nit, es transforma en dona i acaba vivint durant tres segles. D’aquesta identificació absoluta amb un text de ficció sorgeix Orlando, la meva biografia política, que no és ben bé una adaptació sinó un diàleg amb les seves idees i subtext. El filòsof entén el relat de Woolf com un mirall on tenen cabuda els reflexos de totes les disfòries de gènere. Per això dona veu a diverses persones que expliquen la seva transició i el seu combat diari amb l’asfixiant lògica binària.

Rosa Almirall acaba de penjar la bata de ginecòloga i de tancar la porta del despatx de Trànsit que va crear i que l’Institut Català de la Salut (ICS) va agafar com a model català per a l’atenció de les persones transsexuals. Però, jubilada i tot, continua fent formació i xerrades sobre una qüestió que no era present ni en la seva agenda feminista dels anys 70, quan reivindicava llibertat sexual i afectiva per a les dones, ni en el pla d’estudis de medicina quan es va formar, basat en el patró de cos d’home blanc i cis. 

Trenta-un anys va haver d'esperar Antoni Ruiz per obtenir un gest de l'estat espanyol al col·lectiu LGTBI per la repressió del franquisme. Era el 1976 quan, amb 17 anys, va explicar que era homosexual a la seva mare i ella, buscant consell, ho va dir a una monja, que va acabar denunciant-lo. A partir d'aquí comença l'itinerari de la repressió: comissaria, on per suggeriment d'un gris, va ser violat per un altre pres; quinze dies a la presó de la Model de València, quinze a la de Carabanchel i quinze a la de Badajoz, i un any més desterrat a 100 quilòmetres de la seva casa de Xirivella. El calvari repressiu va suposar el seu despertar en l'activisme, tot just quan l'Espanya de la Transició avançava amb el pes de les estructures feixistes. "Des de llavors mai he deixat de lluitar i ara encara menys", assenyala Ruiz, fundador de l'Associació d'Expresos Socials, que va crear després d'assabentar-se per casualitat que a la policia encara li constaven els seus antecedents penals per homosexual. No va ser fins al 2000 que es van destruir els expedients. Més tard, el 2007, va aconseguir les primeres indemnitzacions a homosexuals presos i torturats. Poca cosa: en el cas de Ruiz, uns 4.000 euros. Dels gairebé 5.000 represaliats, només 200 van demanar una compensació. "Cap de nosaltres havíem comès delicte, només érem homosexuals".

L’Isak ho repeteix sis o set cops durant l’hora i mitja que dura la conversa. "Vull parlar perquè no torni a passar". El 20 de febrer va patir una agressió sexual quan sortia de casa. Era el dilluns de la setmana de Carnaval a Sitges, vora les set de la tarda, i un home el va sorprendre a les escales del seu pis. El va amenaçar amb una xeringa. Si no entrava al domicili, el punxava. L’Isak va oferir-li diners, que s’endugués el que volgués però que no li fes mal. "Vaig intentar negociar de totes les maneres", explica. L’home no el va escoltar. El va empènyer cap a l’habitació i allà es va abaixar els pantalons, va dir-li diverses vegades que se’l volia "follar" i el va començar a agredir sexualment, mentre li tapava la boca perquè no cridés. "Era un moment de vida o mort, vaig cridar tan fort com vaig poder, vaig començar a forcejar i vaig aconseguir escapar-me", recorda l'Isak, que als seus 34 anys està en un procés de transició de gènere. En l’intent d’escapolir-se’n va notar com la xeringa se li clavava a la mà. Quan va sortir del pis la veïna del replà el va acollir. "Tanca’l amb clau a dins de casa", va dir-li la dona mentre trucava a la policia. I així ho va fer. Sense pensar que podia tornar a trobar-se l’agressor. 

El nom de la historiadora, dramaturga i escriptora Alana S. Portero (Madrid, 1978) va sonar amb força en l'última edició de la Fira de Frankfurt, quan es va convertir en l'autora revelació amb La mala costumbre (Seix Barral). Onze editorials de països com els Estats Units, el Regne Unit, França i el Brasil van quedar captivades per aquesta epopeia íntima i dolorosa d'una noia trans als anys 80 al barri madrileny de San Blas. Entre els estralls de la droga i l'esgotament perpetu de la classe obrera, la protagonista fa un viatge a la recerca de la bellesa, d'ella mateixa i de l'amor als altres mentre la violència física i psicològica posa la seva existència sota una amenaça constant.

En una dècada el nombre de menors d'edat que han iniciat el trànsit de sexe s'ha multiplicat exponencialment a Catalunya. En aquest període, l'OMS ha eliminat la transsexualitat del catàleg de malalties mentals, el col·lectiu ha guanyat visibilitat i drets i han augmentat d'un a set els centres públics de referència de la xarxa Trànsit. De les 5.500 persones ateses, 1.920 són adolescents, nens i nenes, que han passat dels 12 del 2014 als 580 del 2021.

Un any després d'Alcarràs, Estibaliz Urresola (Laudio, Àlaba, 1984) vol repetir l'èxit de Carla Simón a la Berlinale amb 20.000 espècies d'abelles (20.000 erle espezie en euskera), un debut en el llarg que culmina una sòlida trajectòria en el curtmetratge amb obres com Somos polvo o la nominada als Goya Cuerdas. Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s'endinsa en l'univers infantil de la Coco durant l'estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d'escultura de l'avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d'abelles de la tia són els escenaris d'una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres.

Quan el Canal Arte va proposar-li a Paul B. Preciado (Burgos, 1970) fer una pel·lícula sobre la seva vida, la resposta inicial del filòsof va ser un no rotund. “Primer, perquè és com aplanar el camí cap a la tomba, però també perquè la biografia és una manera molt normativa d'explicar una vida: on neixes, on vas a l'escola... No em venia gens de gust”. Preciado va llançar una contraproposta mig en broma: adaptar l'Orlando de Virginia Woolf que, tot i que escrita el 1928, dècades abans de néixer Preciado, ell considera la seva pròpia biografia.

En la seva estrena al Festival de Canes, Joyland s'anunciava com el primer film pakistanès seleccionat en aquest certamen. La fita no s'acaba aquí. El llargmetratge de Saim Sadiq ofereix una insòlita mirada queer a una família tradicional de Lahore, els Rana. La història se centra sobretot en el Haider, el fill petit, casat i sense fills, que sembla feliç com a responsable de les tasques domèstiques mentre la seva dona treballa fora de casa. Aquest estat irregular però no dramàtic de les coses esclata quan el Haider troba feina com a ballarí en l'espectacle de la Biba, una artista trans de la qual s'acaba enamorant.