Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Sol Picó tanca una etapa amb el seu primer espectacle a la Sala Gran del Teatre Nacional. Un espectacle que és comiat o, com diu ella, transformació. I arriba amb una apocalipsi personal plena de força, entrega i magnífiques coreografies.

Tendrament és una mena de striptease emocional d’una parella d’artistes. "Tu ocupes més espai", li diu Judit Colomer a Pau Vinyals. I és ben cert. Ell és la taula i ella la cadira del saló de casa, ens diuen. Pot ser o no ser així al domicili real, però ho és, i ben segur, en el protagonisme d’aquest espectacle de creació promogut per tots dos. Potser és degut al fet que ella és una bona escenògrafa però una actriu debutant i ell un bon actor amb notable trajectòria. Potser perquè ella és més sòlida i madura emocionalment i ell és més juganer, desimbolt, graciós, li agrada despullar-se emocionalment i lluir calçotets. Potser és que, a la fi, ell representa el sempitern baró dominant que explica com es van conèixer sense que ella digui res i quan ella vol parlar no deixa d’interrompre-la. Potser és així perquè ell necessita explicar-se i explicar-nos la seva bisexualitat.  

La directora francesa Séverine Chavrier, a qui vam conèixer fa quatre anys amb Ils nous ont oubliés (l'adaptació d'El forn de calç de Thomas Bernhard), ha tornat al Teatre Nacional de Catalunya. I ho ha fet amb una adaptació molt lliure d’una de les obres més celebrades però també de les més complexes de William Faulkner, Absalon, Absalon! Faulkner narra l’ascens i la caiguda de Thomas Sutpen, un nen pobre del Mississipi de principis del segle XIX que assolirà la riquesa i es convertirà en un tirà esclavista a la recerca de reconeixement social. 

La princesa francesa Margarida d’Anjou és un personatge prou important de la història d’Anglaterra. Casada per poders als 16 anys amb Enric VI, va esdevenir una reina poderosa que va destacar per la seva intel·ligència i les seves habilitats polítiques però també pel seu infrangible coratge, que, com va dir Edward Hall, la feia "més semblant a un home que a una dona". Pel que fa al teatre, és un personatge secundari de quatre obres de William Shakespeare (les tres parts d'Enric VI i, sobretot, Ricard III), totes elles documentades a partir de Les cròniques de Holinshed (Cròniques d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda), escrites entre el 1528 i el 1580. "Lloba de França, si no pitjor que els llops de França", diu el duc de Suffolk en una d’elles.

"Per què? Per què?" I fins a més de 20 perquès. Aquella nena de set anys que a la platja obviava les paraules del pare perquè no s’endinsés al mar i acaba rescatada al bell mig d’una plaga de meduses ha marxat. "Per què? Per què?" La distance és una distopia del director i dramaturg Tiago Rodrigues sobre la por dels pares pel futur dels fills i també sobre l'esperança d’un món nou que deixi enrere el desastre de la nostra humanitat. La filla s’embarca en una missió espacial a Mart, on s’està edificant una nova societat que, per prosperar, ha d'oblidar el passat. Oblidar-ho tot. Oblidar la Terra, malgrat que vulguin conservar l’oli d’oliva fet sense olives. I la filla s’ha compromès en aquesta aventura sense retorn. 

El teatre de Jordi Casanovas es mou entre les múltiples arestes de la comèdia humana i el compromís del drama polític sobre la realitat més propera. Amb Göteborg l’autor de Jauría, Ruz-Bárcenas, Un menú tancat, Idiota o Vilafranca s’aboca a la comèdia sentimental. Ho fa amb una història agredolça sobre el sobtat retrobament d’una parella ja madura 30 anys després del viatge de fi de curs a Göteborg amb els companys d’institut. Allà va néixer alguna cosa entre ells. La Paula (Maria Molins) ha recuperat un vell diari de la seva adolescència, esperonada per la inquietud de desvelar què va passar realment entre ells. Per aclarir-ho, es presenta sobtadament a casa del Sergi (Roger Coma). Així s'estableix un diàleg, gairebé un interrogatori, al llarg del qual eixirà la manera d’entendre l’amor de tots dos. Fins i tot es plantejarà que, si bé el passat no es pot canviar, potser sí que es pot modificar el record d’aquell passat, encara que no canviï res. 

T de Teatre és la companyia catalana més veterana només d’actrius (això no treu que incorporin actors en determinades propostes). Fa 35 anys que trepitgen escenaris, des d'aquells fantàstics Contes misògins, de Patricia Highsmith, amb els quals es van donar a conèixer. Tenen una llarga trajectòria (14 espectacles i prop de 3.000 funcions), a través de la qual han creat una peculiar manera de fer comèdia, escollint per a cada projecte un director i dramaturg diferent. Per a Avui no ploraré s'han posat a les mans d’un dels directors argentins més acreditats entre nosaltres, Nelson Valente, responsable d’espectacles com El loco y la camisa, Els gossos, Amnèsia i Los finales felices son para otros.

Germans de sang va néixer a principis dels anys 80 del segle passat de l’encàrrec d’una obra de teatre de text per a públic juvenil d’instituts. Poc després, l'autor Willy Russell el va reconvertir en un musical aplaudit al West End, a Broadway i també a Barcelona en la producció estrenada el 1994 al Teatre Condal amb direcció de Ricard Reguant i amb Àngels Gonyalons com a coprotagonista. Des de la platea del Condal, Daniel Anglès va conèixer la història dels dos bessons de la Sra. Johnstone, separats per la precarietat de la seva mare. Tot seguit es va incorporar al repartiment per a la gira i ara ha assumit la direcció d’una nova i molt reeixida mirada que es distancia voluntàriament tant de l’original de Londres com de la Barcelona.

Tothom en parla. Amb més o menys coneixement, és un dels temes que surt a les converses, coronat amb un gran interrogant. Ja és aquí, tot i que no el veiem. La intel·ligència artificial s’infiltra a tot arreu. Gran eina de present i de futur per a alguns, virus d’aniquilació de llocs de treball per a d’altres i pandemònium per a tots. Fins i tot una cosa tan humana com el teatre ha estat devorada pel Gran Germà tecnològic a la nova obra de Gabriel Calderón.

Greta quiere suicidarse és una de les primeres obres d’una jove Angélica Liddell i la primera que va guanyar un dels molts premis que vindrien, el Ciutat d’Alcorcón de teatre el 1988. Des de llavors, la mort i el suïcidi com a últim acte poètic ha estat omnipresent en la intensa producció escènica de l’artista nascuda a Figueres. De fet, els seus dos últims i aplaudits espectacles giraven al voltant del seu propi funeral –Vudú (3318) Blixen, el 2023– i el d’Ingmar Bergman –Dämon. El funeral de Bergman, el 2024–. La creadora entrega un espectacle, o més, per any, així que ara estrena a Temporada Alta Sepukku. El funeral de Mishima o el placer de morir, que tancaria una falsa trilogia que percudeix, i de quina manera, sobre el suïcidi com una de les belles arts i de la mort com a ideal estètic de l’artista.

La paternitat i la maternitat són un misteri infinit, sobretot als nostres temps. Un misteri que habitualment no es desvela fins al moment en què ja no és possible tornar enrere. O sí? Als Estats Units, a més de l’adopció pública, hi ha la privada. Aquesta darrera està molt menys reglada i dona lloc a fenòmens com l’anomenada reubicació privada, per la qual nens i nenes de la resta del món adoptats als Estats Units poden ser regalats per internet o a les reunions que fan algunes esglésies evangelistes per col·locar joves que han estat adoptats i refusats per altres famílies.

La mà (titulada originalment A behanding in Spokane) és la primera obra ambientada als Estats Units de l’irlandès Martin McDonagh, autor que vam conèixer el 1999 gràcies a Mario Gas i a aquella joia teatral anomenada La reina de la bellesa de Leenane. Fa vuit anys, La Villarroel en va presentar també La calavera de Connemara. Estrenada a Broadway el 2010 amb Christopher Walken i la neta d’Elia Kazan (Zoe Kazan) al repartiment, La mà és una comèdia negra com La calavera, però una mica més absurda i menys entretinguda.

Quan un autor adapta una obra clàssica o molt coneguda i avisa que el que ha fet és una "versió lliure o molt lliure" cal anar amb compte perquè sol ser una excusa per fer una obra aliena a l’original però aprofitant el seu ressò universal. Molt em sembla que aquest és el cas de la desafortunada versió que Lucia del Greco ha estrenat al Lliure de Gràcia sobre el clàssic Donetes, de Louisa May Alcott (1868).

L'italià Toni Servillo, amb Le voci di Dante, i l'argentina Romina Paula, amb una versió d'El zoo de vidre de Tennessee Williams, han inaugurat aquesta setmana la primera edició del Flaix de Tardor. Són dos molt bons espectacles per a aquest petit festival d’arts escèniques organitzat per Bitò –la mateixa empresa que programa el Temporada Alta de Girona– amb el suport de l’Ajuntament i la Generalitat i la col·laboració de diversos teatres. Flaix de Tardor tempteja la possibilitat d’una mostra teatral més àmplia d’espectacles internacionals per obrir la temporada a Barcelona. De moment, s’inspira en cicles com el Memorial Regàs, que durant sis edicions (del 1981 al 1987) va acostar a Barcelona un teatre internacional de qualitat i que va desaparèixer per la manca de suport institucional. 

Qui va matar el meu pare (Més Llibres, 2019) és la tercera novel·la autobiogràfica del jove escriptor francès Édouard Louis (Hallencourt, 1992). Una trilogia iniciada amb Adéu a l’Eddy Bellegueule –gran èxit editorial amb què es va donar a conèixer–, publicat en català per Més Llibres el 2015, en el qual parlava de l’assetjament escolar, l’homofòbia i la injustícia que va patir per ser gai, i que segueix amb Història de la violència (Més Llibres, 2018), on plasmava la violació i intent d’assassinat que va patir el Nadal del 2012. La pobresa, la violència domèstica i institucional, la marginació del que és diferent i la manca de justícia social es manifesten a les tres entregues de diverses maneres.

Les vides aparentment més avorrides poden amagar petits i grans drames. El protagonista d’aquest conte negre de Lluïsa Cunillé és un home gris amb una vida grisa. Tot i ser molt llegit, ha pogut escollir ben poc. I no és que no tingués somnis de joventut, ben al contrari, ell volia viatjar i veure món. Fins i tot, un dia va pensar que li agradaria enrolar-se al circ de la que seria la seva dona, la filla del domador d’elefants. Però el món que li passava per davant era el del quiosc del seu pare al costat d’un centre de convencions on no tenia altre remei que treballar.