El futbol ha posat el focus en l'ou de la serp o, millor dit, en l'ou dels escorpins: ras i curt, el pitjor d'un sector enverinat de l'afició anglesa. Sense anomenar-los directament, el primer ministre britànic, Boris Johnson, es va referir dilluns en aquests termes als malalts de racisme que, immediatament després que acabés la final de l'Eurocopa, van omplir les xarxes socials de missatges d'odi contra els internacionals –tots negres– que van fallar tres penals en la dramàtica tanda contra Itàlia: Marcus Rashford (Manchester United), Jadon Sancho (Borussia Dortmund) i Bukayo Saka (Arsenal).

Formen una de les parelles més singulars del món futbolístic. Sumen setanta anys entre tots dos. Representen dues cares ben diferents d’una mateixa moneda. L'un amb el seu nas inconfusible, prominent, tort, omnipresent; amb les faccions marcades i un somriure intrigant, gairebé feridor. Entrades infinites, calba incipient i barba mal rasurada. Un rostre idoni per a qualsevol dels secundaris que sorgien d’entre les runes de la postguerra en la mirada neorealista de Rossellini. L’altre amb posat elegant, fins i tot desafiant, desprenent per cada porus una confiança infinita en si mateix. Mirada captivadora, somriure seductor. Barba rasurada al mil·límetre, cabells curts i uniformes, celles poblades.

Bukayo Saka i Gigi Donnarumma van protagonitzar l'acció decisiva de l'Eurocopa. El desè penal de la tanda clau va somriure al porter italià, que amb 22 anys s'ha convertit en un heroi al seu país. Abans de la cita continental tothom l'assenyalava com l'hereu natural del llegendari Gigi Buffon, però l'èxit azzurro no es pot entendre sense el talent i l'envergadura de Donnarumma, que tant a les semifinals contra Espanya com a la final contra Anglaterra es va fer enorme per desfer la igualtat. Tan vital ha sigut la seva aportació que la UEFA l'ha nomenat MVP d'un torneig trepidant, marcat per la igualtat i per la responsabilitat atorgada, en temps de pandèmia, a desenes de futbolistes joves que han dignificat com mai el futbol de seleccions. Jugadors com Saka, que amb només 19 anys va haver de suportar la pressió d'un llançament de caixa o faixa; com el blaugrana Pedri, nomenat millor jove de la competició després de deixar el continent bocabadat, o com Damsgaard, referent amb 21 anys de la gran revelació del torneig, Dinamarca.

Durant el Mundial de França (1998), el primer en què Croàcia va jugar, Davor Suker va dir que la brillant actuació del seu país –van acabar tercers– va ser fruit no només del joc sinó també del fet que Déu –el dels catòlics– anava amb ells. Ara Suker és president de la Federació Croata però no he tingut notícia que hagi apostatat malgrat la derrota davant d'Espanya, país d'igual tradició catòlica.

“Ells són més forts, però al futbol es juga amb la pilota a terra”, havia dit abans de la final de l’Eurocopa el seleccionador de la Itàlia més divertida dels últims temps, Roberto Mancini. 

Aquest diumenge Wembley acollirà el desenllaç de l'Eurocopa. Mentre que Itàlia està davant de la seva primera gran final després de la contundent derrota que va patir a mans de la selecció espanyola a l'Eurocopa del 2012 (4-0), Anglaterra arriba a l'enfrontament decisiu 55 anys després. Per als anglesos pot ser la seva primera Eurocopa. Per als italians seria el segon títol europeu, després d'haver caigut pel camí en dues finals intentant revalidar la fita aconseguida a la seva terra en l'edició del 1968. A continuació recollim alguns dels apunts i curiositats d'aquesta final entre Itàlia i Anglaterra.

El juliol de 1994, després que Espanya perdés 2 a 1 amb Itàlia al Mundial dels Estats Units, vaig sentir amb impotència com els ulls se m’humitejaven. Tenia 12 anys. Probablement, en aquesta edat, hauria hagut de saber controlar els sentiments, perquè el futbol no deixa de ser la més important d’entre les coses menys importants, però no va ser possible. Va ser l’últim cop que vaig sentir ràbia per una derrota d’Espanya. Després, van venir força anys en què volia que la selecció espanyola perdés. Sense complexos, obertament, emparat per un entorn social on hi havia poca simpatia per la rojigualda.

L'Espanya de Luis Enrique no jugarà la final de l'Eurocopa. La proposta de l'extècnic blaugrana, de llarg la més agraïda de tot el torneig, es queda a les portes de lluitar per la glòria continental. Tot i originar més xuts que cap altra, ja va necessitar els penals per eliminar Suïssa als quarts de final. I a les semifinals contra una Itàlia molt conservadora, va merèixer més que l'1-1 amb què van acabar els 120 minuts de partit i pròrroga. Tanmateix, va tenir menys encert des dels 11 metres que davant els helvètics. Morata, autor de l'únic gol dels espanyols al temps reglamentari, va fallar el llançament clau davant de Donnarumma i va servir la rúbrica a Jorginho, que no va errar el cinquè intent dels azzurri, triomfadors a Londres malgrat haver anat a remolc amb la pilota en joc.

Gareth Southgate, l'home que va fallar un penal contra Alemanya el 1996, quan Anglaterra confiava a arribar per fi a una final de l'Eurocopa, s'ha convertit en el gran heroi d'un país, Anglaterra, tip de ser l'ase dels cops en un esport que van inventar ells. Quan el 1996 els anglesos van organitzar l'Eurocopa a casa, van posar de moda la frase It's coming home, somiant a guanyar per fi un títol, doncs només tenien el Mundial del 1966. La cançó "Three lions", cantada pels còmics David Baddiel i Frank Sinner, acompanyats pel grup musical The Lightning Seeds, posava lletra al somni anglès de poder guanyar de nou un títol a casa. Però no va poder ser, després de caure als penals contra Alemanya en semifinals. I la ferida segueix oberta. La gran Anglaterra no ha arribat mai a una final de l'Eurocopa. I ara s'engresca amb la possibilitat de ser finalista si derrota els sorprenents danesos en les semifinals (21 h / T5).

Definida la segona semifinal de l'Eurocopa. La disputaran dimecres que ve les seleccions d'Anglaterra i Dinamarca. Qui en surti guanyador es veurà les cares a la final de Wembley (Londres) amb el vencedor del partit entre Espanya i Itàlia, que es jugarà 24 hores abans. No hi haurà, per tant, cap duel repetit en el torneig, perquè els quatre supervivents pertanyen a quatres grups diferents (A, B, D i E). En el cas de Dinamarca, la classificació va ser agònica gràcies a una diferència positiva de gols.

La selecció espanyola va iniciar cicle amb Luis Enrique després que el combinat estatal fracassés al Mundial del 2018 amb una llegenda madridista a la banqueta i dos referents blancs a la gespa. Fernando Hierro va dirigir l’equip perquè Luis Rubiales va decidir destituir Julen Lopetegui després que Florentino Pérez l’anunciés com a substitut de Zinedine Zidane abans de la cita de Rússia. Al camp, Sergio Ramos i Isco Alarcón, que venien de guanyar la seva tercera Champions seguida, acumulaven els galons, però el pla no va funcionar. Espanya, amb Busquets de doble pivot i tres mitjapuntes intentant generar joc, va caure als penals als vuitens de final contra l’amfitriona del torneig, sobre el paper molt inferior a la roja.

És apassionant entendre el procés pel qual cada persona construeix la seva identitat. Les que estimem el futbol sabem que aquest esport és un catalitzador excel·lent. Una és d'un equip perquè de petita els seus pares ho eren i el va mamar. I això et fa pertànyer immediatament i per sempre a una tribu amb els seus codis ancestrals corresponents. Si a tot plegat hi sumes el nacionalisme, la pàtria, la bandera i l'himne, el resultat és una potinga tan estranya com curiosa d'analitzar.

Avui es completaran els altres dos semifinalistes de l’Eurocopa. El transcurs de la competició està deixant clar que les distàncies entre els teòrics favorits i la resta de rivals s’han reduït, però a priori sembla que Anglaterra té un camí prou assequible per aconseguir classificar-se per a la final que es jugarà el dia 11, precisament, a Wembley.

Itàlia no és una selecció de futbol, és un estat d’ànim. I ara mateix és d’una felicitat que s’encomana. Totes li ponen al combinat italià, que va aprofitar una primera part molt inspirada per superar Bèlgica (1-2) i classificar-se per disputar les semifinals de l’Eurocopa, on posarà a prova l’optimisme d’una selecció espanyola que ha sobreviscut a dues pròrrogues. Els gols de Barella i Insigne van servir per endur-se un partit jugat amb una marxa més que la resta d’eliminatòries. La mala notícia per a Roberto Mancini va ser la lesió de Leonardo Spinazzola, un jugador que estava marcant la diferència durant aquest campionat.

Malgrat les crítiques, Luis Enrique s’ha guanyat a pols que la selecció espanyola estigui entre les favorites en un campionat en què Bèlgica i Itàlia es neutralitzaran l’una a l’altra i Anglaterra representa l’equip, a priori, més temut de l’altra banda del quadre. Però si alguna cosa han demostrat els vuitens de final de l’Eurocopa és que la diferència entre grans i petits s’ha reduït cada cop més. Àustria va fer suar de valent Itàlia, que va fer un pas enrere en el joc alegre que havia mostrat en la fase de grups; la República Txeca es va carregar els Països Baixos dels blaugranes Memphis Depay i Frenkie de Jong i la sorpresa més gran va ser Suïssa, que va empatar a França al temps afegit i els va eliminar als penals.

La federació neerlandesa de futbol ha anunciat que Frank de Boer deixarà de ser seleccionador nacional després de la derrota als vuitens de final de l’Eurocopa per 2-0. Aquest és el primer dels 'Tres tocs' del divuitè dia de l'Eurocopa.

Anglaterra, merescudament, serà als quarts de final de l’Eurocopa després de derrotar Alemanya (2-0) en un partit que va reaparèixer Harry Kane, un dels imprescindibles, i va consolidar Raheem Sterling, després d’un final de temporada agredolç a les files de Guardiola. Ara, els anglesos es veuran les cares als quarts de final contra Ucraïna, que va superar Suècia (1-2).

Cada futbolista té els seus fantasmes particulars, i l’actual seleccionador d’Anglaterra, Gareth Southgate, avui dimarts es trobarà cara a cara amb un dels seus. Aquest és el primer dels 'Tres tocs' del dia 17 de l'Eurocopa.

Luis Enrique, Álvaro Morata i Pedri van ser els protagonistes principals d'un triomf de la selecció espanyola que ha viscut múltiples canvis de guió però que va acabar amb Espanya superant Croàcia a la pròrroga (3-5). Morata, objecte de mofa (i també d'amenaces, segons va denunciar el futbolista), es va desfer de la seva malastrugança marcant al temps extra un gran gol que posava per davant un combinat estatal que s'havia deixat remuntar en menys de deu minuts un 1-3 a favor. Oyarzabal va segellar el marcador d'un partit en què Pedri va brillar amb llum pròpia. El rival d'Espanya als quarts de final serà Suïssa, que es va carregar França, la campiona del món, als penals 3-3 (4-5).

La mofa sobre la falta de gol d’Álvaro Morata ha traspassat els límits i el futbolista va explicar que ell i la seva família han rebut amenaces, fet que Luis Enrique i els seus companys han censurat. Aquest és el primer dels 'Tres tocs' del setzè dia de l'Eurocopa.