12/07/2021

El racisme, la veritable derrota de l'afició anglesa a l'Eurocopa

3 min
Aficionats anglesos provocant aldarulls

BarcelonaQuan Anglaterra va debutar a l'Eurocopa, tots els seus jugadors es van agenollar al començament del primer partit en un gest contra el racisme. Alguns aficionats presents a les graderies els van xiular. Bé, els van dedicar aquell crit tan britànic, el "boo", que ja ha creat el seu propi verb sense traducció: to boo. Un dels problemes d’Anglaterra ha sigut que els brètols s’apropien de les graderies quan juga la selecció. En un joc d’extrems, una terra que ha donat tanta grandesa al futbol no ha aconseguit treure’s de sobre la mala fama de tenir una de les pitjors aficions del món.

Però a mesura que Anglaterra –amb un equip on gairebé tots els jugadors són nets o fills d'immigrants– anava guanyant partits, enquestes fetes per ONGs demostraven que el grau de suport a la decisió dels jugadors d'agenollar-se anava creixent. Tot semblava anar bé. Fins a la final, quan els tres anglesos que van fallar els penals van ser negres.

Buscar els missatges a les xarxes socials contra Rashford, Sancho o Saka fa realment por. Hi ha referències a la necessitat de recuperar l'esclavitud, concursos amb puntuació basats en agredir veïns negres, atacs a la família dels esportistes... I, en el cas de Marcus Rashford, que s'ha destacat els últims mesos per criticar el govern de Boris Johnson fins que va aconseguir un canvi en la política d'ajuda als joves sense recursos, un munt de polítics conservadors s'hi revenjaven dient-li que pensés menys en política i es preparés més els penals. Un atac covard de polítics que no van dubtar en atacar un dels jugadors més dignes del planeta. Ja li hauria agradat, a ell, marcar aquell penal. Potser si hagués jugat més minuts ho hauria aconseguit, però Southgate, un tècnic garrepa, només el va fer entrar per xutar el penal, carregant-lo de pressió.

La gran derrota d’Anglaterra és aquesta: els incidents a Wembley i les agressions a aficionats rivals, com el pare de família danès que va rebre cops de puny davant el seu fill de 6 anys. Són una majoria? Esclar que no. Però negar que el futbol anglès, i la seva societat, té un problema és negar la realitat. Els qui hem viatjat pel món cobrint tornejos de futbol ho sabem prou bé. L’afició anglesa que viatja sempre fa por, amb un munt de cretins buscant barallar-se, a diferència dels seus veïns escocesos, que solen buscar la festa. Només cal mirar la llista de sancions rebudes per les aficions de les últimes dècades. En això, els anglesos sí que guanyen.

Ara, en lloc de lloar una generació magnífica, alguns ataquen uns joves que ja han fet el que no van poder fer Beckham, Lampard, Gerrard, Lineker o Gascoigne: jugar una final amb la selecció. Només m’hauria alegrat un triomf anglès per ells, per Rashford, Saka o Sancho. Per aquells que demostren per quina raó cal continuar agenollant-se, per lluitar contra un racisme covard que callava quan la selecció guanyava. Però ha tornat a alçar la veu, de manera oportunista, després dels penals. Sí, va guanyar Itàlia. Doble alegria, en el cas dels italianistes com un servidor. Poques coses més dolces que un triomf italià i veure els hooligans derrotats. Ells són els veritables perdedors. No pas els seus jugadors. Ara es tracta de derrotar-los també socialment, en el dia a dia. Per això caldrà continuar agenollant-se. I no cedir ni un pam.