"Ni puc respondre, ni he de fer-ho, ni vull", ha assegurat José María Aznar quan li han preguntat si el PP hauria de governar en coalició amb Vox a Castella i Lleó. Però s'ha entès perfectament que no n'és partidari. En una xerrada al Círculo Ecuestre de Barcelona aquesta tarda, ha assenyalat que el Reagrupament Nacional francès és un dels referents de Vox i que no veuria els "avantatges ni per a Espanya ni per a França que Marine Le Pen estigués al govern". L'extrema dreta ja ha demanat entrar a l'executiu d'Alfonso Fernández Mañueco si vol els seus vots i Santiago Abascal va dir la nit electoral que a Juan García-Gallardo, el seu candidat, se li estava "posant cara de vicepresident", cosa que ha estranyat Aznar. "Vols que sigui vicepresident d'una cosa que et vols carregar?", s'ha preguntat l'expresident espanyol, recordant que Vox recela de l'estat de les autonomies i, particularment a Castella i Lleó, defensa les províncies. "Això [Vox] ho haurà d'explicar", ha afegit.

Pablo Casado va voler avançar les eleccions a Castella i Lleó perquè li convenia al seu relat de canvi de cicle per assaltar la Moncloa, i ara està completament en mans de Vox, que té els diputats que li falten al PP per sumar majoria i formar govern. Fins ara el PP ha aconseguit mantenir Vox fora dels governs autonòmics, en part perquè tenia Cs i en part perquè a l'extrema dreta tampoc li ha convingut entrar-hi, però ara sembla que Casado haurà de prendre una decisió transcendental a Castella i Lleó que determinarà el futur de la seva formació política. El PP, doncs, ha de decidir si es lliga definitivament a l'extrema dreta i l'accepta com a soci preferent, allunyant-se així de la praxi dels seus homòlegs europeus de la CDU o fins i tot dels conservadors francesos, o aposta per desmarcar-se'n i competir per l'espai del centre amb el PSOE.

Fa gairebé 45 anys, el 15 de juny del 1977, els electors espanyols van haver de decidir a les urnes què volien fer amb el seu passat recent. No, no m'he equivocat: això del "passat" no és cap errada. En aquell precís context, inquirir pel futur era una quimera en la mesura que, amb l'excepció de les constants vitals del general Franco, tot seguia igual. Existien diverses possibilitats: des d'assumir amb entusiasme el llegat de la dictadura fins a provar d'esborrar-la amb una ruptura clara i inequívoca, passant per l'opció de metabolitzar-la a còpia d'amnèsia, gestualitats ambivalents i símbols envernissats. Amb diferents fraseologies, tonalitats ideològiques i maneres d'exercir el lideratge, aquesta fou justament l'opció guanyadora: els dos primers partits, UCD (6.310.391 vots) i PSOE (5.371.866 vots), van obtenir en conjunt el 63,76% dels vots escrutats. El franquisme explícit d'Alianza Nacional del 18 de Julio, que era la força ultradretana que va obtenir més vots (67.336), Reforma Social Española, les dues faccions de Falange, Fuerza Nueva, etc. van arreplegar ben poca cosa. Enmig de tot això hi havia Alianza Popular. No era un partit de l'extrema dreta tronada però tampoc combregava, evidentment, amb l'opció amnèsica d'UCD o el PSOE. Els votants els identificaven amb el franquisme "bo", és a dir, amb una idealització de la dictadura basada en identificar la formació d'una classe mitjana extensa que abans no existia amb les polítiques econòmiques de la dècada de 1960. Resulta, però, que dins d'aquella Alianza Popular hi havia des de la democràcia cristiana toveta de López Rodó fins a la dreta pura i dura de Fernández de la Mora. Van obtenir 1.504.771 vots, el 8,21% del total, 200.000 vots menys que el Partit Comunista d'Espanya.

El PSOE sosté que votar les seves candidatures és "garantia" que Vox no entri a les institucions, però ni tan sols es plantejarà facilitar un govern del PP per impedir-ho a Castella i Lleó. L'abstenció dels socialistes és una fórmula que possibilitaria que el candidat del PP, Alfonso Fernández Mañueco, pugui governar en solitari i no lligar-se al partit de Santiago Abascal. Hi ha fins i tot veus dins del PSOE i dins de Castella i Lleó que ho plantegen obertament, com la de l'alcalde de Valladolid i exportaveu de l'executiva del PSOE, Óscar Puente, mentre que Ferraz ho descarta. "Aquest escenari l'ha propiciat el PP portant els ciutadans a unes eleccions interessades on buscava governar en solitari a risc que l'extrema dreta entrés al govern", ha argumentat l'actual portaveu, Felipe Sicilia.

Per primer cop en la història, unes eleccions a Castella i Lleó adquireixen interès estatal. La campanya electoral s’ha nacionalitzat i els resultats sorgits de les urnes tenen repercussió més enllà de la mateixa comunitat. El mateix Pablo Casado ha apostat per tenir-hi una intensa presència –no gaire reeixida en termes de comunicació política– i ha aparegut dia sí dia també en un poble o granja del territori castellanolleonès. Però, paradoxalment, i encara que els mitjans no se n’hagin fet gaire ressò, en aquestes eleccions també s’ha parlat dels problemes i les necessitats del territori, de les províncies oblidades. I s’ha fet amb un llenguatge i una aproximació diferents dels dels grans partits, amb una mirada empoderada des de la proximitat. No debades la fragmentació al legislatiu és la més alta de la història: hi ha fins a 8 candidatures.

Diu Santiago Abascal que el seu candidat a les eleccions de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo Frings, "comença a fer cara de vicepresident". Els 13 diputats de l'extrema dreta en les eleccions a Castella i Lleó d'aquest passat diumenge fan que el president en funcions, Alfonso Fernández Mañueco, hagi de canviar de soci: de Francisco Igea (Cs), amb qui va pactar el 2019, a dependre ara de Vox, que ja ha advertit que vol formar una coalició de govern. Si fructifica aquesta nova aliança, el nou company de viatge de Mañueco seria aquest fins fa poc desconegut advocat de Burgos, de 30 anys, que abans de començar la campanya electoral va haver d'esborrar tuits masclistes i homòfobs que no li han passat factura a les urnes.

La jugada no ha sortit com volia el PP. Alfonso Fernández Mañueco va guanyar ahir les eleccions a Castella i Lleó i pot mantenir el govern, però queda lluny de la majoria absoluta i s’entrega als braços de Vox, el fantasma de Pablo Casado. El president del partit d’extrema dreta, Santiago Abascal, va afirmar ahir que exigirà formar una coalició –seria el primer executiu on entra Vox a l’Estat–. “Vox té el dret i el deure de formar govern a Castella i Lleó”, va assegurar, després d’assenyalar la “cara de vicepresident que se li està posant a Juan García-Gallardo”, el cap de llista. Amb 13 escons va protagonitzar el salt més important de la nit –en tenia només un– i guanya força per a la negociació amb el PP. Un augment proporcional a la caiguda de Cs, que cau de 12 a un escó.

De camí cap a Burgos els tons cromàtics canvien. El groc i el marró fosc deixen pas a un verd i marró més argilós, una paleta més pròxima als paisatges cantàbrics i bascos. Travessem Palència, on també hi ha una fàbrica de Renault, i arribem a la ciutat que Vox va triar per fer l’acte inicial de campanya, als peus de la famosa estàtua eqüestre del Cid. Burgos és la província catalana de Castella i Lleó, amb una renda per càpita de 30.000 euros. El seu secret és l’elevat pes de la indústria, que representa més d’un 30% del PIB (a Catalunya no arriba al 20%). Hi destaquen empreses del sector de la indústria auxiliar de l’automòbil com el grup Antolín, que ja és una multinacional present a 26 països, i del sector aeronàutic, com Aciturri, situada a Miranda de Ebro, tocant al País Basc.

Hi ha un acudit sobre El Bierzo que diu més o menys així: "Els de Lleó no suporten els de Castella, els del Bierzo no suporten els de Lleó, i els de Ponferrada no suporten els de Villafranca". Als confins de Lleó, tocant a Galícia, trobem una comarca que ha desenvolupat una identitat i una imatge de marca pròpia, molt lligada al món del vi i els productes de la terra. El Bierzo és zona de frontera, se senten molt pròxims a Galícia i fins i tot en alguns pobles es parla gallec, i després de veure com es desmantellava la indústria pesant que depenia de la mineria, s’ha reinventat cap al turisme enològic i sostenible.

La primera parada de la nostra ruta és la població de Peñafiel, a la província de Valladolid, un dels bressols de la DO de la Ribera del Duero. Es tracta d’un municipi de 5.000 habitants, coronat per un castell amb els merlets tan perfectes que recorda els models d’Exin Castillos. Venint des d’Aranda de Duero se succeeixen les vinyes amb unes instal·lacions metàl·liques tan ben arrenglerades que recorden les defenses nazis d’Omaha Beach. A Peñafiel es respira prosperitat. Hi destaca l’edifici del celler Protos, dissenyat per un premi Pritzker com Ricard Rogers i símbol de la puixança de la marca. Els gegants com Protos conviuen amb petits productors com Rubén Ramos, que té un celler amb el mateix nom amb una producció limitada de 60.000 ampolles l’any. Ramos ens explica que la prosperitat s’acaba allà on hi ha el límit de la DO. "Aquí a pocs quilòmetres hi ha pobles que han perdut dos terços de la població, és molt trist".

"Les estadístiques del conjunt de Castella i Lleó les pots llançar a les escombraries, no serveixen per a res. El que hi ha és una profunda divisió entre un est ric i un oest pobre". A l’altra banda del telèfon sona la veu d’algú que està acostumat a explicar realitats econòmiques complexes. Es tracta de José Manuel Gutiérrez, catedràtic de fonaments d’anàlisi econòmica de la Universitat de Salamanca. "L’única cosa que uneix tot Castella i Lleó és la pèrdua de població", explica des de València, on està ara uns dies cuidant del seu pare en un territori amb clima més benigne. Per tant, ell mateix participa, ni que sigui de manera temporal, en aquest èxode que és el gran problema de la regió. Gutiérrez dibuixa tres realitats: les províncies "riques", que són Burgos, Palència, Sòria i Valladolid; les que són "hinterland de Madrid", Segòvia i Àvila, i les "pobres o empobrides", que són Lleó, Zamora i Salamanca, justament les que corresponen a l’antic Regne de Lleó i on ara batega un fort sentiment de greuge comparatiu.

Les eleccions que se celebren aquest diumenge a Castella i Lleó tenen poc a veure amb la realitat del territori i molt amb els càlculs partidistes de Pablo Casado i del candidat del PP a la reelecció, Alfonso Fernández Mañueco. El primer ha situat aquestes eleccions com la primera pedra per construir el seu camí cap a la Moncloa (si la jugada surt bé al juny es podrien avançar les andaluses), mentre que el segon somia repetir l'èxit d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid i poder governar en solitari després d'haver hagut de compartir executiu amb Ciutadans. Les enquestes, però, no garanteixen una victòria esclatant del PP, que fa 35 anys que governa a la comunitat, i podria deixar-lo completament en mans de Vox. Això suposaria un greu problema per a Casado, que hauria de decidir si obre la porta a compartir govern amb l'extrema dreta, cosa que fins ara no ha fet i que insisteix que no farà.

Castella i Lleó parlarà a les urnes diumenge i acabarà amb la incertesa: Alfonso Fernández Mañueco va avançar les eleccions amb el convenciment que en sortiria reforçat i ara el PP aguanta la respiració perquè no només no està garantit un govern en solitari, sinó que en el pitjor dels escenaris el PSOE li podria arrabassar el poder. Les enquestes indiquen que està tot obert. En canvi, el que es dona per segur és el creixement de Vox. Tant se val si són els socialistes –repetició electoral a Espanya el 2019– o els conservadors –anticipades a Madrid i Castella i Lleó– els que posin les urnes perquè hi ha una constant inalterable: l’extrema dreta guanya espai a l'Estat, amb el que això suposa. Un exemple clarivident és la por a investigar els abusos de l’Església en una comissió al Congrés pel tractament que en pugui fer Vox, però també el PP, cada vegada més condicionat pel monstre que ajuda a construir.