La núvia i el bona nit Ventafocs és la primera entrega d’una trilogia sobre les violacions a les dones i els feminicidis de la creadora brasilera establerta a Amsterdam Carolina Bianchi. Segons sembla, la proposta va produir la deserció d'un bon nombre d’espectadors al Festival d’Avinyó. No va ser així al Teatre Lliure. 

El dramaturg i director Jordi Prat i Coll és taxatiu: "Tota la comunitat argentina hauria de venir. Tothom qui va a la festa de l'orgull gai, també. I tothom qui mirava la tele als anys 80. I els fans dels musicals. Els que no ho són, també". El festival Grec posarà punt final els dies 27 i 28 de juliol amb dues funcions de For Evita, un espectacle que és alhora una gran festa pensada perquè el públic surti del Teatre Grec cantant i ballant. Prat i Coll –que els últims anys ha estrenat títols com M'hauríeu de pagar (2020) i Fàtima (2022)– diu que For Evita és "una astracanada musical" que segueix l'estructura d'una missa i que ret culte a Eva Perón.

"Encara està permès tenir esclaus si són presoners", diu el reputat compositor nord-americà David Lang (1957) en la presentació de Prisoner of the state, l'òpera sobre presos polítics que arriba aquest dissabte al Teatre Grec en el marc del Festival Grec de Barcelona després d'estrenar-la a Nova York i al Regne Unit. La peça de nova creació ha estat coproduïda per L'Auditori juntament amb sis prestigioses institucions internacionals: el Barbican Center de Londres, el De Doelen Concert Hall de Rotterdam, la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra Simfònica de Bochum, el Concertgebouw de Bruges i l'Òpera de Malmö. Serà interpretada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la batuta de Ludovic Morlot, que retorna amb aquesta òpera a l'escenari de Montjuïc, juntament amb el cor d'homes del Cor Jove de l'Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música. Com a solistes, la soprano Claron McFadden donarà vida al personatge de Leonora, que es fa passar per vigilant de presó per trobar-se amb el seu amor injustament empresonat, interpretat per Jarret Ott. Davóne Tines assumeix el rol de carceller i Alan Oke el de governador.

Instruccions per fer-se feixista podria ser el títol d’una conferència de Santiago Abascal o de qualsevol dels seus sequaços si no fos perquè l’assaig de la sarda Michella Murgia enuncia al mateix títol el grau d’ironia i de provocació que alberga. El text, publicat per Empúries i del qual Sergi Pompermayer ha fet la traducció i adaptació dirigida per Miquel Gorriz, és al mateix temps una irònica defensa i una contundent denúncia del feixisme i dels seus mecanismes per qüestionar la democràcia i instal·lar-se en el discurs públic amb tota legitimitat. 

Fa uns quants anys, l'artista brasilera Carolina Bianchi es va obsessionar amb Pippa Bacca, una performer italiana que feia autoestop des de Milà fins a l'Orient Mitjà vestida de blanc per difondre la pau a tot el món. El 31 de març del 2008, Bacca va morir estrangulada a mans d'un home que l'havia recollit en una benzinera i que també la va violar. Aquell cas va trasbalsar Bianchi, que un temps enrere també havia patit una agressió sexual després de ser drogada amb boa noite, cinderela, una substància similar al burundanga i que anul·la la consciència. "D'artista a artista em vaig identificar amb Bacca, però també hi vaig reconèixer la violència sexual en comú", explica Bianchi. Així va engegar un procés de creació que la va portar a posar, literalment, el seu cos a disposició de l'espectacle.

Mayte Martín (Barcelona, 1965) té un talent desbordant que ha transcendit tots els intents d'encotillar-la estilísticament. Canta més enllà del flamenc i el bolero fent valer un compromís gairebé religiós amb la música. La seva última aventura és Tatuajes, l'espectacle que porta al Teatre Grec el 23 de juliol a les 22 h, dues hores després del tancament dels col·legis electorals. El repertori del concert és irrefutable: clàssics de Violeta Parra, Víctor Jara, Joan Manuel Serrat, Jacques Brel, Pablo Milanés... I l'acompanyen Nelsa Baró (piano), Guillermo Prats (contrabaix) i Vicens Soler (percussió).

Fa uns anys el director i dramaturg Jumon Erra va trobar-se amb un alumne peculiar a les classes de teatre. L'home estava immers en una profunda crisi matrimonial i, per superar-la, s'havia proposat aprendre a fer riure a la seva dona: per això volia que algú li ensenyés interpretació. Ells dos no es van enamorar, però l'anècdota real va servir a Erra per construir la història d'Un amor particular, una "comèdia tirant a musical" que s'estrena aquest divendres al Teatre Condal, dins el Festival Grec. El dramaturg l'ha escrita a quatre mans amb Daniela Feixas i junts s'han imaginat què passaria si aquell alumne amb problemes de parella fos un empresari d'èxit de l'Upper Diagonal i la professora fos una actriu del Raval en situació precària.

No és teatre. No és dansa. No és música. Ho és tot. És Robert Wilson. Qui l’ha vist algun cop ja ho sap. Perquè és una personalitat escènica que s'escapa de totes les definicions. Des dels anys setanta ha col·laborat amb altres tòtems de la cultura occidental com Lou Reed, David Byrne, Lady Gaga, Heiner Müller, Allen Ginsberg, Arvo Pärt, William Burroughs o Mikhaïl Baríxnikov. Justament al Grec 2017 va presentar entre nosaltres i amb Baríxnikov Letter to a man, una mirada sobre els diaris del mític ballarí Vàtslav Nijinski i dos anys més tard ens deixaria bocabadats dirigint Isabelle Huppert a la vida de la reina d’Escòcia (Mary said what she said). "Huppert, excelsa marioneta per a Bob Wilson", vaig titular aleshores la crítica de l'ARA. I si ho diem és perquè la seva nova visita ens acosta una mirada sobre Ubú rei, d’Alfred Jarry, rememorant els titelles que Joan Miró va pintar per a l’espectacle Mori el Merma, de la companyia La Claca de Joan Baixas i Teresa Calafell estrenat a Palma de Mallorca i al Gran Teatre del Liceu el 1978.

Amb 40 anys de trajectòria interpretativa, Mont Plans (Artés, 1948) és un dels noms de referència del teatre català. Va debutar el 1983 a La Cubana –on va ser, entre molts altres personatges, una de les Teresines–, va saltar a Dagoll Dagom i després ha treballat sota les ordres de directors com Xavier Albertí (amb obres com L’hort de les oliveres) i Sergi Belbel (El temps de Planck, la recent Lali Symon). I quan no ha tingut feina ella mateixa se l'ha buscat i ha aixecat espectacles autogestionats com Cadires. Plans rep aquest dilluns al Teatre Romea el 49è Premi Margarida Xirgu, que reconeix la tasca professional d'una actriu que, amb 75 anys, continua lluitadora i apassionada per tot allò que passa als escenaris.

Marcos Morau ha obert la caixa màgica de la memòria travessada per la fantasia i el talent en una proposta escènica visualment i sonorament aclaparadora. Un espectacle d’alta intensitat de moviment i de gran diversitat d’accions habitades per una mena d’evocacions de personatges de còmic japonès i tot plegat embolcallat en un espectacular disseny de llums i una banda sonora d’enorme protagonisme.

Fa més de tres anys que el director Miquel Gorriz, el dramaturg Sergi Pompermayer i l'actriu Mercè Aránega van començar a treballar en l'adaptació a l'escenari de l'assaig Instruccions per fer-se feixista (Empúries / Seix Barral, 2019), de la italiana Michela Murgia. "El desembre del 2019 estàvem horroritzats. Imagineu-vos com estem ara", diu Gorriz. L'espectacle transforma el text de Murgia en una stand-up conduïda per Aránega. Va passar pel Festival Temporada Alta de Girona i ara es pot veure a La Villarroel de Barcelona dins del festival Grec. Es tracta, segons Gorriz, d'un "monòleg de sàtira social" que relata la transformació d'una dona en feixista i n'analitza els engranatges. "Ella diu: «L'enhorabona, tots podeu ser feixistes. Sigueu feliços, seguiu aquesta moda, és molt còmode»", apunta Pompermayer.

Alguns la identifiquen amb l'Estrellita Verdiales, el mític personatge de Cegada de amor (1994) de La Cubana. Altres, amb l'abnegada i treballadora Nuri de Ventdelplà (2005). Els més joves segurament l'associen a la Lídia de Merlí (2015), aquella mare dura i ofegada per la feina. Els més teatrers, als seus papers en espectacles com Pel davant i pel darrere (2010) i Una gossa en un descampat (2018). Anna Barrachina (Sitges, 1968) s'ha sembrat una vasta trajectòria als escenaris i a les pantalles que es va acabar sobtadament fa uns mesos, quan va decidir deixar la professió. Ara ha tornat amb Nessun dorma, un espectacle d'Eu Manzanares, artista resident a la Sala Beckett. És la història d'una dona que als anys 50 donava sang a canvi de menjar, la seva filla, que treballa netejant cases i teatres, i la seva neta, directora i dramaturga. A l'escenari, Barrachina està acompanyada de Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Tai Fati i Júlia Truyol.

Eu Manzanares ha volgut venjar la seva àvia i la seva mare sota els auspicis del famosíssim fragment de la Turandot de Puccini. A la postguerra l’àvia recorria Barcelona des de Santa Coloma de Gramenet per vendre la seva sang als malvats laboratoris farmacèutics de la part alta a canvi d’un cistell de menjar. La mare netejava la casa de la senyora Borrell i la de la senyora Puig durant tot el dia sense que la donessin d’alta a la Seguretat Social fins que la van acomiadar sense cap indemnització.

Iván Morales (Barcelona, 1979) és un vers lliure del teatre català. Criat en una comuna hippie, educat en el món del fanzín i la contracultura i actor precoç, és una cara coneguda pel públic gràcies als culebrots Poblenou, Nissaga: L'herència i El cor de la ciutat. Durant 30 anys ha actuat en desenes de sèries i pel·lícules, ha estat guionista de cinema (El truco del manco, Mi dulce) i director de grans produccions teatrals (La cabra o qui és Sylvia, Assassinat a l'Orient Express). Però és en la maduresa que ha trobat una veu pròpia i singular il·luminant personatges i històries que han quedat fora del relat oficial i canònic (Jo mai, Sé de un lugar, Esmorza amb mi). Ho demostra Los juegos feroces, el primer volum d'El día del Watusi, l'espectacle que està construint per estrenar al Teatre Lliure el maig que ve i que té un aperitiu els dies 14 i 15 de juliol al Festival Grec, al Paral·lel 62.

Quan la directora i dramaturga Carlota Subirós va rebre la proposta del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Festival Grec d'adaptar a l'escenari La plaça del Diamant, el primer que es va demanar va ser: qui farà de Colometa? Els referents a l'hora de versionar aquest clàssic universal de Mercè Rodoreda són tan potents com les actrius Sílvia Munt a la pel·lícula del 1982, Sílvia Bel al muntatge del 2007 dirigit per Toni Casares al TNC i Lolita Flores en l'espectacle dirigit per Joan Ollé i estrenat el 2014. La intuïció de Subirós va ser "parlar des d'una perspectiva contemporània, des de la multiplicitat i la diversitat" i, per això, va optar per construir una Colometa feta d'onze intèrprets de caràcters, edats i biografies molt diferents. La nova La plaça del Diamant s'estrena aquest dijous al Teatre Grec, farà una segona funció diumenge i després farà temporada a la Sala Gran del TNC a partir del 28 de setembre.

Seguim en el recorregut pels espectacles del Festival Grec amb la trobada entre Emma Vilarasau i Sergi Belbel. Lali Symon és una comèdia força convencional sobre el món de l’espectacle i les relacions familiars. Belbel és un totterreny del teatre (autor, director, traductor i novel·lista) que en els últims tretze anys ha excel·lit més en la direcció que en una autoria que semblava relegada a algun calaix que segur que té. Si bé el 2018 va estrenar quasi clandestinament una hilarant comèdia gamberra (Les roses de la vida) sense gaire recorregut, la seva penúltima obra, Fora de joc, l’havia estrenat al Grec el 2010 sota la direcció de Cristina Clemente al desaparegut Club Capitol.

La nova proposta d’Agrupación Señor Serrano abandona els recursos escènics que definien els seus treballs, com les gravacions de vídeo, l'streaming o les maquetes, però no renuncia a reflexionar sobre qüestions d’actualitat. I sens dubte la intel·ligència artificial (IA) n’és una. Des d’una perspectiva irònica i una mica naïf, els Serrano decideixen iniciar un diàleg amb una IA a la qual, d’entrada, se li pregunta com construir un espectacle, per després prosseguir en la conversa deixant la iniciativa a la IA, que proposa accions que ja no tenen a veure amb l’espectacle però sí amb la societat. La IA és menys intel·ligent i més artificial, i les seves respostes resulten en general poc engrescadores i molt pertorbadores. Per exemple, quan assegura que sobre la mateixa qüestió té un ventall de respostes perquè triïs la que més et convingui. Tot plegat, en un viatge cap a l'illa del títol, metàfora de l’individualisme que cal arraconar si volem un futur per a tots plegats. Un nosaltres en lloc del jo.

Marcos Morau (Ontinyent, 1982), coreògraf i director de la companyia barcelonina La Veronal, és el nom més important de la dansa contemporània a l'Estat i un dels artistes més sol·licitats i prestigiosos de l'escena europea. Ho demostra que al març va ser nomenat coreògraf resident de l'Staatsballet Berlin, la formació més gran d’Alemanya (amb 80 ballarins!), una feina que compaginarà amb la seva companyia i altres encàrrecs (amb la Nederlands Dans Theater, el Ballet Nacional d'Espanya i un llarg etcètera). Aquest estiu torna a jugar a casa, al Festival Grec, on estrena el primer muntatge pensat per a joves, Firmamento (del 13 al 15 de juliol, amb entrades exhaurides).

Fins als 11 anys, Txana Bane Huni Kuin va viure sense sabates. "Era una persona de la selva. Vaig aprendre a pescar, a plantar, a caçar, la ciència de la selva i la història de la meva comunitat, Huni Kuin. El meu avi em va ensenyar els cants ancestrals, què significava cada música i com tot allò formava part de la meva identitat, de qui era jo", explica. Els Huni Kuin (que significa "la gent de la terra" en la seva llengua) són un poble indígena de l'Amazones que viu entre el Brasil i el Perú. La música és, per a ells, un element imprescindible que els acompanya en els moments de celebració, però també quan senten dolor o ho passen malament. "Quan algú està malalt, s'adreça al guaridor, que li canta cançons sagrades per sanar-lo. De petit, quan tenia febre o grip, el meu avi me les cantava. Les vaig aprendre d'ell", assenyala Txana Bane Huni Kuin. Ara és ell qui s'encarrega de dur a terme aquest paper de xaman a la comunitat. "Les cançons serveixen per harmonitzar el nostre cos, per equilibrar-lo amb la natura i per fer-lo més fort. Cada vegada hi ha menys ancians a la comunitat capaços de transmetre aquest coneixement. Jo l'he estat estudiant i ara el vull traspassar als meus fills i als meus nets", diu.

Després d'unes setmanes a primera línia d'actualitat –primer per l'entrevista incendiària amb Xavier Graset, després pel conflicte amb l'Antic Teatre–, Juana Dolores Romero Casanova ha arribat aquest dijous al Festival Grec amb les entrades exhaurides i llista d'espera. L'artista ha estrenat Hit me if I'm pretty o la princesa moderna, un espectacle fet en coproducció entre el Grec, l'Antic Teatre i el Temporada Alta que va poder-se veure al festival gironí la tardor passada i que encara no havia arribat a Barcelona. Si bé l'essència del muntatge es manté respecte a la versió que va presentar a Girona, Juana Dolores n'ha retallat la durada, no es menja un retrat de la infanta Elionor i al tram final de la peça hi ha incorporat els maltractaments que va patir per part d'una exparella. Aquesta violència queda plasmada a través de la lectura d'una declaració policial, escrita en tercera persona.