¿La violència masclista és universal? ¿Hi ha una pulsió dels homes per agredir les seves companyes? Són dues preguntes que s'han plantejat al debat que aquest dimarts, coincidint amb el Dia Internacional per l'Erradicació de les Violències contra les Dones, ha organitzat l'Institut d'Estudis Catalans en col·laboració amb el diari ARA. Si no és inherent a l'espècie humana, atès que hi ha cultures aïllades i minúscules en què les dones no estan subordinades, sí que hi ha una història que al llarg de segles ha fabricat estereotips de gènere en què l'home s'ha situat en una posició predominant.

"Per a la Inés, aquells van ser els tres dies més llargs i aterridors de la seva vida". En la nova campanya del ministeri d'Igualtat per a aquest 25-N, Ester Expósito narra el que és una història de terror real per a moltes dones del país. L'actriu espanyola explica un cas fictici de violència vicària, escrit per l'argentí Hernán Casciari, en el qual un pare segresta la seva filla amb l'objectiu de fer mal a la seva exparella i obligar-la a tornar amb ell.

L'any passat disset dones a tot l'Estat van ser denunciades per suposadament haver presentat una denúncia falsa en un procediment per violència masclista. Només un cas va acabar en condemna per a la denunciant. Això representa únicament un 0,0005% de les 199.094 víctimes que van acudir als jutjats de violència sobre la dona. Les dades de la Fiscalia mostren en tota la seva sèrie històrica –des del 2009– que els casos de denúncies falses en violència masclista són estadísticament irrellevants, mil·lèsimes parts del total de casos. Amb tot, el mite al seu voltant moltes vegades continua sent una arma llancívola contra les víctimes.

No recorda quantes nits la seva parella la va despertar mentre dormia per tenir sexe. Natàlia Ruiz hi responia, malgrat que en més d’una ocasió s’hauria girat, però almenys així ell “no donava la tabarra més”. En altres ocasions, ell li havia retret que “mai en tingués ganes” o l’havia responsabilitzat que “no se li aixequés”. De tot allò fa 10 anys, però no ha estat fins fa poc quan Ruiz ha entès que el comportament del seu ja exmarit encaixa amb el concepte de violència sexual, una de les agressions masclistes que menys emergeixen, i encara menys, quan el perpetrador és la parella. La infermera Teresa Echeverría atén víctimes de violència sexual a urgències a l’Hospital Clínic de Barcelona, i a partir de la seva experiència certifica que és un fenomen “superinvisibilitzat”: primer, perquè l’agressor fa valer la confiança i, segon, perquè “planeja” l’agressió prèviament. Tots els seus moviments se centren a “aconseguir la submissió de la dona en el moment i de la forma en què ell vol tenir relacions sexuals”, assenyala l’experta.

L’hora d’assenyalar els agressors. De no callar i no tenir por de parlar. El 25-N, el Dia Internacional per a l’Eliminació de les Violències Masclistes, ha tornat a treure milers de dones al centre de Barcelona, aquest cop per cridar que la “vergonya i la por canviïn de bàndol”. La jornada de lluita i de denúncia s’ha vist entelada per l’assassinat d’una nena de 15 anys per la seva parella de 17 anys a la localitat alacantina d’Oriola. El crim –encara més impactant per l’extrema joventut de víctima i assassí– eleva a 42 les víctimes mortals pel masclisme aquest any (1.286 des del 2023) a l'Estat. El crim mostra que el masclisme no té edat i, subratlla la preocupació que són les generacions més joves les que abracen més la norma del patriarcat, en part, pel gran altaveu que suposen els influencers d’extrema dreta.

Les agressions sexuals han tornat a augmentar un altre any a Barcelona. Ho constaten les dades de l'Hospital Clínic de Barcelona, que en aquests 10 mesos de l'any ha atès 624 persones, un 6,3% més que en el mateix període de l'any passat. D'aquestes, 548 són dones i 76 homes, i en el 99% dels casos els agressors són identificats com a homes.

Per a les que pateixen violència física, psicològica i sexual de la parella i de la família. Per a les que són assetjades pels companys de feina i pels desconeguts, al món acadèmic, cultural i esportiu. Per a les que són discriminades per la seva identitat de gènere, pel seu pes corporal, pel color de la seva pell i pel seu origen. Per a les malaltes i les discapacitades. Per a les que no tenen papers i per a les que viuen al carrer. Per a les víctimes de les guerres. Per a les assassinades. "Per a totes les dones: s'ha acabat!", han cridat aquest dissabte a Barcelona Dolo Pulido i Marisa Fernández, membres de l'espai Novembre Feminista, la xarxa de col·lectius en defensa dels drets de les dones que encapçala la manifestació central del 25-N, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. "Ens hi va la vida", han clamat des de l'escenari instal·lat a la plaça Universitat, i han afegit que les violències masclistes són estructurals, colpegen de manera diferent, però afecten totes les dones.

Adherència, despreniment i supervivència. Definides per María Jesús Cala, professora de la Universitat de Sevilla, són tres estratègies que les dones fan servir quan pateixen una situació de violència masclista per conservar i millorar una relació tòxica que les domina i aïlla. Els rols tradicionals de gènere, la idealització de l'amor romàntic, la creença del jo et canviaré, la justificació de comportaments abusius o el sentiment de culpa i vergonya d'aquestes dones s'alien fins que la víctima normalitza la situació o s'hi adapta. 

La violència masclista s'ha cobrat la vida de 14 dones a Catalunya en els 11 mesos que portem de 2023. Vuit menors han quedat orfes a causa d'aquests assassinats, segons les dades del departament d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat. En la majoria dels casos no hi havia denúncies prèvies entre la parella, una constant en violència masclista per diferents motius, com la por de la dona a assenyalar el marit o pare dels fills, la falta d'alternativa, la desconfiança amb el sistema o senzillament, perquè no s'identifiquen com a víctimes. Gairebé la totalitat dels assassins han ingressat preventivament a la presó. Darrere de cada crim s'hi amaga la història d'una dona amb noms i cognoms, i en alguns casos les seves criatures.

Viuen a 50 metres de distància. Se’l troba cada dos per tres pel carrer. Ella perquè participa activament en els esdeveniments culturals del municipi, ell perquè hi anava amb la càmera. L’Anna Maria no podia més. Portava més de 45 anys amb el dolor dins. Quan tenia 12 anys, mentre anava a casa dels tiets per jugar amb els seus cosins, ell va aturar-la i la va agredir sexualment en un portal d’una casa de Valls. En acabar, ell, que llavors superava la vintena, va dir-li que no ho expliqués a ningú. I el silenci va durar més de quatre dècades, un temps durant el qual l’agressor ha fotografiat desenes de cops l’Anna Maria en festes i actes culturals.

Creix el negacionisme de la violència masclista entre els joves espanyols. En tan sols quatre anys, el nombre d'homes entre els 15 i 29 anys que consideren que les agressions masclistes són "un invent de gènere" s'ha gairebé doblat i han passat del 12% al 23%, és a dir un de cada quatre. Pel que fa a les noies que tenen aquesta mateixa apreciació l'augment encara és més considerable i en el mateix període han passat del 5,5% del 2019 al 13,2%, més del doble d'increment.

Una xarxa de punts liles per tot Catalunya per alertar de violències masclistes. És una de les 222 accions que planteja el primer pla nacional de prevenció de violències masclistes que aquest dilluns ha presentat la consellera d'Igualtat i Feminismes, Tània Verge, que l'ha qualificat de "punt d'inflexió sense precedents" respecte a les nombroses "actuacions fragmentades, puntuals i poc dotades de recursos" que s'han fet els últims anys amb l'objectiu de prevenir les agressions i protegir les víctimes. En dos anys, s'invertiran uns 43 milions d'euros.

Gairebé 3 de cada 10 dones (28,7%) entre 16 i 74 anys que han tingut parella han patit violència masclista a Espanya. La incidència és encara més gran entre les de la franja més jove, les menors de 30 anys, en què s'arriba a 4 de cada 10. Són dades de la primera Enquesta Europea de Violència de Gènere, que xifra en 4.806.054 les dones que diuen haver estat víctimes de violència de gènere, que fa referència a aquella que exerceixen la parella o l'exparella i que s'emmarca dins la llei del 2004. Dels tres tipus de violència, la psicològica és la que té més prevalença, tot i que en la majoria dels casos a les agressions físiques i sexuals hi ha pressions psicològiques associades.

En el seu tercer any en funcionament, la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l'Adolescència de la Vall d'Hebron, batejada com l'equip EMMA, ha atès 314 infants i joves. La majoria de pacients (80%) són noies que han patit agressions sexuals i la petjada psicològica que els deixa aquesta experiència traumàtica és profunda: gairebé dos terços arriben a la consulta amb un trastorn de salut mental. Una de cada tres experimenta els símptomes habituals d'un trastorn d'estrès posttraumàtic, una patologia identificada per primer cop entre combatents de guerra. Per a les víctimes d'agressions sexuals, el trauma és semblant: pateixen records intrusius, malsons recurrents i insomni, viuen amb desgrat activitats que abans gaudien, amb una angoixant sensació de desconfiança, símptomes depressius i, fins i tot, tenen ideacions suïcides.

Joshua Alonso Mateo no apareix a les estadístiques oficials de violència masclista perquè quan la seva mare va morir assassinada ell ja era major d'edat. El 20 de febrer del 2017 va rebre una trucada alertant-lo que la casa familiar havia esclatat per un incendi que havia provocat l'exparella de la seva mare. Sesé Mateo, sindicalista feminista de 52 anys, i el seu agressor van morir junts en un atac masclista que l'agressor havia preparat a consciència. A Alonso la vida li va canviar per sempre més, i als 25 anys es va fer càrrec del seu germà de vuit (fruit de la relació de la mare amb el que va ser el seu assassí). I a més de la pena per la pèrdua, va haver de treure forces per denunciar que la família, els que queden, també són víctimes de la xacra. Unes víctimes invisibilitzades.

Quan va arribar a la casa d’acollida, la Yuleisy (demana que no se'n publiquin els cognoms) va estar gairebé les dues primeres setmanes tancada a la seva habitació. Refent-se de l’infern que van ser els últims dos anys amb la seva parella, que havia desplegat contra ella tot el ventall de la violència masclista: la sexual, la física, l’emocional i també l’econòmica. Va necessitar quinze dies tota sola –explica cent dies després– per recompondre's per dintre i per fora: ha guanyat l’autoestima i el pes perduts, però és conscient que la seva recuperació serà un procés llarg. “Com a mínim de tres anys”, apunta Irene Andrés, directora de projectes de l’Associació In Via, que gestiona places residencials per a dones i criatures que han patit violència.

"Guapa!", crida cada matí. Amb la mirada li repassa el cos de dalt a baix. Se la follaria. No té cap intenció de tenir-hi una conversa, només de follar-se-la. Ell a ella. Ella no cal que faci res. Només cal que posi el cos. Com el posa cada matí que surt de casa i l’ensenya a tothom. No se n’amaga. Per això ell considera que li pot llançar una floreta. De fet, està convençut que ella ho espera. Encara que ni se’l mira quan ell crida. "Les dones que estan bones són massa cregudes", pensa. Però en realitat se li'n fot com sigui. De fet, l’excita que vagi de dura. Li agraden les dones fortes. El posen calent. La setmana passada va veure com sortia de casa seva amb un altre home. Aleshores no li va dir res. 

La fragilitat seria la propietat que fa que un material es trenqui amb facilitat. I crec que és la definició perfecta per entendre la confiança de moltes dones que han estat víctimes de violències sexuals en el sistema judicial.

"Quan us poseu així em venen ganes de ficar-vos-la", "quines cuixes!", "quan us ajupiu m'entren ganes de..." Són alguns dels improperis i insults masclistes que els jugadors de l'equip juvenil de futbol sala de l'AE Vallirana van proferir a les jugadores del Club Vòlei Esplugues, noies d'entre 14 i 17 anys, aquest diumenge durant un partit. Ho ha denunciat el club en un comunicat a les xarxes socials, en què ha relatat la situació deplorable i dolorosa viscuda per les seves esportistes en un partit de la tercera divisió juvenil femenina disputat al Poliesportiu Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La duresa de la situació va enfonsar les jugadores, que van acabar tremolant i plorant. Han necessitat l'ajuda psicològica facilitada pel club.