El Tribunal Suprem ha rebaixat de 12 a 7 anys la condemna a presó d'un home que va violar, juntament amb dos més, una noia el juliol del 2019, quan ella tenia 17 anys, a Manresa. En aplicació de la llei del només sí és sí, que és més favorable per al condemnat que la llei vigent en el moment dels fets, la sala penal ha dictat una sentència que estima el recurs de l'acusat contra la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que en va confirmar una altra de l'Audiència de Barcelona. Els fets es remunten al 13 de juliol del 2019, quan la víctima va anar a casa dels acusats, a qui acabava de conèixer, per sopar i "fer temps" fins que fos l'hora d'anar a una festa. Un cop allà, els processats van aprofitar-se de la seva vulnerabilitat per violar-la per torns després d'haver-li ofert prèviament begudes alcohòliques i haixix.

El Tribunal Suprem avala les rebaixes de pena a agressors sexuals, en aplicació de la llei del només sí és sí. El ple de la sala segona, formada per quinze magistrats, deliberava des d'aquest dimarts 29 recursos de la Fiscalia i de condemnats per delictes sexuals dictats per diferents audiències provincials. Els magistrats han decidit rebutjar-los tots, amb una única excepció, perquè hi havia un error. A més, en 27 de les 29 revisions els jutges han conservat la unanimitat i només en un s'han anunciat vots particulars.

Va ser Félix Tezanos, president del CIS, el que va alertar Pedro Sánchez que les rebaixes de penes a agressors sexuals propiciades per la llei del només sí és sí s'estaven convertint en una sagnia de vots. Abans d'això el PSOE confiava que serien quatre casos puntuals i que seria una tempesta d'un dia. L' escalada de rebaixes va portar el PSOE a reaccionar i aviat es va veure que seria difícil arribar a un acord. Per què? Doncs perquè Podem considera que la llei del només sí és sí és la seva gran bandera i que no pot cedir. Llavors és quan arriba a una mena de pacte implícit: no hi haurà acord, però tampoc es trencarà el govern. I així s'arriba a la situació inèdita d'aquest dijous, en què el soci majoritari del govern s'alia amb l'oposició per modificar una llei del seu soci minoritari. I, a sobre, la ministra rectificada, Irene Montero, es manté en el seu lloc com si no hagués passat res.

L'aplicació de la llei del només sí és sí ha comportat centenars de rebaixes de penes –l'últim recompte està en més de 900– i també la pitjor crisi en el si del govern espanyol de tota la legislatura. El desacord entre PSOE i Unides Podem es va convertir en irreversible ja fa unes setmanes i aquest dijous s'ha consumat. El Congrés ha aprovat la reforma en solitari dels socialistes que pretén aturar les rebaixes de condemnes amb els vots del PP, del PNB i el PDECat; l'abstenció de Junts i l'oposició d'Unides Podem i els socis d'investidura com ERC i EH Bildu (Vox no ha votat). Un esquema que es repetirà la setmana que ve al Senat quan es validi finalment la nova norma. Com s'ha arribat fins aquí? ¿Servirà el nou text per solucionar el problema?

La reforma de la llei del només sí és sí està més a prop d'aprovar-se gràcies a l'aliança entre el PSOE i el PP. A la comissió de justícia del Congrés s'ha aprovat aquest dilluns la nova ponència amb el suport dels dos grans partits de l'Estat, a més del PNB i Cs, mentre que Unides Podem, Esquerra, EH Bildu i Vox hi han votat en contra. Junts s'ha abstingut. Socialistes i conservadors han mantingut converses els últims dies i han fet alguns retocs que, si no hi ha cap sorpresa d'última hora, portaran el PP a votar a favor del text dimarts en comissió i dijous al ple.

El pols entre Unides Podem i el PSOE per la reforma de la llei del només sí és sí es manté. El grup lila ha presentat aquest dilluns les seves pròpies esmenes per canviar la proposició de llei que van impulsar els socialistes a principis de febrer. El text va en la línia del que el ministeri d'Igualtat ha anat defensant les últimes setmanes i que passa per suprimir el subtipus agreujat en cas que hi hagi violència i intimidació i situar aquestes dues circumstàncies com a agreujants. L'objectiu, segons Unides Podem, és mantenir el model del consentiment, és a dir, que l'agressió sexual giri únicament sobre la manca de consentiment. La proposta dels liles està en sintonia amb les esmenes que ERC i EH Bildu ja van registrar la setmana passada, i ja ha rebut el no rotund del PSOE.

A Eugenio Scalfari, fundador i director del diari italià La Repubblica, li van preguntar un cop en què consisteix un diari ("Dottore, cos'è un giornale?", li van dir). Conservo la seva resposta emmarcada a la memòria. “Un diari –va respondre– és la crònica quotidiana de la lluita pel poder”. No sé si un director anglès o alemany hagués contestat de la mateixa manera, perquè la descripció de Scalfari em va semblar que reflectia sobretot la intensitat amb què la lluita per ocupar espais de poder es produeix i es viu a Italià des de sempre. Però al mateix temps la vaig trobar molt precisa, perquè al darrere –o al davant– de la major part de les notícies publicades –i de les amagades– hi ha usualment el batec d'un conflicte de i pel poder. Dic tot això pel caràcter i el to que estan agafant els diaris, i els informatius en general, en els darrers dies, en què l'obligada crònica política és la d'una febril lluita pel poder.

El que havia de ser un passeig triomfal de Pedro Sánchez per acabar la legislatura acabarà essent un camí d’espines. El president espanyol havia imaginat arribar al final del mandat fent lluir la presidència de torn de la Unió Europea, prevista per al segon semestre d’aquest any, però la realitat s’ha imposat als desitjos.

1. D’on venim? Patriarcal, racial, religiós, nacional, matrimonial, econòmic, social, imperial, colonial: la llista dels supremacismes que han articulat el món és inacabable. Tanmateix, es dona la particularitat que tots clouen en un: el patriarcat que estructura tots els altres. I em sembla que és un recordatori necessari si no ens volem confondre en els debats actuals.

El Congrés de Diputats ha estat aquesta tarda testimoni de la crisi més profunda que ha viscut fins ara el govern de coalició espanyol. La tensió havia anat in crescendo els últims dies i era previsible que l'hemicicle de la cambra baixa es convertiria aquest dimarts en un ring de batalla entre el PSOE i Unides Podem. Els dos grups han escenificat el que ja fa algunes setmanes verbalitzen en públic: que, ara per ara, les posicions són irreconciliables per reformar la llei del només sí és sí. Cap partit s'ha estalviat dards contra l'altre durant el debat, malgrat que encara són socis de govern. S'han llançat acusacions de traïdoria i d'immaduresa, mentre el PP es mirava l'espectacle des de l'altra banda de l'hemicicle. De fet, els vots dels populars han servit al PSOE per començar a tramitar la seva reforma, una aliança que encara ha acabat d'agreujar més la crisi entre socis.

Si els últims 8-M el feminisme ja havia arribat amb una certa divisió al carrer, al d'aquest any s'hi sumarà un govern espanyol partit pel mig per la reforma de la llei del només sí és sí. Si no hi ha un acord d'última hora, PSOE i Unides Podem evidenciaran la seva fractura al Congrés tot just la vigília del 8 de març, quan la cambra baixa ha de debatre si comença a tramitar la reforma del PSOE que no subscriu el ministeri d'Igualtat d'Irene Montero. De fet, els liles ja van anunciar la setmana passada que hi votarien en contra mentre no hi hagi un acord i, per tant, els socialistes hauran de tirar endavant la seva iniciativa amb els vots del PP, que ja ha garantit el seu sí. Una imatge que, tot i els intents de treure-hi ferro, el PSOE voldria evitar.

Els tribunals catalans han rebaixat 49 condemnes a agressors sexuals en aplicació de la llei del només sí és sí, de les quals un mínim de cinc han comportat excarceració. La nova llei posa al centre el consentiment i elimina la distinció entre abusos i agressions, però modifica la forquilla de penes per a aquests delictes que passa a ser de 4 a 12 anys de presó en comptes d'entre 6 i 12 anys que hi havia fins ara. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha fet públiques aquest dijous les dades de què disposa sobre les revisions de sentència que s'han produït arreu de l'Estat, amb xifres territorialitzades, si bé no tots els tribunals superiors autonòmics ni les audiències provincials han facilitat tota la informació. Per exemple, Lleida i Tarragona només han informat de casos de rebaixes de condemnes, però no d'excarceracions, i en el cas de Tarragona tampoc el nombre total de sentències que s'han revisat, hagin comportat o no reduccions de pena. A l'Estat, la suma arriba a les 721 rebaixes de condemna i 74 excarceracions.

La llei orgànica 10/2022 de garantia de la llibertat sexual és una bona llei en la qual es regulen qüestions com ara la prevenció, la sensibilització i l'assistència integral a les víctimes. Però, malauradament, tot això ha quedat amagat sota la denominació llei del només sí és sí, amb la qual es resumeix la reforma del Codi Penal introduïda en una de les disposicions finals de la llei.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, és esmunyedís com una anguila i a les sessions de control al Congrés ho demostra cada setmana. Just quan el seu executiu està vivint l'enèsima crisi interna per la reforma de la llei del només sí és sí, la dreta no aconsegueix posar-li el peu al coll. I això que la portaveu popular, Cuca Gamarra, ho ha intentat de valent traient a col·lació l'excarceració del "violador del portal de Lugo" i barrejant-ho amb Catalunya. "Tanta pressa per reformar la llei per als seus socis independentistes i tanta parsimònia per mitigar els efectes perniciosos de la llei del només sí és sí", li ha etzibat.

En les relacions sexuals, el consentiment permet que la persona controli l'accés dels altres al propi cos. El consentiment és l'element que marca la diferència entre el sexe i els delictes contra la llibertat sexual al Codi Penal espanyol. La seva absència ja es reconeixia com un element necessari del delicte de violació als codis penals del segle XIX. Per tant, no és cert que hàgim hagut d'esperar fins a la Llei de Protecció Integral de la Llibertat Sexual per posar el consentiment al centre, com repetidament es diu des del ministeri d'Igualtat. Sempre hi ha estat. El que sí que ha canviat, i de manera radical, és com s'ha d'entendre el consentiment. Si el model anterior partia de la disponibilitat per definició del cos femení, llevat que la dona digués que no, el model basat en el consentiment afirmatiu parteix del supòsit contrari, la indisponibilitat per principi llevat que la dona manifesti el seu assentiment. La fórmula del consentiment afirmatiu incorpora, en el fons, una obvietat: només hi pot haver exercici lliure de la sexualitat si és consentit per les parts; no necessàriament desitjat, però sí, almenys, acceptat com a manifestació d'una voluntat lliure en el context de les condicions circumdants, ja que la coerció sexual, l'engany, la diferència d'edat, l'estat d'embriaguesa, la desigualtat econòmica, la diferent posició social, la dinàmica relacional… són factors que poden qüestionar la validesa del consentiment. A l'emfatitzar el diàleg recíproc, el model del consentiment afirmatiu anima les parts a expressar allò que volen i a prestar atenció al que vol l'altre. No cal una comunicació verbal, perquè la no verbal també és indicativa de la voluntat, com guiar la mà de l'altre a la zona on un vol que el toquin, plorar en silenci o intentar apartar les mans que s'hi acosten. El nou model té l'avantatge afegit que centra l'atenció en l'autor: en lloc de preguntar a la víctima si va consentir o no, per què no s'hi va oposar activament o quines empremtes va deixar la violència al seu cos (si ho va fer), cal preguntar a qui va iniciar el contacte sexual si ho va negociar amb l'altra persona i va arribar a un acord sobre el que hauria de passar, si es va parlar de la contracepció, si es va interessar pel que li agradava o ella li ho va dir, si li semblava que gaudia o que no ho feia. És responsabilitat de cadascú assegurar-se que l'altra part ha manifestat lliurement per actes exteriors, concloents i inequívocs, d'acord amb les circumstàncies concurrents, la voluntat expressa de participar en l'acte sexual.

Aquests dies molts mitjans i polítics de dretes s'han dedicat a construir un nou terror sexual: “S'està excarcerant violadors!”, “La seguretat de les dones està compromesa!”. Els partits del govern hi han respost amb campanyes de comunicació en què el que importa és salvar vots o barallar-se entre ells per marcar diferències davant de les imminents eleccions. Si aquest cas evidencia alguna cosa, és un tret de la política contemporània: que la veritat no importa, sinó que es construeix a cop d'argumentari. Sembla que el resultat serà un nou enduriment penal en un país que té una de les poblacions carceràries més nombroses de tot Europa mentre manté índexs de criminalitat molt baixos.

La relliscada de la ministra de Justícia, Pilar Llop, a la Cadena SER quan va dir que n'hi ha prou amb una ferida perquè una dona demostri que ha estat violada amb violència i intimidació; i la de l'autor de la seva contrareforma a Cuatro quan va dir que la llei del només sí és sí t'obliga a despertar la teva dona per poder tenir sexe amb ella, han tirat per terra bona part dels relats construïts.