Habitualment tenim entès que la democràcia funciona per cicles. Una estona a dalt, una estona a baix. Però la norma sembla que s'està trencant darrerament, i els moviments electorals agafen tendències d'aparença innovadora. Passem, en definitiva, una fase de democràcia vacil·lant, cosa que fa els canvis particularment impredictibles. Ho demostren els resultats de les darreres confrontacions. El 28 de maig de l'any passat el PP va recollir una bona collita i pràcticament tothom va creure que Pedro Sánchez tenia els dies comptats a la Moncloa.

Com diu bé Ana Pontón, és un error llegir els resultats de les eleccions gallegues extrapolant-los a la política estatal, per bé que això sigui el que fa tothom. 

Fins fa dos anys, Alfonso Rueda (Pontevedra, 1968) era l'home a l'ombra d'Alberto Núñez Feijóo, el gestor que portava a l'esquena el pes del govern de la Xunta. No va ser fins que l'expresident gallec va fer el salt a la política estatal que Rueda va sortir de la rereguarda per fer un pas endavant i rellevar Feijóo a la presidència del govern de Galícia. Des de llavors, el dirigent gallec ha hagut de forjar el seu propi estil, el que al partit anomenen "l'estil Rueda", per aconseguir deixar de ser vist com el número dos de Feijóo. Rueda no té el carisma del seu predecessor (ell apel·la al sentidiño gallec), però una majoria de gallecs han premiat la seva gestió a la Xunta, primer des d'una posició més discreta i des de fa dos anys ja com a president. Han avalat, així, que sigui ell qui mantingui l'hegemonia del PP i agafi el relleu de Manuel Fraga i Alberto Núñez Feijóo.

“És com si Santiago sencera hagués desaparegut”, repeteix Democracia Ourensana. Durant les darreres dècades, la província d'Ourense ha perdut més de 150.000 habitants, i l'envelliment de la població no augura millora. Quan un neix aquí aprèn a normalitzar-ho, com si els cartells d'“En venda” fossin part del paisatge. Però el dolor no se'n va mai: i aquest sentiment de greuge, nascut de l'abandonament, no empeny una resposta política des de l'esperança, sinó des de la provocació, des del rebuig.

Derrotat el 23 de juliol, Alberto Núñez Feijóo esprem al màxim la victòria a Galícia amb l'objectiu de desgastar Pedro Sánchez aprofitant que el PSOE va patir diumenge els pitjors resultats històrics a la comunitat. "Hem guanyat a la irresponsabilitat del partit de Sánchez, que es va encomanar als nacionalistes", ha celebrat el líder del PP, que ha participat en la junta directiva del PP gallec al costat del guanyador, Alfonso Rueda. Però Feijóo no ha esmentat l'amnistia, i això que una membre de la seva direcció, Noelia Núñez, exigia aquest matí al PSOE que retirés la llei després del revés electoral. La portaveu de Ferraz, Esther Peña, rebutjava en roda de premsa que l'amnistia tingui vinculació amb els resultats gallecs: "El transvasament de vot ha anat al BNG, que és clarament sobiranista i partidari de l’amnistia".

O noso dia chegará, es podia llegir dissabte a la graderia d’animació de l’estadi de Balaídos en el partit entre el Celta i el Barça. Amb desenes de banderes estreleiras (estelades), els aficionats no es referien a la sort dels futbolistes, sinó a la del Bloc Nacionalista Gallec. Podia ser aquest diumenge, però el dia no ha arribat i no hi ha hagut tomb històric a Galícia. El PP suma la cinquena majoria absoluta consecutiva amb 40 diputats, dos menys que els que va aconseguir Alberto Núñez Feijóo fa quatre anys, frena els vents de canvi i Alfonso Rueda continuarà a la Xunta. El BNG aconsegueix els seus millors resultats, amb 25 escons –en guanya 6–, en detriment del PSdeG, que pateix un dur revés i cau fins als 9 diputats, cinc menys que el 2020. Amb aquesta victòria, Feijóo salva un match ball que hauria pogut posar-lo contra les cordes en el lideratge del PP.

"Amb els dos peus aquí i el cap allà". Així és com la Lourdes, de 80 anys, descriu el fet de viure a l’Argentina. Nascuda a Ordes (Corunya), va enfilar-se a un vaixell amb 21 anys acompanyada dels seus pares i germans i, 15 dies després, va desembarcar al port de Buenos Aires. Des de finals del segle XIX fins a la dècada dels 60 del segle XX, es calcula que prop d’un milió de gallecs es van establir a l’Argentina fugint de la fam que afectava sobretot les zones rurals d’Espanya. La Guerra Civil i la instauració del nacionalcatolicisme van reimpulsar l’exili en un moment en què l’Argentina es trobava en ple creixement econòmic i tenia unes polítiques migratòries flexibles. "De feina n’hi havia", recorda el Jesús, marit de la Lourdes i originari de Viveiro (Lugo), que va arribar aquí als 22 anys.

Els dirigents populars han viscut tot un carrusel d'emocions des del passat 28 maig. Aquella nit, en què bona part d’Espanya es va tenyir de blau popular, es va viure una festa grossa a Génova i gairebé ningú dubtava que Alberto Núñez Feijóo arribaria aviat a la Moncloa. Tant, que alguns es van començar a repartir els ministeris abans d’hora. I quan el 10 de juliol Feijóo va deixar descol·locat Pedro Sánchez en el cara a cara electoral, a Génova van pensar que tenien la majoria absoluta a tocar i somiaven amb 160 o fins i tot 170 escons. De veure’s guanyadors, però, van passar a la depressió més absoluta la nit del 23-J i posteriors, malgrat els intents per maquillar-ho.

Un intenta repassar una vegada més el text d'una novel·la, és el seu ofici, al capdavall, però no pot. Intenta absentar-se amb la imaginació del que l'envolta, d'allò a què pertany, però no pot. El meu país, Galícia, viu un tràngol peculiar. Ens van convocar eleccions i suposadament es tracta de decidir la representació que han de tenir els diversos partits, però en realitat això està sent un referèndum per escollir bé aquest present que trepitgem, que és passat, o bé un futur. I el futur mai no es coneix, és un país per néixer.

Manuel Rivas (la Corunya, 1957) és periodista i escriptor gallec, autor entre d'altres de Què vols de mi, amor? o El llapis del fuster.

Els últims dies de campanya a Galícia han estat plens de nervis al PP, que ha avisat del "risc real" que el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) li arrabassi el poder, davant el seu elevat creixement en les enquestes. Per això, l'última embranzida dels populars abans de les eleccions de diumenge ha recorregut a l'atac directe contra el BNG, el seu passat "leninista" i les seves propostes "nacionalistes" que portarien al territori "el problema de Catalunya". També han carregat contra les seves amistats "perilloses", ERC i Bildu, i fins i tot han difós un vídeo que converteix la líder del Bloc, Ana Pontón, en Arnaldo Otegi. Aquesta inquietud s'ha anat accentuant i els conservadors s'han abraonat també contra Vox per posar en perill la majoria absoluta, sent "aliat" tàcit de Pontón, segons el candidat del PP a la reelecció, Alfonso Rueda. En canvi, el BNG ha dirigit els seus atacs a la gestió del PP i s'ha centrat en les propostes per Galícia, amb un aire optimista. "Està molt obert", reconeixen fonts del partit.

Aquest diumenge sabrem si el fenomen Ana Pontón fa el cim. Sabrem si Galícia té per primer cop un president (una presidenta) nacionalista gallega. En paraules seves, d’un nacionalisme entès "en clau de progrés i avenç social, que no es pot confondre ni amb l’imperialisme ni amb el xovinisme. Un nacionalisme solidari, internacionalista i que defensa els drets de totes les persones, neixin on neixin". El BNG pot arribar per primer cop a governar. Des de la restauració de la Xunta als inicis de la democràcia (els orígens de la institució d’autogovern es remunten al 1528), a Galícia sempre han manat partits d’àmbit estatal: fins al 1981, la UCD, i després s’han anat alternant el PP i el PSOE, amb un clar predomini de la dreta. Els més longeus en el càrrec han estat l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne (1990-2005) i l’encara líder dels populars espanyols Alberto Núñez Feijóo (2009-2022). Feijóo va guanyar les darreres gallegues amb una clara majoria absoluta, obtenint el 48% dels vots.

Encara que Ecoloxistas en Acción hagi convocat per a la jornada de reflexió una retirada de pèl·lets en una platja de Portonovo (Pontevedra), els missatges als xats de Telegram on la ciutadania s’autoorganitzava les últimes setmanes per recollir microplàstics han sigut testimonials. Un mes i mig després que esclatés la crisi a les costes gallegues, pràcticament no arriben pèl·lets, alguns estan enterrats sota la sorra i la gran majoria de tones que duia el vaixell Toconao estan perdudes al mar. “No és tan visible com el chapapote”, admet el politòleg Antón Losada per explicar que aquesta qüestió hagi passat pràcticament inadvertida durant la campanya electoral. Fa dues dècades la imatge era la d’un mar negre tacat de petroli, voluntaris vestits amb granotes blanques que s’enfosquien ràpidament i mobilitzacions ciutadanes multitudinàries.

A Ana Pontón, la candidata del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) que aspira a fer història aquest diumenge, li agrada passar estones d'oci a Allariz, un municipi d'uns 6.500 habitants de la província d'Ourense on el seu partit governa des de fa més de 30 anys. Davant del centre de salut, la seu local del PP té encara un logotip antic –el de les lletres vermelles i la gavina blava a sobre–. Al poble asseguren que no s'hi veu gaire activitat i tampoc han detectat que els populars hagin fet campanya electoral aquest dies. Poc hi té a fer la dreta en aquest bastió històric del BNG, un autèntic oasi en una província marcada pel vot rural conservador, només amenaçat a la capital –Ourense– per una candidatura local, Democracia Ourensana, encapçalada per un personatge polèmic. Quin és el secret d'Allariz?

1. Soroll. Comencem pel que és més banal. L’enrenou que ha provocat Feijóo en incorporar al seu discurs el tema tabú de la dreta: l’indult a Puigdemont i companyia, que ha donat peu a un concert de politiqueria barata, els socialistes intentant capitalitzar l’exabrupte i el PP mirant d'apagar un foc que desperta molts fantasmes. I, tanmateix, la sortida de to de Feijóo té una explicació bastant elemental. Cada dia és més evident que demonitzar Sánchez per pactar amb els independentistes no és suficient per construir una alternativa política efectiva, amb poder d’atracció més enllà del tàndem PP-Vox. La imatge de Feijóo s’ha anat fent petita. Després de tants mesos a pinyó fix ja no parla, sinó que s’empatolla. I més encara quan les alarmes apocalíptiques que ell assenyalava cada cop queden més lluny d’una realitat catalana que ja està tancant el parèntesi obert el 2017.

Les eleccions a Galícia s'estan ajustant cada cop més i el PP veu perillar de ple la majoria absoluta fins i tot abans que es desencadenés l'efecte Puigdemont per la proposta d'indult condicionat a l'expresident per part d'Alberto Núñez Feijóo. Així ho revela el darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) previ als comicis autonòmics d'aquest diumenge, en què els populars liderats per Alfonso Rueda s'han encallat en el 42,2% dels vots i entre 34 i 38 escons –els mateixos que en l'anterior enquesta–, mentre el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) es dispara. Els sobiranistes arriben al 33,4% dels sufragis, amb un creixement que els permetria arribar a entre 24 i 31 diputats, rècord històric de la formació. Si el CIS l'encerta, aquest doble escenari fa penjar d'un fil la majoria absoluta conservadora al Parlament. Paral·lelament, el PSdeG-PSOE s'enfonsa fins al 18% dels suports, cosa que el situa entre els 9 i els 14 diputats, en un resultat especialment negatiu per a la candidatura socialista.

"En aquesta última setmana ho farem millor". Les primeres paraules del candidat del Partit Socialista de Galícia (PSdG), José Ramon Gómez Besteiro, al míting d'aquest dissabte a Vigo han sigut indicatives de l'estat de situació. Amb el BNG a l'alça a costa dels socialistes i la possibilitat que el PP conservi la majoria absoluta, els ànims no estan precisament alts. No sona creïble el "Besteiro serà el pròxim president de la Xunta" que ha proclamat l'alcalde de localitat, Abel Caballero, però el PSOE s'ha proposat treure els gallecs de l'abstencionisme i mobilitzar al màxim l'electorat progressista. El precedent en què confia el PSOE és el del 23-J i, per això, Pedro Sánchez ha mirat d'insuflar optimisme. "A votar en massa per enviar el PP a casa seva!", ha demanat davant unes 1.600 persones a Vigo.

A les senyalitzacions d’entrada i sortida d’Avión, a la província d’Ourense, hi ha dos cartells del Bloc Nacionalista Gallec (BNG). En un municipi de menys de 2.000 habitants –comptant tots els pobles que en depenen– on el PP gaudeix dels millors registres percentuals de tot Galícia (per sobre del 80% dels vots) i on Vox hi té l’única regidora de tota la comunitat, és irònic. Es tracta d’un fet aïllat: l’extrema dreta no fa forat en un electorat que, històricament, gairebé per inèrcia ha agafat la papereta del partit liderat per Manuel Fraga primer i per Alberto Núñez Feijóo després.

Les eleccions a Galícia donen l'oportunitat de presidir la Xunta al Bloc Nacionalista Gallec (BNG), però no és el primer cop que el sobiranisme hi té un gran protagonisme. De fet, més enllà del període entre el 2005 i el 2009 en què el BNG va formar part del govern, el galleguisme independentista ja havia tingut un paper destacat durant la II República. Així, va protagonitzar un episodi que ha acabat sent reivindicat: el juny del 1931 es va proclamar la república gallega, en uns fets que van transcórrer entre el dia 25 i el 27, i es va prendre el palau presidencial de Raxoi pel fervor de diversos militants. Com va ser aquesta proclamació secessionista? Quina influència va tenir?