Cinc dies després d'anunciar per sorpresa que retirava l'acusació d'abús sexual contra Íñigo Errejón, l'actriu Elisa Mouliaá es retracta i decideix mantenir-se a la causa penal. Fonts de la seva defensa confirmen a l'ARA que continuarà sent acusació particular en el procediment i atribueixen la seva decisió inicial a una "baixada emocional". En l'escrit que va presentar dimecres passat als jutjats afirmava que desistia de l'acusació de manera "total, lliure i irrevocable", però no portava la signatura del seu advocat, error que el jutge ja va advertir que calia esmenar. Ara no caldrà fer cap canvi perquè Mouliaá seguirà formant part de la causa. Demana tres anys de presó per a l'exdiputat de Sumar i una indemnització de 30.000 euros.

Un mes després que el jutge decidís enviar Íñigo Errejón a judici per una presumpta agressió sexual a Elisa Mouliaá del 2021, l'actriu ha anunciat que retira l'acusació. "No és una retractació, és un límit", justifica en un tuit. Subratlla que, després de la dimissió de l'exportaveu de Sumar al Congrés arran de les denúncies anònimes i veient que aflorava el discurs que podien ser falses, ella va sortir a "donar la cara" per "confirmar que tot era cert" i "protegir altres dones". Ara, després de tretze mesos d'investigació, creu que "la veritat ja camina sola". "Amb el temps, cap altra víctima ha fet el pas. He estat sola sostenint tot això i no puc continuar fent-ho. Ningú hauria de carregar sola amb una cosa així", al·lega l'actriu. Mouliaá demanava tres anys de presó per a Errejón i una indemnització de 30.000 euros, a la qual ara ha renunciat. "No fujo, acabo la meva part demostrant que no vull diners ni protagonisme", rebla. A l'escrit que ha presentat als jutjats, destaca que el magistrat Adolfo Carretero va veure "indicis de crimanlitat" en la denúncia i recalca que ella no es retracta del seu relat, sinó que pren una decisió que obeeix a "raons estrictament personals i de salut" després d'haver viscut una "sensació d'exposició i desgast personal" durant tota la instrucció.

Malgrat l'oposició de la Fiscalia, el jutge Adolfo Carretero ha decidit enviar a judici Íñigo Errejón per una presumpta agressió sexual a Elisa Mouliaá. L'actriu va denunciar-lo fa un poc més d'un any, després que l'aleshores portaveu de Sumar dimitís de tots els càrrecs públics i deixés la política activa admetent comportaments "tòxics" amb dones. Ella va relatar tres episodis que van tenir lloc en el marc d'una festa el 2021 i que el magistrat va concloure que podrien ser constitutius d'un delicte continuat contra la llibertat sexual. "Els indicis existeixen i no han estat totalment desvirtuats per la versió de l'investigat", va concloure el jutge després de tretze mesos d'investigació. Ara, imposa a Errejón una fiança de 30.000 euros –que és la indemnització que li demana Mouliaá per danys morals— i el cita el 15 de gener per notificar-li l'obertura del judici oral. Elisa Mouliaá i l'Associació Defensa Integral Víctimes de Delicte Especialitzada –que és l'acusació popular– demanen tres anys de presó per a ell, però la Fiscalia va demanar arxivar la causa i no l'acusarà de cap delicte perquè considera que la seva comissió "no ha quedat prou justificada".

El jutge Adolfo Carretero ha acordat processar l'exdiputat Íñigo Errejón per un presumpte delicte d'agressió sexual contra l'actriu Elisa Mouliaá a finals de setembre del 2021. Així consta en una interlocutòria, a la qual ha tingut accés Europa Press, que ha dictat aquest mateix divendres el titular del jutjat d'instrucció número 47 de Madrid. El magistrat considera que hi ha indicis que hi podria haver actes amb contingut sexual sense consentiment de la víctima i proposa, per tant, que l'acusat sigui enviat a judici. A la interlocutòria, el jutge parla de tres episodis diferents en què l'exdirigent de Sumar hauria comès un delicte d'agressions sexuals. Primer, a l'ascensor de la casa dels amics on van anar després de la presentació del llibre d'Errejón, després en aquest domicili i finalment al taxi que els portaria a casa de l'actriu. Per això, a la interlocutòria el jutge parla en plural d'aquest delicte d'agressions sexuals.

Gairebé dues setmanes després que esclatés l'escàndol d'Íñigo Errejón, Sumar ha triat qui serà la nova cara visible del grup parlamentari al Congrés. A partir del 14 de novembre, el rellevarà la diputada Verónica Martínez Barbero. Aquesta és la decisió presa per unanimitat pels partits que conformen Sumar a la cambra baixa, segons un comunicat de la formació. Hi havia una cosa clara i és que seria una dona, en un intent de contrarestar la mala imatge que han deixat en la marca els casos d'assetjament i violència sexual i psicològica que envolten l'exportaveu a la cambra baixa. Martínez Barbero és gallega d'adopció –es va presentar a les eleccions generals per la circumscripció de Pontevedra– i és una estreta col·laboradora de Yolanda Díaz. De 2020 a 2023, de fet, va ser directora general de Treball al ministeri pilotat per la vicepresidenta segona del govern espanyol.

Íñigo Errejón va dimitir dijous passat després que, tímidament, afloressin a les xarxes i de forma anònima –a través del compte d'Instagram de la periodista Cristina Fallarás– les primeres acusacions d'assetjament sexual. Van ser anònimes, però al cap de poques hores en van sorgir més amb noms i cognoms. Els focus es van posar sobre elles i, fins i tot, se'n va qüestionar la veracitat de la seva versió dels fets. Un patró que ja va viure la regidora del PP de Ponferrada Nevenka Fernández l'any 2001. Més de vint anys després, però, ara s'ha desencadenat un Me Too polític a Espanya –ja s'havia estès en països com França i el Regne Unit– que moltes dones esperen que sigui un punt d'inflexió, perquè aquestes violències deixin de viure's en silenci en l'esfera política –i en qualsevol àmbit–.

És masclista perquè és pobre, ignorant, de classe baixa. Té una altra cultura, una altra religió. És masclista perquè és de poble o de muntanya, alcohòlic o drogoaddicte. Perquè ha tingut una infantesa traumàtica, és empresari, és de dretes. Hi va haver un temps en què les dones, quan topàvem amb la misogínia, miràvem d’entendre’n les causes. Sense voler-ho, en el procés vam anar carregant alguns col·lectius masculins amb l’estigma de ser els únics capaços d’agredir-nos i violentar-nos. Era més fàcil que confrontar-nos amb la crua veritat: que l’únic que tenen en comú els violadors, els assetjadors i els maltractadors és que són homes. La qual cosa no vol dir que tots els homes siguin violadors, assetjadors i maltractadors, ni que no hi hagi dones que actuen amb maldat. Cadascuna de nosaltres es va enganyar a si mateixa d’una manera diferent. Què havíem de fer? Volíem i ens havíem de relacionar amb homes. Hi ha feministes radicals partidàries del lesbianisme polític, però a algunes ens agraden molt els homes i hem buscat vies per distingir els potencialment perillosos. Però darrere la porta tancada, al dormitori, en la intimitat, és difícil saber si el que passa és el que ha de passar, si ho volem o no i en cas de no voler-ho què hem de fer. La culpa per l’excitació involuntària i després per no haver dit que no o no haver-ho fet amb prou contundència serveixen per silenciar el relat dels fets. De vegades fins i tot a dins dels nostres propis caps. Que la cultura sexual hegemònica elideixi sistemàticament el procés de seducció i coneixement mutu no ajuda a esmolar l’única eina que ens pot guiar en aquest context: la intuïció. I la consciència del propi desig no és fàcil de desenvolupar sota la influència aclaparadora i precoç de representacions masculines i masculinitzants. El que vull fer no és necessàriament el que desitjo fer, i prova d’això és que fins i tot en un espai de llibertat com és el sexe abunden els comportaments adotzenats. La pornografia és avorridíssima, repetitiva, mancada d’imaginació i recursos i els pitjors amants són els que intenten imitar-la. La violència masclista i degradant que representa sistemàticament està generant una nova visió de les dones en els homes que la consumeixen amb un impacte enorme en les relacions íntimes. Cosa que no ha de servir, tampoc, per justificar els comportaments vexatoris. Si no imites els assassins en sèrie veient ficcions policíaques, el consum de porno tampoc pot convertir-se en una excusa. 

En els darrers dies a la denúncia formal de l'actriu Elisa Mouliaá contra Íñigo Errejón i de l'exconcursant de Gran Hermano Aída Nízar per presumpte assetjament sexual s'hi han anat sumant diverses denúncies anònimes a les xarxes socials d'altres dones que asseguren haver viscut situacions similars amb el fins fa pocs dies portaveu de Sumar al Congrés. Davant d'aquestes acusacions públiques, que Errejón va admetre parcialment al dimitir, l'ARA parla amb quatre juristes per conèixer quines poden ser les implicacions d'aquestes denúncies anònimes.

“Què fem amb el monstre?”, es preguntava l'assagista Claire Dederer a Què fem amb l'art d'homes monstruosos? La llista és llarga: Polanski, Picasso, Bill Cosby, Woody Allen, etc. Homes que, en paraules de Dederer, es van portar fatal i van crear genialitats. No hi ha solucions ni respostes conclusives: el dilema autor vs. obra suscita més preguntes que les que tanca. ¿Com ens apropem a la creació d'algú les accions del qual ens repugnen o ens indignen, no ja racionalment, sinó visceralment? ¿Com tenyeixen el fàstic o la ira l'experiència artística?

1. Declivi. Íñigo Errejón, amb una nota carregada d’eufemismes que no han impedit que aflorés immediatament la sinistra història que encobrien, ha caigut sobre els hereus del 15-M com una bomba. Es podria dir que és l’enèsim episodi autodestructiu del destí d’aquells que s’anuncien com a redemptors del país, fan bandera dels seus referents ideològics seguint el model sacerdotal, és a dir, de divisió entre els bons (nosaltres) i els dolents (els altres), i s’estavellen quan la foto dels redemptors comença a diluir-se en la psicologia de les petites diferències, en què cada un dels líders vol demostrar que ell és l’únic autèntic. Però aquest cas arriba en un espai fracturat, que es desdibuixa cada dia, i és especialment notori perquè el seu protagonista, amb la seva rivalitat amb Pablo Iglesias, ha marcat aquesta petita història i ara emergeix l’assetjament sexual en un partit que pretenia ser avantguarda del feminisme.

L'escàndol d'Íñigo Errejón ha obert la capsa de Pandora en la política espanyola i el degoteig de casos s'estén a membres d'altres partits. Després de dies atacant Sumar, el PP s'ha enfrontat a dues acusacions d'assetjament sexual. La primera a transcendir ha estat contra el senador i alcalde d'Algesires, José Ignacio Landaluce, i ha acabat desmentida pels populars després que s'hagin activat mecanismes de verificació interns. Mentre que la segona dirigida contra l'alcalde d'Estepona, José María García Urbano, està en mans d'un jutjat de primera instància del municipi malagueny. Ara bé, en aquest cas, la formació liderada per Alberto Núñez Feijóo descarta iniciar una investigació interna fins que el jutjat faci més passos contra García Urbano –de moment ha obert diligències prèvies, que és un pas previ a iniciar una investigació–. La gestió que ha fet el PP d'un cas i l'altre ha posat en evidència que no existeix un protocol clar d'actuació dins del partit per afrontar aquesta mena de casos.

"Ara descobreixo que tornava a casa amb normalitat després d'agredir una dona". Amb aquestes paraules, la portaveu de Més Madrid a l'Ajuntament de la capital espanyola i exparella d'Íñigo Errejón, Rita Maestre, assumia les dues cares d'una persona amb qui havia mantingut una relació durant anys. La del bon xicot a casa i la del presumpte agressor amb diversos casos de violència masclista que han emergit els últims dies quan sortia del domicili. Això no és ni nou ni sorprenent, segons diverses expertes consultades per l'ARA. Més aviat és el comportament més freqüent d'un agressor sexual. "Ens pensem que són monstres, que no estan a prop nostre, que no poden ser els nostres amics. Hem de desmitificar aquesta idea", explica Sònia Ricondo, penalista de Nèmesi Advocades i Assessores.

1. Al primer cromo es veuen dos dels principals ideòlegs d'un món que té molts noms (Sumar, Podem, comuns, Més Madrid, etc.), però que en realitat és el mateix de sempre. Un dels rostres pertany a Jorge Verstrynge, professor i mestre de tota aquesta colla a la Complutense, alma mater del 15 de maig del 2011. De jove, Verstrynge va ser pròxim al Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE). El seu pare era un col·laboracionista belga seguidor del criminal de guerra nazi Léon Degrelle. Posteriorment va ser el successor de Manuel Fraga a Alianza Popular i el candidat més ultradretà que ha tingut mai aquesta formació que després es va rebatejar com a PP. El segon rostre pertany a Vicenç Navarro, principal valedor intel·lectual d'Ada Colau i dels comuns a Catalunya (només arribarem a bon port "si es dona suport i es voten alcaldesses com Ada Colau i la seva gent d’En Comú Podem", va dir el maig del 2019). Navarro va ser denunciat públicament l'abril del 2023 per situacions molt greus d'abús de poder i episodis de maltractament laboral terrorífics. Tot contemplant aquest primer paisatge, el doctor Íñigo Errejón Galván pot estar tranquil: no li passarà res, tot s'oblidarà aviat. De Navarro ja no se'n recorda ningú i del passat de Verstrynge gairebé tampoc gràcies a mantenir posicions d'extrema esquerra i, per tant, de disposar d'una superioritat moral que cap periodista dòcil i poc documentadet li discutiria. Errejón no en serà pas l'excepció.

Yolanda Díaz ha admès que Íñigo Errejón "no hauria d'haver estat diputat ni portaveu" de Sumar al Congrés, però s'ha espolsat la responsabilitat per haver-lo situat en aquests càrrecs. "Si hagués tingut coneixement de fets més greus anteriorment, hauria actuat exactament igual que aquesta setmana, amb la mateixa contundència", ha assegurat. Ara bé, la vicepresidenta segona del govern espanyol sí que ha reconegut que coneixia la denúncia anònima que es va publicar a Twitter el juny de 2023 i no va actuar. Díaz ha justificat haver ignorat aquest senyal d'alerta –una noia denunciava que Errejón li havia tocat el cul sense el seu consentiment durant un festival de música a Castelló– perquè Més Madrid li va traslladar que havia iniciat una investigació, que finalment va quedar en res, i perquè la víctima va acabar esborrant els missatges a la xarxa social. "La dona ho retira i això ha quedat com ha quedat. Perquè es posin en marxa els protocols, ha d'arribar la denúncia", ha defensat.

L'escàndol d'Íñigo Errejón ve a afegir-se a la llarga llista d'homes d'esquerres que han protagonitzat també històries que van des dels comportaments inadequats fins a l'assetjament o l'agressió sexual en els darrers anys. Aquest fenomen sí que és transversal i el trobem repetit a una quantitat més que important de formacions progressistes, des de la CUP fins al PSOE, passant per ERC o, ara, Més Madrid/Sumar. Fora dels partits polítics, en àmbits –per exemple– acadèmics, artístics, culturals, també són freqüents els casos de fustigament, assetjament, xantatge, porno revenja i un depriment etcètera. Parlem d'homes d'entre cinquanta i seixanta anys els més vells, però també de quaranta, de trenta, suposadament educats i conscienciats pel que fa a la igualtat sexual. De fet, ells mateixos solen presentar-se com a tals: revisats, repensats, desconstruïts. Molts fan bandera d'aquests adjectius, i se'ls pengen amb posat solemne, com si fossin medalles en la lluita per la igualtat. La petulància, la xarlataneria, l'exhibicionisme i altres expressions de vanitat són infeccions de la vida pública dels nostres dies. Entre els homes, produeixen des de depredadorets de via estreta a grans depredadors d'ample de via europeu. Tots són perillosos, tots són repulsius, i tots tenen un entorn que els oculta i, sovint, els celebra.

Aquesta setmana Íñigo Errejón ens sorprenia amb un comunicat en què explicava que deixa la política. En un escrit dens i poc clarificador parlava d’un moment personal complex i, amb una gran confusió, intentava definir-se com una víctima del patriarcat repleta de contradiccions. Tot plegat semblava respondre a una estratègia per protegir-se i sobretot justificar-se abans que arribés el tsunami d’històries de violència contra diferents dones que sembla que li passarà per damunt.

Si admetem que cap organització humana està lliure de reproduir comportaments masclistes i de violència sexual dins seu, el que marca la diferència entre unes i altres són els mecanismes de detecció i de protecció de les víctimes. El cas Errejón no és només greu pel fet que un eminent polític de l’esquerra alternativa fos un agressor, sinó perquè la mateixa organització, Més Madrid i, en certa manera, Sumar, va cometre el típic error masclista.

L'acumulació de testimonis contra Íñigo Errejón no s'atura i la periodista Cristina Fallarás, que n'ha continuat publicant en els últims dies al seu compte d'Instagram, avisa que encara en té més. A més, Fallarás explica que almenys una dona li ha dit que vol denunciar-lo a la policia, segons ha relatat aquest diumenge a Catalunya Ràdio. Fallarás ha advertit que, a banda d'Errejón, té altres testimonis "contra polítics de l'esquerra i de la dreta". Més enllà del món de la política, el moviment de denúncia que ha generat l'escàndol de l'exportaveu de Sumar s'estén a altres esferes com la sindical i dels mitjans de comunicació. Malgrat que aquest dissabte la xarxa social li va tancar el compte durant tres hores, els relats que ja s'hi havien difós tornen a ser públics i la periodista ja ha continuat publicant més casos en les últimes hores.

Íñigo Errejón és l'última cara que ha quedat esborrada de la fotografia dels cinc fundadors de Podem que van ser al Teatro del Barrio de Lavapiés, a Madrid, el gener del 2014. Ni Pablo Iglesias, ni Teresa Rodríguez, ni Juan Carlos Monedero ni Miguel Urbán, cap d'ells, no formen part ja de la primera línia política ni són al capdavant d'un partit que havia irromput per capgirar el tauler polític –només Iglesias continua defensant el projecte–. La sortida d'Errejón, a diferència de la resta, no ha estat per raons polítiques, sinó que les acusacions d'assetjament sexual que feia temps que el sobrevolaven n'han precipitat la caiguda. Amb Errejón no només se'n va una de les peces que han apuntalat l'espai a l'esquerra del PSOE en els últims deu anys, sinó també la persona amb qui Yolanda Díaz havia dipositat bona part de la seva confiança per teixir Sumar. El partit de la vicepresidenta segona del govern espanyol havia de servir per unificar un espai avesat a lluites fratricides. L'eina, però, s'ha demostrat fallida.

L’impacte mediàtic que ha provocat el cas d’Íñigo Errejón ha portat a diferents programes i cadenes, no necessàriament de caràcter informatiu, a sucar pa en l’assumpte des d’una perspectiva política interessada. La incoherència d’un líder d’un partit feminista que admet conductes masclistes tòxiques passa a utilitzar-se com una fórmula per desautoritzar el discurs global de les esquerres. D’altres ho feien des de l’aproximació morbosa d’intentar indagar en els noms de les víctimes i els detalls dels fets, portant el relat a l’àmbit de la sordidesa.