El possible trasllat del Guernica al País Basc, que el govern basc ha sol·licitat formalment a Madrid, arriba aquest dimarts al Senat. El PNB tornarà a preguntar al ministre de Cultura, Ernest Urtasun, "per què es nega a estudiar les condicions necessàries per fer possible un préstec temporal" del quadre al Guggenheim de Bilbao, amb motiu del 90è aniversari del primer govern basc i del bombardeig de Gernika.

Si haguéssim de fer una porra sobre si a Pedro Almodóvar li agrada o no Espejos nº 3, la recomanació de les cases d'apostes cinèfiles seria que poséssim uns eurets en el sí. Potser és una pel·lícula sense inèrcies pop i sense moments melodramàtics o còmics que la descorden, com al cinema del manxec. Però l'alemany Christian Petzold es planteja un repte que corre en paral·lel als dels darrers films d'Almodóvar: intentar fer creïble en pantalla un argument inversemblant, ridícul fins i tot.

Després d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor valencià, Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947), ha mort als 78 anys. Es considerava sobretot poeta, però va deixar un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot va reeditar en una versió corregida i ampliada. El 2023 va rebre el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. En aquell moment, va expressar el seu astorament per rebre el premi i com entenia la literatura: "Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no, als altres, què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", va assegurar.

Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

Penelope Fitzgerald (Lincoln, 1916 - Londres, 2000) va començar a escriure el 1975, quan tenia 58 anys. Es va estrenar amb una biografia del pintor prerafaelita Edward Burne-Jones, i després en va fer una altra sobre el seu pare i els seus oncles (els germans Knox). Dos anys més tard, va publicar la novel·la The golden child, un relat policial ambientat en un museu d’antiguitats on fa sàtira de la burocràcia i les absurditats del món de l’art. Li van seguir altres obres esplèndides com Innocence (1986), situada a Florència i amb Gramsci com a personatge secundari, i The beginning of spring (1988), que narra la vida d’un anglès exiliat a Moscou.

Jordi Faulí (Barcelona, 1959) es va incorporar a l'oficina tècnica de la Sagrada Família el 1990, quan el temple encara no estava cobert. Tres anys després va ser nomenat arquitecte director adjunt. I el 2012 es va convertir, com a successor de Jordi Bonet, en el setè arquitecte director des d'Antoni Gaudí. Entre les fites de la seva direcció hi ha la finalització de les naus i la culminació de la torre de la Mare de Déu i la torre de Jesús.

Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) va publicar fa uns mesos Quan el cel es tornà negre, una cançó contra la gestió de la dana de l'octubre del 2024 al País Valencià, i en suport de les víctimes i la solidaritat veïnal. També l'ha inclòs a Tot el que hem guanyat perdent (Propaganda pel Fet, 2026), un àlbum d'himnes domèstics, cançó d'autor amb textures electròniques i una mirada resistent i, malgrat tot, esperançada.

La novel·la Casada i callada (Empúries) va descobrir fa tres anys la veu potent d'Emma Zafón (Llucena, 1987), una escriptora amb múscul narratiu i mirada pròpia. Després d'aquella novel·la, nominada al premi Òmnium, Zafón ha tornat a les llibreries amb una nova història que fa de mirall de les ferides del patriarcat. A La mare (Empúries), Zafón imagina tres germans adults –en Roberto, la Lorena i l'Àlex– d'una família de Borriol que veuen com el seu dia a dia canvia quan la mare, sobre la qual recauen totes les cures domèstiques, es trenca els braços i algú l'ha de cuidar.

El País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

Cineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.

Pescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

Comencem parlant de cine i després ja arribarem als llibres. L’any 1948 va ser mogudet a Hollywood: va ser l’any del Decret Paramount, que va regular durant dècades la cadena de producció-distribució-exhibició i va desmuntar l’studio system del sector cinematogràfic. L’studio system era el model de negoci que van desenvolupar els grans estudis, coneguts com a majors –és a dir, Warner, Paramount, Universal, etc.–. El cas és que el 1948 arriba aquest decret arran d’un cas contra la Paramount que es va dirimir al Tribunal Suprem dels Estats Units. El decret establia, entre d’altres, que els productors d’una pel·lícula podien distribuir-la també ells mateixos, però que no podien ser els propietaris de les sales on s’exhibiria. Podríem dir que decretava una mena de separació de poders en el camp del cine. ¿Per què? Perquè el que estaven fent –la integració vertical– era una pràctica monopolística que limitava i ofegava el cinema independent.

Copia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

Una tramuntana emprenyadora per Setmana Santa és un petit plaer culpable per als que no tenim vacances, ni caseta, ni barquito a l’Empordà. La llibretera d’El Cucut de Torroella de Montgrí, Maria Teresa Calabús, s’encomana a Fages de Climent i li demana al Crist de la tramuntana allò de "doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat". Aquest dijous el Senyor estava magnànim perquè cap ES-Alert no ha impedit que se celebrés el famós berenar literari de la llibreria. M’imaginava un petit Sant Jordi en família, poder regirar llibres i fer safareig amb comoditat, però m’hi trobo una ràtio d’escriptor per metre quadrat molt elevada, amb els consegüents compradors dificultant el pas. Cinquanta-cinc autors i mil tres-cents brunyols de Quaresma casolans.

Un tribunal de Nova York ha donat la raó als descendents d’Oscar Stettiner en la seva llarga batalla judicial per recuperar Home assegut amb bastó (1918), d’Amedeo Modigliani, que va ser confiscat durant l’ocupació nazi a França.

El Festival de Peralada (Alt Empordà) ha tancat aquest diumenge la seva quarta edició de Pasqua amb un 95% d'ocupació.

La policia ha detectat a internet la venda, per 71.900 euros, d’un manuscrit del segle XVII procedent de l’arxiu del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València que havia desaparegut a inicis del segle XX.

El Banc de la Memòria Democràtica ha incorporat una nova base de dades amb 69.833 registres de persones que van ser sotmeses a procediments judicials militars durant el franquisme, entre el 1938 i el 1978.

La Galeria dels Uffizi ha confirmat aquest divendres que l'1 de febrer va patir un ciberatac. El centre, però, ha desmentit les informacions d'Il Corriere de la Sera i ha dit que l'atac no va afectar dades sensibles sobre seguretat ni tampoc es van robar contrasenyes.

Què hauria passat si Broad city hagués continuat fins que la Ilana i l'Abbi haguessin fet trenta anys i fossin mares? La resposta és Babes, escrita i protagonitzada per Ilana Glazer, el vendaval còmic responsable d'aquella sèrie de culte. Glazer ja no té al seu costat Abbi Jacobson, la seva col·lega en aquella ficció fundacional sobre les absurdes desventures de tenir vint anys i viure a Nova York, però està molt ben acompanyada. Dirigeix Pamela Adlon, creadora de Better things, una altra sèrie autobiogràfica sobre un altre tipus de desventures femenines: les que implica ser una mare separada a càrrec de tres filles.

L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

Amb motiu del 40è aniversari de la franquícia, la icona del videojoc per antonomàsia torna a la pantalla gran amb Super Mario Galaxy. La pel·lícula, seqüela directa de l’exitós film estrenat el 2023 sota el paraigua creatiu de l’estudi Illumination. Per commemorar l’ocasió, el polifacètic fontaner s’inspira en un dels jocs estrella del seu catàleg per a consoles en una adaptació lliure que beu de les referències a l’univers de Nintendo. A mil revolucions, el frenesí inesgotable porta els entranyables personatges d’una banda a l'altra en una aventura que s'estavella contínuament en una sèrie de precises casualitats que serveixen per celebrar una vitalitat desfermada.

Dos fiscales comença amb la comporta d’una presó que s’obre i s'acaba amb una altra que es tanca. Aquesta trajectòria circular delimita la peripècia de l’heroi, Kornev, un jove fiscal a la Rússia de Stalin, que en descobrir les tortures i confessions forçades a què són sotmesos els supervivents de la vella guàrdia del Partit Comunista a la seva regió vol posar en coneixement de la cúpula soviètica aquest escàndol i traïció als valors bolxevics. El problema, però, és que la seva mirada idealista (la d’algú que “encara és verge”, com li insinuen sorneguerament alguns personatges que es creuen en el seu camí) és l’única que no s’adona del món corrupte en què es mou.

El cinema de David Moragas ocupa un espai poc transitat al cinema català: el de les històries centrades en l'existència quotidiana de les persones queer. Moragas forma part del que la nostra companya Eulàlia Iglesias va definir com una mena de “nou cinema queer” català en què també hi hauria autors com Marc Ferrer o Zaida Carmona. Com tota etiqueta, aquesta engloba sensibilitats molt distintes i la proposta de Moragas resulta única en allunyar-se de la ironia o l'humor camp per construir un drama íntim que recorda l'univers del primer Cesc Gay (el d'A la ciutat). Un altre home, el seu primer llargmetratge industrial (després de la molt indie A stormy night) i rodat íntegrament en català, aborda la crisi vital d’un jove a la trentena en una cruïlla típica de la seva edat: posar seny en la seva relació de parella o llançar-se a explorar el que la vida li ofereix més enllà del seu impol·lut apartament de Sant Antoni, una opció personificada en el seu atractiu nou veí.

Sabem que hi ha viatges que travessen geografies i viatges que travessen consciències. En l’un, la mirada fixa el destí; en l’altre, més profund i silenciós, el pensament evidencia el desenllaç del món, un món fosc i ocult que es va revelant a cada passa. Extinció és una immersió a l’univers bernhardià, en un paratge profund on la lucidesa i el vertigen es confonen. Quan Thomas Bernhard (Heerlen, Holanda, 1931 - Àustria, 1989) publica Extinció. Un enfonsament l'any 1986 ha portat la seva escriptura fins al límit. És la seva última novel·la, la més extensa, la més radicalment tancada i asfixiant, com una cambra sense finestres on l’aire s’ha anat consumint lentament. Que avui la puguem llegir en català és mèrit de la traducció de Clara Formosa Plans, i de l’aposta de Quid Pro Quo Edicions per autors exigents que enriqueixen el nostre esperit.

Traduïda amb excel·lència per Albert Nolla, Pírcing és una novel·la de primer nivell escrita pel cineasta i escriptor japonès Ryu Murakami (1952). Al pròleg —titulat 'Ets un nen estrany, i quan siguis gran et tornaràs boig'— Jordi Nopca descriu l’autor com un dels grans referents del psicothriller, "subgènere literari en què els psicòpates tenen tant de pes com els seus perseguidors i víctimes". El relat comença amb un gest minúscul i domèstic —un pare despert a la nit al costat del bressol de la seva filla Rie— i, en qüestió de línies, el converteix en una escena d’angúnia extrema. El que semblava un moment de vigilància paternal en una llar de Tòquio es converteix en un ritual nocturn governat per una idea fixa: la possibilitat d’enfonsar un punxó de gel a la carn de la criatura. No ho fa; però el que importa és que valora la idea amb una lucidesa esgarrifosa.

No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

Després de publicar ara fa uns anys Una filosofía del miedo, finalista del Premi Anagrama d’Assaig el 2021, Bernat Castany Prado, filòsof i filòleg, professor de literatura a la UB, arriba de nou a les llibreries amb un altre assaig feliç i molt recomanable, Una filosofía de la risa. De nou ens trobem un autor que escriu amb bon ritme, amb un estil exuberant, ple d’imatges, metàfores i giragonses estilístiques, que alhora es presenta amb la deguda contenció pel que fa al rigor de les seves idees. L’enginy que caracteritza l’escriptura d’aquest llibre no s’esgota en focs d’artifici, sinó que està al servei d’una forma de vida. Llegir el professor Castany ens fa millors.

L’inconvenient dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que ja ens els sabem de memòria. La virtut dels clàssics de la literatura que han esdevingut icones culturals universals és que són tan significatius i fascinants que no te’ls acabes mai i pots tornar-hi un cop i un altre, la qual cosa converteix la inconveniència de saber-te’ls de memòria en una sort, un incentiu i un avantatge.

Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Sol Picó tanca una etapa amb el seu primer espectacle a la Sala Gran del Teatre Nacional. Un espectacle que és comiat o, com diu ella, transformació. I arriba amb una apocalipsi personal plena de força, entrega i magnífiques coreografies.

El Correllengua Agermanat celebrarà el seu acte central el 21 d’abril a la plaça Comercial de Barcelona amb diversos grups musicals dels Països Catalans. Aquesta jornada musical i cultural serà un punt clau del recorregut de la Flama de la Llengua, i comptarà amb Auxili, Els Catarres, La Fúmiga i la Companyia Elèctrica Dharma, entre altres grups i artistes coneguts com ara Júlia Colom, Mar Grimalt, La Maria, Pèl de Gall, Pitxorines i Xanguito, Abril i Maxime Cayuela.

Acabes de ser pare del teu primer fill, l'inscrius al Registre Civil i, quan un mes després arriben els seus documents, descobreixes que li han castellanitzat el cognom, i en lloc de 'Garcia' com tu, el teu fill es diu 'García'. Aquest és el cas d'una família catalana que Plataforma per la Llengua ha denunciat després que el Registre Civil hagi ignorat les reiterades peticions de la família perquè esmenin l'error i l'inscriguin de nou amb el cognom del pare que apareix sense accent al seu DNI, passaport i certificats de naixement i matrimoni. Després de diverses reclamacions i d'esgotar la via administrativa, ara la família ha decidit recórrer a la via judicial per aconseguir que els documents del seu fill portin el seu cognom i no un d'imposat en castellà. L'entitat assegura que en els últims cinc anys ha rebut una vintena de queixes per vulneració de drets lingüístics al Registre Civil.

No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Llegiré la nova novel·la de Carlos Zanón, Objetos perdidos. L’autor es especialista en infiltrar-se amb gran ull pels llocs més obscurs i recòndits de la ciutat explicant històries que naveguen pels marges del noir. Després de l’anterior roadtrip musical, Love story, Zanón torna al que millor coneix, la Barcelona que no és l’aparador de fantasia que alguns esperen que sigui.

]]>

Els cartògrafs medievals, quan arribaven al límit d’un mapa i ja no sabien què dibuixar, escrivien: Hic sunt dracones. “Aquí hi ha dracs”. En aquella època, el món no era una esfera perfecta, sinó un taulell finit on, si t’allunyaves massa de la costa, t’arriscaves a caure pel precipici. S’havia acabat el camí, més enllà només hi havia el buit, la boira i les bèsties marines.

]]>

Criatures de tres anys endollades a una pantalla de mòbil perquè es distreguin (i no molestin), infants de vuit anys que ja porten a la butxaca un dispositiu intel·ligent al qual dediquen hores, adolescents que han fet de l’smartphone un apèndix més del seu cos, adults abduïts per un scroll infinit mirant durant hores vídeos curts que, per dir-ho de manera elegant, ofereixen un contingut d’una intel·lectualitat dubtosa. La majoria de nosaltres ens podem sentir identificats amb algun d’aquests perfils, imatges que han contribuït a demonitzar els telèfons intel·ligents. Però, realment són tan perjudicials com diuen? El problema són les pantalles o el contingut? Està preparat el nostre cervell per respondre a tots els estímuls que surten de la pantalla? Ha estudiat a fons aquesta qüestió Aarón Fernández del Olmo, neuropsicòleg clínic, doctor en psicologia i graduat en filosofia. En el seu llibre El cerebro hackeado (Editorial Kailas) es proposa trencar alguns mites sobre les conseqüències de l’ús de telèfons intel·ligents i oferir algunes eines per fer-ne un ús més saludable.

]]>

L’arrencada del judici pel cas Kitchen ha provocat que els programes que carreguen cap a la dreta busquin estratègies narratives i visuals per minimitzar l’impacte sobre el PP. La filigrana més enginyosa va ser la d’Antena 3 Noticias. A l’hora d’obrir l’informatiu van optar per un relat de dispersió: anunciar el calendari judicial de la primavera. Primer feien referència al cas Kitchen, però a continuació recordaven tots els casos que afecten el partit socialista: el de les mascaretes, que es començarà a jutjar aquest dimarts; el del germà de Pedro Sánchez, que s’iniciarà el 28 de maig, i afegien també els casos del finançament del PSOE, de Leire Díez i de Santos Cerdán que encara no tenen data de judici. Feien evident, així, la descompensació de la balança entre el PP i el PSOE. Projectaven el calendari a la pantalla de l’informatiu, i entre els rostres imputats hi destacava, en vermell, el logotip del PSOE. El del PP no sortia per enlloc. Sandra Golpe anunciava: “Intenso calendario judicial que va a reactivar el choque entre PP y PSOE”. Més tard insistia: “¡Esta primavera judicial viene intensíssima!”

]]>

Els malsons de la dictadura teocràtica de Gilead no van acabar el dia que El conte de la serventa va emetre el seu darrer episodi. La sèrie protagonitzada per Elisabeth Moss i basada en la novel·la de Margaret Atwood va finalitzar a mitjans del 2025, però abans d'acomiadar-se dels espectadors ja era oficial que tindria una continuació que es titularia Los testamentos. La nova ficció s'estrena aquest dimecres a Disney+ i reprèn l'acció anys després del final de la sèrie original. Si els espectadors no van patir prou aleshores, aquesta nova incursió torna disposada a posar a prova la seva capacitat de resistència.

]]>

El pas de l’anècdota a la categoria és massa sovint un exercici de funambulisme periodístic, en el qual el mitjà s’estimba en l’abisme dels prejudicis. El Español publicava la següent peça: “Lola va haver de tancar el seu restaurant per la baixa d’un treballador: «Em va costar la salut, 25.000 euros i vendre'm la casa»”. La intenció editorial que s’endevina darrere aquest titular es podria formular com: “Mira tu, pobres petits empresaris del país, arruïnats pels desaprensius que, aprofitant el règim socialcomunista sanchista, s’agafen baixes que els acaben deixant sense sostre”. Però alguna cosa no quadra, en tota aquesta història, perquè en una baixa llarga els tres primers dies no els cobra el treballador, del quart al quinzè sí que els paga l’empresa i a partir de llavors ho assumeix l’estat o la mútua (i el contractador només satisfà les quotes de seguretat social, cal suposar que d’uns pocs centenars d’euros). Llegint la peça un intueix que no haver pogut assumir un substitut és el que va fer petar la responsable de l’establiment, amb els problemes de salut posteriors, que devien agreujar la situació econòmica. Per molta empatia que puguem manifestar envers la Lola d’aquesta història, haurem de convenir que el seu era un negoci extremadament precari, gens preparat per superar la petita maregassa que suposa una baixa laboral: una eventualitat que respon a un dret social bàsic com és no haver de treballar si un no està en les condicions de fer-ho.

]]>

Vista en perspectiva, la cerimònia dels Oscars del 2022 la podem qualificar com una font de safareig de calibre monumental. Perquè, tal com acabem de saber, la mateixa vetllada que va convertir-se en tràgicament històrica perquè Will Smith va pujar a l'escenari a pegar-li una bufetada a Chris Rock perquè havia fet un acudit sobre la seva esposa, Jada Pinkett, es va coure una traïció ni més ni menys que a Liza Minnelli. Tal com ens ha explicat l'artista en les seves memòries, que ha titulat molt hàbilment Kids, wait till you hear this! –"Nens, espereu a sentir això!", en català–, la darrera musa històrica de Hollywood no guarda un bon record d'aquella nit, en la qual l'Acadèmia l'havia invitat a donar l'Oscar més preuat de la nit, el de millor pel·lícula, cosa que va fer al costat ni més ni menys que de Lady Gaga.

]]>

Un jutge federal ha desestimat bona part de les acusacions de l'actriu Blake Lively contra l'actor, director i coproductor Justin Baldoni. La intèrpret va denunciar-lo el 2024 per assetjament sexual i represàlies, en tretze demandes presentades als tribunals, després d'haver compartit rodatge a la pel·lícula It ends with us [Trencar el cercle], que Baldoni dirigia, coproduïa i coprotagonitzava. Ara un jutge de Nova York ha determinat que deu d'aquestes demandes no poden ser admeses a tràmit per "motius de dret": el magistrat ha considerat que Lively no era una treballadora contractada per Baldoni, sinó que treballava al film de forma independent. En concret, Lively no va firmar l'acord de cessió d'actors, que l'hauria emparat en relació amb les normes sobre assetjament sexual al rodatge.

]]>

Els concerts de la gira Lux de Rosalía inclouen un moment de confessió a l'escenari, on la cantant de Sant Esteve Sesrovires se situa en un fals confessionari i escolta el relat d'algun personatge conegut, normalment sobre els pecats d'alguna de les seves exparelles. En el concert de Madrid que va oferir aquest divendres ha estat la cantant Aitana qui ha entrat al confessionari i ha donat detalls d'una de les seves ruptures més sonades: la que va posar fi a la relació amb el cantant colombià Sebastián Yatra entre el 2023 i el 2024.

]]>

Fa unes setmanes que els alumnes de l’Escola Baldiri i Reixac de Barcelona van anar de colònies. Ho van fer els infants d’I5, segon i quart de primària. Fins a l’any passat hi havien anat tots els cursos, però el claustre de mestres va decidir deixar-les només per als finals de cicle perquè cada cop costava més trobar docents disposats a anar-hi cada curs. Van pensar que el fet que no tothom hi hagi d’anar cada any faria que hi hagués més disponibilitat per part dels mestres. Fa anys es va prendre la decisió contrària. Les colònies es feien a final de cicle i es va acordar estendre-les a tots els cursos. “Els i les mestres donàvem molta importància a les colònies, però a poc a poc ens hem anat desgastant”, comenta una docent del centre.

]]>

Cada any passen pel port d'Algesires més de 3 milions de contenidors. També centenars de milers de camions. L'encarregat de controlar tot aquest material és Lisardo Capote, responsable del Servei de Vigilància Duanera (SVA) al Camp de Gibraltar. Ell lidera la lluita contra el narcotràfic i el blanqueig de capital al sud d'Espanya: la costa africana està a només 14 quilòmetres de la península Ibèrica.

]]>

Havien de ser el gran revulsiu per començar a notar millores a la xarxa ferroviària. Primer estaven previstos per al 2025, després per al 2026, però els 110 trens comprats i previstos per a Catalunya encara no han arribat. Quan ho facin –el calendari oficial manté que arribaran aquest mateix any– aniran a parar en gran part a la xarxa de Rodalies, una de les més afectades pels retards i les incidències, que augmentarà en una cinquantena els seus combois. Per contra, el servei de Regionals, que a Catalunya funciona com una extensió de Rodalies, només augmentarà en sis trens extra. Aquests trens, a més, no arribaran de cop. Segons consta al pla de Rodalies, s'incorporaran gradualment fins al 2030.

]]>

El primer trimestre de l’any, Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha portat el barret de dramaturg i ha estrenat la comèdia sobre l’Alzheimer Una festa a Roma, dirigida per Clara Segura al Teatre Lliure. El segon trimestre, de cara a Sant Jordi, el dramaturg es posa el barret de narrador i presenta el volum de relats Aquest serà el nostre pou (Empúries), que acaba de guanyar el premi Mercè Rodoreda a la Nit de les Lletres Catalanes.

]]>

L'artista Teresa Gancedo (Tejedo del Sil, 1937) té un peu en aquest món i un altre en el de les idees. Amb materials sovint humils, Gancedo es projecta en un món espiritual ple d'insectes, flors i àngels, tal com es pot veure en l'exposició que li dedica l'Espai Vayreda d'Olot fins al 12 d'abril. Aquesta mostra és la primera de la Vayreda Fundació. "En entrar a l’estudi de la Teresa vaig percebre una atmosfera filtrada i un temps alentit, semblant, potser, al que subjau a l’interior d’un temple en què la nostra presència esdevé evanescent, ingràvida fins i tot", recorda la comissària de la mostra i directora artística de la sala, Natàlia Chocarro.

]]>

La cova de Santa Llúcia, a un quilòmetre de la Bisbal de Montsant (Priorat), guarda moltes històries. Veïna de les feréstegues muntanyes de Prades, és una balma poc profunda, però de grans dimensions, que va acollir un hospital improvisat durant la Batalla de l'Ebre. Ara sabem del cert que prop de mig centenar de soldats republicans malferits que hi van passar, la majoria molt joves, no van poder sobreviure. Tots ells van ser enterrats en una fossa comuna al cementiri de la població, que la direcció general de Memòria Democràtic ha estat exhumant els últims mesos. Es calcula que pràcticament tots devien morir durant la primera setmana de la Batalla de l'Ebre, entre la matinada del 25 de juliol del 1938, quan l’exèrcit de l’Ebre, comandat per Juan Modesto Guilloto, va desencadenar l’ofensiva republicana, i el 31 de juliol. "Quan l’exèrcit va travessar el riu es van crear altres hospitals d’urgència a l’altra banda de l’Ebre i els més malferits s'atenien en altres llocs", assegura l’historiador Jordi Martí.

]]>

A Barcelona algunes galeries d'art tenen arrels familiars. Els galeristes Silvia Sennacheribbo i Segimon Rovira i Cambra, que va regentar la Sala Rovira, són cosins. Tots dos van continuar negocis familiars, i ara Sennacheribbo acull a la seva sala (carrer Enric Granados, 106, local 1) l'exposició 70 Anys de la Sala Rovira (1942-2012), a partir de l'arxiu d'aquesta galeria coneguda per la dedicació al dibuix i la il·lustració. L'exposició, que està oberta fins al 18 d'abril, inclou unes 80 obres de les tres etapes que va tenir la Sala Rovira d'artistes entre els quals hi ha Grau Sala, Lola Anglada, Ricard Opisso, Lloveras, Xavier Gosé, Rosa Serra, Torné Esquius, Carles Cardellà, Junceda, Cesc, Tatiana i Picarol. Entre les obres hi ha sorpreses com una aquarel·la de Joan Llaverias dedicada a Joan Llimona i un dibuix de Francesc Gimeno amb un text d'homenatge del poeta Josep Maria López-Picó: "Sol amb el vostre afany: la pobra història ni marge ens va deixar a l'afalac. Sol amb la mort: vós heu deixat la glòria perquè no escau, al vostre honor, parrac".

]]>

La Torre Eiffel il·luminada de lila i un missatge en diversos idiomes: "Je suis prête", "I'm ready". Així ha anunciat la cantant canadenca Céline Dion el seu retorn als escenaris, tot i la greu malaltia diagnosticada el 2022 que l'havia obligat a cancel·lar la gira europea el 2023 i a retirar-se. Dion oferirà deu concerts a París, a partir del setembre. També ho ha anunciat a les xarxes socials coincidint amb el seu 58è aniversari.

]]>

Tot i que fa temps que els ritmes llatins i l'estètica urbana dominen el gruix del panorama musical, la passió pel rock'n'roll i la distorsió de les guitarres elèctriques, encara que sigui minoritària, continua viva entre les noves generacions d'artistes de casa nostra. A Catalunya, un dels grups més alternatius i estimulants d'aquest gènere és Roko Banana, un trio de Banyoles format per Mak Dzinovic (guitarra i veu), Àlex Abad (bateria i veu) i Edu Rodríguez (baix i veu), que acaba de presentar el seu tercer disc, Gran Muralla (Aloud Music). Es tracta d'un àlbum de molta volada, entre el rock progressiu i l'indie, amb nou temes intensos, combatius i emocionants que parlen sobre l'amistat i dirigeixen una crítica fervent a l'individualisme que regeix les normes del sistema capitalista. L'estrena en directe serà el 2 d'abril a la sala La Nau de Barcelona.

]]>

Rosalía ha actuat a Madrid aquest dilluns en el primer dels quatre concerts de la gira del disc Lux que oferirà a la capital. La cantant catalana, visiblement emocionada en el seu primer concert de la gira a Espanya, s'ha estrenat al Movistar Arena de Madrid, on actuarà també els dies 1, 3 i 4 d'abril.

]]>

D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

]]>

"Sempre escric sobre coses que em preocupen i que estic vivint", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca (1979) per parlar de la seva última obra de teatre, Una bufetada a temps. Pràcticament un any després de Kramig, Buchaca torna a la cartellera amb una nova comèdia que apunta als diferents models d'educació i al xoc entre la manera de fer dels anys 80 i 90 i l'actualitat. "La guerra que tinc ara mateix a casa meva és amb els meus fills i contra els meus pares. A la meva època, els pares feien i nosaltres anàvem darrere seu, ara és just el contrari", reflexiona Buchaca. D'aquest contrast, la creadora n'ha fet el cor de l'espectacle, que és protagonitzat per Ramon Madaula i Montse Guallar i s'estrena aquest dimarts a La Villarroel, on es pot veure fins al 17 de maig.

]]>

El pianista, clavicembalista i director Dani Espasa (la Canonja, 1974) és un dels músics més savis i prolífics de Catalunya. El 2005 va fundar l'orquestra Vespres d’Arnadí, un conjunt de músics de primeríssim nivell dedicat a la interpretació de peces del Barroc amb instruments i criteris històrics, que no para d'actuar en els teatres i auditoris de casa nostra. Els últims anys, la formació ha dut a terme una feina ingent d'exhumació d’obres perdudes de música antiga, algunes de compositors catalans, com Domènec Tarradellas i Carles Baguer. Ara són la formació resident del Festival de Peralada i aquest Dijous Sant, 2 d'abril, inauguren l'edició de Pasqua amb una versió d'Il Cristo condannato, d’Antonio Caldara, composta el 1717 i inèdita en temps moderns. L’obra reviurà a l’església del Carme sota el mestratge d'Espasa, amb Montserrat Seró i Josep-Ramon Olivé entre els solistes, i la participació del Cor Francesc Valls.

]]>

El 2020 una biografia en còmic de 14 pàgines sobre Caritat del Río va convertir Pep Brocal (Terrassa, 1967) en el primer guanyador del Premi ARA de Còmic. Uns anys després, el dibuixant reprèn i expandeix aquell projecte en forma de novel·la gràfica –publicada per Garbuix en català i castellà– per seguir indagant en els clarobscurs d'un dels personatges més misteriosos del segle XX, una espia al servei del comunisme que va manegar els fils de la història.

]]>

Jaume Font Marí-Martí (Terrassa, 1918-2010) era tan discret que pràcticament no va parlar mai de tota la seva lluita clandestina ni de com es va infiltrar dins la maquinària judicial militar franquista per alterar expedients i salvar vides. "He hagut d'estirar molts fils. Només una vegada me'n va parlar. Caminàvem per la Cerdanya amb unes amigues, érem adolescents. Sense mirar ningú directament, gairebé contemplant el paisatge, el pare va explicar que després de la Guerra Civil havia treballat a l’Auditoria de Guerra i que s’havia arriscat molt alterant documents per reduir condemnes o evitar penes de mort. Va ser una revelació inesperada i breu. Ningú no va fer preguntes. La conversa es va aturar allà i ell no en va tornar a parlar mai més", diu la seva filla, Núria Font.

]]>

El Govern Basc ha demanat formalment al govern espanyol el trasllat del Guernica al museu Guggenheim de Bilbao entre l'octubre del 2026 i el juny del 2027. L'exposició de la icònica pintura de Picasso serviria per celebrar el 90è aniversari del primer Govern Basc i del bombardeig a Gernika –la Legió Còndor va bombardejar sense descans el municipi el 26 d'abril del 1937 per ajudar en l'avenç franquista–. Per al lehendakari Imanol Pradales seria "una fórmula de reparació simbòlica i de memòria històrica" de cara al poble basc i "un missatge per al món" sobre "el que suposa una guerra i l'atrocitat que es deriva de les dictadures".

]]>

Amb prou feines cinc mesos després del final de l'última gira a Barcelona, La Ludwig Band torna a pujar als escenaris, ara a La Mirona Salt, dins el Festival Strenes, amb un nou disc sota el braç, el fantàstic Pel barri es comenta, que acaba de sortir del forn. En el debut en directe del nou àlbum, la banda ha exhibit un molt bon to, amb empenta i exuberància, cantant cançons noves, sí, però amb la sensació compartida que en aquest mínim impàs entre un projecte i l'altre no ha canviat gran cosa.

]]>

El pas del temps no ha aigualit la timidesa de Jean Echenoz, però tampoc ha aconseguit convertir-lo en un autor cínic ni desencantat. Nascut a Orange el 1947, l'escriptor francès ha estat un dels caps de cartell del festival Mot d'enguany, però abans ha passat per Barcelona amb un nou llibre sota el braç. Bristol (Raig Verd, 2026; traducció d'Anna Casassas) narra uns mesos decisius en la vida de Robert Bristol, un director de cinema que ultima el rodatge de la seva última pel·lícula. Hi apareixen actrius efervescents, consolidades i mig retirades, una amant sol·lícita però inconstant, un policia inspirat, un general xantatgista arribat de Sud-àfrica, una escriptora supervendes que viu en un palau i una llarga llista de secundaris, humans i animals, que amplien una mica més l'univers d'Echenoz. El gust habitual pels detalls, l'ofici innegable de l'autor i un sentit de l'humor més subtil que els nostres temps fan de Bristol una experiència de lectura plaent i recomanable.

]]>

Aquest 2026 un dels edificis més icònics del centre de Madrid celebra el seu centenari. Es tracta de la seu del Círculo de Bellas Artes (CBA), una institució cultural privada i sense ànim de lucre que es reivindica com una "referència de llibertat i independència" a la capital de l'Estat. En els últims anys s'ha focalitzat en "obrir-se a la ciutadania" amb iniciatives com el refugi climàtic —habiliten un espai verd i gratuït que l'estiu passat van fer servir 60.000 persones per protegir-se de la calor; el Festival de les Idees, que porta la filosofia als carrers, o la Biennal Ciutat i Ciència, organitzada en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.

]]>

Quan George Orwell (1903-1950) decideix viatjar a Catalunya el 1936 per combatre com a milicià a la Guerra Civil i "matar feixistes", no ho fa sol. Fa pocs mesos que s'acaba de casar amb Eileen O'Shaughnessy, una jove brillant de 30 anys que el supera en molts aspectes formatius. Mentre que Eric Blair, el nom real del jove escriptor anglès, no tenia més que la formació secundària a Eton, ella acumulava el bagatge d'haver estudiat literatura a Oxford i un postgrau en psicologia a Londres. Faran una "lluna de mel" insòlita: mentre Orwell és al front de l'Aragó, Eileen treballarà a Barcelona en la rebuda de milicians britànics i serà la primera en adonar-se de la gravetat del conflicte intern que desembocarà en els Fets de Maig.

]]>

El desafiament era dels grossos: muntar una exposició sobre el cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022), "un dels artistes visuals i pensadors sobre la imatge més rellevants dels últims cent anys". Així el descriu Manuel Asín, el comissari de la mostra Jean-Luc Godard. La fraternitat de les imatges, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge del 28 de març al 4 d'octubre. Un dels reptes era explicar Godard de manera que l'exposició "servís d'introducció" al director de pel·lícules com Al final de l'escapada i El menyspreu, que no fos només un recorregut per a especialistes, que fugís del fetitxisme banal i que permetés entendre la vida i l'obra d'un pensador mutant i sovint contradictori. Un altre repte té a veure amb Barcelona, una ciutat on no fa gaire el CCCB va programar amb èxit de públic i crítica una mostra exemplar sobre Agnès Varda, una altra pionera de la Nouvelle Vague.

]]>

Shakira ha anunciat dues noves dates per a la seva sèrie de concerts a Madrid. Això vol dir que arribarà a fer onze actuacions a la mateixa ciutat –durant quatre caps de setmana seguits, del 18 de setembre a l'11 d'octubre–, i superarà el rècord de deu concerts que Bad Bunny oferirà a l'estadi de l'Atlètic de Madrid, el Riyadh Air Metropolitano, aquesta primavera que ve, entre maig i juny. Però mentre que Benito també passarà per Barcelona el 22 i 23 de maig, Shakira no trepitjarà Barcelona (ni cap altra capital europea).

]]>

El poeta i narrador mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977), es va emportar el premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres (Univers), un llibre que mostra la violència del món del treball i, alhora, una relació tempestuosa que acaba en tragèdia. Es tracta de la segona novel·la de l’escriptor i poeta, que el 2016 va debutar en la narrativa amb Eren ells (Angle) i el 2018 ja va guanyar el Carles Riba de poesia amb Sons bruts. 

]]>