“Mirem però no veiem”

El Calendari de l’ermità em connecta amb el meu rebesavi, que és qui el va començar a editar fa 140 anys. Des de llavors ha aparegut cada any, no va fallar ni durant la guerra. I després del besavi van publicar-lo l’avi i el pare, que va morir no fa gaire. Ara jo he heretat aquesta feina.

I què sents?

Que quan tens a les mans alguna cosa que has rebut dels pares i dels avis has de posar-la en valor i trobar la manera de traspassar-la a la següent generació. En definitiva, això és el que dóna sentit a la vida. Jo sento aquesta responsabilitat.

La sentiran els teus fills?

No els en parlo. Ja ho decidiran. Als meus germans i a mi tampoc ens ho van preguntar. Qui vulgui que no es perdi l’assumirà.

Què han de rebre els fills dels pares?

Als meus intento educar-los segons dos principis: creativitat i valors, no hi ha més. Amb això ja en tenen prou, i no és pas poca cosa. Sóc fotògraf i sempre he pensat que tot sovint les persones mirem però no veiem.

Què vols dir?

Cal ensenyar a mirar. La gent diu: no sé dibuixar un cavall. Però, ¿l’has mirat mai? Si t’estàs una hora mirant bé un cavall t’asseguro que sabràs dibuixar-lo. Tothom pot dibuixar o fer música, com tothom pot córrer o nedar. És només qüestió de tenir la voluntat de superar les dificultats. Quan t’equivoques fent un dibuix, l’estripes. Doncs no, te l’has de mirar molt bé. Has d’estudiar l’error.

És interessant ensenyar això.

Ens equivoquem mil vegades perquè no volem reconèixer els errors. Quan era petit i estudiava música, un professor que es deia Narcís Bonet va ensenyar-me que per aprendre a tocar una partitura calia conèixer els meus vicis: la mandra, la vanitat, l’enveja... Quan t’equivoques i toques una mala nota, de seguida apartes la mà. Doncs no. L’has de mantenir allà on hi ha l’error i analitzar per què s’ha produït, si ha sigut per excés o per defecte. Quan l’has entès i tornes a executar la peça, ja no t’equivoques més en aquella nota.

M’has parlat de creativitat i de valors.

Els valors s’eduquen en el dia a dia, tenint cura de coses que podrien semblar banals. Sovint amb una petita explicació ja n’hi ha prou. Allò queda. Has d’ensenyar als fills a no ser indiferents davant de les coses.

Tu com ho fas?

Per exemple, quan caminem per la muntanya i trobem una ermita romànica no cal dir gran cosa. Només admirar-la. O observar un arbre o una flor. No es pot ser indiferent. Cal anar pel carrer amb els ulls oberts, fixant-nos en els edificis, en la gent. Qualsevol excusa pot servir per explicar una història, un record. Són petites lliçons que queden. Quan els meus fills eren més petits hi havia una cosa que jo no entenia.

Quina?

Cada dia els anava a buscar a l’escola. Cada dia feien un dibuix i cada dia els penjaven tots al passadís. Jo sempre me’ls mirava, no els dels meus fills només, els de tots els nens, un per un. Mirant aquells dibuixos s’entenien moltes coses. ¿Com podia ser que els altres pares no sentissin la curiositat de mirar-los?

Potser miraven i no veien.

Els nens tenen una capacitat d’expressió enorme.

Què ensenyaries a les escoles?

Hi faria una assignatura que només fos una hora de silenci. I ens faria progressar molt, perquè és el que ens falta. La reflexió et dóna capacitat d’anàlisi, d’aprofundiment en les coses, més capacitat de treball, perquè entens millor què fas i per què ho fas. Sovint es resolen millor els problemes no fent i pensant, que no pas només fent.