La Conferència de Seguretat de Munic, la cimera informal sobre política de seguretat més important del món, ha començat aquest divendres amb una emotivitat insòlita. Per primer cop des de fa 60 anys, aquest fòrum té lloc mentre una guerra iniciada per una gran potència nuclear s’esdevé a Europa. Una guerra que admet comparacions bíbliques, com s’ha encarregat d’expressar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, en l’inici de la trobada, que congrega 40 caps d'estat i de govern i un centenar de ministres i experts d’arreu del món. A través d’una connexió telemàtica des de Kíiv, Zelenski ha urgit la comunitat internacional a "vèncer el Goliat rus" i ha tornat a demanar més armes perquè Ucraïna es pugui defensar. "Ens afecta a tots", ha alertat.

La Unió Cristianodemòcrata (CDU) ha guanyat aquest diumenge amb molta claredat les eleccions a la ciutat estat de Berlín en una cita històrica amb les urnes. I no només perquè un candidat conservador no era el més votat a la capital alemanya des del 1999 sinó perquè aquestes eleccions han representat tota una novetat al país: s’ha tractat d’una repetició de comicis.

Quan Rússia va començar la guerra el 24 de febrer de l'any passat, pocs països van desplegar una ajuda tan espontània, empàtica i immensa cap a la població ucraïnesa com Polònia. Varsòvia sempre ha estat al capdavant dels països europeus que han pressionat políticament a la resta per incrementar el suport cap a Kíiv. També és, per exemple, qui més ha collat Berlín perquè hi distribueixi tot l’armament possible, tancs Leopard inclosos. I també és qui ha insistit que, després de l'acord pels tancs, cal un acord per enviar avions de combat. Evidentment, res és casual i la postura del govern polonès també respon a interessos particulars: Varsòvia auxilia la seva veïna exsoviètica convençuda que, alhora, defensa la seva pròpia seguretat. “Volem pressionar altres països. Si no defensem la independència d’Ucraïna, llavors serem nosaltres el pròxim objectiu. Si Ucraïna perd, Polònia serà el pròxim objectiu de les accions de guerra de Rússia. O Lituània, Estònia, Letònia”, havia justificat Piotr Müller, portaveu de l’executiu de Polònia. Segurament, l'episodi que més va demostrar la proximitat de la guerra va tenir lloc el passat novembre, quan un míssil va impactar en territori polonès i va matar dues persones.

El Museu Alemany del Tanc, situat a la petita ciutat de Munster, està tancat perquè amb la crisi energètica no surt a compte engegar els llums i la calefacció pels pocs visitants que hi van. Però arran de l’esclat de la guerra a Ucraïna ha captat l’interès de més ciutadans: és la col·lecció més gran de tancs –uns 150– d'Alemanya. N’hi ha de la Primera i la Segona Guerra Mundial, de la Guerra Freda o de la d'ara d'Ucraïna. Allà s'entén per què, mentre que per a la majoria de francesos, britànics, estatunidencs o russos els tancs són mers productes industrials de guerra, per als alemanys acostumen a simbolitzar el totalitarisme i la pura destrucció.

Poques vegades un canceller alemany ha rebut un atac verbal tan frontal des de les pròpies files com ha passat ara a Olaf Scholz. El líder del govern de Berlín es va quedant cada cop més sol en el seu bloqueig a l’entrega de carros de combat Leopard a Ucraïna i ningú no dissimula el seu enuig. Ni fora ni dins del país. No només la majoria dels països europeus i els Estats Units expressen la seva incomprensió per la dilació en enviar els moderns tancs alemanys per fer front a la invasió russa, sinó que també els socis de coalició dels socialdemòcrates (SPD) a l’executiu germànic airegen les grans diferències que mantenen amb Scholz sobre el suport militar que necessita Ucraïna.

“No tenim gaire més temps”, ha advertit el president ucraïnès Volodímir Zelenski quan, durant el matí d’aquest divendres, s’ha connectat per via telemàtica des de Kíiv amb la base estatunidenca de Ramstein, a Alemanya, on estaven reunits representants dels ministeris de Defensa de 50 països en l’anomenat Grup de Contacte per a Ucraïna. La crida desesperada perquè els seus aliats hi enviïn els seus carros de combat més moderns per aturar l’ofensiva russa no ha tingut, però, cap efecte immediat a la reunió, ja que la qüestió principal que es tractava –l’entrega de tancs alemanys Leopard– encara no està resolta, segons ha confirmat més tard el flamant ministre alemany de Defensa, Boris Pistorius. “No existeix una opinió uniforme al respecte [entre els representants presents a Ramstein]. Hi ha bones raons a favor de l’enviament de Leopards i bones raons en contra. Tot s’està ponderant amb cautela”, ha avançat Pistorius.

El canceller alemany, Olaf Scholz, ha remarcat aquest dimecres que el seu país és un dels grans suports amb què compta Ucraïna i ho continuarà sent “tot el temps que calgui”, però ha evitat pronunciar-se sobre l’entrega de carros de combat perquè es defensi de Rússia, tal com li reclamen els ucraïnesos, amb una pressió cada cop més bel·ligerant, des de Kíiv fins a Estrasburg, passant per diverses capitals de la Unió Europea. 

Alemanya té un problema en Defensa. La titular d’aquesta cartera al govern de Berlín, Christine Lambrecht, ha presentat aquest dilluns la dimissió envoltada de crítiques i controvèrsies, com ha estat gairebé des que va assumir el càrrec fa 13 mesos. La seva marxa es donava per descomptada des de feia dies, però ara ja és oficial i no té marxa enrere. “La focalització mediàtica sobre la meva persona durant mesos no permet que tinguin lloc informacions i debats objectius sobre els soldats, l’exèrcit alemany i les orientacions sobre política de seguretat en interès dels ciutadans alemanys. La valuosa feina dels soldats i dels esforçats treballadors d’aquest àmbit de competències és el que ha d’estar en primer pla”, ha justificat la ministra en l’anunci del seu adeu.

A Lützerath, un poble molt petit al sud de Mönchengladbach, a l’oest d’Alemanya, hi ha més cabanyes i cases penjades en arbres que habitatges comuns. S’hi viu una batalla. L’última i definitiva batalla al país pel lignit –una varietat de carbó–. Aquest dimecres centenars de policies han iniciat el desallotjament de la població, ocupada des de fa un parell d’anys per activistes que lluiten contra el canvi climàtic. Els darrers habitants originals del municipi renà han marxat fa temps.

Alemanya disposa del carro de combat més car del món. Però no en pot fer gaire cosa. Almenys per ara. L’anomenat tanc Puma, que costa 17 milions d’euros cada exemplar, és el vaixell insígnia de la infanteria blindada de l’exèrcit alemany; un Fórmula 1 en la seva categoria militar. És prou lleuger per poder ser transportat per un Airbus A400 M, perfectament cuirassat, i molt precís en el tir. Una meravella si no fos perquè s’espatlla sovint.

En un dels últims judicis que hi pot haver a Alemanya sobre l’Holocaust, aquest dimarts al matí un tribunal regional del país ha condemnat una exsecretària d’un camp de concentració nazi a dos anys de presó en llibertat condicional. Els jutges han constatat que Irmgard Furchner, de 97 anys, va ser còmplice de l’assassinat de més de 10.000 persones entre 1943 i 1945. La condemnada ha comparegut al judici amagant el rostre darrere un barret, musa mascareta FFP2 i una bufanda i el tribunal ha ordenat als mitjans que distorsionessin les imatges.

El Banc Central Europeu (BCE) té milers de treballadors que, entre altres coses, s’encarreguen de preveure l’evolució de la inflació i, en el millor dels casos, intenten ajustar-la al 2% a mitjà termini. Però no han tingut aquest any gaire èxit amb la seva missió. Durant molt de temps, els empleats de l’ens monetari van sostenir que l’alça general de preus era “passatgera” i a finals del 2021 -quan no es podia preveure l’esclat de la guerra a Ucraïna-, la presidenta de la institució, Christine Lagarde, gairebé descartava una pujada dels tipus d’interès, per bé que aleshores la inflació a l’eurozona ja arribava al 5%.

La figura central del grup de detinguts aquest dimecres a Alemanya, acusats de formar part d’una associació terrorista, és Heinrich Reuss, descendent d’una antiga casa principesca de l’actual Turíngia. Se’l coneix en els mitjans de comunicació com a Heinrich XIII (Enric XIII) o príncep Reuss. Té 71 anys i, segons les investigacions en marxa, s’hauria presentat al capdavant d’un nou govern en cas que hagués prosperat un eventual cop d'estat. Ara ja està en presó preventiva.

La radicalització de l’extrema dreta a Alemanya fa temps que és coneguda. Però aquest dimecres al matí ha calgut una acció sense precedents per desmantellar una xarxa terrorista acusada de voler donar un cop d'estat al país. La Fiscalia Federal ha hagut de posar en marxa l’operació antiterrorista més gran a Alemanya des que va acabar la Segona Guerra Mundial.

 El bisbat de Münster, a l’oest d’Alemanya, ha enviat un full de recomanacions a les parròquies per moderar la temperatura de les esglésies. “Un grau menys pot estalviar entre un 10 i un 15% d’energia”, assegura en un escrit la diòcesi. Una altra proposta és que les misses se celebrin en espais més petits, com una cripta, la capella d’un hospital o sales adequades de les cases parroquials. Cal estalviar davant la manca de matèries primeres, els alts preus de l’energia i per qüestions de sostenibilitat i protecció del medi ambient, resumeix el bisbat.

S’ha trencat un tabú entre dos rivals històrics i gegants de la indústria del material esportiu. El conseller delegat de Puma se’n va a exercir el mateix càrrec a la seva màxima competència, Adidas. Sense clàusules conegudes pel mig, un canvi directe al més alt nivell executiu entre totes dues multinacionals alemanyes no s’havia produït mai. De fet, era inimaginable des de fa dècades qualsevol intercanvi de treballadors de la cúpula entre les dues marques, enemistades des de la seva fundació. Puma la va crear Rudolf Dassler, i Adidas, Adolf Adi Dassler. Eren dos germans que a finals dels anys 40 es van barallar i van dissoldre la fàbrica de sabates esportives que dirigien plegats. No van dir-se res més la resta de la seva vida.

Una missió especial. Amb temes conflictius, interessos comuns, valors oposats. Així s’ha embolcallat el viatge d’aquest divendres del canceller socialdemòcrata alemany, Olaf Scholz, a la Xina. És la primera visita a Pequín d’un cap de govern occidental des que va esclatar la pandèmia del coronavirus. A causa de la política de covid zero que ha implementat el règim xinès, la presència de Scholz en aquest país només és d’onze hores, menys de la meitat de temps que el que ha durat el vol des de Berlín. Mai havia estat tan curta una visita oficial de la delegació alemanya al país més poblat del món i segurament mai no haurà suscitat tantes crítiques, no només des de l’oposició cristianodemòcrata –tot i que Angela Merkel va fer 12 viatges a la Xina en els seus 16 anys de mandat–, sinó també des dels socis verds i liberals en el govern federal.

Ha sigut un estira-i-arronsa llarg com d’aquí a la Xina. I tens. Perquè hi havia molt en joc en les negociacions. Ni més ni menys que el grau d’influència que pot exercir el règim xinès en una infraestructura crítica d’Alemanya, la locomotora europea.

El Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) ha guanyat aquest diumenge, de manera més clara del que es pronosticava, les eleccions a la Baixa Saxònia, al nord del país. Eren unes eleccions regionals marcades com poques per temes de política federal que tenen amb l’ai al cor milers de ciutadans a les portes de l’hivern. Preus del gas disparats, rumb cap a la recessió. L’ambient de crisi és ampli en tot el territori alemany. Però l’SPD del canceller Olaf Scholz pot celebrar almenys una limitació de perjudicis respecte a l’última tendència de suport de l’electorat que el va deixar sense opcions al maig de ser la força més votada en dos altres estats federats: el de Schleswig-Holstein i el del Rin del Nord - Westfàlia, bastió històric de la socialdemocràcia alemanya.

Àustria vota aquest diumenge el seu nou president federal, ni més ni menys que el cap d’estat. Més de sis milions d’austríacs estan cridats a les urnes amb més opcions de vot que mai. Set homes –inclòs l’actual ocupant del càrrec–, cap dona. Quatre dels candidats estan arrelats al marge dret de l’espectre polític. Dos es poden considerar d’esquerra i un és de difícil definició ideològica.