Aquesta setmana el consell de ministres ha aprovat la tramitació d’una regularització extraordinària que pot beneficiar més de 500.000 persones en situació irregular o sol·licitants d’asil. Si bé aquesta decisió és excepcional en el context europeu actual, no ho és en l’espanyol: serà la desena regularització extraordinària després de les tres que hi va haver amb Felipe González, les cinc amb José María Aznar i la darrera (el 2005) amb José Luis Rodríguez Zapatero. Des d’aleshores, l’arrelament ha permès la regularització anual d’un nombre no menor de persones.

Quan pensem en fronteres, tendim a pensar en espais físics creixentment fortificats amb tanques, concertines i la presència de forces policials i militars a banda i banda. Si bé les fronteres internes dins de l’espai Schengen han anat desapareixent, les externes s’han anat fent més infranquejables i lesives. Entre el 2014 i el 2022 la longitud total de les tanques a les fronteres exteriors de la UE va augmentar de 315 km a 2.048 km. Per fer-nos-en una idea, el cèlebre “mur de Trump” en té 900.

Aquesta setmana s’han celebrat eleccions nacionals als Països Baixos. Per al 36% dels electors la immigració ha sigut el tema principal a l’hora de decidir el seu vot. No és d’estranyar si tenim en compte que, en els últims 20 anys, quatre governs han caigut abans d’hora per qüestions relacionades amb la immigració i l’asil, les últimes vegades el 2023 i aquest mateix 2025. Les persones estrangeres que resideixen al país representen el 8,5% del total de la població i el nombre anual de sol·licituds d’asil està molt per sota del d’altres països europeus. Per què aleshores aquesta obsessió per la immigració? Donaré tres raons, una política, una socioeconòmica i una cultural.

Parlar d’immigració no és el problema, el problema és fer-ho amb altres propòsits. Quan a diferents països europeus es qüestiona el dret d’asil, es restringeix la reunificació familiar, es parla d’immigració zero, es tanca els sol·licitants d’asil en presons flotants, s’anuncia que tot aquell que arribi irregularment serà deportat a Ruanda o es proposa requisar les joies dels sol·licitants d’asil per pagar els costos de la seva acollida, s’està parlant de tot menys d’immigració. El que es busca és cridar l’atenció i ampliar el suport electoral, en una cursa delirant a la cerca de més vots.

La cacera d’immigrants a Torre Pacheco és un exemple més dels efectes monstruosos dels discursos d’odi promoguts per l’extrema dreta i alimentats per les xarxes socials. Els casos es multipliquen arreu d’Europa: només en els últims mesos, s’han viscut aldarulls xenòfobs de caràcter extremadament violent al Regne Unit, Irlanda, França, Alemanya i Itàlia. Però seria un error pensar que tot és culpa de l’extrema dreta. Torre Pacheco és l’efecte d’un còctel Molotov elaborat a foc lent.

¿Volem seguir amb els nivells d’immigració que hem tingut en els últims anys? Aquesta és la pregunta que es fan Miquel Puig i Andreu Mas-Colell en una sèrie d’articles creuats a l’ARA. La pregunta és legítima, per no dir que necessària i urgent. Implica plantejar-se què és possible, què és sostenible i a canvi de què.

Primer va ser el Regne Unit de Sunak amb el seu centre per a sol·licitants d’asil a Ruanda. Després la Itàlia de Meloni amb un centre a Albània. Des del maig d’aquest any, s’hi han sumat disset estats europeus que, demanant solucions “innovadores” i “canvis de paradigma”, apunten en la mateixa direcció. Fa pocs dies ho feia també la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, proposant la creació de “dispositius de retorn” fora de la Unió Europea. Per què tanta adhesió a uns centres que estan condemnats al fracàs?

Alemanya ha anunciat que restableix els controls fronterers a partir d’aquest dilluns. L’objectiu és reduir les entrades irregulars en un context marcat per la commoció de l’atemptat a Solingen en mans d’un ciutadà sirià a finals d’agost. No és el primer país europeu a fer-ho. França, Àustria, Itàlia, Dinamarca i Eslovènia ja havien tancat les seves fronteres prèviament.

Les mentides de Donald Trump sobre la immigració al debat presidencial d'aquesta setmana ens remeten a aquest estiu, i a les imatges que ens ha deixat d’autèntics pogroms contra immigrants, refugiats, membres de la comunitat musulmana i persones racialitzades en moltes ciutats del Regne Unit. Ningú dubta que les xarxes socials hi van tenir un paper fonamental. Però l’explicació necessita anar més enllà de la desinformació. Els disturbis racials han sigut una constant en la història del Regne Unit, i la pregunta realment rellevant és: per què certs missatges (que, efectivament, ara s’estenen més ràpidament que abans) són capaços de quallar de forma tan immediata i violenta?

Més de l'11% dels votants a les eleccions catalanes de diumenge passat van optar per un partit d’extrema dreta. El 7,96% van optar per Vox, la majoria a la província de Barcelona. El 3,78% per Aliança Catalana, sobretot a la Catalunya interior, i en concret en comarques com el Ripollès, la Garrotxa o el Pla d’Urgell. Respecte a les eleccions autonòmiques del 2021, l’augment de l’extrema dreta en percentatge (4% més) i escons (2 més) s’explica fonamentalment per la irrupció d’Aliança Catalana.

Parlar d’immigració a Catalunya és urgent. Dels 8 milions d'habitants, un 21% han nascut a l’estranger. Entre els que es troben en edats compreses entre els 24 i els 40 anys, aquest percentatge puja fins al 40%. El 35,8% dels menors de 18 anys són o immigrants o descendents d'immigrants.

Des del 2015 que Europa viu esporuguida per la possibilitat d’una nova crisi migratòria. Aleshores Angela Merkel va pronunciar el seu famós “yes, we can”, referint-se al fet que Europa sí que podia acollir els refugiats. Però immediatament després Europa va dir prou. Des d’aleshores viu obsessionada perquè no es torni a repetir. És l’11-S europeu, recorda el politòleg búlgar Ivan Krastev. A pesar del temor, la UE ha trigat vuit anys a tancar un nou pacte migratori. L’objectiu és doble: segellar les fronteres europees i distribuir de forma més equitativa la responsabilitat entre els estats membres. Però realment hi ha acord?

Davant de l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial, la resposta de la Unió Europea va ser unànime: es donaria protecció a tots aquells refugiats ucraïnesos que fugissin de l’agressió russa. Així, en pocs dies, es va posar en marxa la Directiva de Protecció Temporal, que permetia garantir la protecció temporal de forma col·lectiva (sense les llargues esperes que caracteritzen els procediments d’asil) i donar accés a un conjunt de drets, inclosos el dret a treballar, a l’educació i a la sanitat. 

Des de la crisi de recepció de refugiats del 2015, Europa viu obsessionada per les migracions. És aquesta obsessió el que explica que el tema migratori desestabilitzi governs i marqui campanyes electorals. També explica la progressiva geopolitització de les migracions, és a dir, quan el món, i la resposta que hi donem, es percep progressivament des de l’òptica migratòria. En posaré tres exemples.

La violència en frontera no és nova, però les morts a la tanca de Melilla del 24 de juny representen un pas més. Un pas més per les imatges que han deixat. Si bé fa temps que circulen fotografies i vídeos de morts en frontera i de violències i il·legalitats comeses per les forces de seguretat a ambdós costats, aquesta vegada són d’una cruesa esfereïdora. La imatge de cossos amuntegats, abandonats a la seva sort i tractats amb escarni té unes connotacions històriques que ningú, i menys a Europa, pot ignorar.

En dues setmanes, la invasió russa d’Ucraïna ha portat més de dos milions de persones a buscar refugi als països veïns, principalment Polònia, però també Hongria, Eslovàquia, Romania i Moldàvia. Molts més estan en camí o s’han desplaçat dins del país. És l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial. La gran majoria, de moment, són dones, criatures i persones grans.

“Aquesta no és l’Europa que volem”. Així reaccionava la comissària europea d’Interior, Cecilia Malmström, davant la mort de 366 persones a les costes de Lampedusa. Era octubre de 2013. 

Els seus noms són Sara, Amina, Roya, Marjan, Elham, Tamana Begum, Sahar, Safia, Hava, Angela, Khatera i Fatima. Fa poc més d’una setmana (el 8 d’agost) escrivien juntes una carta des d’Herat per explicar al món què els passaria si la ciutat queia en mans dels talibans. Deien que les nenes tindrien prohibit l’accés a l’educació, parlaven de casaments forçats a partir dels 15 anys i advertien que dones i nenes serien repartides com a botí de guerra. Una d’elles concloïa: “Prefereixo que les meves filles morin abans de caure en mans dels talibans”.

“El Marroc pren nota, i amb totes les conseqüències”. Així responia el ministeri d’Afers Exteriors marroquí a l’hospitalització a Logronyo del líder del Front Polisario Brahim Ghali. Una setmana després, més de 8.000 persones (una tercera part menors) creuaven irregularment la frontera ceutina. No és nou. A finals de febrer de 2020, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan advertia que la UE “pagaria el preu” de no augmentar la seva ajuda financera i no donar suport a les operacions militars turques al nord de Síria. Dies després, davant l’anunci d’una política de fronteres obertes, 13.000 persones (entre elles moltes famílies) intentaven creuar la frontera greco-turca a la zona del riu Evros.