Quan aquest article aparegui imprès ja sabrem si “tota una civilització” haurà mort “aquesta nit”. Al cap i a la fi, si Déu va fer el món en set dies, què podria impedir que el millor president que mai hagi vist la Terra des de l’aparició de l’Home esborrés l’Iran i els seus milers d'anys d’història en una sola nit? La capacitat de Trump de convertir en merda tot el que toca és esgotadora, de dia i de nit.

Avui és un d’aquells dies en què no tens temps ni de situar-te. Estem pendents de l’Iran, perquè Trump sembla decidit a no donar més ultimàtums. Ahir va dir: “Podem destruir l’Iran en una nit, i aquesta nit pot ser demà”, o sigui, aquesta pròxima matinada. Aquest cop pot anar de debò, perquè això dels ultimàtums prorrogats comença a ser la riota i perquè el llenguatge barroer que Trump ha fet servir aquests dies mostra més desesperació que capacitat d’intimidar el règim dels aiatol·làs, i això encara el fa més perillós. Si la seva amenaça es compleix, les conseqüències poden ser catastròfiques, gairebé inimaginables, més enllà de les morts, dels crims de guerra que cometrà i de l'economia mundial saltant també pels aires.

Tot i que a Ayuso se li entén tot quan parla, aquesta vegada la seva nova creació –“la cultura és universal”– sí que necessita traducció. El que està dient és que només Madrid és universal i, per això, el Guernica no se’n pot anar cedit nou mesos al País Basc, tal com ha demanat el govern basc per commemorar el 90è aniversari del bombardeig de l’aviació de Hitler, aliat de Franco, sobre població civil. Amb la frase sencera queda més clar: “Em sembla que és cateto, i penso que la cultura és universal”.

Li diu l'Oye Sherman (Maria Rovira) a l’Àlex Gutiérrez que “qualsevol cosa que diguis de pur sentit comú és woke”. De fet, només fent servir la primera part del subjecte de la frase ja es podria titular un article, i fins i tot un llibre sencer: “Qualsevol cosa que diguis”.

El racisme és general. Adoptarà la forma d’una xenofòbia explícita o traurà el cap en la microdiscriminació quotidiana, però no hi ha cap societat que se n’escapi. Per descomptat, tampoc la societat catalana que pensa i viu en català.

És veritat que a Europa li ha anat molt bé tenir externalitzada bona part de la seva defensa en els pressupostos dels Estats Units, però Trump podria reservar-se el paper d’ofès per a una causa millor. Perquè fa dècades que la seguretat dels EUA s’ha defensat des de les bases americanes repartides per tot Europa. I perquè un 65% de les comandes europees d’equips de defensa es fan a empreses nord-americanes, i això són milers de milions que han entrat a la caixa americana i que provenen dels pressupostos europeus des de fa dècades.

Xiulada a l’himne d’Egipte, crits de “musulmà qui no boti!”, insults a Pedro Sánchez i l’imprescindible “Gibraltar espanyol!”. Què és això sinó Torrente anant ahir a Cornellà-El Prat a animar la selecció espanyola?

A jutjar per les cròniques rendides d’admiració dels crítics que estan seguint els concerts de Rosalía, la cantant continua convertint les seves actuacions en fites de l’expressió artística al límit de la perfecció vocal, l’exuberància musical, l’espectacularitat visual i la riquesa conceptual. De la reacció dels seguidors ja no cal ni parlar-ne. D'aquí a pocs dies viurem el fenomen al Palau Sant Jordi, davant un públic que ja hi anirà entregat de casa, però que deu estar vivint aquesta allau d’elogis a l’artista com l’anticipació excitada d’una nit inoblidable.

D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!  

Ha dit el departament d'Educació que la resolució judicial d'aquest dilluns contra el català no suposarà cap canvi en el dia a dia de les aules catalanes. Però ha fet curt: en realitat, tampoc no suposarà cap canvi en el dia a dia de la llengua catalana, perquè la resolució en qüestió és un capítol més en els llibres que contenen els tres segles de prohibicions, persecucions, multes i limitacions del català, dictades per Espanya.

En una entrevista d’ahir a La Vanguardia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que Pedro Sánchez està endarrerint l’aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont. No és nou. Ja abans Feijóo havia dit que Sánchez ha enganyat Carles Puigdemont amb la llei d’amnistia.

Quan la generació que va viure la Guerra Civil ens veia ronsejar amb el plat a taula, perdia la paciència i sentenciava: "Una guerra, hauríeu hagut de passar". Era una expressió greu, carregada de ràbia i de frustració. No era el moment de contestar res, perquè allò no era una batalleta més, sinó la verbalització del trauma d’haver conegut què és passar gana.

Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l’espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l’article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE, que s’ha abstingut a la votació per salvar el resultat d’una altra votació, la que ha donat llum verda al fet que l'illa de Formentera pugui tenir un senador a partir d’ara. El català com a torna.

Arribem a Setmana Santa, a les vacances escolars, les operacions sortida i les mones afirmant que la tornada serà dura. Tot s’està apujant a causa de la guerra de l’Iran i com que el final de la guerra no es veu, els perjudicis a la butxaca d’aquesta inflació duraran unes quantes setmanes, pel cap baix. Ahir al vespre, Trump es va treure del barret deu dies més de coll de l’ultimàtum als aiatol·làs, mentre menteix sistemàticament cada dia (i molt, perquè no para de parlar) només per evitar que el petroli continuï encarint-se i les borses continuïn enfonsant-se. Només fa que dir que la guerra està guanyada, però l’estret d’Ormuz continua dominat per l’Iran, i el règim no ha caigut. 

Aquests dies hem sabut dues notícies succeïdes a Catalunya, totes dues molt difícils de pair: els maltractaments a una criatura, presumptament causats pels seus pares, i l’eutanàsia que finalment ha rebut la dona que l’havia sol·licitat i que el seu pare havia estat impedint als tribunals des de feia gairebé dos anys. No són dues notícies qualssevol. I, precisament perquè ens criden l’atenció, no ens podem quedar en la morbositat i ens les hem de prendre molt seriosament. I això vol dir fugir dels judicis sumaríssims sense fonament i de les obvietats sense interès.

Sobre la guerra: els Estats Units i Israel ni han fet caure el règim dels aiatol·làs, ni controlen l’estret d’Ormuz, ni Trump avança en converses de pau com ens vol fer creure amb aquesta dèria diària de parlar, parlar i parlar.

Aquest cap de setmana vaig passar per l’assentament que ha estat desallotjat avui a la Sagrera, allà on s'està construint l’estació de l’AVE. Et queia l’ànima als peus: tot de barraques unipersonals aixecades amb fulloles cobertes amb plàstics aguantats amb pedres; roba posada a eixugar sobre cordills lligats en branques; cables elèctrics, restes de fogueres, carros de supermercat i deixalles per tot arreu, amb abundància d’ampolles i garrafes de plàstic. Els ocupants entraven i sortien pels forats que havien obert fàcilment a la xarxa de filferro. Veïns espantats, sensació d’inseguretat i més d’un robatori. Feia mesos que s’hi havien instal·lat, davant la passivitat d’Adif, propietària del terreny.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

Mira que n’hem arribat a sentir, de cançons, però n’hi ha algunes que viatgen amb nosaltres tota la vida, enganxades a la nostra memòria per raons gairebé inconscients, que tenen més a veure amb els accidents de la nostra biografia que amb els gustos musicals passats o presents.

Si han anat seguint la història de com el Govern va retirar a última hora el projecte de pressupostos que havia presentat al Parlament, no els estranyarà que avui comencem remarcant que les eleccions a Andalusia ja tenen data: el 17 de maig.