Arribà el "dia de l’alliberament" de Donald Trump. I els canvis en els aranzels han estat d’acord amb l’expectació creada. Tindran un impacte entre fort i molt fort, segons països i nivells decretats. I ara caldrà veure la reacció dels altres països, que difícilment podran evitar represàlies simètriques; deixar-ho passar sense més ni més només animaria Trump a accentuar l’actitud d’abusador. Això ja s’anirà veient; i sobre detalls i efectes específics, els interessats poden trobar-ne a bastament en les pàgines d’economia d’aquest mitjà.

Són dies calents pel que fa a Rodalies i també a Mitjana Distància. Però això no té remei proper, perquè no és conseqüència de l’estupidesa, sinó d’un model de construcció nacional d'Espanya expressat amb la política d’infraestructures. Un model assentat durant segles, que vam comentar a bastament a Espanya, capital París. Aquest model fou impugnat pel procés independentista, que va quedar desarborat per la incompetència dels protagonistes a les institucions autonòmiques i la determinació dels qui s’hi oposaven des de les institucions espanyoles. Al Procés, no al model. Però escampar llàgrimes per la llet ja vessada és només un exercici de malenconia que no ajuda ni qui el fa ni qui el rep. Les infraestructures seguiran com estan, perquè la política seguirà sent la mateixa; els que decideixen saben que tot aquest desori ni ha tingut ni tindrà sanció electoral. La identitat pesa més. I en un parell de dècades ja se’n tornarà a parlar, si de cas.

El govern francès ha estat censurat per una majoria de diputats a l'Assemblea Nacional de França. El primer ministre, Michel Barnier, havia estat proposat per Emmanuel Macron i votat per l’Assemblea a inicis de setembre. El govern ha durat tres mesos exactes, el més breu de la V República, i és la primera vegada des de 1962 que un govern és cessat així. La majoria de 331 vots que ha censurat el govern de Barnier la formen diputats d’ambdós extrems de l’arc parlamentari: l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen i els seus aliats; i l’extrema esquerra de França Insubmisa i els seus aliats. No és possible tornar a fer eleccions legislatives fins a l’estiu, i ara França tindrà, potser, un govern encara més dèbil fins a noves eleccions.

La gota freda desfermada sobre el País Valencià i el sud de Catalunya tingué efectes catastròfics especialment sobre les comarques valencianes de l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Foia de Bunyol. Els efectes de la catàstrofe natural han estat amplificats per la catastròfica gestió del govern valencià, que és responsable polític d’uns efectes materials i, sobretot, humans molt pitjors que els que s’haurien produït amb una gestió més endreçada i eficaç. El balanç complet de la catàstrofe, horrorós, tardarà temps a ser conegut amb precisió. Però ja s’han suscitat –encara en calent– debats, idees i ocurrències variades en diversos terrenys; entre ells, el de la gestió de crisis i situacions d’emergència, tant pels aspectes logístics com organitzatius: ¿quina és la millor forma d’organitzar la gestió de situacions catastròfiques? ¿Centralitzadament o descentralitzada? Aprofundim-hi.

La ciutat russa de Kazan acull aquests dies la cimera dels BRICS (una de les més importants de la seva història) i és, per tant, un bon moment per fer una anàlisi de la situació en què es troba el principal motor d'aquest grup d'estats: la Xina.

Corrupció. Transparency International és l’organització global de referència en la lluita contra la corrupció, que defineix com "l’abús del poder confiat als líders polítics per obtenir guanys privats". Segons Transparency International, la corrupció agafa diferents formes, entre les quals inclou (cito literalment): “(1) servidors públics que demanen o agafen diners o favors a canvi de serveis; (2) polítics malversant diners públics o donant llocs de treball o contractes als seus promotors, amics i familiars; (3) empreses que subornen governants per obtenir negocis lucratius”. El punt 2 ens dirigeix directament al nepotisme (Diccionari de l’IEC: "Favoritisme envers els parents; Abús de poder comès a favor de parents i d’amics") i a la col·locació arbitrària d’amics i suports dins el partit. 

I ara, arriben les europees. Quan encara no s’han acabat de pair els resultats de les eleccions catalanes ens trobem ja enmig de la campanya per al Parlament Europeu. Campanya, com sempre, de baixa intensitat. Més, encara, quan és convocatòria electoral en solitari... La participació farà una baixada pronunciada respecte a les eleccions de fa ara cinc anys, les de 2019, que van encaixar just en la recta final del judici al Procés en el Tribunal Suprem. I, tanmateix, les properes seran les més importants en molt temps.

Amb les Coplas a la muerte de su padre, Jorge Manrique llegà una caracterització indeleble dels rius: “Les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir”. Aquesta figura de l’entrega de l’aigua del riu a la mar com una imatge gràfica d’extinció de la vida era natural en algú que havia viscut al segle XV a l’altiplà castellà (nascut prop de Palència i finat prop de Conca). Primer, perquè no hi ha desembocadures de rius a l’altiplà peninsular. Segon, perquè al segle XV no tenien els coneixements biològics i ambientals actualment disponibles. Ara sabem que l’arribada de l’aigua del riu a la mar és tot el contrari de l’extinció: és tot un concert de vida, de riquesa natural –animal i vegetal–. El delta de l’Ebre n’és l’exemple més important –no l’únic– a Catalunya; també un dels principals de la Mediterrània.

Resum de Koldo i les mascaretes: en plena emergència per la covid un ministre molt incompetent centralitza la compra d’equipaments sanitaris (negligint així les xarxes ja creades de relació i normes de col·laboració entre compradors i venedors), i s’exceptua la compra d’equipaments dels procediments habituals de contractació a Espanya, ja que altrament no haurien arribat fins a la pròxima pandèmia. En aquest bassal, un senyor amb una posició institucional a l’empara d’un ministre poderós, pel càrrec governamental i pel càrrec al partit, articula una trama per enriquir-se; una més de les que es trobarien si es furgués a fons en l’assumpte de la covid i les compres públiques. I és que la bulímia burocràtica té una relació molt complexa amb la corrupció. Anem a pams.

La constatació (una vegada més) que els poders estatals –no només el govern– van usar mitjans institucionals per perseguir oponents polítics i alterar resultats electorals a Catalunya ha provocat expressions d’indignació a Catalunya (altra vegada, també), acompanyada de la "sorpresa" que a la resta d’Espanya això no generi escàndol. Si de cas, una mica de baralla en l’arena política, en la mesura que el PSOE, lligat per temps indeterminat als vots dels partits catalans al Congrés, pugui debilitar el PP i els sectors judicials obsedits a fer descarrilar la legislatura espanyola tan prompte com puguin. És allò del lawfare, que és com les meigues: àdhuc els qui creuen que no existeixen saben que sí, que n’hi ha.

Fa un parell d’anys, les primeres sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya afermant l’obligatorietat d’oferir el 25% de les classes en castellà van certificar el final formal del sistema d’immersió a l’escola catalana, que havia rebut un cop fatal amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia. El final substantiu, en molts centres del país, s’havia anat covant ja des d’alguns anys abans, quan el sistema d’immersió va començar el seu retrocés pràctic. Resumint, la immersió fou una història d’èxit durant un parell de dècades, des del seu inici, impulsat per famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona que volien ensenyament en català per als seus fills. I ha decaigut en les dues darreres dècades per motius variats.

El terme neoliberalisme és d’ús freqüent en el debat públic. També en diverses disciplines de les ciències socials (ciència política, sociologia). Ara ens farem un fart de llegir-lo en relació amb el nou president argentí, Javier Milei. Però no està del tot clar què vol dir; això sí, indica quelcom molt dolent, quasi tant com el dimoni. Però, així com molta gent es pregunta si el dimoni existeix, podem preguntar-nos-ho amb el neoliberalisme.

És conegut què signifiquen termes com infanticidi (matar infants) o parricidi (matar familiars directes). Tanmateix, el diccionari de l’IEC no té entrada per a austericidi, que s’ha significat com l’austeritat mata. Per analogia, però, fora més pertinent significar-ho com a matar l’austeritat. 

Les successives revisions a la baixa de les previsions de creixement econòmic confirmen el progressiu deteriorament de la recuperació econòmica en la nova normalitat postpandèmia. Es va recuperant l’enllaç amb la desacceleració de l’economia que hi havia abans de l’esclat de la crisi del covid. L’augment de la recaptació fiscal per la inflació ha estat un coixí transitori per al sector públic. La no exigència d’aplicació de la regla de dèficit del 3% del PIB el 2023 dona un altre respir a Espanya; una de les conseqüències per a les autonomies és que podran tenir un dèficit superior al previst inicialment (+0,2 punts del PIB).

El capitalisme és un model de producció caracteritzat fonamentalment pel respecte a la propietat privada i el respecte al dret d’acumulació individual de capital. En els darrers segles l’únic model de producció alternatiu que l’ha impugnat a escala rellevant ha estat el comunisme, caracteritzat fonamentalment per la col·lectivització de la propietat dels mitjans de producció, la prohibició de l’acumulació privada de capital i el monopoli estatal en l’acumulació de capital.

A l'abril se celebraren eleccions presidencials a França, en les dues voltes preceptives quan cap candidat obté més del 50% en primera volta. En la final del 24 d’abril, Emmanuel Macron, president des de 2017, s’imposà a Marine Le Pen, candidata de l’extrema dreta de Reagrupament Nacional, que havia moderat el seu programa respecte al que promovia Jean-Marie Le Pen, predecessor seu i fundador del Front Nacional.

Com cada any ha arribat el nostre particular Dia de la marmota (recorden la distreta i angoixant pel·lícula de Bill Murray?): el dia de les dades d’execució real de la inversió del govern central (ministeris i organismes dependents) de l’any anterior. La realitat no ha faltat a la cita; tampoc la consegüent indignació, que ha omplert, com manen les tradicions, línies i minuts a mitjans convencionals, i també a les xarxes socials. Tot, seguit d’un vigorós anunci del govern català d’exigència (no sabem si gaire vigorosa) d’explicacions, acompanyat del renovat lament de diversos grups d’interès econòmic, una altra nota tradicional. Finalment, també hi ha acudit la renovada autoresponsabilització: si a Madrid no s’ocupen de fer projectes executables per manca de personal a les delegacions ministerials a Catalunya (no vol venir ningú perquè aquí som rarets), cal suplir-ho amb la iniciativa catalana. Tan senzill que seria contractar externament la realització dels projectes, si no tenen prou personal a Catalunya. Com és prou habitual en altres llocs, per cert. 

La intensitat informativa associada a la invasió russa d’Ucraïna i a l’espionatge a desenes d’independentistes és tan gran que ha fet passar inadvertides les correccions de les previsions de creixement del PIB el 2022, anunciades la setmana passada. El 29 d’abril, la vicepresidenta Calviño rebaixava la previsió de creixement del PIB espanyol al 4,3% (el pressupost estatal s’elaborà amb una previsió del 7%). El mateix dia el conseller Giró rebaixava la previsió de creixement del PIB català al 4,8% (el pressupost català per al 2022 s’elaborà amb una previsió del 6,4%).

Començava la Setmana Santa amb uns titulars d’aquells que sempre generen reaccions intenses: “Els catalans són els ciutadans menys estimats de l'Estat”. Era el ressò d’un estudi realitzat per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) amb Esade del qual es desprenia que els catalans són el grup territorial que genera menys afecte a la resta de regions, i suspèn de manera massiva; només al País Basc reben un aprovat justet. A l’inrevés, des de Catalunya s'aprovava tota la resta de regions analitzades. 

Ja fa un temps que la política catalana, nua de respostes per als grans problemes del país, se situa en posició de resistència –peu en paret–, com per exemple davant la iniciativa lingüística de les institucions espanyoles per reduir el pes del català a l’ensenyament, i a la societat. O entra en el terreny de les ocurrències, com la de sotmetre el projecte dels Jocs Olímpics d'Hivern a referèndum vinculant exclusiu per als territoris on es programen activitats olímpiques. Com si el finançament a Catalunya no sortís del pressupost autonòmic (no dels locals) i no afectés tots els contribuents catalans. Precisem: es pot promoure un nou mètode de decisió en projectes territorials, exigir el vistiplau local per a un projecte d’interès general del Govern. Ara bé, per ser consistents cal estendre-ho a tot allò que –per interès general– afecta un microterritori: projectes de renovables, projectes de presons, projectes d’hospitals... Altrament, és populisme institucional: “¿Està a favor que li posem uns centenars de milions on resideix legalment?" Fora millor socialment transferir incondicionalment els centenars de milions a les institucions de la zona, i que els inverteixin en les seves prioritats de desenvolupament!