"Què provoca en un jove de 13 anys que la persona amb més poder del món parli dels iranians com a animals i parli d'aniquilar-los? ¿I si, a més, et sents exclòs, et diuen «mico» o «musulmà el que no boti»?" És la pregunta que planteja l'investigador del Cidob Moussa Bourekba en el marc d'una jornada a Barcelona sobre jihadisme, organitzada per l'associació Itran. Segons els participants en l'acte, el conflicte a Gaza o l'atac dels Estats Units a l'Iran no provocaran un augment del nombre de terroristes jihadistes, però sí una "agilització" dels processos de radicalització.

Cada any passen pel port d'Algesires més de 3 milions de contenidors. També centenars de milers de camions. L'encarregat de controlar tot aquest material és Lisardo Capote, responsable del Servei de Vigilància Duanera (SVA) al Camp de Gibraltar. Ell lidera la lluita contra el narcotràfic i el blanqueig de capital al sud d'Espanya: la costa africana està a només 14 quilòmetres de la península Ibèrica.

Les ones virulentes colpegen l’espigó. És negra nit. Una nit plujosa i freda d’hivern. Al Bar del Chechu, a l’entrada del port de Barbate, joves i veterans desafien el temporal fumant i escurant la cervesa. La majoria ja no viuen de la mar, però la mar els crida. Un cotxe de la Guàrdia Civil passa lentament per davant del bar. Mirades de desconfiança dels uns i els altres. Poques hores després, a l’alba, la policia tornarà al recinte portuari. Una narcollanxa s’hi ha refugiat una estona per evitar el sacseig rabiüt de l’aigua. Les gomes dels narcotraficants busquen refugi als ports de la zona mentre esperen el seu moment.

L'antic moll al riu Barbate és un cementiri de fustes macerades pel temps. Les barcasses enfonsades sota l'aigua verdosa contrasten amb les façanes blanques de les cases reclamant una capa de pintura. L'asfalt està ple de solcs i esquerdes. A Barbate no hi ha transport públic. El teatre està en ruïnes. Els parcs, abandonats. Les instal·lacions esportives s'inunden quan plou. "Tenim un retard endèmic de 15 o 20 anys", assumeix l'alcalde del municipi, Miguel Molina.

Recorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.

La primera escena de la pel·lícula s'ubica en una piscina enorme en forma de guitarra envoltada de para-sols, palmeres, cambrers servint còctels tropicals a banyistes que floten de tranquil·litat. Sona una cançó –de les animades– de Julio Iglesias i alguns ballen. La càmera avança lentament fins a fixar-se en una taula concreta. S’hi asseuen dos homes amb posat seriós. Un d'ells és un advocat reconegut a la zona. L’altre és el client, un narcotraficant poderós. Parlen de droga. El cinema ha repetit aquesta escena en desenes de pel·lícules de mafiosos, des de Scarface fins a El padrí. Però aquesta escena és real i la va viure un advocat a l'hotel Hard Rock de Puerto Banús fa uns mesos. Ara és un dia qualsevol de gener i l'hotel està pràcticament buit. A fora plou i tres estrangeres caminen amb barnús pel hall. Hi ha una recepció per a vips i una per a gent normal. S'hi exposen jaquetes de Michael Jackson i guitarres de Jimi Hendrix.

"Digueu-li a qui us hagi enviat que la pròxima vegada li tallaré el coll". La "pròxima vegada" els tres sicaris van encastar una cinquantena de bales sobre Catherine Isabelle Castagna i el seu marit, Jacques René Grangeon. Al clan de Lió no li va agradar l'amenaça de Castagna i van abatre el matrimoni al seu luxós xalet de la urbanització de Las Lomas de Marbella. 50 bales pels 500 milions de pessetes que Castagna i Grangeon els devien per haver perdut una partida d'haixix. Una bala per cada 10 milions (60.000 euros). El clan lionès s'acabava d'instal·lar feia pocs mesos a la Costa del Sol per controlar la ruta entre el Marroc i França i no estaven per romanços. Era la tardor del 1996.

Arriba a tota velocitat un Lamborghini taronja. És llampant i fa un soroll eixordador. Aparca davant teu i en baixa un noi jove, amb un tupè ros clenxinat i amb uns bíceps treballats, vestit amb un polo Gucci de més de 1.000 euros, una aparença que completa amb un anell d’or i un rellotge Rolex. Fa temps que el segueixes a les xarxes socials i admires els diners que guanya i amb què se’ls gasta. Els cotxes, les cases, els outfits, les joies. Enveges els seus viatges pel món. Colòmbia, Costa Rica, els Emirats Àrabs, el Japó. Fa temps que fas cas dels seus consells per invertir, per ser un guanyador. Què és triomfar si no és el que fa ell? Fins i tot destines alguns dels pocs diners que tens per gaudir del privilegi de tenir-lo unes hores només per a tu, perquè t’expliqui com s’ho ha fet. Baixa del cotxe i et diu crac. I, automàticament, et sents un crac. Et fascina. T’abdueix. Et captiva. T’enamora.

L'any 2022 l'Hospital Sant Joan de Déu (SJD) va inaugurar el Pediatric Cancer Center de Barcelona (PCCB), un centre internacional amb capacitat per atendre més de 400 casos nous de càncer infantil a l'any. Aquell mateix any va crear-se un circuit per a famílies procedents del Perú, la majoria molt vulnerables i desesperades per la situació dramàtica dels seus fills, que arribaven a Catalunya per rebre tractament al servei d'oncologia de l'hospital. Ara el departament de Salut pretén posar-hi fi: han detectat fluxos regulars de pacients a l'SJD, que és un centre públic de titularitat privada, però també arribades de pacients d'altres nacionalitats al Vall d'Hebron i l'Hospital de Sant Pau, i volen regular-ho.

"Té una professora per a tu per ensenyar-te a parlar rus. Ella té 2x8 anys i no és rossa. Les lliçons són gratuïtes i pots tenir la primera avui si truques". És un missatge de Jean-Luc Brunel a Jeffrey Epstein l'1 d'abril del 2005. El missatge l'anota en una agenda una de les persones que treballava llavors per al magnat nord-americà. Brunel era director d'una agència de models francesa i va suïcidar-se l'any 2022 quan esperava ser jutjat per violació de menors. Llavors, quan deixa aquest encàrrec telefònic, era íntim d'Epstein i s'havia convertit en un dels seus principals proxenetes: no només li proporcionava models, sinó també noies menors d'edat. I ho feia amb la impunitat de poder deixar un missatge telefònic com aquest, deixant rastre per escrit. De fet, als documents desclassificats per part del departament de Justícia dels Estats Units hi ha centenars d'anotacions que els empleats d'Epstein feien de les trucades que rebia i no podia atendre. Algunes molt explícites. Tanmateix, ningú va fer res.

Tot anava bé. El menjar. El tracte. L'atenció. Els serveis. Fins que els turistes van marxar a principis de tardor. "D'un dia per l'altre vam passar de ser bones famílies a males famílies", explica una dona siriana que forma part d'un nombrós grup de sol·licitants d'asil que resideixen a Malgrat de Mar i que denuncien la sensació "d'abandonament" que tenen des de l'octubre. Afirmen que han trobat paneroles entre el menjar, que els han donat aliments florits i caducats, que hi havia puces a les habitacions, que la calefacció no ha funcionat durant mesos en una de les plantes de l'hotel on estan instal·lats, que l'aigua calenta dona problemes constants o que se'ls nega diners per comprar roba o bitllets de transport que els pertocarien.

El Departament de Justícia dels Estats Units ha desclassificat nous documents de la trama Epstein. En aquest cas, hi ha arxius de l'FBI que recullen una acusació d'una dona contra el president Donald Trump. Segons els papers fets públics aquesta matinada, durant els anys 80, Trump la va agredir sexualment quan tenia entre 13 i 15 anys. L'any 2019 la dona va explicar als agents federals que Jeffrey Epstein la va dur "fora de l'illa" de Little Saint James i se la va emportar a "Nova York o Nova Jersey", on li van presentar algú "amb molts diners" que "era Donald Trump". Allà, on hi havia altra gent que la dona no va saber identificar, l'actual president nord-americà l'hauria agredit sexualment.

La periodista Mar Bermúdez (Barcelona, 1998) va denunciar el seu cap a El Principal, l'exdirector de Catalunya Ràdio Saül Gordillo, el desembre del 2022 per una agressió sexual. Un cas que acabaria en condemna dos anys més tard. I el 2025 Gordillo va acordar una pena d'un any i mig de presó per l'agressió sexual a una segona treballadora del mitjà que dirigia el 2022, El Principal. Ara Bermúdez relata l'experiència viscuda a Els pecats d'una feminista: el despertar d'un me too periodístic (Ara Llibres), un llibre que narra, des d'una òptica feminista i amb una estructura basada en els pecats capitals, el que suposa denunciar una persona poderosa amb amics influents.

Ni l'estàtua de Goya ha pogut ser desnonada de la plaça Sant Jaume. El moviment per l'habitatge, que s'ha aplegat al centre de Barcelona per reclamar el dret a tenir un sostre, ha impedit que el camió s'endugués el bust gegant del pintor aragonès, col·locat al bell mig de la plaça amb motiu de la gala del cinema espanyol celebrada a Barcelona. Almenys, fins que ha acabat la concentració sota el lema "Prou excuses. Els pisos, per viure-hi" que ha omplert més de la meitat de la plaça barcelonina. A la plaça hi caben unes 6.000 persones quan és plena, però segons la Guàrdia Urbana la protesta n'ha congregat 1.100. Les protestes de les entitats socials han arribat després de l'acord de Junts, PP i Vox al Congrés per fer caure el paquet de mesures socials de Pedro Sánchez que incloïa un antidesnonament. Una votació a Madrid que servirà perquè moltes "famílies vulnerables" acabin al carrer ha denunciat el portaveu del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès: "Si seguim repetint que l'economia va millor, però seguim vivint cada vegada pitjor, ja sabem qui aprofita aquesta frustració, és terreny llaurat per a l'extrema dreta".

La Kesia Barranco va arribar a Torre Pacheco fa més de dues dècades provinent del seu País Basc natal. Ho va fer acompanyada de la seva parella, un home marroquí amb qui va muntar la seva vida en aquest petit municipi murcià. Ara té 38 anys i és una de les cares visibles de les reivindicacions de la comunitat musulmana. Sobretot després que un grup d'homes apallissessin el seu fill, l'Ismael, que tenia 15 anys, per la seva aparença física. Una agressió que va arribar dos dies després que tres nois d'origen marroquí robessin –i un d'ells agredís– un home de 68 anys, el Domingo, mentre passejava tranquil·lament pel municipi. Un incident que va fer que la ultradreta es llencés als carrers de Torre Pacheco.

A un parell de quilòmetres de Torre Pacheco, una quinzena de treballadors, tots ells immigrants, cullen escaroles sota l'escalf del reparador sol hivernal. A l'altra banda de l'esplanada, una altra colla s'eslloma per fer el mateix amb les mates d'api. Els tractors i els camions per carregar les caixes amb les hortalisses que s'enviaran a Europa estan mal aparcats en un camí polsegós. Els temporers repeteixen el moviment cíclicament, tors a baix una vegada i una altra per arrencar la mata. Un moviment repetit centenars de cops cada dia. L'Abdel és el capatàs del grup que tragina amb les escaroles. Tots són del Marroc. Ell va aterrar fa 26 anys en aquest municipi murcià on el juliol del 2025 va viure uns incidents racistes després de l'agressió a un home de 68 anys, el Domingo, per part de tres nois d'origen magribí. La ultradreta va llençar-se a Torre Pacheco, "a la caça" dels magribins, i es van viure nits de molta tensió que només un dispositiu amb gairebé 60 vehicles de la Guàrdia Civil va poder contenir.

La història de Jeffrey Epstein no és només la d’un pederasta que tenia una xarxa de prostitució al servei d'homes rics de tot el món. La història de Jeffrey Epstein és també una història de diners i política i, sobretot, de poder. Epstein utilitzava el sexe per comprar favors i influència. Però també per obtenir informació i fer créixer la seva fortuna. El magnat nord-americà, que es va suïcidar el 2019 a la presó de Nova York, tenia una xarxa de còmplices que li aconseguia joves models i menors. Però ell també era el gran artífex de la trama. Què volien els rics que hi acudien? Ell els ho aconseguia i els obria les portes de l’illa Little Saint James: un paradís al Carib on convidava algunes de les persones més influents del planeta i on algun d’aquests homes van agredir i violar desenes de menors.

L'abril del 2017 Daniel Siad envia un correu a Jeffrey Epstein per donar-li les gràcies. Aquest francoalgerià s'acaba d'instal·lar a Barcelona i li anuncia que ja s'ha posat en contacte amb dues agències de models amb seu a Espanya per començar "l'scouting" de noies. "Espanya és més segura que París, especialment Barcelona, està plena de turistes a tot arreu", afegeix l'home. La documentació que el departament de Justícia dels Estats Units ha desclassificat sobre el cas Epstein ha permès que surtin a la llum pública milers de documents de les converses i correus electrònics que el pederasta i corruptor de menors tenia amb famosos, empresaris i els facilitadors que tenia escampats per la geografia mundial. Siad era un d'ells. També apareixen les converses que Epstein tenia amb moltes noies joves.

"Hamsa, no et veig a l'escola". El Joaqui Salord atura un jove marroquí que camina amb xancletes tot i que és rigorós hivern pel costat del Barranco del Búho, una fossa immunda de brossa i plàstics. L'escena es repeteix uns minuts després, mentre el veterà jesuïta passeja entre les xaboles de Don Domingo de Arriba, a Atochares, un assentament on viuen prop de 600 persones. El Kofi neteja la roba plena de fang mentre escolta la ràdio de fons. Les taques ni es dissimulen amb la raspallada parsimoniosa d'aquest veterà ghanès. La mateixa pregunta i el Kofi, colpejat per la misèria, demacrat per dos anys vivint entre ruïnes, s'excusa en el fred per no haver assistit a la petita aula que els jesuïtes tenen a la intempèrie per ensenyar espanyol als immigrants. Atochares és l'assentament més gran de la província d'Almeria. La falta d'habitatge per donar resposta a les persones que treballen sota els hivernacles del mar de plàstic ha derivat en la proliferació d'aquest tipus d'infrahabitatges. Només a la vall de Níjar, a la zona de Llevant de la gran Horta d'Europa, n'hi ha gairebé una cinquantena.

És una terra seca, àrida, puntejada per matolls, cactus i estepa blanca. I, de sobte, d'entre la terra erma sorgeix una immensa esplanada blanca de gairebé 30 quilòmetres de llargada, custodiada per la serralada de Gádor i el Mediterrani. És el mar de plàstic d'Almeria, la gran horta d'Europa on treballen prop de 100.000 treballadors, la majoria immigrants i prop d'un 30% en situació irregular. En total són unes 35.000 hectàrees d'hivernacles –l'equivalent a 50.000 camps de futbol junts– que poden arribar a produir 3,5 milions de tones d'hortalisses i fruites: pebrots, cogombres, tomàquets, carbassons... Desenes de milers d'hivernacles que ho engoleixen tot, penetren dins de les ciutats i els pobles de la zona, plàstics blancs visibles des de l'espai que es confonen amb les cases i les naus industrials. És el motor econòmic de la regió: a una banda la zona de Ponent, envoltant El Ejido; a l'altra vall, la vasta esplanada als peus del municipi de Níjar.