“Com a marroquí, a partir d'ara, et sentiràs assenyalat"

Torre Pacheco (Múrcia)Volen ser d’algun lloc, tenir una identitat, però no els deixen. Ni allà ni aquí. No són espanyols, tampoc marroquins. Alguns van marxar fa molts anys del seu país. O bé els seus pares van decidir creuar l’estret de Gibraltar, i ja van néixer a Espanya, o bé ells mateixos quan ja eren adolescents van aterrar a la basta esplanada murciana. Per això han de reivindicar sempre els seus orígens i les seves arrels, perquè senten que no els han permès abraçar la identitat del país que els ha acollit.

Durant la infància, a l’escola, malgrat que parlin àrab a casa, poden conviure d’igual a igual amb la resta d’infants. Tots són nens. Tanmateix, quan arriba l’adolescència tot canvia: apareix el racisme, el ser diferent, els propis límits que algunes famílies magribines imposen, i cada dia els recorden que no són d’aquí.

És el cas d’un dels nois que camina pel centre de Torre Pacheco sota l’inclement Sol murcià de juliol. “D’on ets?”, li pregunta el periodista. “Soc espanyol”, respon amb naturalitat. Tanmateix, després d’un parell de segons de silenci, entén que ha d’afegir alguna cosa: “Els meus pares són del Marroc”. Aquest nen, nascut al barri de San Antonio de Torre Pacheco, escolaritzat en el sistema educatiu espanyol, comença a entendre les diferències entre uns i altres, entre ell i el nen que va néixer uns carrers més enllà, fora del barri on viu la majoria de la població magribina. Durant la infància no va copsar que era diferent, però, de sobte, a l’adolescència, la percepció canvia.

Nens que surten a defensar-se

Durant l’última setmana, arran de l’agressió a un home de 68 anys i de la irrupció de grups ultres que durant les nits sortien a la cacera de l’immigrant, una seixantena d’adolescents de Torre Pacheco, tots ells membres de la comunitat magribina, van organitzar-se per defensar el barri. Aquest grup són una petita mostra, els més bel·ligerants, d’una generació de joves que busca el seu espai en aquest municipi murcià de 41.000 habitants –l’any 1993 n'eren 17.738–, amb un 30% d’immigració i un 20% d’abandonament escolar, i on els seus habitants es dediquen sobretot al sector agrícola.

“Són nens, no pensen el que fan”, resumeix l’Abdolali, un comerciant que es va erigir en portaveu de la comunitat durant els incidents al barri. Ell va arribar l’any 1998 a Espanya, i té diversos comerços, un d’ells a la plaça que separa San Antonio de la resta del municipi: una frontera invisible durant anys entre dues realitats oposades. L’Abdolali, com molts dels seus compatriotes, mostra la fricció i alhora atracció permanent entre les dues identitats. A la rebotiga de la seva botiga hi destaquen la bandera d’Espanya i la del Marroc; a l’aparador, les samarretes de totes dues seleccions ben visibles, i la de Lamine Yamal, exemple de la integració de totes dues comunitats. L’Abdolali no para de repetir la frase que més se sent a Torre Pacheco aquests dies: “Només volem treballar”. I una segona premissa que també necessita reivindicar cada cop que l’atura un periodista: “Jo també soc espanyol”. Aquest comerciant creu que els joves es rebel·len contra l’agressió externa per una qüestió d’edat, i que quan els passi l’efervescència pròpia de l’adolescència, faran com la resta de la comunitat magribina, que s'ho mira atentament des de les cantonades, expectant davant l’enrenou, i suplicant que la Guàrdia Civil rebaixi la tensió. “Quan el meu nebot va fer-ne divuit, li vaig dir: «S’han acabat les ximpleries, ara espavila. A treballar»”, recorda l’Abdolali, que va rapar els cabells del seu familiar per treure-li les metxes, metàfora d’una etapa que s'acabava.

La majoria dels joves que sortien a les nits eren estudiants que no han complert ni la majoria d’edat. Molts d’ells van a l’institut Luis Manzanares. Al grup no hi ha menors no acompanyats –un col·lectiu molt assenyalat per l’extrema dreta–, sinó que tots els nois tenen família i viuen en les cases d’una o dues plantes, molt velles i degradades, que dominen San Antonio. És la postal d’una altra època.

Racisme contra els magribins

El Víctor i la Maria Ángel tenen 14 anys i comparteixen institut amb molts dels nois que, amb la cara oculta i pals a les mans, sortien per plantar cara als ultres. Tots dos van néixer a l’Equador. “Els coneixem, són bona gent, només es defensen si els ataquen”, argumenta ell, que va arribar a Espanya amb cinc anys. El Víctor té clar que el tracte cap a ell és molt diferent del que reben els seus companys magribins: “Als llatins no ens fan res, hi ha més racisme contra ells”.

Tots els nois ho confirmen. El Yassin té 17 anys. Amb sis, va arribar des de Marràqueix a Roldán, i ara fa dos anys que resideix a Torre Pacheco, per on es mou amunt i avall amb el seu inseparable patinet i la seva gorra Adidas. A sisè de primària ja va rebre els primers atacs. “Ves-te’n al teu país”, li deien amb menyspreu els companys de classe. Quan s’enduia el seu germà petit a un parc del costat de casa, al límit de San Antonio, alguns veïns no els deixaven jugar i els feien marxar. Racisme innocent a classe, odi dels més veterans. Un ancianete, com ell l’anomena, li va etzibar un “a parlar a la presó” mentre xerrava tranquil·lament amb un amic davant de casa. Tot i que els nois que protesten són de la seva edat, ell no vol problemes. Amb 15 anys va perdre el seu pare i sent la responsabilitat que això comporta. “Són nens de 16 a 18 anys, i tenen una barreja de ràbia i frustració”, conclou. El Yassin sap que els fets que han dinamitat el seu poble durant els últims dies tindran conseqüències greus per a la convivència pacífica que hi havia a Torre Pacheco fins ara. Res tornarà a ser igual: “Com a marroquí, a partir d‘ara, et sentiràs assenyalat. Aniràs al bus i et miraran”.

Hi ha futur en una societat amb ferides tan profundes? Els joves creuen que, malgrat tot, hi ha esperança.

A les dotze del migdia d’un dia feiner, tres nois estan asseguts en un dels bancs de la plaça Sánchez Raspinegro, epicentre de San Antonio, i on s’agrupen al vespre els nois magribins. Només un d’ells, el Wail, va estar de matinada jugant al joc del gat i la rata amb la policia, reclamant justícia pels atacs contra la seva gent per part dels grupuscles ultres. Té 18 anys i fa tercer d‘ESO. Així com el Sophien i el Monkasier, els seus dos companys més joves, entren a la conversa i asseguren amb fermesa que “i tant que hi ha futur” per als nois com ells, el Wail, amb el rostre cansat per una nit moguda, només riu amb to burleta. Els seus amics volen estudiar informàtica i electricitat, a ell, en canvi, li és tot igual. “Jo només vull treballar”, diu resignat, sense anhels ni somnis de futur.

El futur que tindran

El Rayan té 14 anys i “sempre” ha patit racisme. Passeja pel centre de la ciutat, fora dels límits de San Antonio, amb la seva samarreta de Cristiano Ronaldo de l’Al-Nassr. Malgrat ser del Barça. Fa tercer d’ESO al Luis Manzanares i té clar que vol estudiar mecànica. Recorda que el seu pare va arribar amb pastera fa més de dues dècades, i que ell ha pogut anar a l‘escola i plantejar-se un demà brillant: “Viuré millor que els meus pares”. Això sí, deixa la porta oberta a trobar un futur lluny de Torre Pacheco: “Hi ha futur, però no sé si a Espanya, potser marxo a Alemanya o un altre país quan sigui gran”.

“Els nois que surten a protestar creuen que hi ha futur, però si les coses segueixen així, la vida potser serà pitjor que la generació dels meus pares”, relata un altre noi, de 18 anys. Ell, a diferència del Rayan, creu que viurà “pitjor” que els seus progenitors perquè abans era més fàcil aconseguir un habitatge que no pas ara.

Uns pares que van assumir les feines més precàries, sobretot en el sector agrícola. El Javier ho resumia a la perfecció mentre xerrava amb la Juana i la Manoli –dues àvies del barri– de la transformació de San Antonio i la bona convivència amb la població magribina: “Si no fos per ells, no hi hauria camp. Nosaltres ja no hi volem treballar”. Les dades l'avalen. L’economia de la Regió de Múrcia se sosté gràcies als que han vingut de fora, ja que en els últims quatre anys, el 54% dels llocs de treball creats van ser coberts per persones immigrants.

Els espanyols no volen anar al camp. Però, i els joves fills d’immigrants? Tots volen estudiar mecànica, informàtica, electricitat o ser monitors esportius. En aquesta mateixa línia s’expressava fa uns dies a l’ARA el sociòleg i professor de la Universitat de Múrcia, Andres Pedreño, que considera que les noves generacions “ja no volen treballar en les mateixes feines que els seus pares i mares” perquè “es resisteixen a acceptar la precarietat” del camp.

Entre la comunitat magribina hi ha consens a l'hora d'assenyalar aquells que no volen treballar. Aquest discurs està molt interioritzat. Saben que si es guanyen la vida bé i fan la seva no tindran problemes, almenys de convivència. "Hi ha nois del Marroc que no fan res, que es passen el dia a la cafeteria o fumant. Aquests que no volen treballar, els han de fer tornar al seu país", assegura el Riad, un noi de 21 anys d'origen marroquí que viu a Jaén, tot i haver nascut a Torre Pacheco, i que treballa de tractorista en una empresa agrícola.

El Mohamed es mira els deu cotxes de la Guàrdia Civil que preparen el dispositiu nocturn per evitar aldarulls. La convocatòria ultra de la tarda ha fracassat, només dues-centes persones s'han aplegat davant de l'Ajuntament. El seu fill, el Rayan, respon un parell de preguntes a uns periodistes francesos de TF1. Té 15 anys, va néixer a Torre Pacheco i coneix els nois que a les nits surten a protestar. "Alguns no van a l'escola, es queden al carrer", lamenta. Ell, en canvi, està convençut que gràcies a l'educació que rep podrà tenir millor vida que el seu pare –el Mohamed assenteix i recorda que ara els joves "tenen de tot"–, i complir el seu somni de futur: ser Guàrdia Civil.