Doncs molt hauria de canviar el panorama perquè aquesta no acabi sent la comèdia espanyola de l'any. És molt fina, té un guió que fa dir "Sí, senyor" i diu veritats punyents amb mig somriure. Més enllà de l'observació malintencionada de certs costums del nostre temps, sintonitza amb els nous tons i formes de l'humor actual. Es frega, per exemple, amb el bestiari dels vídeos de Pantomima Full, tots ells basats en una idea de fons: l'autoengany com a brúixola vital de moltes persones del nostre entorn present.

Com deien al final de Comancheria, de vegades pels nostres fills fem bogeries. En el darrer any, de fet, dues de les pel·lícules més sonades inclouen en l'argument un pare a la recerca èpica d'una filla perduda: Sirat i Una batalla tras otra, amb un esquema narratiu clàssic que prové de Centaures del desert, esclar. Una hija en Tokio té menys sentit de l'aventura i més de la injustícia, però també és sobre un progenitor que fa coses estranyes per trobar la seva filla. En aquest cas, treballar com a taxista a Tòquio durant 9 anys (un francès al Japó: curiós i no gaire habitual plantejament sobre problemes d'immigració) amb l'esperança d'ensopegar alguna vegada amb ella, potser demanant un servei en una cantonada dels carrers de la capital nipona.

Que difícil és exterioritzar certs sentiments i pensaments íntims. I que difícil és també traslladar a la pantalla aquests processos interiors. No s'hi val només a treure de tant en tant un personatge assegut al llit d'un dormitori mirant per la finestra amb cara d'interrogant. Perquè unes imatges ressonin en els espectadors que les estan mirant (i les de La hija pequeña han estat tot un fenomen a França, on han monopolitzat converses més enllà dels cercles cinèfils) han de retratar fragments d'una vida on tothom se senti representat. És el cas de les de Fatima Daas, la protagonista i autora del llibre en què es basa aquest film?

És molt possible que aquest any no veiem cap pel·lícula tan enamorada del poder de la paraula com aquesta. Un dia amb Peter Hujar recrea les converses que aquest fotògraf va mantenir amb Linda Rosenkrantz al llarg d'un dia sencer del 1974. La idea de Rosenkrantz era que aquesta xerrada amazònica formés part d'una col·lecció d'entrevistes que expliquessin 24 hores a la vida de diferents artistes de la Nova York dels setanta. Però tot i estar enregistrada, la trobada amb Hujar va trigar en publicar-se: no va veure la llum com a llibre fins al 2021.

Quan pensem en la infància com un paradís perdut segurament tenim al cap un període idealitzat que pot anar més o menys dels cinc als onze anys. Els nostres records no rebobinen més enllà perquè, generalment, la nostra memòria dels primers anys de vida sol ser una nebulosa d'impressions poc contornejades. Little Amélie, però, no tria aquest camí. Aquesta adaptació de Metafísica dels tubs d'Amélie Nothomb pren el substrat autobiogràfic de la novel·la sobre els primers records de l'escriptora belga (va néixer i viure fins als tres anys amb la seva família al Japó) per fer créixer un Edèn de dibuixos animats.

Però quina mena de pel·lícula és exactament No hay otra opción? Una comèdia retorçada? Un thriller estrafolari? Cinema social malgirbat? Si sospites que totes aquestes tres respostes formulades com a pregunta poden ser certes alhora, l'has encertat. El nou film de Park Chan-wook és un artefacte cinematogràfic relliscós que es resisteix a ser contemplat d'una única manera. I que estimulant i singular que és aquest tornassol entre gèneres! Hi ha més trets diferencials que expliquen l'excepcionalitat: 1) té molt mala bava (cinema contra l'"Ara que no s'ofegui ningú"). I 2) formalment és enlluernadora. Chan-wook ha entrat en una etapa barroca, experimentadora i desacomplexada en què li agrada enjogassar-se amb allò que explica en imatges.

La chica zurda és el més semblant a una pel·lícula de Sean Baker no dirigida per Sean Baker. De fet, si ens mirem els crèdits, una mica de Sean Baker sí que ho és: l’autor d’Anora n’és el productor, el coguionista i el muntador. I si gratem una mica més, descobrim que la directora Shih-Ching Tsou ha estat col·laboradora de Baker des de fa una pila d’anys: ha produït Starlet, Tangerine, The Florida project i Red rocket abans de posar-se a dirigir el seu primer film. Podia haver-se posat darrere de la càmera (bé, darrere del mòbil, perquè La chica zurda està íntegrament enregistrada amb un iPhone 13) molt abans: els orígens d’aquest projecte es remunten a l’any 2010, quan Shih-Ching Tsou i Baker van escriure a quatre mans un guió que no va completar el finançament fins al 2022.

Així com a norma general, els amants del gènere policial acostumen a apreciar molt els thrillers ben parits sobre personatges malparits. El botí fa, més o menys, check a totes dues categories. D’entrada, és una història sobre policies que semblen professionals d’una peça fins que una confiscació en concret els tempta cap al camí de la corrupció per culpa d’una quantitat de diners en efectiu decomissada que fa perdre, literalment, l’oremus. Com que el calé sempre té amo, aquest fet els fa trepitjar un vesper criminal de cal Déu: de cop i volta ja no només es tracta de fer el que és correcte, sinó de salvar la vida davant d’uns narcotraficants amb maneres de grans empresaris i mètodes de negoci mortalment expeditius.

Vet aquí un documental sobre la dificultat de representar l’Holocaust. O potser sobre la catarsi d’explorar la complicada relació amb el teu pare i acabar exposant-la públicament en una obra des del jo. Tot i que també podria ser un film sobre la pressió i la maledicció de l’èxit: transcendir nínxols underground i tenir un impacte majúscul pot portar un autor al bloqueig. És possible, a més, que estiguem davant d’un documental sobre el destí com a bromista cruel: una obra referencial sobre la memòria històrica per no oblidar mai les atrocitats del nazisme (les fogueres de llibres, per exemple) que, anys després, acaba sent censurada en alguns estats nord-americans. Estem parlant tota l’estona, esclar, d’Art Spiegelman i Maus.

Els mestretites que gaudeixen detectant correspondències, rimes i easter eggs entre els diferents títols de la filmografia de Jim Jarmusch xalaran amb Father mother sister brother. La pel·lícula va plena de ressonàncies. D’entrada connecta tres relats per un fil conductor tant temàtic com formal, tal com feien diverses antologies anteriors de Jarmusch. Molt aficionat al format de conte (de conte adult, impressionista i obert, en la tradició de certa literatura nord-americana del segle XX), el cineasta havia signat films com Mystery train (també amb tres històries), Noche en la tierra (també contraposant trames autoconclusives a diferents punts del món) o Coffee and cigarettes, col·lecció de curts en blanc i negre que sempre incloïa un pla zenital icònic d’una taula amb un cendrer i tasses que aquí reapareix com a picada d’ull. A més, el film recupera la posada en imatges de converses de sords entre coneguts que semblen estranys i la poesia dels afers terrenals tan presents en tot el temari i l’estil del director de Paterson.

Oh, i tant que Stellan Skarsgård es mereixia la Palma d’Or al millor actor en el darrer Festival de Canes! No es tracta de treure mèrits a Wagner Moura, que es va endur aquest premi per El agente secreto, sinó de valorar una interpretació espatarrant que simbolitza alguna cosa més: la darrera mostra d’una gran tradició europea de mestria i maduresa en l’actuació, al nivell d’un Bruno Ganz, d’un Michel Piccoli o d’un Erland Josephson. Tampoc seria just, a més, destacar-lo a ell (tot i que fa el paper de la seva vida) i no dir res de les sensacionals Renate Reinsve i Inga Ibsdotter Lilleaas, que també arriben al cim de la seva carrera interpretativa a Valor sentimental.

Flores para Antonio rima en assonant amb un altre documental recent, La guitarra flamenca de Yerai Cortés. Ambdues pel·lícules giren al voltant d’un artista nascut dins de la cultura gitana que decideix fer servir el cinema de no-ficció per investigar i desembolicar tot el teixit de secrets i mentides al voltant de les figures dels seus progenitors. En el cas de l’actriu Alba Flores, concretament, utilitza la càmera (de vegades al davant, d’altres agafant-la ella mateixa) com una eina organitzadora i reveladora: per moltes imatges d’arxiu que hi hagi del seu pare Antonio, el fill de Lola Flores i Antonio González El Pescaílla, no és fàcil fer-se un idea de qui era exactament.

La ficció audiovisual sembla que ha detectat que estem tots una mica ensopits, per no dir angoixats, amb la deriva de la civilització en aquest tram del segle XXI. Per això tira llenya al foc amb sèries i pel·lícules sobre la fi dels temps des de diferents punts de vista apocalíptics, ja siguin pre o post (de Civil War a El eternauta, d'Una casa llena de dinamita a En fin, etc.). Potser aniria bé, però, algun títol que sembrés un bri d’esperança davant d’aquest estat d'ànim tan pansit. O, potser, algun que se'n fotés de tant nihilisme. Yorgos Lanthimos s’ha abraonat sobre aquesta segona opció amb Bugonia, un acudit negre, exagerat i grotesc sobre les teories conspiranoiques que asseguren que el món va pel pedregar.

A les pel·lícules dels germans Dardenne s’hi entra fent el cor fort i se'n surt rebregat. Així ha estat des de sempre, i així continua sent. Que el seu estil de cinema social aspre, hereu del documental i sempre lluny d’estructures narratives rígides, melodramatismes i moralismes ja el tinguem metabolitzat com a espectadors potser no vol dir que el tinguem amortitzat. Perquè és cert que a Recién nacidas no hi ha cap sorpresa o innovació. Però, en altres mans, aquest film que segueix la vida de cinc adolescents en risc d'exclusió social allotjades en un centre d’acollida per a mares joves de Lieja seria un cataclisme (tot i que La maternal, de Pilar Palomero, amb una temàtica molt semblant, també estava prou bé).

El dossier de projecte era la bomba. Quin powerpoint, nano. Un film sobre una superestrella del rock ara que els biopics dels grans mites de la música popular (Queen, Elvis, Dylan…) van com un tro, amb un dels actors de moda (Jeremy Allen White, que té uns braços de pencaire com els del Bruce) i el mateix Springsteen donant el vistiplau al projecte. Una pel·li nascuda per petar-ho, baby. Passa que, precisament, el moment que retrata potser no és el més èpic de la carrera del cantant: quan va decidir el 1982, entre el gran èxit de The river i la mascletà de popularitat de Born in the USA, fer un disc en solitari, acústic, fosc i de lletres molt tèrboles i literàries: Nebraska.

Primer acte: Les dades, només les dades (més o menys). La vida de Chuck està dividida en tres actes. Cadascun és d’un gènere diferent: un relat apocalíptic, una anècdota musical i una història d’iniciació. A més, aquest film que adapta un llibre de l'Stephen King més amable i humanista (el de Compta amb mi o La milla verda) comença pel final: de la mort del personatge fins a la seva infantesa. I Mike Flanagan, un autor avesat al terror, s’estrena en un registre fantàstic sentimental i fabulador, que pot recordar La vida secreta de Walter Mitty, Forrest Gump o Amélie.

Li ha sortit classicota. Fins fa poc, Benny Safdie dirigia llargmetratges a mitges amb el seu germà Josh. I, més que pel·lícules, feien riuades d’imatges i idees que ho arrasaven tot al seu pas. The smashing machine no té un cabal cinematogràfic tan esbojarrat com Good time o Diamants en brut (millor pel·lícula del 2020 per als crítics de l'ARA). Però que aquest cop el flux de la narració no sigui tan vehement i circuli dins d’uns marges més reconeixibles no vol dir que el film no tingui grapa.

De vegades, als que veiem moltes pel·lícules per obligacions professionals potser ens aniria bé no haver vist tantes pel·lícules. Això que pot semblar un embarbussament, una contradicció o una pedra contra la pròpia teulada es fa palès davant de films com Relay, que no és pas una mala pel·lícula, però que requereix uns ulls innocents per gaudir-la en plenitud. Si has vist abans i recordes Michael Clayton, aquest retrat que fa Relay d’un món corporatiu fred i alhora fastigós que gestiona amb discreció intimidatòria els problemes empresarials interns que poden derivar en una crisi reputacional et semblarà poc original.

Si a algú, a mitja projecció d'aquesta pel·lícula, li ve al cap el pensament intrusiu que si, en lloc d'Eddington, el poble que hi surt es digués Springfield i, en comptes d’un film, això fos un episodi d'Els Simpson tot plegat tindria més gràcia, poca cosa hi hauria a rebatre. Perquè com a comèdia negra sobre els comportaments dels ciutadans rasos nord-americans en situacions concretes, Eddington justeja. I, compte, perquè encara seria una analogia benèvola. Si en lloc de la perspectiva de la sàtira es vol valorar la nova pel·lícula d’Ari Aster com a al·legoria dels Estats Units a partir dels successos que tenen lloc al microcosmos d’un poble petit, tal com ha fet, per exemple, John Sayles en repetides ocasions (Lone star, La terra promesa, Silver City…), llavors la comparació seria sagnant.

Tot i la seva orgullosa pertinença a allò que acostumem a identificar com a cinema d’autor de línia dura (plans fixos llargs, respecte al temps real, imatges d’aire poètic, discurs amb to greu, tendència a un cert cripticisme…), en alguns moments d’April es poden establir correspondències amb uns altres gèneres cinematogràfics. De fet, aquest relat sobre una ginecòloga en crisi i sota sospita a Geòrgia ja comença com un film de terror: la misteriosa presència d’una figura fantasmal funciona com a al·legoria de la por al cos; potser sobre les decisions sobre el propi cos vistes com a monstruositat per certs ulls externs.