Puntals del cinema 'indie' més incorruptible, el germans Josh i Benny Safdie –autors de films com 'Go get some rosemary' i 'Heaven knows what', cap estrenat comercialment a Catalunya– són coneguts per la seva obra verista i temperamental, tocada pels desbordaments emocionals de l'univers de John Cassavetes. A 'Good time', els Safdie componen un nou i atropellat himne per la dignitat dels marginats, un frenètic 'tour de force' fílmic ambientat en una "altra" Nova York, allunyada de la sofisticació de Manhattan i el hipsterisme de Brooklyn.
Malgrat que els Safdie sempre han sentit debilitat per l'enrenou urbà, la seva aposta per la convulsió narrativa assoleix cotes inèdites a 'Good time': l'escenari i les interrelacions entre els personatges remeten al submon criminal de 'Mean streets' de Martin Scorsese, però l'acció, marcada per una pulsió irreflexiva, instintiva, es decanta per l'efecte bola de neu de 'Quina nit', també de Scorsese, i de 'Mickey and Nicky', la memorable comèdia negra amb tocs 'noir' d'Elaine May, en la qual John Cassavetes i Peter Falk treien a rondar la seva paranoia per una nit atziaga a Filadèlfia.
A 'Good time' ningú té temps a perdre. La desesperació imposa la seva llei mentre cau la nit i els protagonistes topen una vegada i una altra contra les seves precipitades decisions, com si fossin mosques que reboten contra una bombeta encesa. Els personatges s'expliquen a través de les seves accions: Connie –interpretat per un Robert Pattinson plenament submergit en el primitivisme i l'angoixa del personatge– creu que fuig cap endavant després d'un robatori fallit, però no fa altra cosa que donar voltes entorn del seu desvalgut germà (un dels Safdie, Benny). Arribem a conèixer les seves motivacions a través d'uns diàlegs fugaços i histèrics, mentre que l'acció apareix embriagada d'incertesa: l'estranya trobada entre Connie i una anciana moribunda en l'habitació d'un hospital remet a un moment inoblidable de 'Comença l'espectacle', però aquí el sentit de l'escena no s'arriba a concretar.
'Good time' funciona com un riu amb afluents inesperats i cursos totalment imprevisibles. Sense saber gaire bé com, ens descobrim atrapats entre parcs d'atraccions que cauen a trossos i apartaments inhòspits il·luminats amb llums fosforescents. Podríem ser a l'interior d'una versió mendicant del 'Collateral' de Michael Mann, amb un criminal de segona en lloc d'un assassí zen, amb l'aspror visual dels 35 mil·límetres substituint l'asèpsia digital i amb els ronyosos carrers de Queens fent oblidar la pulcritud de Los Angeles. Propulsada per la hipnòtica banda sonora d'Oneohtrix Point Never –una escopinada de sintetitzadors i cops rítmics–, 'Good time' arrossega un fatalisme epidèrmic, una vivacitat contagiosa i una tendresa inesperada: una vegada superat el seu meravellós epíleg, el que queda és un pòsit d'amargura estremidora, marcada per la soledat sense escapatòria que sembla perseguir els protagonistes. Una sensació semblant a la que invocava l'última imatge de 'Mean streets', on una anciana sola abaixava la persiana del seu miserable apartament novaiorquès.
