Com cada any, ja tenim les nominacions als Oscars de Hollywood sobre la taula i, amb elles, les polèmiques que contribueixen a mantenir el seu interès mediàtic. En aquesta 96a edició llegim notícies sobre la diversitat i l'equitat, que, també com cada any, segueixen quedant-se en el fet superficial i anecdòtic. Per exemple, celebrar que hi hagi actors i actrius negres a totes les nominacions a la interpretació, sense investigar si la diversitat és també rere la càmera, no deixa de ser una notícia bona però insuficient per valorar si s’està fent bé la feina. O que, per primer cop a la història, tres pel·lícules dirigides per dones estiguin nominades a millor film, en una llista de deu, no deixa de ser una trista notícia en unes nominacions que segueixen sent conservadores malgrat que pràcticament un centenar de països del món hagin estat representats a les votacions.

La vaga indefinida de guionistes dels Estats Units que ha aturat sèries i programes de televisió em fa pensar en una anècdota que acostuma a explicar el famós pianista James Rhodes. Diu que quan arriba a una reunió amb amics i li demanen que toqui el piano, així, qualsevol peça, com qui no vol la cosa, ell sempre els respon que no està treballant i que a ningú se li acudiria demanar-li a un professor, per exemple, que fes una classe de matemàtiques durant un sopar amb col·legues, així, per la cara. L’anècdota descriu molt bé un bon grapat de situacions que qualsevol persona que té la creació artística com a professió ha viscut en algun moment. I si ets un professional de l’audiovisual és probable que en els teus inicis algú t’hagi demanat fer un vídeo, així, sense pressupost, “perquè tens traça a fer vídeos”. Com si es pogués viure de crear vídeos sense cobrar-ne res.

“Un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies”. La cita és del documentalista xilè Patricio Guzmán i m’ha vingut al cap quan he començat a indagar la forma com el nacionalisme català s’ha representat a la pantalla. Donant una ullada a la història del cinema fet a Catalunya podem descobrir-hi un més que rellevant “àlbum de fotografies” propi a través de l’obra de pioners com Fructuós Gelabert, interessat en la captura del nostre paisatge físic i humà; els Film d’Art, que a principi del segle XX ja adaptaven grans clàssics de la literatura i el teatre catalans, o l’impuls que va donar el govern de Catalunya al cinema durant la dècada dels trenta amb la creació d’un Comitè de Cinema. Una època daurada que es va estroncar amb la Guerra Civil malgrat que durant la contesa el cinema del bàndol republicà es va mobilitzar i es van produir prop de quatre-centes pel·lícules. Durant el franquisme les coses es van posar difícils, malgrat que els membres de l’Escola de Barcelona –Joaquim Jordà, Jacinto Esteve, Ricardo Muñoz, Vicente Aranda, entre d’altres– van fer revifar el cinema fet al nostre territori a la dècada dels seixanta. A finals dels anys setanta, Josep Maria Forn rodava Companys, procés a Catalunya, i Carlos Marques-Marcet hi tornava fa pocs anys, el 2015, amb 13 dies d’octubre. Pa negre, d’Agustí Villaronga, per la seva banda, retratava la duresa de la postguerra rural a Catalunya, fins a arribar al triomf d’Alcarràs, de Carla Simón, aquest any, que d’alguna manera recull una forma de vida tan arrelada, tan autèntica, tan nostra.

Confesso que la idea de jubilar-me sempre m’ha fet pànic. Tinc un caràcter creatiu acompanyat de certa hiperactivitat que no em permeten valorar una etapa que se suposa que serà més joiosa perquè ja no tindré l’obligació de treballar. Clar que estic a la quarantena i encara no he notat els estralls del pas del temps sobre la meva energia. Imagino que, per això, tinc el cinema com a vocació. La de cineasta, com qualsevol altra carrera artística, és una carrera de fons, plena d’incerteses. Sense oblidar-nos que el treball creatiu no deixa de ser dur, per molt que l’hàgim volgut romantitzar. Si no fos per autèntica vocació, dedicar-s’hi no semblaria pas una bona opció, sobretot per a qui busca camins tranquils. Sense anar més lluny, el cineasta Manoel de Oliveira va dirigir el seu darrer curt als 107 anys i la francesa Agnès Varda va dirigir una minisèrie als 91 anys, ambdós poc abans de morir. I la llista de cineastes que segueixen treballant passats els 80 anys és prou llarga: Clint Eastwood, Jean-Luc Godard, Ken Loach, entre d’altres.

Fa quatre anys vaig tenir l’honor de moderar un diàleg entre les cineastes Carla Simón i Lois Patiño al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. Simón estava immersa en una voràgine d’èxits arran del seu primer treball cinematogràfic, Estiu 1993, però ja havia començat a escriure Alcarràs, la pel·lícula amb la qual ha fet història aquesta setmana en ser la primera cineasta catalana a emportar-se l’Ós d’Or, el premi més important de la prestigiosa Berlinale. Aquell dia, abans i després de l’acte, vam intercanviar impressions sobre la necessitat, si no la urgència, de posar en valor un cinema de mirada lluminosa i respectuosa que fos capaç d’apuntar a una transformació davant la preeminència d’un cinema de mirada fosca, freqüentment cruel, que històricament ha tendit a sovintejar el cinema d’autor. Com explicar la història de l’ocàs familiar i d’una manera de viure lligada a la terra sense caure en la foscor? La Carla es feia preguntes però ja tenia la resposta perquè la seva mirada ja és plena de llum de manera natural. En realitat, només li calia filmar sent ella mateixa, com ja havia fet a Estiu 1993.

Tinc un grup de catorze alumnes cadascun dels quals ha de presentar un projecte de curtmetratge. Dels catorze, un tribunal format per professores i professionals del sector audiovisual n’escollirà un en el qual treballarem durant el pròxim any i mig. Quan em presenten els dossiers dels films, només dos ho fan en català. Tanmateix, de castellanoparlants, que la llengua materna sigui el castellà, tinc tan sols 4 alumnes. Arriba el dia de la presentació i, durant l’exposició, un dels dos alumnes que ha presentat el dossier en català explica que el seu curt, si surt escollit, el vol fer en anglès, que és la llengua en què el bon cinema “sona bé”.

La Palma d’Or del Festival de Cinema de Canes ha recaigut aquest any en el film Titane de la cineasta francesa Julia Ducournau. En fer-se ressò del palmarès, tots els mitjans han destacat la mateixa premissa: Ducournau és la segona cineasta dona a aconseguir el màxim guardó del festival en les seves setanta-quatre edicions. La necessitat de destacar-ho posa sobre la taula, una vegada més, l’anomalia en què vivim instal·lats. Com pot ser que en setanta-quatre anys només dues pel·lícules dirigides per dones hagin estat mereixedores del premi més rellevant del festival de cinema més important del món? Un dels arguments que utilitza el patriarcat per contestar aquesta pregunta és el de la meritocràcia, és a dir, si no l’han guanyat deu ser perquè no l’han merescut. Però la meritocràcia és una fal·làcia mentre no es garanteixi la igualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a la creació, la indústria audiovisual i els càrrecs de poder que la sustenten. Si les pel·lícules dirigides per dones ni tan sols existeixen, o les que existeixen no són tingudes en compte pels festivals importants, com poden guanyar algun dels seus premis? Aquesta evidència es torna infinitament més greu quan l’analitzem des de la interseccionalitat, és a dir, des de la diversitat de gènere, raça, orientació sexual, classe social, etc. i les seves diferents sumes de privilegis i opressions. Un panorama descoratjador que demostra fins a quin punt el patriarcat colonial segueix impermeable al canvi i defensant gelosament els seus privilegis estretament vinculats al poder econòmic.

Fa pocs dies el Festival de Cinema de Sant Sebastià ha anunciat que en la propera edició del certamen ja no hi haurà distinció de gènere en els premis a la millor interpretació. El festival donostiarra se suma així a la mesura anunciada fa un any per la Berlinale i a la qual ja s’han afegit alguns altres festivals de menys impacte, com és el cas del Festival de Huelva - Cine Iberoamericano. La mesura, anunciada i defensada tant per les directores del festival de Berlín, Mariette Rissenbeek i Carlo Chatrian, com pel director del festival de Donosti, José Luis Rebordinos, pretén sumar-se a la reivindicació feminista en relació a la diversitat de gènere acollint per primer cop aquelles persones que no se senten identificades amb el binarisme home-dona o que transiten per la qüestió de gènere des d’altres llocs i punts de vista.

“Sé quantes arrugues tinc als ulls, si us plau, torneu-les a posar”. Aquesta petició de Kate Winslet als productors de la sèrie Mare of Easttown de HBO, on interpreta el paper d’una detectiu que investiga l’assassinat d’una noia adolescent, circula aquests dies pels mitjans de comunicació com si es tractés d’un fet extraordinari. La veritat és que no és el primer cop que Winslet, que també s’ha negat a deixar-se retocar la panxa a les escenes de sexe de la sèrie, abandera el body positive dins del sector de la interpretació cinematogràfica. El 2015 Winslet ja s’havia negat a qualsevol retoc facial en el contracte amb la marca L’Oréal. Un “ja n’hi ha prou”, “sense filtres ni photoshop”, al qual algunes altres actrius de Hollywood, com Shannen Doherty, s’han afegit malgrat que, al meu entendre, són massa poques encara. És per això que la petició de Winslet té aquest caire de demanda fora del comú tot i ser, paradoxalment, la demanda de més sentit comú en una societat com la nostra, esclavitzada per la imatge, l’aparença, l’eterna joventut i uns cànons de bellesa inassolibles per al 99,9% de la població.

Traço una ruta amb Google Maps que em porti des del poble de l’Empordà on soc fins a casa meva, a Sant Cugat. Per defecte, el senyor Google em diu que he d’anar per la ruta més curta tot i que, molt amablement, em dona altres opcions més llargues. Decideixo agafar una ruta llarga. M’agrada conduir, miraculosament tinc temps, vull gaudir del paisatge i potser descobrir un camí que segurament no he fet mai perquè sempre vaig amb pressa. Tanmateix, en un moment determinat, el senyor Google decideix canviar-me la ruta. Ell està convençut que jo vull arribar com més aviat millor i, sense ni demanar-m’ho, em redreça cap a la ruta més curta.

Ala pel·lícula Lady Chatterley (2006), de la cineasta Pascale Ferran, hi ha filmada una de les seqüències de sexe més belles que he vist mai al cinema. Basada en la novel·la homònima de H.D. Lawrence, narra la història de Costance, casada amb un home paraplègic de classe alta al Regne Unit del primer terç del segle XX, que inicia una relació amorosa amb un home de classe obrera. La seqüència en qüestió té lloc al bosc, sota una pluja vibrant i entusiàstica, on els dos amants es lliuren a la passió que els uneix. La posada en escena i les decisions de la directora a l'hora de filmar-la es basen en la idea de mostrar el sexe com a espai humà d'intercanvi, com a punt de celebració en què dues persones comparteixen una mateixa pulsió, un mateix desig, i, per tant, en la representació d'un acte entre iguals. Pascale Ferran dinamita així qualsevol rastre de relació sexual basada en el domini i la submissió.

El primer dia que els meus fills de set anys van sortir al carrer després de setmanes de confinament se sentien molt estranys. Ho miraven tot amb un cert recel i incomoditat. Com si aquell món exterior ja no els pertanyés. “És que ara estem acostumats a estar casa”, em van dir. I certament, s’havien adaptat a viure relacionant-se amb l’exterior solament a través de les finestres: les reals però, sobretot, les de pantalles com la televisió i la tauleta. Inevitablement, i aquest neguit l’hem compartit molts pares i mares, la crisi del covid-19 ens ha empès a recórrer als dispositius per poder conciliar la vida personal amb la professional, cosa que ens ha fet molt més conscients del seu inequívoc caràcter addictiu.

"Penso que quan parlem de la desigualtat de gènere, de racisme, dels drets LGTBI o dels drets dels animals, estem parlant de la lluita contra la injustícia. Parlem de la lluita contra la creença que un país, un grup, una raça, un gènere o una espècie té el dret de dominar, controlar, emprar i explotar un altre amb impunitat”. Amb aquestes paraules va començar Joaquin Phoenix el seu discurs en recollir el premi a millor actor en la darrera edició dels Oscars de Hollywood pel seu treball a la pel·lícula Joker. Era el 10 de febrer de 2020. A Wuhan es comptabilitzaven 813 morts pel covid-19 des de l’inici de la pandèmia mentre que a l’estat espanyol es detectava el segon cas de coronavirus a Mallorca. El relat i el canvi radical que han pres els esdeveniments internacionals en els següents tres mesos l’hem viscut i patit tots en primera persona. I, malgrat que el procés de desconfinament ja ha començat, no tenim certeses sobre el que encara ens espera.

Gravo un missatge de veu per a una companya que acaba de sortir de l’hospital. Vull saber com està i enviar-li ànims i tota l’energia que sigui possible. Em contesta que es troba millor, que continua aïllada però que ha pensat en mi i que no s’imagina com dec portar el confinament sense poder abraçar a ningú. Em coneix bé. Soc afectuosa de mena. M’agrada la gent i tinc molt clar que els afectes cal expressar-los dia a dia. La vida passa fugaç.