Després de les renúncies a les actes de diputat de la vicepresidenta quarta Teresa Rivera i dels ministres Margarita Robles i José Manuel Albares, tots candidats per Madrid, Víctor Gutiérrez agafava dilluns el seu escó al Congrés com a número 13 de la llista del PSOE a la capital espanyola. El prestigiós waterpolista (Madrid, 1991) és el primer jugador en actiu d'un combinat espanyol que fa el salt al Congrés.

A les eleccions generals de l'abril del 2019, el cap de llista d'ERC, Oriol Junqueras, llançava una sentència que l'ha perseguit els darrers anys. "El PSOE no és de fiar, el 2015 es va aliar amb Cs, va permetre la investidura de Rajoy el 2016 i va pactar el 155 amb el PP el 2017", denunciava en l'acte final de campanya dels republicans a Badalona. Aquest dijous, durant l'anunci del segon pacte del seu partit per investir Pedro Sánchez, un periodista li va tirar retreure aquella frase. Lluny de desdir-se'n, el president dels republicans va assegurar que mantenia els dubtes al recordar els seus incompliments i es va fer seva la frase de Gabriel Rufián dient que al PSOE se l'ha d'obligar a pactar perquè per iniciativa pròpia no ho fa mai. "El millor estímul perquè en lloc d'incomplir compleixin és que necessitin complir", va ressaltar.

Com el 2019, el candidat del PSOE, Pedro Sánchez, torna a necessitar el suport de l’independentisme per poder ser investit. A diferència de fa quatre anys, però, molts independentistes han optat en aquests comicis per votar el president espanyol en funcions. Segons les estimacions, més de 150.000 antics electors d'Esquerra, 35.000 de Junts i 24.000 de la CUP han disposat ara la seva confiança en el líder socialista. Però què ha mogut aquests més de 200.000 votants independentistes a no votar cap d’aquestes tres formacions i fer-ho pel PSOE? L’ARA ha parlat amb alguns d’ells per saber els motius que els han empès a prendre aquesta decisió.

Pedro Sánchez afronta una nova cita clau al Congrés sense els suports garantits. El líder del PSOE, segona força a les eleccions del 23-J, ha proclamat als quatre vents la derrota d’Alberto Núñez Feijóo a les urnes per la seva impossibilitat de bastir una majoria de govern, i ara és ell qui es juga les seves aspiracions amb la conformació de la mesa del Congrés. No aconseguir la presidència i la majoria de l’òrgan de govern de la cambra baixa podria abocar-lo a una repetició electoral i, a poques hores de la votació, no té confirmats els suports necessaris. Per això, el líder socialista ha fet dos últims gestos d’última hora dedicats a les forces sobiranistes. El primer, la candidatura a la presidència del Congrés de l’expresidenta de les Balears Francina Armengol, un perfil amb sensibilitat plurinacional; i el segon, prometre impulsar l’ús del català a Brussel·les aprofitant la presidència de la Unió Europea, tot i que és una iniciativa que ja va firmar amb ERC a la taula de diàleg i que està encallada al Parlament Europeu. Per la seva banda, el PP continua a l’expectativa que Sánchez fracassi i Cuca Gamarra rivalitzarà amb Armengol per al càrrec de presidenta del Congrés.

Míriam Nogueras (Dosrius, 1980) atén l'ARA en la recta final de la campanya electoral. La cap de llista de Junts censura l'estratègia d'ERC a Madrid i demana suport per negociar el referèndum.

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) i Teresa Jordà (Ripoll, 1972) són els candidats d’Esquerra a les eleccions generals. Volen ser un tiquet electoral compacte fins al punt que també fan les entrevistes junts. 

Borja Sémper (Irun, 1976) és portaveu de campanya del PP i un dels puntals d’Alberto Núñez Feijóo.

Meritxell Batet (Barcelona, 1973) torna a ser la cap de llista del PSC al Congrés per Barcelona. Entoma el repte de guanyar les eleccions a Catalunya amb suficient marge perquè Pedro Sánchez pugui mantenir-se al govern espanyol.

Mònica Estruch (1972) admet que no havia fet tantes entrevistes com aquesta setmana des que es va convertir en la màxima responsable de Cavall Fort, l'octubre passat. La decisió de l'Ajuntament de Borriana, format pel PP i Vox, d'anul·lar les subscripcions d'aquesta publicació infantil i quatre revistes més en català l'ha posat en el punt de mira en plena campanya electoral.  

Certament, el resultat electoral, en forma d’escons, sembla ideat per una ment perversa. Que els dos blocs en litigi estiguin tan ajustats i acabin per ser decisoris aquells que fa temps s’han situat al marge i diuen tenir com a objectiu dinamitar l’Estat tal com el coneixem, és més aviat estrany. Encara més paradoxal resulta el fet que aquells a qui l’aritmètica parlamentària els permet condicionar la investidura diuen que ho fan en nom dels “interessos de Catalunya” i d’avançar cap a la independència justament quan, en el vot, l’electorat català s’ha pronunciat de manera molt diferent. De manera agregada, ERC i Junts no han arribat al 25% del vot popular. Sembla que la voluntat general, precisament, no és la que diuen voler imposar –uns de màxims i els altres de mínims– en la negociació que pugui impulsar Pedro Sánchez a la presidència. Una raó addicional per la qual crec que, després de molt estira-i-arronsa, no serà possible. El ressentiment de l’exterior ho impedirà. Més enllà de demandes assumibles de finançament, llengua i més autogovern, hi ha exigències que no només no són acceptables pel govern de l’Estat, sinó que no són compartides de manera dominant a Catalunya. Bona part dels plantejaments del Procés no és que topin amb Espanya, ho fan dins de Catalunya.

La nit electoral del 23-J va deixar unes quantes paradoxes, corregides o ampliades, en el taulell polític català, el celtibèric i gairebé també l'europeu. Potser la més evident, ratificada ahir per la Junta Electoral Central, és que el futur de la legislatura dependrà de nou dels vots de l’independentisme en general, de Junts en particular i singularment de Carles Puigdemont, president a l’exili des de fa més de cinc anys. I això que en el brogit dels primers compassos de la campanya, el president Pedro Sánchez va afirmar taxatiu, sumant-se al mercat electoral en què deshumanitzar l'exili i repartir garrotades a l’independentisme cotitza a l’alça, que Puigdemont ja era una anècdota de la història. D’anècdota mínima, ves per on i de la nit al dia, a protagonista màxim. No és l'única reubicació postelectoral. Viure per veure, en Jaume Asens també va prendre protagonisme l’endemà d’una campanya en què l’havien esvaït. Defenestrat per una part dels seus abans de les eleccions, tot Sumar va sortir a buscar-lo a correcuita aquella mateixa nit, vindicant precisament –pont amb el sobiranisme, sensibilitat antirepressiva, consciència de conflicte irresolt– tot allò que havia motivat la seva cancel·lació com a cap de llista. De fet, el referèndum que Yolanda va treure del programa electoral entra ara en la realitat postelectoral. Les caramboles i els capricis de la història, ja ho veuen. Amb un altre efecte mirall que a la casernària caserna de Vox provocava esglai, urticària i cefalea: Catalunya i el País Basc –el problema espanyol– decantaven la balança i obturaven la ultradreta, també en dimensió europea.

L’aprovació d’una amnistia és l’únic mecanisme capaç de resoldre totes les conseqüències coercitives penals, comptables i administratives, presents i futures, derivades del referèndum de l’1-O. Amb tot, aquesta qüestió, que ha esdevingut un dels elements primordials de la negociació per a una eventual investidura de Pedro Sánchez, no deixa de suscitar controvèrsia política i jurídica. Ja en aquesta mateixa legislatura, la mesa del Congrés, amb els vots del PSOE i el PP, va arribar a inadmetre una proposició de llei per considerar-la inconstitucional, impedint fins i tot que es debatés la seva presa en consideració davant del ple de la cambra.

Els preparatius de la negociació amb Pedro Sánchez –només els preparatius, la negociació encara no– han abocat els partits independentistes a la seva activitat no ja preferida, sinó única: el soporífer psicodrama que els enfronta i en què se suposa que es disputen l'hegemonia per un mateix espai polític. Se suposa, perquè en realitat el que fan, molt principalment, és ventilar enquistades tírries de partit, de corrent intern, de grup, de subgrup, i també personals. A la lluita de poder s'hi superposa (i avantposa) la lluita d'egos, adobada amb l'estrident guarnició d'una opinió pública (xarxes socials, alguna premsa) avesada a llançar anatemes, admonicions, identificacions i assenyalaments. Tot el trist repertori d'un independentisme perdedor, des dels abstencionistes tronats fins als incansables repetidors dels tòpics postprocessistes (allò de “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”, o el ja entranyable “ens van enganyar”), passant pels molt despistats, o els molt cínics, que miren cap a Aliança Catalana com a alternativa futurible, va tornar al trot tan aviat com es va comprendre que un independentisme minvat, i en particular Junts, tenia la clau per a la formació de govern a Espanya. D'ERC ja se sobreentén que donarà suport a un govern format per PSOE i Sumar, i la CUP ha quedat en fora de joc i a punt per començar allò que més li agrada, que és un procés de refundació.

Novament les eleccions han posat sobre la taula les qüestions ferroviàries a Catalunya. El president Aragonès ha reclamat el “traspàs integral de Rodalies”. Llegit al programa electoral es concreta així: “[...] Traspassar els recursos econòmics pertinents i transferir la titularitat de la infraestructura ferroviària, així com el material mòbil, el personal i les estacions en condicions d’ús a la Generalitat [...]” Tres temes d’una tacada: recursos, titularitat i ús.

El PSOE proposarà Francina Armengol per a la presidència del Congrés, tal com ha anunciat el partit aquest dimarts a la tarda. La designació de la presidenta de les Balears els últims vuit anys està orientada a aconseguir el vot afirmatiu de les forces sobiranistes de la cambra baixa, els únics aliats possibles per a Pedro Sánchez. El risc d'una repetició electoral a l’Estat estarà sobre la taula ja aquest dijous amb la constitució de les Corts espanyoles, abans fins i tot d'abordar-se la investidura. Una mesa a la cambra baixa dominada per la dreta minvaria encara més els al·licients que Sánchez pugui tenir d’iniciar una legislatura condicionat a Carles Puigdemont, tot i que aquest és el tauler de joc, i per això algunes forces del bloc progressista han rebut amb bons ulls el nom d'Armengol abans fins i tot de confirmar-se la seva candidatura. Sobretot li ha donat la benvinguda Sumar, que vol evitar haver de tornar a les urnes, però també agrada a Esquerra i EH Bildu. De moment, Junts i el PNB no s'han pronunciat, com a reflex del silenci que envolta unes negociacions al límit.

Junts explora el gènere del suspens amb l’elecció de la mesa del Congrés. No hi ha manera de portar la negociació més al límit que convocant una executiva per decidir el sentit del vot el mateix dia que es constitueixen les Corts espanyoles, dijous, i així ho ha decidit la formació liderada per Carles Puigdemont, que aquest dilluns ha afirmat que a mesura que s'acosta la data clau del 17 "creix el nerviosisme”. “Puja la subhasta”, ha expressat en una piulada, amb uns termes que no agraden al PSOE, partidari de deixar que les converses es portin amb màxima discreció.

El PSOE farà un primer assaig de la seva capacitat d’arribar a acords dijous que ve en el ple de constitució del Congrés, on aspira a aconseguir la presidència de la cambra. En els pròxims dies s’intensificaran els contactes, però la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ja ha advertit aquest diumenge en una piulada que els socialistes no poden donar per fet el seu suport. Encara que els republicans han expressat que assumeixen que la presidència de la mesa serà per al PSOE –entre les seves demandes hi ha comptar amb grup parlamentari propi i la presidència d’algunes comissions–, ara afegeixen condicions de tipus polític per donar-li suport. Com Rovira ha apuntat en el seu tuit, la mesa no pot continuar en la línia de l’anterior presidència de la institució, la de Meritxell Batet. “El PSOE no pot donar per descomptats els vots d’ERC a res –ha remarcat la republicana–. Ni a una mesa del Congrés que ha vetat el català, que no ha deixat investigar l’espionatge de Pegasus o que ha encallat la tramitació de la llei d’amnistia”. 

"La paraula de Puigdemont val el que val la seva declaració d'independència. Afortunadament Puigdemont, que era un problema per a Espanya, avui és una anècdota". Així es despatxava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, contra l'excap de l'executiu català durant la campanya electoral per haver dit que dirigents del PSOE li havien ofert l'indult si es lliurava. Deu dies més tard en una entrevista a l'ARA, l'ara eurodiputat li replicava que si volia, feia públics els noms dels emissaris que li van fer l'oferta i sentenciava que Sánchez no seria president "amb els vots de Junts". "Pagar per avançat a un tio a qui no compraries ni un cotxe de segona mà és un esport de risc", afegia Puigdemont. Aquest foc creuat de declaracions posa en relleu la tumultuosa relació existent entre els dos dirigents, que es va trencar després de l'1-O amb l'arribada a la presidència de la Moncloa del socialista, en un context en què el mandatari espanyol necessita el suport de la formació independentista si vol tornar a governar.

El PSOE presentarà recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem contra la negativa de la Junta Electoral Central de revisar els més de 30.000 vots nuls de Madrid després de desestimar dilluns la sol·licitud dels socialistes, que van perdre un diputat en favor del PP amb el vot exterior. 

La número dos d'ERC a Madrid, Teresa Jordà, ha dit que el PSOE hauria de presidir una mesa "suposadament progressista" al Congrés i ha insistit que estan parlant "directament" amb els socialistes per negociar les majories de l'òrgan, però que encara no s'ha abordat la investidura. 

Meritxell Batet no vol repetir com a presidenta del Congrés en la propera legislatura. L'actual líder de la cambra ha expressat aquesta voluntat a la direcció del PSOE, com ha avançat El Confidencial i confirmen fonts del partit, després d'una legislatura agitada i marcada per les tensions amb l'extrema dreta i el PP. Segons les mateixes fonts, Batet ha manifestat que "ha estat un gran honor haver exercit aquesta responsabilitat" i ha mostrat la seva "enorme gratitud per tot el suport rebut durant aquests anys".

Quin és el preu acceptable per Junts per investir Pedro Sánchez? Les negociacions amb el PSOE no han començat formalment encara, però els juntaires ja han dit qui hi tindrà la veu cantant: Carles Puigdemont s'implicarà personalment en les converses i marcarà la línia a seguir. Segons el diari Abc, la llista de condicions de Junts ja està definida –a partir de propostes que portaven al programa electoral– i és molt més concreta del que es podria esperar en aquest moment. Una llista, la del diari, que el mateix Puigdemont considera que té "la mateixa veracitat que la mort de José Luis Perales".

El diputat de Sumar i portaveu d'Esquerra Unida (IU), Enrique Santiago, no ha descartat aquest dilluns que un partit independentista tingui la presidència del Congrés. "Estem construint una aliança àmplia i considero que cap proposta no està descartada", ha dit, com recull Europa Press.

La pèrdua de representació institucional de Podem després de les eleccions municipals, autonòmiques i generals –a conseqüència de l'acord amb Sumar, només tenen 5 diputats al Congrés–, ha fet prendre al partit lila una decisió dràstica. La formació ha anunciat als treballadors l'obertura d'un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que comportarà el tancament de nou seus territorials i l'acomiadament d'aproximadament la meitat de la plantilla.

Al PNB no volen que se'ls associï amb el refrany "ara diu blat, ara diu ordi". El 24 de juliol, l'endemà de les eleccions generals del 23-J, els bascos van fixar posició al voltant d'una possible investidura del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, com a president del govern espanyol: decidien no iniciar cap mena de diàleg per facilitar la presa de possessió d'un govern a l'Estat en mans dels populars. I aquest 7 d'agost la mantenien: "Vam deixar les coses molt clares", han assegurat des del partit que presideix Andoni Ortuzar (PNB) després que els populars els hagin tornat a insistir perquè reconsiderin la decisió.

Sobre el paper, només Pedro Sánchez té alguna opció de ser investit president del govern espanyol, però des de la dreta continuen arribant gesticulacions a la desesperada amb vista a construir un relat per espolsar-se les culpes d'una hipotètica repetició de les eleccions. Ara és Vox qui, després d'insinuar-ho fa uns dies, ofereix el seu suport sense condicions a la investidura d'Alberto Núñez Feijóo. En un comunicat, els de Santiago Abascal expliquen que el seu objectiu és evitar "que Pedro Sánchez sigui investit amb els suports del pròfug de la justícia Carles Puigdemont, Bildu, PNB i ERC", i fins i tot també citen Marta Rovira, exiliada a Suïssa. El més sorprenent de l'oferta és que amb els vots de Vox, els del PP i els d'UPN, Feijóo continuaria encallat en els 171, a cinc de la majoria absoluta, i que l'única alternativa que li quedaria seria comptar amb els vots del PNB.

Investir o no investir? Què ha de demanar Junts a canvi? La gran pregunta de les darreres setmanes a la política catalana se sent en tots els àmbits de la societat catalana i tothom hi té una resposta. L’ARA ha volgut saber com veu l’empresariat independentista el transcendental moment polític i la decisió que ha d’afrontar el partit de Carles Puigdemont, que, tal com ha avançat aquest diari, liderarà la negociació. I malgrat les diferències, entre les set veus consultades (tots influents directius i empresaris) hi predomina un prec: el d’apostar pel pragmatisme.

Alberto Núñez Feijóo es va passar la campanya del 23-J defensant que només tenia legitimitat per governar el partit que guanyés els comicis. "No mereixo ser president si perdo les eleccions". Fins i tot va oferir firmar un pacte al candidat socialista, Pedro Sánchez, perquè es comprometessin mútuament a deixar presidir el govern al partit que guanyés les eleccions. "És el que ha passat sempre, tots els candidats més votats a Espanya han governat: Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i fins i tot Pedro Sánchez. Tots han governat després de guanyar les eleccions. No hi ha cap president del govern que hagi governat després d'haver perdut les eleccions", va tornar-hi la nit del 23-J. Feijóo, però, s'oblidava de dues coses fent aquestes afirmacions: que barons populars com Isabel Díaz Ayuso havien arribat al poder sense haver guanyat les eleccions i que en un sistema proporcional, com el que regna a l'estat espanyol, és president qui reuneix més suports, independentment de qui hagi guanyat les eleccions.

El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va fer del Senat un instrument per fer oposició a Pedro Sánchez en l'anterior legislatura. En aquesta cambra va situar el seu nucli dur i va erigir-se en l'alternativa contra el que ell mateix definia com el sanchisme. Però després del 23-J el Senat ha recuperat la seva antiga funció de cementiri d'elefants i ha sumat diversos expresidents autonòmics del PSOE. Nombrosos barons socialistes que el 28-M van quedar destronats del govern de les seves autonomies hi han desembarcat. Entre ells hi ha l'expresident d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que hi ha fet cap després d'anunciar que es desvincula de la política al seu territori. També Javier Lambán, encara president d'Aragó en funcions i una de les veus internes més crítiques amb Sánchez, i l'expresident del País Valencià, Ximo Puig; així com l'expresidenta de La Rioja, Concha Andreu, i el líder del PSOE a Andalusia, Juan Espadas, que no ha aconseguit retornar el feu històric socialista a mans del seu partit.

Investir Pedro Sánchez o repetir les eleccions generals. ERC ha arribat a la conclusió que la primera és l'única opció positiva per a Catalunya, tot i que insta el PSOE a moure's per fer una proposta que l'independentisme pugui acceptar. La secretària general dels republicans, Marta Rovira, ha opinat aquest dimecres que no investir Pedro Sánchez "tindria unes conseqüències nefastes". En una entrevista a Catalunya Ràdio, Rovira ha emfatitzat que la repetició electoral deixaria el país en una mala situació i suposaria una "irresponsabilitat" per part dels partits independentistes amb representació a les Corts Generals: "Catalunya ha dit clarament que no a un govern del PP amb un complement de Vox".

Una gestió catalana per a l’aeroport del Prat. La petició és tan antiga que sona nova i el cert és que els resultats electorals del passat 23-J l’han tornat a posar d’actualitat. Segons ha pogut saber l’ARA de fonts empresarials, el PSC ja sap que aquesta petició és una demanda en els primers contactes establerts amb ERC i Junts per explorar la investidura de Pedro Sánchez.

El PNB baixa en vots a cada cita electoral. Es pot discutir el perquè, però és una dada que no admet discussió. Respecte a fa quatre anys, a les municipals i forals de maig va patir una pèrdua de 86.000 vots i en les de diumenge 23 de juliol, de 103.000. El PNB s'està dessagnant electoralment i el més preocupant per als jeltzales és que aquest vot no va a l'abstenció, sinó que s'acomoda a EH Bildu, el seu principal adversari. I així serà més difícil que el recuperi. El PNB va poder dissimular al maig la baixada perquè va continuar mantenint el poder institucional, excepte a l'Ajuntament de Vitòria; però va haver de fer front a la puixança d'EH Bildu recorrent al PP –a qui va treure de la seva intranscendència política a Euskadi–, perquè només amb els socialistes no hi arribava. Si no, ajuntaments tan importants com Durango i Vitòria o la Diputació de Guipúscoa haurien anat a parar a mans de l'esquerra abertzale.

No entrava en les previsions de ningú que el PP pogués iniciar un diàleg per a una hipotètica investidura d'Alberto Núñez Feijóo amb Junts, el partit a qui els conservadors han demonitzat durant mesos i, especialment, en campanya electoral. Però van ser els mateixos populars els que es van posar en un embolic quan aquest cap de setmana hi van deixar la porta oberta. Dissabte el vicesecretari de coordinació autonòmica i local del PP, Pedro Rollán, va donar a entendre que estaven disposats a parlar amb el partit de Carles Puigdemont quan els periodistes li van preguntar expressament per si el PP s'obriria a pactar amb Junts. La resposta va ser: "El PP està disposat a parlar amb totes i a cada una de les forces polítiques sempre que estiguin dins del marc de la Constitució". Aquest dilluns ha hagut de sortir la secretària general del PP, Cuca Gamarra, a tallar d'arrel qualsevol especulació: "Aquesta qüestió no està sobre la taula, no ho ha estat i no ho estarà".

Fa poc més de tres anys, amb la força que ens va donar a les urnes la ciutadania de Catalunya, vam obrir un camí d’oportunitat. Per primera vegada, el govern espanyol s’asseia a negociar amb el Govern de la Generalitat, d’igual a igual, després de reconèixer l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, en una taula on es pogués parlar de tot, amb l’autodeterminació i l’amnistia com les propostes de l’independentisme. El conflicte passava a ser reconegut també per la comunitat internacional i forçàvem un canvi de paradigma que trencava tabús i que, al llarg de la legislatura, ha donat uns fruits que el mateix PSOE negava.

La negociació per la investidura del pròxim president espanyol serà llarga i, aquest diumenge, l'atenció s'ha concentrat en l'intercanvi epistolar entre els dos aspirants a la Moncloa: el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez. El popular li ha enviat una carta al socialista reclamant-li una reunió aquesta mateixa setmana per abordar la seva investidura. Sánchez ha rebutjat la invitació. L'argument del president espanyol és que primer cal que es constitueixin les Corts espanyoles –el 17 d'agost– i després, quan el rei Felip VI proposi un candidat a la investidura, ja es veuran.

La situació política espanyola és avui un bloqueig d’impotències dels dos grans partits i una investidura en l’aire. Les eleccions han deixat un panorama complex del qual només es pot sortir de manera estable amb una lectura implacable dels resultats electorals. A Madrid i a Barcelona. També a Waterloo, on l’expresident de la Generalitat té avui un inesperat as a la mà i on la distància i els temps són diferents dels de la resta d’actors.

Tot i els nefastos resultats electorals, el sobiranisme es troba en una posició decisiva, i l’hauria d’aprofitar per treure’n algun fruit tangible. Una de les raons de la deserció dels vots independentistes és la percepció que no són útils per a la seva causa, ni tampoc per conjurar el perill de la ultradreta, la qual cosa és especialment sagnant per a ERC, que en els últims quatre anys ha sostingut en solitari la torxa de la negociació. Tant li fa si aquesta percepció és real o induïda. L’independentisme, ara, necessita un èxit.

“Hi ha desconcert, incredulitat i negació”. “Estan alterats, decebuts i molt callats; poques bromes, aquests dies”. “Estan en estat de xoc, no entenen res”. “Ha caigut una bomba nuclear”. “Estan flipant i molt fotuts”. “Estan atacats, tenien coll avall que sumarien o que els faltaria molt poc”. “Tenen una gran decepció i, a sobre, dependre de Puigdemont els mata”. 

¿Pensàvem que havíem superat les famoses dues Espanyes? Doncs aquí les tenim, potser més vives que mai. L’únic progrés és que ara les podem mesurar amb prou exactitud, però justament per comprovar que estan molt igualades. L’Espanya progressista (PSOE, Sumar, ERC, Bildu) ha arribat al 47,26% dels vots; l’Espanya que torna a ser negra –o que potser no ha deixat de ser-ho mai–, al 45,44% (PP, Vox). Els vots restants (7,3%) fan de mal situar en aquests blocs. I un 30% aproximadament de persones no s’han pronunciat, potser estan enfadades, potser tant se’ls en dona.

L’únic que pot formar govern després de les eleccions generals és Pedro Sánchez i només podrà ser investit amb els vots a favor de JxCat (ja no li val una abstenció). És la situació que deixa el 23-J, agradi o no agradi als protagonistes. Des de l’ARA hem volgut comptar amb l’opinió de vuit analistes per respondre a la pregunta que tothom va començar a fer-se des de la mateixa nit electoral: què hauria de fer JxCat respecte a la investidura de Pedro Sánchez? 

Vicenç Vidal, l'únic diputat electe de Sumar Més per la circumscripció de Mallorca el 23 de juliol, subratlla que va assistir a la investidura de Carles Puigdemont el gener del 2016, al Palau de la Generalitat. És la seva manera d'evidenciar la simpatia pel moviment independentista català, tot i que ell prefereixi autodefinir-se "ecosobiranista". Àgueda Micó, una de les diputades electes de Compromís Sumar per València, destaca que el Procés va ser un "acte de valentia" i planteja l'exercici del dret a decidir com la solució al conflicte entre Catalunya i l'Estat. Ja és més que el que ha defensat la candidata a la presidència del govern espanyol, Yolanda Díaz, així com els comuns, que s'han limitat a apostar per un acord en el marc de la taula de diàleg que després referendi la ciutadania.

Hi ha dues maneres d'aprendre política. Una és estudiar la política com a ciència i una altra lluitar en la política entesa com a terreny de combat. Normalment, els politòlegs es dediquen a la primera, els dirigents i els militants de les organitzacions a la segona i els periodistes haurien d'estar a mig camí entre les dues maneres.

"Ets un paranoic. Estàs malament del cap, Juan Carlos. Això és que tractes molt amb yunqueros [una organització ultracatòlica d'origen mexicà amb vincles amb Vox]". Aquestes paraules de Federico Jiménez Losantos dirigides a Juan Carlos Girauta en la tertúlia d'Esradio posterior a les eleccions es van fer virals i van ser motiu de mofa dels tuitaires d'esquerres, però és la prova més evident de la guerra civil que ha esclatat al si de la dreta espanyolista després de comprovar que entre el PP i Vox no han estat capaços d'assolir prou majoria per fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa. En aquest camp de batalla, Losantos representa el PP i els que pensen que el principal responsable de la derrota és l'extrema dreta, per haver impedit una concentració de vot més important en les files de Núñez Feijóo. I Girauta, antic diputat de Ciutadans i avui alineat amb les tesis més reaccionàries, defensa que el fracàs correspon en exclusiva a Feijóo per haver demonitzat Vox i haver fet una campanya complaent amb l'esquerra.